Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
És una prova que serveix per veure les artèries i detectar possibles problemes.
L’equip sanitari que realitza la prova accedeix a les artèries dels pacients mitjançant uns tubs llargs que ens permeten arribar a gairebé qualsevol part del cos, els anomenats “catèters”. Per fer-ho, cal punxar l’artèria o fer-hi una petita intervenció quirúrgica. Habitualment, s'utilitza l'artèria femoral, a la zona engonal. En alguns casos, es pot punxar l'artèria humeral, situada al braç o l'axil·lar.
A través del catèter, s’injecta un contrast radiològic que emplena les artèries i permet veure com funcionen amb raigs X. La punció es fa amb anestèsia local, per evitar molèsties.
Generalment, la prova dura de 30 a 60 minuts i, en acabar l'exploració, es col·loca un apòsit compressiu. Un cop feta la prova, els pacients han de reposar al llit durant un període de 6 a 24 hores, segons les indicacions mèdiques.
Aquesta prova es fa servir per veure les artèries i poder detectar possibles problemes.
Com qualsevol mena d’acte quirúrgic, l’arteriografia comporta una sèrie de conseqüències i possibles complicacions, normalment menors i que desapareixen o milloren amb el temps.
El càncer de testicle és un tipus de càncer poc freqüent, però amb bon pronòstic si es detecta precoçment. Reconèixer els símptomes i realitzar autoexàmens regulars permet identificar canvis a temps i iniciar el tractament de manera precoç.
Si estàs preocupat o presentes algun d’aquests símptomes, és important que ho consultis amb el metge.
Fer-se autoexàmens regulars dels testicles és important per als homes joves, en particular per a aquells en risc de contreure càncer de testicle.
Un autoexamen testicular pot ajudar un home a detectar a temps qualsevol canvi als testicles, de manera que, en cas de necessitar tractament, aquest es pugui començar tan aviat com sigui possible.
El càncer de pròstata es pot detectar de manera precoç mitjançant proves com el tacte rectal, l’anàlisi de sang PSA i, si cal, la biòpsia. El diagnòstic en fases inicials permet valorar millor el tractament i millorar el pronòstic de la malaltia.
El propòsit de les anàlisis és detectar el càncer de pròstata en les etapes inicials, abans que la malaltia avanci. Hi ha dues proves habituals per a la detecció inicial i, segons el resultat, se us podrà derivar a un uròleg perquè us faci una biòpsia.
L’anàlisi de sang PSA busca la presència en sang d’una proteïna que produeixen específicament les cèl·lules prostàtiques.
El fet de tenir un nivell de PSA elevat o en augment no sempre significa per si sol que un home tingui càncer de pròstata. Els nivells de PSA poden augmentar per l’edat i per altres patologies benignes, com la hiperplàsia prostàtica benigna o la prostatitis. Per diagnosticar un càncer de pròstata cal fer una biòpsia de pròstata.
Segons els resultats de les vostres anàlisis se us podrà derivar a un uròleg perquè us faci una ressonància magnètica i una biòpsia. És l’única manera de determinar la presència de càncer.
Es tracta d’una altra modalitat de biòpsia en la qual s’utilitzen tant les imatges obtingudes amb la ressonància magnètica com les imatges ecogràfiques en temps real. Mitjançant un programa d’ordinador, es fusionen les imatges obtingudes a l’ecògraf amb les de la ressonància magnètica de pròstata feta anteriorment. D’aquesta manera es poden localitzar amb més precisió les lesions. A més de la presa d’una mostra de la lesió, s’agafen mostres de la resta de la pròstata. Les mostres de la pròstata s’enviaran a l’anatomopatòleg (especialista que analitza i estudia els teixits), que, després d’analitzar les mostres al microscopi, confirmarà la presència del càncer o no i quin n’és el grau d’agressivitat.
El nostre consell és que parleu amb el metge per decidir si necessiteu una anàlisi de sang PSA.
Junts podeu triar el millor procediment.
L’angioedema hereditari és una malaltia de les considerades rares, és a dir, poc freqüent i, fins i tot, poc coneguda pels professionals sanitaris. Aquest fet comporta que els mateixos pacients necessitin més coneixements sobre com actuar davant de situacions d'urgència, sobretot quan es troben fora del seu entorn habitual i lluny del seu equip mèdic.
Es recomana evitar, en la mesura que es pugui, possibles desencadenants o agreujants d’atacs:
Sospita davant els símptomes següents:
El metge ha de fer un diagnòstic diferencial correcte per descartar altres causes, com l’apendicitis, per exemple.
En aquest cas, no s’ha de perdre la calma i s’han de seguir les instruccions que dona el metge. A continuació facilitem uns consells generals:
1. Avisar a alguna persona que t’ajudi a explicar el que t’està passant.
2. Preparar l'informe clínic que el teu metge t’ha proporcionat.
3. Si disposes de medicació de rescat o d’emergència (Berinert®, Cinryze®, via intravenosa, o Firazyr® subcutani):
4. Anar al centre sanitari amb urgències que tinguis més a prop.
5. Demanar cita amb el metge especialista un cop resolta la crisi.
En cas de càrrega simptomàtica important en els angioedemes tipus I i II, es decideix administrar un tractament de profilaxi amb C1-INH
Puc donar sang?
No s'aconsella la donació de sang per part dels pacients amb angioedema hereditari de qualsevol mena o adquirit per dèficit de C1-inhibidor.
Viatges llargs o a l'estranger
Et recomanem portar sempre l'informe clínic que el teu metge t’ha proporcionat, si pot ser, actualitzat. És una bona idea disposar d'una traducció de l'informe a l'idioma del país on penses viatjar o a l'anglès.
Localitza algun centre assistencial de l'entorn, per si calgués.
Porta sempre a sobre la medicació de rescat o d'urgència i verifica’n la caducitat. I també aporta l'informe mèdic per no tenir cap problema en els controls de seguretat dels aeroports o de les estacions.
Dieta
No has de seguir cap dieta especial perquè no es tracta d'un edema de causa al·lèrgica i no és produït o desencadenat per al·lèrgia a cap aliment.
La dieta no influeix en l'evolució de la malaltia. S’ha de seguir una dieta saludable, com qualsevol persona.
Les persones que han patit un ictus poden experimentar seqüeles físiques, cognitives i emocionals que afecten la seva vida diària. Aquestes recomanacions ajuden a gestionar la rehabilitació, mantenir l’autonomia i oferir suport als cuidadors.
Després de patir un ictus, el pacient pot conviure amb seqüeles i complicacions físiques o cognitives. Tot i la rehabilitació, no sempre s’aconsegueix una recuperació completa i pot quedar una discapacitat secundària que afecti el moviment, la coordinació o el control.
És important tenir en compte que, més enllà de la part física, el malalt també pot patir ferides psicològiques que necessitaran tractament.
Dins d’aquesta àrea, s’engloben totes aquelles lesions o complicacions que afecten el pacient a nivell orgànic. Les més freqüents estan relacionades amb dèficits motors, alteracions sensitives o del llenguatge i incontinència urinària:
Tot i ser menys habituals, també poden donar-se altres lesions com alteracions visuals, dolor central o infeccions.
Durant la convalescència, la rehabilitació, o en acabar aquesta, poden aparèixer alteracions de l’estat d’ànim. Habitualment, es produeixen en els primers tres mesos després de l’ictus, tot i que hi ha casos en què es presenten més tard. Els símptomes són similars a les altres depressions: alteracions del somni, dificultat de concentració i reducció de la gana. Els problemes psicològics més habituals són la depressió i l’ansietat. La depressió se sol presentar en un de cada tres pacients, és més freqüent en dones i en pacients amb depressió prèvia, algun trastorn psiquiàtric o aïllament social o una estructura familiar deficient. També poden produir-se labilitat emocional, apatia, irritabilitat i falta de consciència de les seqüeles de l’ictus.
En aquest cas, el deteriorament cognitiu més freqüent es presenta en forma de demència, dèficits d’atenció o disminució de la memòria. També hi ha pacients que presenten alteracions relacionades amb l’orientació, la dificultat en la planificació i en l’organització en les tasques.
Tots aquests factors generen un impacte en la família del pacient. La persona que assumeix el rol de cuidador en un 60 % dels casos pateix sobrecarrega i ansietat en l’alta. És important:
L’ictus es considera una urgència mèdica que requereix una intervenció diagnòstica i terapèutica immediata. Davant de qualsevol sospita, cal actuar el més ràpid possible, ja que totes les cèl·lules cerebrals que morin ja no es recuperaran i la seva funció quedarà malmesa.
Cada minut es perden 1,9 milions de neurones i 14 bilions de connexions neuronals: una hora suposa l’envelliment cerebral de 3,6 anys i una pèrdua de 120 milions de neurones. Si sospites que una persona pot estar patint un ictus, truca ràpidament al 112. Mentre arriben els serveis mèdics:
El dolor és un fenomen que engloba diverses esferes: Biomèdica, psicològica i social. Es produeix quan el sistema d’alarma del mateix cos avisa el cervell que hi ha un perill de patir una lesió, real o potencial.
Sentim dolor quan el cervell “ha arribat a la conclusió” que està en perill i que ha de fer-hi alguna cosa, que en algunes ocasions consisteix a activar l’anomenat “programa de dolor”. En aquest context és clau descobrir per què el cervell arriba a la conclusió que hi ha una amenaça.
Sentir dolor no sempre significa que hi ha un dany o lesió. Podem sentir-ne sense que hi hagi un dany. Per exemple, quan veiem que el nostre fill/a cau i es fa mal. Però també pots tenir dany sense dolor, alguna vegada t’ha sortit un blau i no recordes quan te l’has fet?
La intensitat del dolor no està relacionada amb la quantitat de dany que hagin pogut patir els teixits. Un mateix cop, fa sempre igual de mal? Els punts d’una cesària, fan sempre el mateix mal?
El dolor el genera el cervell, no es troba als teixits. En el cos tenim “sensors de perill” que envien senyals al cervell, que usarà la informació i altres factors per decidir si activa el programa de dolor a o la fatiga.
Sempre és el cervell qui decideix què genera i què no genera dolor. En el 100% dels casos, si creu que està amenaçat ho decidirà en funció de diverses variables: context, experiències prèvies, creences, emocions, etc.
Els pacients amb fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica poden arribar a experimentar més dolor de l’habitual o dolor davant d’estímuls que no acostumen a generar dolor, com ara una carícia.
Aquests processos es produeixen perquè el cervell activa el programa de dolor o fatiga per protegir l’individu del perill que creu que hi ha, fins i tot quan en realitat no existeixi, ja que el cervell interpreta de forma errònia la realitat.
El dolor sempre és real, no es provoca conscientment, ni s’inventa, ni és producte de la imaginació. No és un problema psicològic. Qui pateix fibromiàlgia o fatiga crònica no n’és responsable; però sí que ho és d’implicar-se en el tractament amb estratègies actives.
El primer pas cap a la millora és entendre què li passa al teu cervell i què està causant el teu dolor. No deixis que el dolor sigui la guia de la teva vida i condicioni tot el que podries fer.
L’anèmia és un trastorn en què la sang no transporta prou oxigen a l’organisme, habitualment per una manca de glòbuls vermells o d’hemoglobina. Pot causar cansament, mareig i, si no es tracta adequadament, provocar complicacions greus.
L’organisme dels pacients amb anèmia no rep prou sang rica en oxigen. Com a resultat, apareixen símptomes com la sensació de cansament o de debilitat, així com mareig o mal de cap, entre d’altres. Si no es tracta, l’anèmia greu o prolongada pot causar lesions al cor, al cervell i a altres òrgans del cos.
És possible que el metge pregunti al pacient si té cap dels signes o símptomes de l’anèmia o bé si ha patit una malaltia o problema de salut que pugui causar-la.
A fi de donar les indicacions precises al metge i que aquest pugui fer un diagnòstic ràpid del cas, és necessari indicar-li:
El tractament de l’anèmia depèn del tipus, la causa i la gravetat de la malaltia. Els tractaments poden consistir en:
L’objectiu del tractament és augmentar la quantitat d’oxigen que la sang pot transportar. Aquest increment s’aconsegueix fent créixer la xifra de glòbuls vermells o la concentració d’hemoglobina. L’hemoglobina és una proteïna dels glòbuls vermells rica en ferro i que transporta oxigen a les cèl·lules de l’organisme.
Un altre propòsit és tractar la malaltia de fons o la causa de l’anèmia.
Canvis en l’alimentació i suplements nutricionals:
De vegades, pot ser necessària la transfusió de sang, encara que ha de ser valorada pel metge.
És possible prevenir episodis repetits de determinats tipus d’anèmia, especialment els que són deguts al dèficit de ferro o de vitamines. Si es fan canvis en l’alimentació o es prenen suplements recomanats pel metge es pot evitar que aquests tipus d’anèmia tornin a aparèixer.
El tractament de la causa pot prevenir l’anèmia (o evitar que es repeteixi). Per exemple, si un medicament està causant anèmia al pacient, el metge pot receptar-li un altre tipus de medecina.
Per evitar que l’anèmia empitjori, és necessari que els pacients expliquin amb detall al metge tots els seus signes i símptomes. També es recomana preguntar quines proves s’han de fer i complir el pla de tractament.
Alguns tipus d’anèmies hereditàries, com l’anèmia de cèl·lules falciformes, no es poden prevenir. En el cas de patir una anèmia hereditària, cal que les persones pacients consultin el seu metge sobre el tractament i l’atenció contínua que necessiten.
Aquesta patologia no té cura, però a causa de l’afectació muscular i òssia que pateixen aquests pacients, és important evitar el sobrepès i l’obesitat amb una dieta i exercicis adequats. Això reduirà la sobrecàrrega a les articulacions, ajudarà en part a la sensació de fatiga i a la funcionalitat.
El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament que pot afectar l’atenció, l’autocontrol i l’organització. Amb un enfocament educatiu adequat i suport familiar i escolar, es pot millorar l’aprenentatge i el rendiment acadèmic.
Els nens i adolescents amb TDAH poden presentar serioses dificultats en el seu rendiment acadèmic. En aquest sentit, el tractament multimodal és el que ofereix millors resultats. Això suposa coordinar tractaments de tipus farmacològic, psicològic i psicopedagògic.
Els pares i els tutors seran claus per ajudar a minimitzar els símptomes i els efectes dels mateixos en el rendiment acadèmic. A continuació s’ofereixen alguns consells tant pels pares com per l’escola amb la finalitat de millorar el seu aprenentatge.
Utilitzar estratègies d’autoinstruccions, són missatges que ens donem internament a nosaltres mateixos i que ens permeten modular la nostra conducta. Alguns exemples:
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades