Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El suïcidi és una causa de mort freqüent. Cada any moren al voltant d'un milió de persones al món. Al nostre país el suïcidi es va mantenir com la primera causa de mort externa (INE, 2017). S'ha estimat que els intents de suïcidi (IS) són 10 -20 vegades més freqüents que el suïcidi. Dins de l'ampli espectre de la conducta suïcida, estan els IS d'alta letalitat (els més pròxims al suïcidi).
Els intents de suïcidi mèdicament greus (ISMG) o intents de suïcidi (IS) d'alta letalitat, es defineixen per presentar un compromís orgànic greu, independentment de la seva gravetat psiquiàtrica.
Els ISMG, en l'ampli espectre de la conducta suïcida, són els més pròxims al suïcidi consumat, sent dues poblacions superposades amb característiques comunes. A més, els ISMG tenen més risc de morir per suïcidi respecte als intents de suïcidi de baixa letalitat.
Un aspecte important a tenir en compte, és que valorar supervivents d'una conducta suïcida greu, permet obtenir informació directament del supervivent, a diferència dels suïcidis consumats, en els que la valoració es realitza indirectament a través de terceres persones (autòpsia psicològica). El fet de poder valorar persones tan properes al suïcidi, és de gran valor per poder conèixer els mecanismes psicològics d'una conducta suïcida greu i els signes d'alarma, per evitar un suïcidi.
En un percentatge considerable, s'ha objectivat la prevalença de patologia psiquiàtrica, principalment trastorns afectius (Depressió), seguit de Trastorns de personalitat i altres Trastorns relacionats amb el consum de substàncies. També hi ha altres factors de risc de tipus socioambientals i no psiquiàtrics que s'han de valorar: presència d'una patologia mèdica greu/ crònica, limitacions funcionals i la seva adaptació (persones amb alguna discapacitat física o d'edat avançada) i el suport social.
Una majoria de pacients presenta clínica depressiva que no sempre coincideix amb la presència d'un esdeveniment estressant. Han tingut antecedents d'intents de suïcidi en el passat. I previ al ISMG, han presentat idees de voler morir-se o una ideació suïcida més estructurada.
Les persones amb un Trastorn psiquiàtric no estabilitzat /no tractat: Trastorns afectius unipolars (Depressió) poden tenir major predisposició de realitzar una conducta suïcida.
Davant d'un ISMG s'ha de valorar i tractar la presència d'un trastorn psiquiàtric subjacent.
Un cop el pacient s'ha recuperat d'una situació vital de risc, s'ha de fer un abordatge integral centrat en aspectes clínics i socioambientals. En l'àmbit clínic s'ha de valorar la presència d'una patologia psiquiàtrica i tractar. També és important, després de l'alta mèdica, derivar al pacient a la xarxa de salut mental i activar el Codi de Risc Suïcida que permet un seguiment posterior a l'alta hospitalària.
Anamnesi mèdic-psiquiàtrica i avaluació psicològica.
Evitar els mites que mantenen l'estigma social del suïcidi i valorar la presència d'ideació suïcida en persones amb factors de risc clínics i sociodemogràfics.
La legionel·losi és una infecció pulmonar causada pel bacteri Legionella pneumophila, que es troba en aigües contaminades. S’adquireix per inhalació d’aigua o vapor contaminat i provoca febre, pneumònia, dolors musculars i malestar general. Afecta sobretot persones grans o immunodeprimides. El diagnòstic es fa amb cultius, detecció d’anticossos o radiografia de tòrax. El tractament és antibiòtic precoç i la prevenció passa per controlar i desinfectar els sistemes d’aigua.
La legionel·losi és una malaltia produïda pel bacteri Legionella pneumophila, que viu usualment en circuits d’aigua contaminada, com són conduccions d’aigua, estanys, torres de refrigeració, piscines o jacuzzis.
S’adquireix per inhalació en haver estat el pacient en contacte amb l’aigua contaminada, sigui per banyar-s'hi o per ser en zones pròximes, ja que el bacteri es pot disseminar des de l’aigua a l’ambient circumdant. Produeix generalment una infecció pulmonar en forma de pneumònia que, si no és diagnosticada i tractada de manera precoç, pot revestir gravetat i risc vital.
La legionel·losi produeix els símptomes propis d’una pneumònia (febre, dolor toràcic, dificultat en respirar), juntament amb dolors musculars molt marcats i gran afectació de l’estat general amb malestar pronunciat.
La legionel·losi pot afectar tota persona que entri en contacte amb el bacteri causant, però és més freqüent en persones grans o immunodeprimides que han estat en contacte amb aigua contaminada per legionel·la o han respirat vapor de la mateixa aigua contaminada.
Es fa mitjançant la detecció del bacteri o d’anticossos a la sang contra aquest, una vegada s’ha sospitat per les característiques clíniques que presenta el pacient (edat d’aparició, febre, gran afectació de l’estat general, dolors musculars) o radiogràfiques (pneumònia que afecta difusament els pulmons). L’aïllament del bacteri és relativament recent, perquè requereix medis de cultiu especials.
De fet, no es va identificar la legionel·la com a causant de malaltia pulmonar fins al 1976, durant una epidèmia de pneumònia en un congrés de la Legió Americana a Filadèlfia, d’aquí li ve el nom.
La legionel·losi respon bé al tractament antibiòtic específic.
És molt important l’inici precoç del tractament.
Radiografia de tòrax, determinació en sang d’anticossos contra legionel·la, cultius específics per a la identificació de legionel·la.
És molt important la vigilància epidemiològica dels casos detectats (conduccions d’aigua, torres d’aire condicionat, piscines o jacuzzis implicats) per desinfectar-los.
Quan es detecta un cas de legionel·losi, les autoritats de salut pública inicien una investigació per trobar-ne la font i erradicar-la.
La legionel·la resisteix malament la temperatura elevada i usualment s’elimina augmentant de manera puntual la temperatura de les conduccions. Per assegurar l’eliminació del bacteri, aquestes mesures les han de fer professionals especialitzats.
La malaltia coronària inclou la patologia de les artèries coronàries. Aquestes artèries són les que irriguen el cor. La malaltia coronària afecta aproximadament un 6% de la població adulta, tot i que aquesta prevalença presenta una tendència a l’augment els darrers anys.
La malaltia coronària pot presentar diferents símptomes, però el més característic és l’angina o dolor al pit. A més a més, es pot presentar acompanyat de sudoració, falta d’aire, dolor al braç o palpitacions.
La malaltia afecta més freqüentment homes majors de 50 anys.
Per diagnosticar aquesta malaltia es requereix una correcta anamnesi i exploració física; no obstant això, la clau en el diagnòstic és fer un cateterisme cardíac.
Existeixen fonamentalment tres pilars dins el tractament de la patologia coronària. D’una banda, el tractament mèdic, que queda per a casos lleus, i, d’altra banda, l’intervencionisme coronari i la cirurgia coronària. Tenim diferents escales de gravetat per decidir quan un pacient necessita un tractament percutani o quan és candidat per a una cirurgia de revascularització coronària.
La primera prova que es fa als pacients que consulten per dolor toràcic és un electrocardiograma; a partir d’aquí, depenent de la gravetat del quadre, es pot fer una prova d’esforç en els casos estables o directament un cateterisme en cas que es tracti d’un cas clar. El cateterisme és la prova que ens dona el diagnòstic definitiu.
En aquesta malaltia té un paper molt important la prevenció, ja que, tot i que existeixen casos aïllats amb pocs factors de risc, la gran majoria dels pacients presenten factors de risc cardiovascular.
Les mesures més importants que s’han d’adoptar tant en cas de prevenció primària com secundària són les següents:
Les persones que pateixen un Trastorn Obsessiu Compulsiu es caracteritzen perquè tenen pensaments recurrents i perseverants que generalment resulten desagradables, la qual cosa es denomina obsessions.
A més, aquests pensaments provoquen accions o rituals repetits que serveixen per “poder fer front” a les esmentades obsessions, anomenats compulsions. Alguns exemples de compulsions serien: rentar-se les mans, els comportaments religiosos (com ara resar una pregària escrita exactament 15 vegades per evitar que passi res de dolent), comptar i supervisar les coses (p. ex., assegurar-te d’haver tancat la porta, el gas...).
Amb molta freqüència senten que “alguna cosa dolenta” passarà si no aconsegueixen realitzar les compulsions, per la qual cosa se senten “obligats” a dur-les a terme. Aquest fet els en genera molta ansietat i angoixa, ja que se senten responsables que pugui passar una desgràcia.
Poden arribar a desvincular-se de les activitats de la vida diària o evitar-les per complet a causa del temor a les obsessions o als comportaments compulsius.
També podrien arribar a tenir dificultats amb les activitats quotidianes (cuinar, netejar, banyar-se, etc.) i patir nivells d’ansietat més elevats.
Dur a terme algunes recomanacions et pot ajudar a “conviure” o a superar un Trastorn Obsessiu Compulsiu.
No obstant això, si no n’hi hagués prou amb les recomanacions i el trastorn es complica, hauràs d’anar a un psicòleg/a o psiquiatre/a per complementar els nostres consells amb un altre tipus de tractament (teràpia cognitiu conductual, tractament farmacològic.)
L'asma és un trastorn del pas de l'aire per les vies respiratòries, i sobretot pels bronquis de petit calibre. Comporta dificultat per respirar de manera que el pacient té sensació d'ofec i ha d'augmentar l'esforç per intentar respirar millor.
L'asma és un trastorn inflamatori crònic de les vies aèries que provoca una obstrucció variable al flux aeri. Habitualment canvia al llarg del dia (pot empitjorar durant la nit) i millora amb el tractament instaurat per reaparèixer més endavant.
És una malaltia produïda bàsicament per un mecanisme inflamatori.
En les vies respiratòries dels pacients amb asma tenen lloc tres fenòmens:
1. Disminució del diàmetre bronquial que dificulta el flux aeri.
2. Inflamació, amb augment del gruix de la paret bronquial, cosa que també contribueix a dificultar el pas de l'aire.
3. Augment de l'activitat de les glàndules productores de moc, de manera que l'augment de les secrecions contribueix encara més a la dificultat respiratòria.
Hi ha un conjunt de cèl·lules que circulen per la sang implicada en la inflamació local que s'observa en l'asma: limfòcits T, mastòcits i eosinòfils. Aquestes cèl·lules s'encarreguen de la defensa normal de l'organisme i tenen una activitat augmentada en l'asma, que s'intenta regular amb la medicació que s'administra.
Segons el grau d'obstrucció, la persona afectada experimentarà dificultat respiratòria i sensació de falta d'aire. També són característiques de l'asma les sibilacions, que són sorolls aguts com xiulets produïts per l'aire en passar per vies aèries de mida més petita i també per l'augment de la secreció bronquial.
L'asma pot afectar tots els grups d'edat i coincideix a vegades amb la bronquitis. Alguns cops pot tenir un origen al·lèrgic o d'exposició a algun agent ambiental o químic.
Espirometria, RX del tòrax, proves d'al·lèrgia.
Algunes preguntes són bàsiques per al diagnòstic:
El tractament es basa en l'ús de fàrmacs broncodilatadors, en forma d’inhalador o de comprimits. També tenen un paper important els fàrmacs antiinflamatoris.
En l'asma les proves diagnòstiques més habituals es basen en:
Per a la prevenció de l'asma és fonamental no fumar i evitar l'exposició a al·lergògens que la precipiten i que són detectats amb les proves d'al·lèrgia que formen part de l'estudi de l'asma.
Quan parlem de malaltia tromboembòlica venosa ens referim al procés caracteritzat per la formació d'un trombe (coàgul sanguini) a l'interior del sistema venós profund que pot créixer o fragmentar-se, de manera que interromp la circulació normal de la sang i causa diverses alteracions.
Les principals manifestacions de la malaltia tromboembòlica són la trombosi venosa profunda (TVP) i l'embòlia pulmonar, entre d'altres. La TVP es produeix quan es forma un trombe o coàgul a l'interior d'una vena profunda, generalment de les cames (encara que també es pot produir als braços, a la porta, a les ilíaques, a les mateixes venes caves...), que obstrueix la circulació normal de la sang a les venes esmentades.
El trombe que es forma en una vena profunda pot desfragmentar-se o trencar-se i desprendre's. L'èmbol després viatja per les venes en direcció al cor, per arribar fins als pulmons a través de les venes pulmonars. Als pulmons és on l'èmbol s’atura i obstrueix l'interior d'una o més artèries pulmonars, cosa que impedeix el pas de la sang. Aquest procés es denomina embòlia pulmonar o tromboembolisme pulmonar (TEP).
Trombosi venosa profunda:
- Inflor o inflamació de la cama afectada
- Dolor o sensibilitat a la cama que sovint comença al panxell
- Augment de la temperatura de la cama
- Canvis en el color de la pell (envermellida o blavosa i brillant)
Tromboembolisme pulmonar:
- Sensació de falta d'aire o ofec d'aparició brusca (dispnea)
- Augment de la freqüència respiratòria
- Augment de la freqüència cardíaca
- Dolor agut al tòrax
- Tos seca amb sang
- Síncope
La incidència (nombre de casos/any) de la malaltia tromboembòlica venosa en la població general, inclosa qualsevol de les seves manifestacions, s'estima entre 1 i 2 casos cada 1.000 habitants al nostre país. Això indica que a Espanya es produeixen més de 80.000 casos a l'any. Prop del 70% dels casos són trombosis venoses profundes i la resta, embòlies pulmonars.
TVP:
S'analitzen els símptomes del pacient, a més de fer-li una anàlisi de sang i alguna prova d'imatge. La prova d'elecció més utilitzada és l'ecografia Doppler (eco-Doppler), una tècnica d'imatge que permet veure les venes profundes i que confirma o descarta el diagnòstic.
TEP:
Si les sospites apunten una possible embòlia pulmonar, el diagnòstic es confirmarà mitjançant proves com el TAC (escàner) toràcic o una gammagrafia pulmonar.
Quan es produeix una trombosi, del tipus que sigui, l'objectiu principal del tractament és dissoldre el trombe i restablir el flux sanguini per evitar més complicacions.
L'anticoagulació és el tractament d'elecció per a la malaltia tromboembòlica venosa. Els anticoagulants són medicaments que modifiquen la coagulació de la sang perquè el trombe o coàgul no es formi dins dels vasos sanguinis i ajuden a desfer el que ja està format.
Les proves de laboratori com el dímer-D. Proves d'imatge com l'ecografia Doppler, el TAC i la gammagrafia pulmonar.
ESTUDI DE TROMBOFÍLIA es fa en alguns casos una analítica de sang per determinar si el pacient té cap alteració en les proteïnes de la coagulació que el predisposin a patir una trombosi.
Conèixer els factors de risc de la malaltia tromboembòlica venosa és determinant per poder actuar i controlar el risc esmentat. Una de les recomanacions més barates i efectives que ajuda a prevenir possibles episodis tromboembòlics és caminar, ja que la mobilització evita la formació de trombes.
La fibromiàlgia és una malaltia crònica relacionada amb una alteració en la percepció del dolor del sistema nerviós central. Es caracteritza principalment per dolor generalitzat, sovint acompanyat de cansament i trastorns del son. Pot afectar persones de totes les edats, especialment dones. El tractament combina educació sanitària, exercici físic, suport psicològic i, en alguns casos, medicació.
La fibromiàlgia és una malaltia freqüent, la presenta el 2,4% de la població general, que forma part de les anomenades síndromes de sensibilització central. Es caracteritza principalment per dolor generalitzat. Hi ha una hiperexcitació del sistema nerviós central amb disminució del llindar de dolor, cosa que fa que aquest aparegui abans i sigui més intens, més durador i més difús. Hi ha una resposta més intensa a estímuls dolorosos (hiperalgèsia) i una resposta de dolor a estímuls no dolorosos (alodínia). La seva causa és desconeguda, però de vegades hi ha uns desencadenants clars com ara traumatismes físics o emocionals o infeccions.
És una malaltia crònica i té un curs oscil·lant amb períodes de millora i altres d’empitjorament clínic.
El símptoma principal és el dolor generalitzat, però sovint s’acompanya d’altres símptomes com cansament, insomni, formigueig a les extremitats, mal de cap, mareig, manca de memòria i de concentració, ansietat o depressió.
Acostuma a afectar dones de mitjana edat, amb un pic dels 40 als 49 anys, però pot afectar persones de tots els sexes i edats.
Es diagnostica segons uns criteris que es basen en la clínica del pacient, segons la presència de símptomes i signes característics de la malaltia.
No hi ha cap prova mèdica específica.
L’analítica i a vegades les proves d’imatge ens ajuden a descartar altres malalties que en moltes ocasions són concomitants (es presenten a la vegada).
El tractament de la fibromiàlgia s’hauria de basar en quatre pilars: educació sanitària (informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa), pautes d’exercici físic segons la tolerància, teràpia cognitivoconductual, si escau, i tractament farmacològic.
1. Informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa
Cal explicar la malaltia donant consells generals per sentir-se millor.
2. Exercici físic segons la tolerància
Hi ha evidència de la seva eficàcia sobre el dolor, el benestar i la funció física.
Es recomana començar amb exercici aeròbic de baix impacte: caminar, nedar, bicicleta estàtica, aiguagim, taitxí, pilates.
S’ha de practicar de manera regular i progressiva.
Es recomana fer de 20 a 50 minuts per sessió, almenys tres dies per setmana.
En els casos de pitjor tolerància cal iniciar deu minuts per sessió de quatre a sis dies per setmana i augmentar progressivament la durada, la freqüència i la intensitat, si és possible cada mes.
3. Teràpia cognitivoconductual
Impartida per psicòlegs clínics en els casos d’ansietat o depressió acompanyant.
Encara que la malaltia no és psicològica, l’ansietat i la depressió poden ser desencadenants i perpetuadores dels símptomes.
4. Tractament farmacològic
Pot ajudar per tractar alguns símptomes com el dolor, la fatiga o el trastorn del son encara que la seva eficàcia és reduïda en un gran percentatge de pacients.
Actualment, s’utilitzen alguns analgèsics, relaxants musculars, anticonvulsionants i també alguns grups d’antidepressius.
S’ha d’avaluar el risc/benefici i els potencials efectes secundaris dels fàrmacs que s’utilitzin.
S’aconsella un estil de vida saludable, mantenint el pes amb exercici aeròbic segons la tolerància i una dieta equilibrada, organitzar i ordenar les tasques habituals, incloent-hi petits descansos, i evitar les activitats estressants des del punt de vista físic i emocional.
S’adjunten consells de salut per a persones amb fibromiàlgia.
La miastènia gravis (MG) és una malaltia neuromuscular que es caracteritza per fatiga i debilitat, que empitjora amb l’exercici i millora amb el repòs. Etimològicament, la paraula miastènia prové del grec “mys" (múscul) i “asteneia" (debilitat), mentre que la paraula “gravis" (greu) deriva del llatí.
L’MG pertany al grup de malalties minoritàries, és a dir, poc freqüents. La seva prevalença estimada és de 50 a 200 casos per cada milió de persones. Té una forma de presentació bimodal: en les dones s’inicia abans dels 40 anys, mentre que en els homes apareix cap als 50 anys. És poc freqüent en nens. Estudis epidemiològics recents han descrit un increment en la incidència de nous casos d’aparició tardana (passats els 60 anys) sense un predomini clar pel que fa al sexe.
El símptoma inicial principal en l’MG és la debilitat muscular i fatiga, amb variacions diàries i horàries. La debilitat muscular empitjora progressivament durant els períodes d’activitat física i millora després de períodes de descans. Molts dels pacients refereixen també fluctuacions relacionades amb estacions de l’any, estrès laboral/psíquic, menstruació o infeccions intercurrents. En general, la debilitat i la fatiga empitjoren cap al final del dia. Les fluctuacions i l’empitjorament segons la intensitat de l’activitat física són el signe guia per diferenciar l’MG d’altres malalties com la fatiga psíquica o la síndrome de fatiga crònica, en les quals el cansament apareix en aixecar-se al matí i en repòs.
L’MG generalment comença amb símptomes oculars en forma de visió doble (diplopia) i/o caiguda de la parpella (ptosi), que pot ser uni o bilateral. Els símptomes oculars acostumen a empitjorar quan es mira la televisió, es llegeix o es condueix i especialment en condicions de molta llum. Són freqüents també els símptomes derivats de l’afectació de la musculatura bulbar: problemes per empassar, mastegar o parlar. Aproximadament el 16% dels pacients debuten amb algun d’aquests símptomes bulbars. Altres manifestacions que es poden presentar són dificultat per mantenir el cap dret, incapacitat de mantenir la boca tancada, dispnea, fatiga precoç en caminar, donar-se la volta al llit, aixecar els braços, obrir ampolles o conserves.
Aproximadament el 20% dels pacients poden presentar al llarg de la seva vida una crisi miastènica, que provoca problemes respiratoris o deglutoris seriosos que poden requerir ingrés a l’hospital. Les crisis es poden desencadenar per diversos factors estressants, infeccions, medicaments, intervencions quirúrgiques o fins i tot estrès emocional.
El diagnòstic de l’MG es basa en els símptomes, l’examen físic i les exploracions paraclíniques, en què les proves de més pes específic són l’electromiograma (EMG i SF-EMG) i el test d’edrofoni (Tensilón®). En la majoria de pacients és possible identificar la presència d’anticossos (AChR i MuSK) en sèrum. Un petit percentatge de pacients són seronegatius per a aquests anticossos. L’estudi s’ha de completar fent una tomografia computada (TC) per descartar la presència d’un timoma.
Per al tractament de la miastènia gravis s’acostumen a utilitzar inhibidors de l’acetilcolinesterasa associats a medicaments immunosupressors. La majoria d’aquests medicaments té efectes secundaris (generalment dosi dependent) que s’han de tenir en consideració. L’elecció del tractament ha de ser consensuada amb el pacient, tenint en compte les recomanacions de les guies per a la malaltia, l’experiència del metge i la forma clínica de la seva MG. Aquest tractament d’un pacient amb miastènia el mantindrà unit al seu neuròleg durant tota la vida.
L’extirpació quirúrgica de la glàndula del tim (timectomia) pot millorar els símptomes, prevenir un cert nombre de complicacions al llarg de la vida i reduir la dosi de medicaments immunosupressors. La timectomia es recomana en formes generalitzades d’MG en pacients menors de 55 anys i en tots els pacients amb timoma, independentment de l’edat.
La plasmafèresi i la immunoglobulina intravenoses es poden utilitzar durant les aguditzacions. En les crisis miastèniques pot ser necessària ventilació mecànica.
Amb tractament, la majoria dels afectats porten vides relativament normals i tenen una esperança de vida normal.
Embaràs. Els canvis fisiològics que tenen lloc durant l’embaràs (nàusees, vòmits, augment de pes, més volum sanguini, canvis en la funció renal i alteracions en l’absorció gastrointestinal) alteren sovint el curs de la miastènia gravis i es pot requerir un ajustament de les dosis de medicació durant tot l’embaràs. En conseqüència, les dones embarassades amb MG tenen més risc de complicacions i efectes adversos. En un terç dels embarassos es produeix un empitjorament clínic de la miastènia (principalment en el primer i el tercer trimestre i en el període postpart). No s’ha d’oblidar que molts dels medicaments administrats a dones miastèniques poden provocar malformacions en el fetus, mentre que d’altres s’associen amb una freqüència més alta d’avortament involuntari o de baix pes dels nounats.
Els nadons nounats de mares miastèniques poden presentar símptomes d’MG en les primeres hores de vida (miastènia neonatal transitòria) per la transferència materna d’anticossos.
Tenint en compte que les complicacions durant l’embaràs i el part són impredictibles, és recomanable el seguiment d’aquestes pacients en Unitats Especialitzades que disposin d’un equip multidisciplinari en el qual intervinguin almenys neuròleg, obstetre, anestesista i neonatòleg.
Les intervencions quirúrgiques i particularment la timectomia poden precipitar una crisi miastènica. Altes puntuacions en l’escala funcional per a la malaltia, valors espiromètrics baixos i malalties greus intercurrents són els principals factors de risc. Per aquesta raó s’ha de fer una valoració de risc conjunta amb pneumòlegs, cirurgians i anestesistes.
Intervencions amb anestèsia local, regional o epidural no semblen comportar risc de crisi miastènica.
Alguns medicaments poden produir un empitjorament dels símptomes miastènics, per tant és necessari advertir de la seva condició miastènica quan li prescriguin nous medicaments. Algunes vacunes, aliments i begudes poden estar també contraindicats.
Molts pacients amb MG tenen, a més, altres malalties autoimmunes associades. La més freqüent és l’hipotiroïdisme.
És aconsellable fer exercici suau diàriament amb descansos tenint en compte la naturalesa fluctuant dels seus símptomes. A casa pot completar l’entrenament amb exercicis respiratoris. És molt important evitar el sobrepès.
El tractament amb el fàrmac levodopa permet recuperar moltes de les funcions deteriorades o perdudes a causa de la malaltia. És el més eficaç, però alhora és un tractament que necessita millores per què en avançar la malaltia el seu efecte es fa transitori i fluctua; quan actua la medicació el pacient es troba bé, en "On". I quan se li acaba l'efecte es troba en "Off" i els símptomes reapareixen.
Per millorar els efectes del levodopa s'ha investigat en administrar-la per vies diferents (inhalada, dèrmica, intrajejunal) i en diverses formes farmacològiques. Ha estat especialment exitosa l'administració a través de gastrostomia en una infusió de gel de levodopa.
Hi ha altres tractaments farmacològics i neuroquirúrgics, com estimulació elèctrica de parts del cervell, que ofereixen bons resultats. S'està treballant a incidir en el cervell malalt, a través d'estereotàxia amb ultrasons, estalviant la trepanació i cirurgia.
S'han obert noves vies d’investigació en la malaltia de Parkinson per a esbrinar-ne la causa, evitar-ne la progressió i millorar al màxim els seus símptomes.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades