Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El càncer de testicle és un tipus de càncer poc freqüent, però amb bon pronòstic si es detecta precoçment. Reconèixer els símptomes i realitzar autoexàmens regulars permet identificar canvis a temps i iniciar el tractament de manera precoç.
Si estàs preocupat o presentes algun d’aquests símptomes, és important que ho consultis amb el metge.
Fer-se autoexàmens regulars dels testicles és important per als homes joves, en particular per a aquells en risc de contreure càncer de testicle.
Un autoexamen testicular pot ajudar un home a detectar a temps qualsevol canvi als testicles, de manera que, en cas de necessitar tractament, aquest es pugui començar tan aviat com sigui possible.
El càncer de pròstata es pot detectar de manera precoç mitjançant proves com el tacte rectal, l’anàlisi de sang PSA i, si cal, la biòpsia. El diagnòstic en fases inicials permet valorar millor el tractament i millorar el pronòstic de la malaltia.
El propòsit de les anàlisis és detectar el càncer de pròstata en les etapes inicials, abans que la malaltia avanci. Hi ha dues proves habituals per a la detecció inicial i, segons el resultat, se us podrà derivar a un uròleg perquè us faci una biòpsia.
L’anàlisi de sang PSA busca la presència en sang d’una proteïna que produeixen específicament les cèl·lules prostàtiques.
El fet de tenir un nivell de PSA elevat o en augment no sempre significa per si sol que un home tingui càncer de pròstata. Els nivells de PSA poden augmentar per l’edat i per altres patologies benignes, com la hiperplàsia prostàtica benigna o la prostatitis. Per diagnosticar un càncer de pròstata cal fer una biòpsia de pròstata.
Segons els resultats de les vostres anàlisis se us podrà derivar a un uròleg perquè us faci una ressonància magnètica i una biòpsia. És l’única manera de determinar la presència de càncer.
Es tracta d’una altra modalitat de biòpsia en la qual s’utilitzen tant les imatges obtingudes amb la ressonància magnètica com les imatges ecogràfiques en temps real. Mitjançant un programa d’ordinador, es fusionen les imatges obtingudes a l’ecògraf amb les de la ressonància magnètica de pròstata feta anteriorment. D’aquesta manera es poden localitzar amb més precisió les lesions. A més de la presa d’una mostra de la lesió, s’agafen mostres de la resta de la pròstata. Les mostres de la pròstata s’enviaran a l’anatomopatòleg (especialista que analitza i estudia els teixits), que, després d’analitzar les mostres al microscopi, confirmarà la presència del càncer o no i quin n’és el grau d’agressivitat.
El nostre consell és que parleu amb el metge per decidir si necessiteu una anàlisi de sang PSA.
Junts podeu triar el millor procediment.
Les malalties renals afecten el funcionament dels ronyons, encarregats de filtrar la sang i eliminar residus. Mantenir una dieta equilibrada, una hidratació adequada i hàbits saludables és clau per preservar la seva funció i prevenir complicacions.
Els ronyons es beneficien d'una dieta saludable, d'un consum relativament abundant d'aigua i de l'abstenció del tabac. També és important uns bons hàbits regulars en la defecació i en la micció, en el sentit que l'estrenyiment i aguantar la necessitat d'orinar, són hàbits que perjudiquen el normal funcionament dels ronyons. El consum d'aigua pura, sense cap substància en solució, a part de les que constitueixen aliment com la llet, el caldo i de les infusions com el cafè o el té, és necessari per al bon funcionament renal.
La quantitat d'orina que emet una persona sana és variable depenent de la quantitat d'aigua que begui, de la temperatura ambiental, del fet que estigui en repòs, en exercici, etc. Normalment en el cas d'una persona adulta sana, se situa entre 1 i 2 litres per dia. No necessàriament es millora el funcionament renal amb un excés d'aigua.
L'exercici i una dieta rica en fibra afavoreix uns hàbits en la micció i en les deposicions que afavoreixen la funció renal. En el cas de malalties associades, com és el cas molt freqüent de la diabetis, el bon control metabòlic de la diabetis és essencial per al manteniment de la funció renal. El control de la tensió arterial, que moltes vegades té un origen no conegut, és bàsic també per al manteniment de la funció renal.
L’esclerosi múltiple és una malaltia progressiva del sistema nerviós central, discapacitant, de caràcter crònic i amb una alta complexitat i heterogeneïtat. D’aquesta manera, necessita atenció d’alta especialització multidisciplinària per al diagnòstic, el seguiment i el tractament.
Les evidències actuals són insuficients per fer recomanacions sobre la prevenció de l’esclerosi múltiple. No obstant això, es recomana dur un estil de vida saludable i fer activitat de manera habitual. L’esclerosi múltiple afecta més les dones que els homes, sol aparèixer en persones adultes joves i és la segona causa de discapacitat no traumàtica.
Quan es pacta amb el pacient l’inici d’un fàrmac com a tractament de fons o simptomàtic de l’esclerosi múltiple:
Els símptomes de l’esclerosi múltiple poden ser molt variats, de manera que es recomana consultar l’equip sanitari especialitzat quan se senti:
Tot i que no hi ha evidències científiques que permetin fer recomanacions concretes per prevenir o variar el curs de la malaltia, hi ha una sèrie de consells sobre la dieta, els hàbits i l’exercici físic que els pacients i, en general, tota la població, han de tenir en compte:
També es recomana seguir amb l’activitat quotidiana i mantenir-se actiu combinant moments d’activitat amb moments de repòs en cas de fatiga i buscant estratègies per economitzar l’energia.
La vitamina D pren una importància rellevant en la relació amb la malaltia, sobre la qual s’està estudiant amb intensitat. Sovint les persones afectades presenten un dèficit d’aquesta vitamina, de manera que es recomana prendre’n un suplement sempre sota el criteri i el control de l’especialista.
L’esclerosi múltiple és una malaltia complexa i de caràcter crònic, per la qual cosa es recomana que l’entorn de la persona afectada en tinguin la informació adequada i àmplia. També és positiu que puguin disposar de l’assessorament continuat sempre que sigui necessari.
A la figura del cuidador familiar o professional, quan esdevé necessària, pot ser útil oferir-li formació i recomanacions pràctiques sobre temes com per exemple l’alimentació, la higiene i la mobilitat del pacient.
Educació sanitària en el diagnòstic, a l’inici del tractament i per a la mobilització del pacient discapacitat.
El càncer de testicle és el tumor més freqüent en homes entre els 15 i els 35 anys. Més del 90% dels càncers de testicles es desenvolupen a les cèl·lules germinals, que són les encarregades de produir esperma.
Els tumors testiculars secundaris són causats per cèl·lules canceroses que es propaguen als testicles des d’altres parts de l’organisme (metàstasi). Aquests càncers són molt menys comuns que les formes anteriors de càncer de testicle.
Si bé aquests tumors s’originen als testicles, també poden aparèixer ocasionalment a l’abdomen, al tòrax o a altres àrees del cos, com a tumor primari o com a afectació a distància d’un tumor primari al testicle.
Habitualment el càncer de testicle debuta com una massa testicular no dolorosa unilateral o com una troballa incidental en una ecografia.
Les causes del càncer de testicle no se saben, però hi ha factors que poden augmentar el risc de patir-ne, com ara:
No hi ha cap connexió coneguda entre el càncer de testicle i els traumatismes de testicles, els esquinçaments musculars, els banys calents o la roba ajustada.
Una vegada que el tractament s’hagi completat, la vigilància és crucial. El metge us recomanarà que us feu autoexàmens i que us sotmeteu a controls regulars.
Durant les revisions, l’uròleg us examinarà el testicle no afectat a la recerca de possibles bonys o anomalies, us faran anàlisis de sang periòdiques per quantificar els marcadors tumorals i us sol·licitaran proves d’imatge, com ara radiografies de tòrax o tomografies computaritzades regulars, per detectar qualsevol recidiva tumoral.
El càncer de testicle és una classe de càncer que es pot tractar de manera eficaç i curar potencialment si es diagnostica i tracta a temps. El càncer de testicle avançat també es pot guarir amb tractament.
Ni el càncer de testicle ni l’extirpació d’un testicle haurien d’alterar la funció sexual o la fertilitat. L’extirpació d’un testicle causa un efecte mínim en la fertilitat, ja que un únic testicle produeix grans quantitats d’esperma. En el cas dels homes que necessitin més tractaments, és possible que la fertilitat es vegi afectada, almenys de manera temporal.
El càncer de pròstata és el tumor que es diagnostica més sovint en els homes adults de països desenvolupats amb llarga esperança de vida. Es tracta d’un creixement atípic i descontrolat de les cèl·lules que formen la glàndula prostàtica.
Si hi ha sospita a causa de símptomes o per un PSA elevat, es realitzarà un tacte rectal i una nova determinació de PSA en sang. Si el tacte rectal és positiu (s’ aprecia nòdul o enduriment de la pròstata), es realitzarà una biòpsia. Si el tacte rectal és negatiu, es valoraran els nivells de PSA per decidir si és necessari practicar la biòpsia. El PSA s’utilitza com a cribratge en la població general per poder diagnosticar precoçment el càncer de pròstata.
És un bon marcador tumoral perquè augmenta quan les glàndules prostàtiques es desestructuren a causa del seu creixement tumoral. Com que també està present en la pròstata normal i augmenta a més en el creixement benigne de la pròstata, sempre s’ha d’interpretar en el context individual de cada pacient. Un augment de PSA no és sinònim de càncer de pròstata, i sempre s’ha de practicar el tacte rectal i una ecografia. El diagnòstic final només el proporciona la biòpsia.
Els factors de risc en el desenvolupament de la malaltia inclouen:
El perfil típic és un pacient home d’entre 50 i 70 anys, en el qual pot coexistir un creixement benigne de la pròstata.
Molts homes amb càncer de pròstata són asimptomàtics.
Sovint, el primer signe de la malaltia és una troballa casual d’un antigen prostàtic específic (PSA) elevat en una analítica rutinària. De vegades la malaltia pot produir símptomes locals en relació amb el creixement de la glàndula prostàtica que poden simular els provocats per la hiperplàsia benigna de pròstata. En aquests pacients, el dolor ossi sol estar relacionat amb estats més avançats de la malaltia.
Experimentar molèsties miccionals no significa necessàriament que patiu càncer de pròstata. Consulteu amb el metge si teniu qualsevol d’aquests símptomes per assegurar-vos que rebeu un diagnòstic i un tractament adequats.
El diagnòstic del càncer de pròstata es realitza mitjançant els nivells de PSA sèric, el tacte rectal i la biòpsia prostàtica guiada per ecografia.
La realització de biòpsies de pròstata pot provocar algunes complicacions, que la majoria de les vegades se superen sense deixar seqüeles. Les més freqüents són:
Quan el càncer de pròstata és localitzat i de baix risc, es pot tractar mitjançant l’extirpació quirúrgica i la radioteràpia. En cas de disseminació, es valora el tractament amb radioteràpia i hormones per frenar el creixement tumoral. De vegades, si el pacient és d’edat avançada, es monitoritza de manera estreta l’evolució del càncer abans de realitzar l’extirpació, ja que en alguns casos no suposa una amenaça per a la seva supervivència a curt termini.
La supervivència del càncer de pròstata depèn de l’estadi en el moment del diagnòstic: és força favorable en els localitzats, menys en els avançats i pitjor en els disseminats. Per això està indicada l’avaluació periòdica de la pròstata pel metge de capçalera.
La infecció d’orina és la presència de bacteris a les vies urinàries, que normalment són estèrils. Pot afectar les vies baixes (bufeta o uretra) o els ronyons, en aquest cas anomenada pielonefritis. Els símptomes més habituals són dolor en orinar, necessitat d’orinar sovint o febre. El tractament sol ser antibiòtic.
La infecció d’orina de vies baixes es caracteritza per dolor local, que augmenta amb l’acte d’orinar, i de vegades també per l’emissió d’orina de vegades tèrbola, de vegades fosca, i generalment sense febre.
La infecció d’orina de vies altes (pielonefritis) es caracteritza per febre alta, dolor local important a la regió lumbar i dolor o molèsties que acompanyen la micció.
La infecció d’orina es caracteritza per la presència de dolor local (part baixa de l’abdomen o bé a la zona lumbar), que augmenta en orinar, amb emissió d’orina moltes vegades tèrbola o bé fosca en cas que contingui eritròcits.
Hi pot haver febre alta, sobretot si es tracta d’una pielonefritis (infecció d’orina de vies altes).
Pot afectar a totes les edats, des de la primera infantesa a la vellesa. És una mica més freqüent al sexe femení, i existeixen factors que l’afavoreixen (embaràs en el cas de la dona o augment de la mida de la pròstata en el cas de l’home) així com anomalies urològiques (malformació preexistent o presència de litiasi renal).
El diagnòstic d’infecció d’orina es realitza mitjançant l’examen de l’orina al microscopi (sediment) per veure si conté leucòcits i/o bacteris i mitjançant el cultiu microbiològic per veure si el germen causant creix, identificar-lo i determinar l’antibiòtic més adequat per al tractament (antibiograma).
El tractament de la infecció urinària és generalment antibiòtic. En cas d’infecció baixa sol ser un tractament oral. En cas d’infecció alta (pielonefritis) sol ser endovenós, però en alguns casos pot fer-se el tractament ambulatori per via oral.
Les proves habituals són el sediment i cultiu de l’orina (urinocultiu amb antibiograma). Pot estar indicada la pràctica d’una ecografia per veure el ronyó i la via urinària i identificar-ne obstruccions o litiasis que poden haver afavorit la infecció.
L’ecografia també permet avaluar l’estat dels ronyons. És indicada també la pràctica d’una analítica general per veure la repercussió de la infecció urinària en l’organisme i específicament en la funció renal.
La infecció d’orina es prevé amb miccions freqüents (cada 2-3 hores) i, sobretot, evitant l’hàbit d’aguantar l’orina, anant al lavabo en notar la sensació de bufeta plena, sense esperar gaire temps.
La hiperplàsia benigna de pròstata és el creixement no cancerós de la pròstata que pot aparèixer amb l’edat i provocar obstrucció del flux urinari. Pot causar símptomes com dificultat per orinar, augment de la freqüència miccional i afectació de la qualitat de vida.
La pròstata és un òrgan glandular present en els homes, i es troba travessada per la uretra. Intervé en la formació del líquid seminal (80% del contingut) i, per tant, és un òrgan sexual. Quan creix, sobretot després dels 50 anys, dona lloc a la hiperplàsia benigna, però que donarà símptomes, com a conseqüència s’estrenyi la uretra prostàtica i en conseqüència obstrueix el pas normal de l'orina.
La uretra és el conducte urinari que va de la bufeta de l'orina, a l'exterior. En el cas de l'home, té dos trams, la uretra prostàtica (que passa pel mig de la pròstata) i la uretra peniana, que travessa tot el penis fins a l'exterior.
Quan la pròstata creix de mida (hiperplàsia benigna de pròstata o HBP), es produeix la disminució del calibre de la uretra i causa els símptomes. L'obstrucció de la uretra per part de la pròstata és progressiva i causa repercussió en la bufeta de l'orina que ha de fer més esforç per a poder buidar l'orina. A més pot facilitar infeccions d'orina i la formació de litiasi (pedres o càlculs) procedents de les sals que conté l'orina perquè no es buida amb facilitat i es produeix així la sedimentació de les sals. Si l'obstrucció és molt important, la dificultat per eliminar l'orina pot arribar a lesionar els ronyons perquè la bufeta no es pot buidar adequadament.
Micció més freqüent del normal, micció a la nit, pèrdua en la força del raig de l'orina, urgència miccional (el pacient percep un desig intens d'anar a orinar) i també episodis en les que s'escapa l'orina.
A homes per sobre dels 50 anys, amb augment de la incidència a mesura que augmenta l'edat.
Es fa amb la història clínica, on es recullen els símptomes del pacient, amb un tacte rectal, on el metge té accés a la pròstata per valorar la mida, i les irregularitats. Una ecografia donarà informació dels ronyons, de la mida de la pròstata i grau de buidament de la bufeta. La determinació de PSA ens facilitarà la sospita de càncer de pròstata.
Es basa inicialment en fàrmacs per via oral que relaxen la musculatura prostàtica per a facilitar el pas i l'evacuació normal de l'orina altres que redueixen el seu volum. En fases més evolucionades caldrà fer un buidament de la part central de la pròstata a través d'una resecció transuretral o enucleació a través de làser.
Exploració física, ecografia, determinació de PSA. Fluxometria i valoració del residu postmiccional
No existeix. Els controls periòdics o les consultes per l'aparició de símptomes són la clau per al diagnòstic precoç.
El dolor pèlvic crònic és una condició persistent de més de sis mesos que afecta la zona pèlvica i estructures relacionades, tant en homes com en dones. Té un origen multifactorial i pot impactar de manera significativa la qualitat de vida, l’esfera sexual i el benestar emocional.
El dolor pèlvic crònic es defineix com un "dolor crònic o persistent de les estructures relacionades amb la pelvis tant dels homes com de les dones". Freqüentment, causa un impacte tant en l'àmbit del comportament, com cognitiu, sexual i emocional. Es manifesta sovint com a disfuncions ginecològiques, sexuals, intestinals o del mateix sòl pèlvic. Per tant, el seu abordatge és multidisciplinari.
El dolor pèlvic crònic ha de tenir una durada de 6 mesos o més i afecta la zona pèlvica, la paret abdominal del melic cap a baix, la zona lumbo-sacra de l'esquena o les natges i ha de ser de prou intensitat per a provocar discapacitat en el pacient o precisar atenció mèdica.
Òbviament, això provoca una clara afectació sobre la qualitat de vida de les persones que pateixen aquesta malaltia.
L'origen és incert, però se sap que es gesta per múltiples condicions biològiques-orgàniques, psicològiques i ambientals que interaccionen de forma no lineal generant una vulnerabilitat per presentar-ho. Existeix una clara hiper freqüentació a múltiples especialistes per part dels pacients, amb peticions d'exploracions complementàries, que poden arribar a ser iatrogèniques on el malalt sovint se sent incomprès i maltractat pel sistema sanitari.
Es tracta més de la descripció d'una condició clínica que no tant d'un diagnòstic com a tal, i per això els símptomes poden ser molt variats però sempre focalitzats en el dolor persistent. Tindrà un impacte molt important en les dones en edat reproductiva i l'impacte sobre la qualitat de vida variarà molt en funció de les causes. No podem oblidar que impactarà molt seriosament sobre l'esfera sexual dels pacients i això pot provocar problemes de caràcter psicològics molt rellevants.
La prevalença del dolor pèlvic crònic en l'àmbit epidemiològic és molt variable segons els estudis. Segurament això tingui a veure amb aspectes socioculturals. Pot anar del 6,4% al 25,4% a les dones segons els últims estudis i és inferior entre els homes on se situa entre el 2% i el 17%. És molt probable que en el cas dels homes existeixi una infravaloració d'aquesta prevalença amb relació a una menor predisposició per consultar problemes que també afecten l'esfera sexual.
El diagnòstic és clínic, es fa necessari realitzar una adequada anamnesi clínica amb el pacient o familiars per part d'un professional sanitari especialitzat. Es disposa de diferents escales per a valorar la gravetat dels símptomes o trastorns comòrbids associats, i de proves neuropsicològiques que avaluen les dificultats cognitives d'atenció i concentració. També existeixen les pertinents proves complementàries per descartar organicitat i poder fer un bon diagnòstic.
És necessari l'abordatge multimodal: psicoeducació, tractament psicològic i tractament farmacològic. En existir també una afectació de la sexualitat hem de considerar molt important l'abordatge amb les parelles dels pacients si és el cas. Es disposa de diferents fàrmacs que han demostrat ajudar per al control de símptomes arribat el cas. És molt important pel tractament generar una bona relació metge-pacient que eviti exploracions complementàries innecessàries i iatrogènia.
Anamnesi clínica. Entrevista psicològica. Exploració neuropsicològica. Analítica sanguínia, constants vitals, pes i talla. Neuroimatge. Escàners.
Col·laborar amb els professionals sanitaris de les diferents especialitats que tracten el dolor pèlvic crònic. Programar visites regulars i portar a terme la gestió adequada de la demanda de proves complementàries i intervencions mèdiques per evitar iatrogènia. Fer activitat física regular, intentar un bon descans nocturn, estar actiu i prendre part d'activitats laborals o d'oci, practicar teràpies de relaxació tipus mindfulness i evitar el consum de tòxics. Fisioteràpia rehabilitadora.
El tractament davant de la sospita d’un tumor testicular és la cirurgia i retirada del testicle afectat. La cirurgia és una part important del diagnòstic i tractament del càncer testicular.
L’orquiectomia radical consisteix en l’extirpació d’un o dels dos testicles afectats per via inguinal, per posteriorment fer-ne una anàlisi anatomopatològica que permeti identificar el tipus de tumor. Aquesta informació ajudarà els professionals a triar la teràpia posterior més adequada per tractar-lo.
Després de la cirurgia, alguns pacients poden necessitar tractament amb quimioteràpia o radioteràpia amb una resposta excel·lent en la gran majoria dels casos. Aquestes teràpies sovint es prescriuen després de la cirurgia per actuar sobre les cèl·lules canceroses restants que es puguin haver propagat a altres parts de l’organisme, com els nòduls limfàtics.
Un estudi d’extensió inicial detallat, un tractament precoç adequat i un seguiment estricte són els pilars que promouen una elevada supervivència i qualitat de vida a aquests pacients.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades