Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Els ronyons es beneficien d'una dieta saludable, d'un consum relativament abundant d'aigua i de l'abstenció del tabac. També és important uns bons hàbits regulars en la defecació i en la micció, en el sentit que l'estrenyiment i aguantar la necessitat d'orinar, són hàbits que perjudiquen el normal funcionament dels ronyons. El consum d'aigua pura, sense cap substància en solució, a part de les que constitueixen aliment com la llet, el caldo i de les infusions com el cafè o el té, és necessari per al bon funcionament renal. La quantitat d'orina que emet una persona sana és variable depenent de la quantitat d'aigua que begui, de la temperatura ambiental, del fet que estigui en repòs, en exercici, etc. Normalment en el cas d'una persona adulta sana, se situa entre 1 i 2 litres per dia. No necessàriament es millora el funcionament renal amb un excés d'aigua.
L'exercici i una dieta rica en fibra afavoreix uns hàbits en la micció i en les deposicions que afavoreixen la funció renal. En el cas de malalties associades, com és el cas molt freqüent de la diabetis, el bon control metabòlic de la diabetis és essencial per al manteniment de la funció renal. El control de la tensió arterial, que moltes vegades té un origen no conegut, és bàsic també per al manteniment de la funció renal.
L’esclerosi múltiple és una malaltia progressiva del sistema nerviós central, discapacitant, de caràcter crònic i amb una alta complexitat i heterogeneïtat. D’aquesta manera, necessita atenció d’alta especialització multidisciplinària per al diagnòstic, el seguiment i el tractament.
Les evidències actuals són insuficients per fer recomanacions sobre la prevenció de l’esclerosi múltiple. No obstant això, es recomana dur un estil de vida saludable i fer activitat de manera habitual. L’esclerosi múltiple afecta més les dones que els homes, sol aparèixer en persones adultes joves i és la segona causa de discapacitat no traumàtica.
Quan es pacta amb el pacient l’inici d’un fàrmac com a tractament de fons o simptomàtic de l’esclerosi múltiple:
Els símptomes de l’esclerosi múltiple poden ser molt variats, de manera que es recomana consultar l’equip sanitari especialitzat quan se senti:
Tot i que no hi ha evidències científiques que permetin fer recomanacions concretes per prevenir o variar el curs de la malaltia, hi ha una sèrie de consells sobre la dieta, els hàbits i l’exercici físic que els pacients i, en general, tota la població, han de tenir en compte:
També es recomana seguir amb l’activitat quotidiana i mantenir-se actiu combinant moments d’activitat amb moments de repòs en cas de fatiga i buscant estratègies per economitzar l’energia.
La vitamina D pren una importància rellevant en la relació amb la malaltia, sobre la qual s’està estudiant amb intensitat. Sovint les persones afectades presenten un dèficit d’aquesta vitamina, de manera que es recomana prendre’n un suplement sempre sota el criteri i el control de l’especialista.
L’esclerosi múltiple és una malaltia complexa i de caràcter crònic, per la qual cosa es recomana que l’entorn de la persona afectada en tinguin la informació adequada i àmplia. També és positiu que puguin disposar de l’assessorament continuat sempre que sigui necessari.
A la figura del cuidador familiar o professional, quan esdevé necessària, pot ser útil oferir-li formació i recomanacions pràctiques sobre temes com per exemple l’alimentació, la higiene i la mobilitat del pacient.
Educació sanitària en el diagnòstic, a l’inici del tractament i per a la mobilització del pacient discapacitat.
El càncer de testicle és el tumor més freqüent en homes entre els 15 i els 35 anys. Més del 90 % dels càncers de testicles es desenvolupen a les cèl·lules germinals, que són les encarregades de produir esperma.
Els tumors testiculars secundaris són causats per cèl·lules canceroses que es propaguen als testicles des d’altres parts de l’organisme (metàstasi). Aquests càncers són molt menys comuns que les formes anteriors de càncer de testicle.
Si bé aquests tumors s’originen als testicles, també poden aparèixer ocasionalment a l’abdomen, al tòrax o a altres àrees del cos, com a tumor primari o com a afectació a distància d’un tumor primari al testicle.
Habitualment el càncer de testicle debuta com una massa testicular no dolorosa unilateral o com una troballa incidental en una ecografia.
Les causes del càncer de testicle no se saben, però hi ha factors que poden augmentar el risc de patir-ne, com ara:
No hi ha cap connexió coneguda entre el càncer de testicle i els traumatismes de testicles, els esquinçaments musculars, els banys calents o la roba ajustada.
Una vegada que el tractament s’hagi completat, la vigilància és crucial. El metge us recomanarà que us feu autoexàmens i que us sotmeteu a controls regulars.
Durant les revisions, l’uròleg us examinarà el testicle no afectat a la recerca de possibles bonys o anomalies, us faran anàlisis de sang periòdiques per quantificar els marcadors tumorals i us sol·licitaran proves d’imatge, com ara radiografies de tòrax o tomografies computaritzades regulars, per detectar qualsevol recidiva tumoral.
El càncer de testicle és una classe de càncer que es pot tractar de manera eficaç i curar potencialment si es diagnostica i tracta a temps. El càncer de testicle avançat també es pot guarir amb tractament.
Ni el càncer de testicle ni l’extirpació d’un testicle haurien d’alterar la funció sexual o la fertilitat. L’extirpació d’un testicle causa un efecte mínim en la fertilitat, ja que un únic testicle produeix grans quantitats d’esperma. En el cas dels homes que necessitin més tractaments, és possible que la fertilitat es vegi afectada, almenys de manera temporal.
El càncer de pròstata és el tumor que es diagnostica més sovint en els homes adults de països desenvolupats amb llarga esperança de vida. Es tracta d’un creixement atípic i descontrolat de les cèl·lules que formen la glàndula prostàtica.
Si no es tracta, les cèl·lules canceroses de la pròstata poden acabar propagant-se i envair parts distants de l’organisme, especialment els nòduls limfàtics i els ossos i causar tumors secundaris mitjançant un procés conegut com a metàstasi.
Fruit de l’alta sensibilització de la població envers aquest tumor i de les facilitats per establir la seva sospita, mitjançant una anàlisi de sang i un tacte rectal, un 90 % dels casos són diagnosticats al nostre país en fase localitzada de la malaltia.
Els factors de risc en el desenvolupament de la malaltia inclouen:
Molts homes amb càncer de pròstata són asimptomàtics.
Sovint, el primer signe de la malaltia és una troballa casual d’un antigen prostàtic específic (PSA) elevat en una analítica rutinària. De vegades la malaltia pot produir símptomes locals en relació amb el creixement de la glàndula prostàtica que poden simular els provocats per la hiperplàsia benigna de pròstata. En aquests pacients, el dolor ossi sol estar relacionat amb estats més avançats de la malaltia.
Experimentar molèsties miccionals no significa necessàriament que patiu càncer de pròstata. Consulteu amb el metge si teniu qualsevol d’aquests símptomes per assegurar-vos que rebeu un diagnòstic i un tractament adequats.
La realització de biòpsies de pròstata pot provocar algunes complicacions, que la majoria de les vegades se superen sense deixar seqüeles. Les més freqüents són:
Segons el grau d’agressivitat del tumor, l’uròleg sol·licitarà les proves d’imatge complementàries necessàries per conèixer l’estadi clínic de la malaltia. Les proves poden ser: una tomografia axial computada (TAC), una gammagrafia òssia, una ressonància magnètica multiparamètrica de pròstata o una tomografia per emissió de positrons (PET).
La infecció d’orina es defineix com la presència de bacteris a les vies urinàries, vies que normalment en són lliures, juntament amb manifestacions inflamatòries, com ara la febre o el dolor local.
Bàsicament, la infecció d’orina es divideix entre infecció de les vies baixes (bufeta urinària, uretra) o infecció d’orina alta, que afecta un ronyó o tots dos. En aquest cas es parla de pielonefritis.
La infecció d’orina de vies baixes es caracteritza per dolor local, que augmenta amb l’acte d’orinar, i de vegades també per l’emissió d’orina de vegades tèrbola, de vegades fosca, i generalment sense febre.
La infecció d’orina de vies altes (pielonefritis) es caracteritza per febre alta, dolor local important a la regió lumbar i dolor o molèsties que acompanyen la micció.
La infecció d’orina es caracteritza per la presència de dolor local (part baixa de l’abdomen o bé a la zona lumbar), que augmenta en orinar, amb emissió d’orina moltes vegades tèrbola o bé fosca en cas que contingui eritròcits.
Hi pot haver febre alta, sobretot si es tracta d’una pielonefritis (infecció d’orina de vies altes).
Pot afectar a totes les edats, des de la primera infantesa a la vellesa. És una mica més freqüent al sexe femení, i existeixen factors que l’afavoreixen (embaràs en el cas de la dona o augment de la mida de la pròstata en el cas de l’home) així com anomalies urològiques (malformació preexistent o presència de litiasi renal).
El diagnòstic d’infecció d’orina es realitza mitjançant l’examen de l’orina al microscopi (sediment) per veure si conté leucòcits i/o bacteris i mitjançant el cultiu microbiològic per veure si el germen causant creix, identificar-lo i determinar l’antibiòtic més adequat per al tractament (antibiograma).
El tractament de la infecció urinària és generalment antibiòtic. En cas d’infecció baixa sol ser un tractament oral. En cas d’infecció alta (pielonefritis) sol ser endovenós, però en alguns casos pot fer-se el tractament ambulatori per via oral.
Les proves habituals són el sediment i cultiu de l’orina (urinocultiu amb antibiograma). Pot estar indicada la pràctica d’una ecografia per veure el ronyó i la via urinària i identificar-ne obstruccions o litiasis que poden haver afavorit la infecció.
L’ecografia també permet avaluar l’estat dels ronyons. És indicada també la pràctica d’una analítica general per veure la repercussió de la infecció urinària en l’organisme i específicament en la funció renal.
La infecció d’orina es prevé amb miccions freqüents (cada 2-3 hores) i, sobretot, evitant l’hàbit d’aguantar l’orina, anant al lavabo en notar la sensació de bufeta plena, sense esperar gaire temps.
La pròstata és un òrgan glandular present en els homes, i es troba travessada per la uretra. Intervé en la formació del líquid seminal (80% del contingut) i, per tant, és un òrgan sexual. Quan creix, sobretot després dels 50 anys, dona lloc a la hiperplàsia benigna, però que donarà símptomes, com a conseqüència s’estrenyi la uretra prostàtica i en conseqüència obstrueix el pas normal de l'orina.
La uretra és el conducte urinari que va de la bufeta de l'orina, a l'exterior. En el cas de l'home, té dos trams, la uretra prostàtica (que passa pel mig de la pròstata) i la uretra peniana, que travessa tot el penis fins a l'exterior.
Quan la pròstata creix de mida (hiperplàsia benigna de pròstata o HBP), es produeix la disminució del calibre de la uretra i causa els símptomes. L'obstrucció de la uretra per part de la pròstata és progressiva i causa repercussió en la bufeta de l'orina que ha de fer més esforç per a poder buidar l'orina. A més pot facilitar infeccions d'orina i la formació de litiasi (pedres o càlculs) procedents de les sals que conté l'orina perquè no es buida amb facilitat i es produeix així la sedimentació de les sals. Si l'obstrucció és molt important, la dificultat per eliminar l'orina pot arribar a lesionar els ronyons perquè la bufeta no es pot buidar adequadament.
Micció més freqüent del normal, micció a la nit, pèrdua en la força del raig de l'orina, urgència miccional (el pacient percep un desig intens d'anar a orinar) i també episodis en les que s'escapa l'orina.
A homes per sobre dels 50 anys, amb augment de la incidència a mesura que augmenta l'edat.
Es fa amb la història clínica, on es recullen els símptomes del pacient, amb un tacte rectal, on el metge té accés a la pròstata per valorar la mida, i les irregularitats. Una ecografia donarà informació dels ronyons, de la mida de la pròstata i grau de buidament de la bufeta. La determinació de PSA ens facilitarà la sospita de càncer de pròstata.
Es basa inicialment en fàrmacs per via oral que relaxen la musculatura prostàtica per a facilitar el pas i l'evacuació normal de l'orina altres que redueixen el seu volum. En fases més evolucionades caldrà fer un buidament de la part central de la pròstata a través d'una resecció transuretral o enucleació a través de làser.
Exploració física, ecografia, determinació de PSA. Fluxometria i valoració del residu postmiccional
No existeix. Els controls periòdics o les consultes per l'aparició de símptomes són la clau per al diagnòstic precoç.
El dolor pèlvic crònic es defineix com un "dolor crònic o persistent de les estructures relacionades amb la pelvis tant dels homes com de les dones". Freqüentment causa un impacte tant en l'àmbit del comportament, com cognitiu, sexual i emocional. Es manifesta sovint com a disfuncions ginecològiques, sexuals, intestinals o del mateix sòl pèlvic. Per tant, el seu abordatge és MULTIDISCIPLINARI.
El dolor pèlvic crònic ha de tenir una durada de 6 mesos o més i afecta la zona pèlvica, la paret abdominal del melic cap a baix, la zona lumbo-sacra de l'esquena i /o les natges i ha de ser de suficient intensitat per a provocar discapacitat en el pacient i/o precisar atenció mèdica.
Òbviament, això provoca una clara afectació sobre la qualitat de vida de les persones que pateixen aquesta malaltia.
L'origen és incert, però se sap que es gesta per múltiples condicions biològiques-orgàniques, psicològiques i ambientals que interaccionen de forma no lineal generant una vulnerabilitat per presentar-ho. Existeix una clara hiper freqüentació a múltiples especialistes per part dels pacients, amb peticions d'exploracions complementàries, que poden arribar a ser iatrogèniques on el malalt sovint se sent incomprès i maltractat pel sistema sanitari.
Es tracta més de la descripció d'una condició clínica que no tan d'un diagnòstic com a tal i per això els símptomes poden ser molt variats però sempre focalitzats en el dolor persistent. Tindrà un impacte molt important en les dones en edat reproductiva i l'impacte sobre la qualitat de vida variarà molt en funció de les causes. No podem oblidar que impactarà molt seriosament sobre l'esfera sexual dels pacients i això pot provocar problemes de caràcter psicològics molt rellevants.
La prevalença del dolor pèlvic crònic en l'àmbit epidemiològic és molt variable segons els estudis. Segurament això tingui a veure amb aspectes socioculturals. Pot anar del 6,4% al 25,4% a les dones segons els últims estudis i és inferior entre els homes on se situa entre el 2% i el 17%. És molt probable que en el cas dels homes existeixi una infravaloració d'aquesta prevalença en relació a una menor predisposició per consultar problemes que també afecten l'esfera sexual.
El diagnòstic és clínic, es fa necessari realitzar una adequada anamnesi clínica amb el pacient i/o familiars per part d'un professional sanitari especialitzat. Es disposa de diferents escales per a valorar la gravetat dels símptomes o trastorns comòrbids associats, i de proves neuropsicològiques que avaluen les dificultats cognitives d'atenció i concentració. També existeixen les pertinents proves complementàries per descartar organicitat i poder fer un bon diagnòstic.
És necessari l'abordatge multimodal: psicoeducació, tractament psicològic i tractament farmacològic. A l'existir també una afectació de la sexualitat hem de considerar molt important l'abordatge amb les parelles dels pacients si és el cas. Es disposa de diferents fàrmacs que han demostrat ajudar per al control de símptomes arribat el cas. És molt important pel tractament generar una bona relació metge-pacient que eviti exploracions complementàries innecessàries i iatrogènia.
Anamnesis clínica. Entrevista psicològica. Exploració neuropsicològica. Analítica sanguínia, constants vitals, pes i talla. Neuroimatge. Escànners.
Col·laborar amb els professionals sanitaris de les diferents especialitats que tracten el dolor pèlvic crònic. Programar visites regulars i portar a terme la gestió adequada de la demanda de proves complementàries i intervencions mèdiques per evitar iatrogènia. Fer activitat física regular, intentar un bon descans nocturn, estar actiu i prendre part d'activitats laborals i/o d'oci, practicar teràpies de relaxació tipus mindfulness i evitar el consum de tòxics. Fisioteràpia rehabilitadora.
Psiquiatria: Dr. J A Navarro Sanchis
El tractament davant de la sospita d’un tumor testicular és la cirurgia i retirada del testicle afectat. La cirurgia és una part important del diagnòstic i tractament del càncer testicular.
L’orquiectomia radical consisteix en l’extirpació d’un o dels dos testicles afectats per via inguinal, per posteriorment fer-ne una anàlisi anatomopatològica que permeti identificar el tipus de tumor. Aquesta informació ajudarà els professionals a triar la teràpia posterior més adequada per tractar-lo.
Després de la cirurgia, alguns pacients poden necessitar tractament amb quimioteràpia o radioteràpia amb una resposta excel·lent en la gran majoria dels casos. Aquestes teràpies sovint es prescriuen després de la cirurgia per actuar sobre les cèl·lules canceroses restants que es puguin haver propagat a altres parts de l’organisme, com els nòduls limfàtics.
Un estudi d’extensió inicial detallat, un tractament precoç adequat i un seguiment estricte són els pilars que promouen una elevada supervivència i qualitat de vida a aquests pacients.
Els pacients amb malaltia localitzada poden rebre tractaments d’intenció curativa, fonamentalment cirurgia o radioteràpia en les seves diferents formes. Tanmateix, aquests tractaments radicals no són innocus i poden presentar efectes col·laterals que afectaran la qualitat de vida dels pacients tractats: alteracions en l’erecció, pèrdues d’orina i/o trastorns digestius.
No tots els tumors prostàtics són d’alta agressivitat o presenten un impacte en la supervivència, ni tan sols deteriorament de la qualitat de vida en els pacients. Són els tumors que etiquetem de baix o molt baix risc, poc agressius i poc voluminosos, que es poden controlar sense necessitat de tractament actiu immediat, vigilant-los de prop, això sí.
És la cirurgia en què s’extirpa la glàndula prostàtica. En aquesta operació, l’uròleg extirpa la totalitat de la pròstata i les vesícules seminals. En alguns casos també s’extirpen alhora els ganglis limfàtics que hi ha a la vora. La utilització del sistema robòtic da Vinci i l’abordatge mínimament invasiu permet dur a terme aquest procediment amb més exactitud i amb resultats excel·lents.
En aquest tractament s'administra una radiació ionitzant des d’una font d’irradiació externa que està integrada en uns equips anomenats acceleradors lineals. S’aconsegueix modular la radiació i aplicar-la directament sobre la pròstata protegint tant com es pot els òrgans veïns (bufeta, recte i uretra). Consisteix en unes quantes sessions de tractament que es fan a l’hospital de manera ambulatòria
En cas de malaltia disseminada, el tractament que es fa es basa en la supressió de la testosterona, noves molècules hormonals i quimioteràpia en funció de la fase de la malaltia.
El tractament de la insuficiència renal té quatre pilars fonamentals.
Els controls de la tensió arterial si és alt, de les xifres d'urea elevades, del desequilibri de sals minerals (sodi, potassi, calci, fosforo, magnesi), de l'acidosi i de l'anèmia.
Les proves analítiques donen molta informació per caracteritzar l'origen i el grau de gravetat de la malaltia renal. La biòpsia renal permet fer un estudi microscòpic que moltes vegades és imprescindible. Les proves genètiques donen també informació molt rellevant.
Hi ha tres nivells diferents de tractament:
a) el mèdic, amb la utilització de medicaments o hormones per suplir les funcions alterades esmentades: una dieta que generi poca urea o que contingui poc potassi, fàrmacs que controlen l'excés o defecte de sodi, potassi, calci, fosforo, magnesi, o la presència d'acidosi, i fàrmacs per tractar l'anèmia.
b) les mesures de depuració extrarenal: l'hemodiàlisi (pas de la sang per un circuit extern que fa la depuració i de les substàncies tòxiques per mitjà d'un filtre adequat), i la diàlisi peritoneal en la qual s'instil·la una solució en la cavitat peritoneal del pacient, i en extraure-la, fer el segrest de les substàncies tòxiques que normalment apareixerien en l'orina.
c) el trasplantament renal, de donant viu o de donació cadavèrica. En aquest cas el nou ronyó supleix la funció dels ronyons malalts. La durada de l'empelt renal és variable i depèn del control dels episodis de rebuig que es poden produir, un cop efectuat el trasplantament. Un pacient jove amb insuficiència renal, pot necessitar més d'un trasplantament renal al llarg de la seva vida, tot i que la vida útil dels empelts millora dia a dia amb l'aparició de nous fàrmacs immunosupressors.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades