Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Les malalties metabòliques hereditàries (MMH) són un grup de malalties genètiques de baixa prevalença. El defecte genètic provoca l'alteració d'una proteïna que participa en alguna de les vies del metabolisme i provoca un bloqueig en la via afectada. Com a conseqüència, es produeix una acumulació de substàncies que poden ser tòxiques per l'organisme així com la deficiència d’altres que són necessàries.
Les malalties metabòliques hereditàries (MMH) són malalties cròniques, multisistèmiques i progressives que es poden presentar a qualsevol edat de la vida i suposen uns reptes diagnòstics i terapèutics en la majoria de casos. La nostra unitat té el reconéixement de centre de referència estatal (CSUR) i europeu (ERN) per aquesta patologia i forma part del programa de cribratge neonatal ampliat a Catalunya. Som l'únic centre amb atenció integral des de l'edat pediàtrica fins a l'edat adulta a Catalunya amb especial expertesa en les malalties lisosomals.
Les MMH es diferencien entre:
L'afectació és multisistèmica i involucra diferents òrgans i sistemes amb expressió variable depenent de la malaltia i l'edat. Requereixen una atenció coordinada i un programa de transició a l'edat adulta.
Moltes d'elles es presenten en l'edat pediàtrica amb retard de creixement i retard en el desenvolupament psicomotor. Poden associar cardiopatia, afectació renal i episodis de descompensació en què presenten fallida hepàtica o renal i empitjorament neurològic. En el cas de les malalties de les organel·les els símptomes són crònics i afecten més als ossos i òrgans dels sentits. La presentació a l'adult és més freqüent que les del metabolisme intermediari.
El diagnòstic es fa per mitjà de:
Són malalties cròniques que han de ser tractades en centres d’expertesa amb equips multidisciplinaris per donar suport a tots els problemes.
En funció del tipus de malaltia poden requerir:
La prevenció passa per un bon assessorament genètic i reproductiu en cas d’antecedents familiars. El diagnòstic precoç d’algunes malalties per mitjà del programa de cribratge neonatal permet un tractament efectiu i una millora del pronòstic.
La malaltia neuromuscular és una malaltia crònica que genera una gran discapacitat, la pèrdua d'autonomia personal i càrregues psicosocials importants. Les alteracions respiratòries són la principal causa de morbiditat i mortalitat en les malalties neuromusculars. N'afecten notablement l'evolució i provoquen múltiples ingressos hospitalaris que comprometen greument la vida del malalt.
Les principals causes de l'afectació respiratòria són la hipoventilació, per feblesa de la musculatura inspiratòria, i la ineficàcia tussígena, per feblesa de la musculatura expiratòria. El suport ventilatori, a través de ventilació mecànica no invasiva o traqueotomia, és capaç de prevenir o revertir la insuficiència ventilatòria en aquest tipus de pacients.
La pèrdua de força espiratòria fa que el pacient sigui incapaç d'expulsar les secrecions bronquials. Si, a més a més, hi ha una afectació de la musculatura bulbar, és a dir, poden aspirar saliva, contingut oral o alimentació, això indueix a l'aparició de múltiples infeccions respiratòries, pneumònies i atelèctasis que provoquen l'obstrucció del flux aeri, i comprometen greument la vida del malalt.
La combinació de la ventilació mecànica no invasiva i l'assistència mecànica a la tos disminueix la morbiditat i els ingressos hospitalaris d'aquests pacients.
Actualment, hi ha uns 60.000 afectats a tot l'Estat espanyol.
En la Unitat de Rehabilitació Cardiorespiratòria fem el seguiment de les pressions inspiratòries i expiratòries màximes (PIM i PEM), del flux expiratori màxim (FEM) o també conegut com a Peak Cough Flow (PCF) i espirometria.
Els objectius del tractament van encaminats a controlar l'evolució de la insuficiència ventilatòria i a evitar o millorar els episodis d'insuficiència respiratòria. Per assolir els objectius s'han d'aplicar tècniques manuals o instrumentals (tècniques per afavorir una expansió pulmonar, tos assistida manual, tos assistida mecànica, entre d'altres).
Un propòsit molt important és formar al cuidador o cuidadora principal en les tècniques de fisioteràpia amb la finalitat d'evitar possibles complicacions a escala del sistema respiratori.
La Unitat de Suport Nutricional la forma un equip sanitari multidisciplinari i multiprofessional, integrat per metges de diferents especialitats, diplomats d’infermeria, dietistes nutricionistes, dietistes tècnics, auxiliars d’infermeria i personal administratiu. És, a més, una unitat transversal perquè dona suport a diferents Serveis. I destaca la seva tasca de formació.
Donem suport nutricional i dietètic als pacients hospitalitzats a tots els serveis clínics de l’Hospital, i fem el seguiment posterior a la consulta externa dels qui ho necessitin. També, a les consultes externes, atenem pacients derivats dels diferents àmbits assistencials de l’Hospital i d’atenció primària que requereixen suport nutricional i dietètic especialitzat. De la mateixa manera, al CAP d’Horta són atesos els pacients amb necessitat de suport nutricional.
L’especialitat mèdica d'Endocrinologia i Nutrició inclou l’estudi i el tractament de les malalties de les glàndules endocrines, del metabolisme i tots els aspectes relacionats amb l’estat nutricional.
Itinerari formatiu d'Endocrinologia i nutrició
Inclou el coneixement bàsic i clínic de les tècniques diagnòstiques, les mesures dietètiques i terapèutiques i tots els aspectes de Medicina Preventiva relacionats amb aquests camps. A la Unitat Docent d’Endocrinologia i Nutrició també participen altres especialitats com ara Medicina Interna, Cardiologia, Nefrologia, Neurologia, Pediatria, Medicina Nuclear i les Unitats de Suport Nutricional i d’Urgències.
És una malaltia crònica inflamatòria de l’esòfag causada i mantinguda per una reacció al·lèrgica. Es caracteritza per la dificultat per empassar (disfàgia), els embussos del menjar a l’esòfag (impacció alimentària) i ruptures de la paret de l’esòfag (perforació esofàgica).
Els símptomes més freqüents són:
Si la inflamació esofàgica i els símptomes que se’n deriven no es tracten, persisteixen des de la infantesa fins a l’edat adulta. Aquesta inflamació provoca alteracions estructurals de l’esòfag amb un procés de remodelació dels teixits, que porta al desenvolupament de fibrosi i a la formació d’estenosi. És a dir, un deteriorament funcional que afectarà de manera significativa la qualitat de vida de qui la pateix.
Des de la seva primera descripció, de l’any 1993, l'EE presenta una prevalença de fins a 45 casos per cada 100.000 habitants i una incidència de 3,7 casos per cada 100.000 habitants i any. Això significa que actualment és la causa més habitual de disfàgia, de perforació espontània de l'esòfag i d’impacció alimentària en pacients joves.
Per fer un diagnòstic adequat, s’ha de fer una gastroscòpia mitjançant la qual cal prendre múltiples biòpsies de l'esòfag, ja que les alteracions inflamatòries es distribueixen de manera clapejada. Amb aquesta tècnica també s’avaluarà la resposta al tractament.
Amb l’anàlisi endoscòpica de la superfície mucosa esofàgica no n’hi ha prou per fer un bon diagnòstic, ja que fins al 10-15% de pacients presenten una exploració endoscòpica normal.
El tractament de l'EE es basa en l'ús de tres alternatives terapèutiques:
Per a la prevenció de les complicacions de l'EE és important un diagnòstic primerenc de la malaltia. També és bàsic el tractament precoç i el seguiment clínic i endoscòpic.
El restrenyiment és un trastorn de l’hàbit intestinal que es caracteritza per una disminució en la freqüència evacuativa de la femta o en femtes dures i difícils d’expulsar. Afecta més a les dones i, en molts casos, cursa amb dolor o molèsties abdominals. Aquesta entitat té una repercussió personal, sanitària i social molt important.
En la majoria dels casos, la causa del restrenyiment és desconeguda, sense una lesió orgànica o anatòmica que ho expliqui, i es defineix coma restrenyiment funcional o primari. En altres casos, l’aparició del restrenyiment es veu afavorida per determinades malalties o medicaments, que és el que es coneix com a restrenyiment secundari.
Dins del restrenyiment primari podem distingir-hi algunes variants:
El restrenyiment secundari es deu al consum de certs medicaments, sobretot opiacis per al dolor, i a malalties neurològiques, metabòliques, infeccioses (Chagas) i al càncer, entre d’altres.
El més freqüent és la dificultat per a l’evacuació.
En el cas que hi hagi alteració en l’evacuació rectal, els símptomes poden ser:
Aquesta entitat és molt comuna tant en adults com en infants, i pot afectar entre el 10 % i el 30 % de la població mundial. El 69 % dels pacients que el pateixen diuen que afecta el seu rendiment escolar o laboral, i el 40 % dels pacients amb restrenyiment ha consultat en alguna ocasió el metge per aquest motiu. A l’Estat espanyol, entre els anys 2005-2006 es van dispensar més de 23 milions d’unitats de diversos laxants durant un any.
En general, no es fan estudis de rutina en pacients amb restrenyiment crònic si no hi ha signes d’alarma com poden ser febre, pèrdua de pes o sagnat rectal. En canvi, el restrenyiment de recent aparició, sense causa aparent, o que no respon bé al tractament, ha d’estudiar-se mitjançant diferents proves com ara:
El restrenyiment ha de ser tractat de manera individualitzada i cal analitzar-ne la presència de les causes que l’originin o l’agreugin. També cal investigar els hàbits dietètics, higiènics i el consum de fàrmacs del pacient.
L’absència de resposta a aquest tractament ha de ser valorada per especialistes.
Hi ha diverses maneres de prevenir l’estrenyiment:
De naturalesa autoimmunitària, la malaltia celíaca és la reacció, per predisposició genètica, a la ingesta del gluten, una proteïna present en el blat, el sègol, l’ordi, la civada, l’espelta, el kamut i el triticale. El fet d’ingerir gluten provoca a les persones celíaques una lesió a les vellositats del budell prim que afecta la seva capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments (proteïnes, carbohidrats, greixos, sals minerals i vitamines). La celiaquia es pot presentar en qualsevol edat i, encara que afecta persones de tots els orígens, sembla que és més comuna entre les de raça blanca amb avantpassats provinents del nord d’Europa. Els estudis més recents demostren que aquesta malaltia afecta aproximadament 1 de cada 100 persones i actualment es considera que es tracta de la malaltia crònica intestinal més freqüent en el món occidental.
Tot i que pot haver-hi celíacs que no presentin símptomes, els més freqüents són:
Es desconeix amb exactitud per què una persona desenvolupa la malaltia celíaca, però se sap del cert que existeixen factors genètics que predisposen la persona a patir-la. Sembla ser, però, que el component genètic no és determinant perquè la malaltia s’arribi a desenvolupar i que calen també factors ambientals. Tot i tenir un origen genètic, no es pot dir que sigui una malaltia hereditària, encara que, si es compara amb la població en general, el fet que una persona la pateixi incrementa les possibilitats que els seus familiars la puguin patir. La probabilitat de patir-la si algun familiar la té és del 10%.
Els familiars de primer grau de pacients celíacs i les persones amb malalties associades, com ara la diabetis tipus I o les malalties autoimmunes, tenen més risc de patir-la.
La celiaquia es pot presentar a qualsevol edat i és més freqüent en dones que en homes. La seva prevalença a Catalunya és d’1 de cada 204 habitants i es detecta amb més freqüència en nens que en adults.
El procés del diagnòstic es basa en la sospita clínica o en el reconeixement d’algun dels factors de risc. Es disposa de marcadors serològics com ara els anticossos antitransglutaminasa o antipèptids deaminats de la gliadina. Si aquests són positius, s’ha de fer una biòpsia intestinal endoscòpica per confirmar-ne el diagnòstic.
També es poden fer estudis genètics de HLA-DQ2 i HLA-DQ8 per identificar les persones de risc.
Actualment, el tractament de la malaltia celíaca consisteix en l’eliminació completa i permanent del gluten de la dieta dels pacients.
Els celíacs no poden prendre productes alimentaris que continguin blat, civada, ordi o sègol. En la majoria dels casos s’aconsegueix una recuperació total i permanent de la lesió intestinal, sempre que no es tornin a menjar aliments amb gluten. Aquesta eliminació només es recomana als pacients amb malaltia celíaca o amb sensibilitat no celíaca al gluten, per tant, no és ni necessària ni recomanable que també l’elimini la població general.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades