Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Hi ha dos aspectes bàsics en la prevenció, detecció i tractament de les malalties cognitiu-conductuals: l'observació dels pares i l'observació del pediatre del nen o nena. D'aquí la importància de les visites de rutina al pediatre.
Durant el primer any de la vida és fonamental l'estimulació a través del joc i del cant. La plasticitat del cervell per aprendre durant el primer any és superior a totes les altres etapes de la vida i el pes del cervell creix de manera exponencial. Els estímuls són essencials, tant somriure com la mobilització passiva de les extremitats ja es donen de manera natural amb el joc. L'observació del nen o nena també és important per veure quines àrees cal treballar més, ensenyar-lo a rodar sobre si mateix, a gatejar o a caminar. En cas de dubte o de trobar una alteració amb significació, caldrà un enfocament multidisciplinari per a establir el diagnòstic i la terapèutica adient al més aviat possible.
El tractament dels trastorns cognitivoconductuals depèn de la malaltia detectada.
En el cas de les malalties genètiques, un tractament específic no és possible moltes vegades, però sempre és necessari l'anàlisi i la detecció precoç.
En el cas de les malalties metabòliques hi ha dietes o fàrmacs específics dirigits a corregir totalment o en part el trastorn metabòlic detectat.
La ultrasequenciació del genoma humà permet actualment detectar centenars d'alteracions genètiques amb una petita mostra de sang, de la que s'extrau la informació genètica. Hi ha bases de dades a tots els països desenvolupats que treballant en xarxa compartint informació, per tal d'agrupar casos esporàdics de tot el món, per a la recerca conjunta de la traducció que aquesta alteració té en el comportament o l'aprenentatge de la persona.
Així mateix, l'estudi bioquímic de les vies metabòliques de l'organisme cada vegada és més complet i això permet dissenyar fàrmacs específics per a cada situació.
Un canvi de tractament, actualment en desenvolupament, és el pas de la pastilla a la cèl·lula, en el sentit de treballar sobre la cèl·lula afectada per modificar el seu comportament. Aquesta aproximació té molt de preliminar, però és un camp que de segur tindrà un gran desenvolupament en el futur.
L’epidermòlisi ampul·lar és un grup de malalties hereditàries que poden presentar-se de diverses maneres, des de formes més lleus fins a d’altres de més greus: afecten la pell i les mucoses, impliquen la formació de butllofes i vesícules després de traumatismes mínims, i poden afectar, de manera variable, altres òrgans.
El millor és que tant els pacients com la seva família i els seus cuidadors rebin una educació sanitària integral, especialment des del moment del diagnòstic, en els primers dies del nadó, durant els quals ja pot presentar lesions de tipus cutani.
L’educació serà realitzada per professionals que han de prevenir l’evolució i les complicacions derivades d’aquesta patologia des de les disciplines següents:
La pell afectada per l’epidermòlisi ampul·lar és excessivament sensible a la mínima pressió o fricció, amb la consegüent formació de la butllofa. Per evitar danys, cal tenir en compte les recomanacions següents:
L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) provoca una degeneració muscular que pot afectar l’autonomia motora, la comunicació oral, la deglució i la respiració, però manté intactes els sentits, l’intel·lecte i els músculs dels ulls. Pot incidir, per tant, en els músculs respiratoris, per això les cures respiratòries són essencials per a la qualitat de vida dels pacients.
Per tal de millorar les dificultats respiratòries dels pacients es pot recórrer a la teràpia ventilatòria mitjançant la ventilació no invasiva.
La teràpia ventilatòria fa referència al suport a la funció de respirar mitjançant la utilització d’un ventilador habitualment a la nit, durant el son per aconseguir:
La ventilació es du a terme de manera no invasiva, és a dir, mitjançant una mascareta ajustada al pacient (nasal o nasobucal) connectada per un tub al ventilador o respirador.
Quan els pacients necessiten aquesta teràpia se’n planifica de forma personalitzada el lloc i el moment d’iniciar-la, ambulatòriament o amb l’ingrés hospitalari, d’acord amb el seu consentiment i el de la persona que en té cura.
L’educació del pacient i del cuidador principal s’ha d’iniciar al més aviat possible, tant des del punt de vista del maneig de les secrecions i les cures que se’n deriven, com del suport emocional que han de rebre. Això implica que durant l’ingrés del pacient o a la consulta externa, el pacient i el cuidador seran formats en:
El pacient i el cuidador han de tenir cura de preservar un bon estat de la via aèria per tal d’afavorir el maneig de les secrecions. És important preservar la tos sempre que sigui possible, però quan la tos no sigui prou eficaç s’ha d’iniciar l’aprenentatge de la tos assistida manual i de les ajudes mecàniques (cough assist o tos assistida mecànica). En casos puntuals també es pot fer servir un aspirador de secrecions.
Per millorar la qualitat de vida dels pacients és important seguir els consells següents:
Els pacients amb la síndrome d’Asperger necessiten un entorn estable i previsible al qual es puguin adaptar fàcilment. És clau pel seu benestar que estableixin rutines segons els seus interessos, que s’organitzin el temps, que s’eviti la inactivitat o la dedicació excessiva i que no es provoquin canvis bruscos. Tot i que aquesta síndrome no té cura, un tractament adequat i la implicació de la família pot millorar la qualitat de vida dels pacients.
Les persones amb síndrome d’Asperger poden presentar diferents necessitats segons l’edat, l’entorn o la consciència que tinguin de les seves dificultats. És per això que és necessari que disposin d’un programa personalitzat que doni resposta a cada cas concret.
L’objectiu d’aquests programes personalitzats pretén:
És important tractar el seu desenvolupament des de diferents disciplines. Aquestes poden incloure tractaments cognitius, programes d’habilitats socials i teràpia ocupacional per al pacient. També cal tenir en compte pautes sobre com resoldre conflictes i com gestionar grups psicoeducatius per a les famílies o els cuidadors.
En l’infant, des del punt de vista afectiu i emocional, és important aprendre a identificar els senyals d’alarma en l’estat d’ànim. Així podem prevenir dificultats en el maneig de la ràbia i la baixa tolerància a la frustració, ja que són pacients amb una elevada sensibilitat a la crítica. En aquest sentit cal evitar el càstig tant com sigui possible i establir més reforços positius.
Totes aquestes pautes han d’establir-se en un espai en què les diferències que presenta l’infant o adolescent siguin valorades positivament, i es comprenguin les limitacions, però també les seves possibilitats i els aspectes positius.
A l’edat adulta, moltes d’aquestes característiques es mantenen, ja que la síndrome d’Asperger no té cura. De tota manera, un tractament personalitzat, la implicació de la família i una bona comunicació amb els professionals poden permetre una millor qualitat de vida.
El Trastorn de l'Espectre Alcohòlic Fetal (TEAF) és una síndrome que es caracteritza per dèficits cognitius, conductuals i característiques físiques causades per l'exposició prenatal a l'alcohol.
Les característiques del TEAF poden dividir-se en característiques físiques (com anomalies facials), retard del creixement, alteracions del sistema nerviós i dèficits cognitius i/o conductuals. Un 90% dels individus amb TEAF presenta també altres trastorns psicològics, sent el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) el més prevalent.
Els dèficits primaris del TEAF es caracteritzen per la presència de dèficits de memòria, atenció, problemes d'aprenentatge, dificultats per al pensament causa-efecte, dèficit d'habilitats socials i també d'autoregulació emocional. Aquestes dificultats poden portar a complicacions secundàries com fracàs escolar, problemes legals, conductes sexuals inapropiades, consum de substàncies, dependència i dificultats per incorporar-se al món laboral a l'edat adulta.
A aquelles persones que han estat exposades a l'alcohol durant la seva etapa prenatal.
Per al diagnòstic del TEAF, és necessària tant una exploració física com una avaluació neurocognitiva i conductual.
El tractament del TEAF és multidisciplinari i requereix sovint tractament combinat: psicològic i farmacològic. Els abordatges psicològics que tenen major eficàcia demostrada són els tractaments basats en l'entrenament amb habilitats socials, autoregulació emocional i pautes per pares que permetin manejar millor els conflictes que suposa tenir un fill amb TEAF. Un abordatge adequat del TEAF també requerirà les adaptacions pertinents en l'àmbit escolar.
El seguiment psicològic inclourà tant el pacient com els seus pares o tutors. Es disposa de tractaments psicològics grupals (per adolescents i pares), tractament psicològic individual i teràpia assistida amb gossos.
Les intervencions s'adapten a l'edat del nen/adolescent i a les seves dificultats cognitives. Abans d'iniciar la intervenció psicològica, hem de disposar d'una avaluació neuropsicològica que ens indiqui quines són les funcions cognitives on el pacient presenta més dificultats per tal d'adaptar el tractament a les seves capacitats i que els seus cuidadors puguin regular les seves expectatives i modificar l’entorn en relació amb la conducta del nen/adolescent.
Anamnesi clínica. Entrevista psicològica. Exploració neuropsicològica. Avaluació física i en alguns casos, tècniques de ressonància magnètica i electroencefalograma.
La millor prevenció pel TEAF és no consumir alcohol durant l'embaràs. Els indicadors de millor pronòstic per aquells pacients afectats d'aquesta síndrome són un diagnòstic precoç (abans dels 6 anys) i un entorn familiar estable.
El metge de capçalera o pediatra és qui realitza la derivació al Servei de Psiquiatria.
Nuria Gómez-Barros
Raquel Vidal Estrada
Ana Maria Cueto González
El suïcidi és una causa de mort freqüent. Cada any moren al voltant d'un milió de persones al món. Al nostre país el suïcidi es va mantenir com la primera causa de mort externa (INE, 2017). S'ha estimat que els intents de suïcidi (IS) són 10 -20 vegades més freqüents que el suïcidi. Dins de l'ampli espectre de la conducta suïcida, estan els IS d'alta letalitat (els més pròxims al suïcidi).
Els intents de suïcidi mèdicament greus (ISMG) o intents de suïcidi (IS) d'alta letalitat, es defineixen per presentar un compromís orgànic greu, independentment de la seva gravetat psiquiàtrica.
Els ISMG, en l'ampli espectre de la conducta suïcida, són els més pròxims al suïcidi consumat, sent dues poblacions superposades amb característiques comunes. A més, els ISMG tenen més risc de morir per suïcidi respecte als intents de suïcidi de baixa letalitat.
Un aspecte important a tenir en compte, és que valorar supervivents d'una conducta suïcida greu, permet obtenir informació directament del supervivent, a diferència dels suïcidis consumats, en els que la valoració es realitza indirectament a través de terceres persones (autòpsia psicològica). El fet de poder valorar persones tan properes al suïcidi, és de gran valor per poder conèixer els mecanismes psicològics d'una conducta suïcida greu i els signes d'alarma, per evitar un suïcidi.
En un percentatge considerable, s'ha objectivat la prevalença de patologia psiquiàtrica, principalment trastorns afectius (Depressió), seguit de Trastorns de personalitat i altres Trastorns relacionats amb el consum de substàncies. També hi ha altres factors de risc de tipus socioambientals i no psiquiàtrics que s'han de valorar: presència d'una patologia mèdica greu/ crònica, limitacions funcionals i la seva adaptació (persones amb alguna discapacitat física o d'edat avançada) i el suport social.
Una majoria de pacients presenta clínica depressiva que no sempre coincideix amb la presència d'un esdeveniment estressant. Han tingut antecedents d'intents de suïcidi en el passat. I previ al ISMG, han presentat idees de voler morir-se o una ideació suïcida més estructurada.
Les persones amb un Trastorn psiquiàtric no estabilitzat /no tractat: Trastorns afectius unipolars (Depressió) poden tenir major predisposició de realitzar una conducta suïcida.
Davant d'un ISMG s'ha de valorar i tractar la presència d'un trastorn psiquiàtric subjacent.
Un cop el pacient s'ha recuperat d'una situació vital de risc, s'ha de fer un abordatge integral centrat en aspectes clínics i socioambientals. En l'àmbit clínic s'ha de valorar la presència d'una patologia psiquiàtrica i tractar. També és important, després de l'alta mèdica, derivar al pacient a la xarxa de salut mental i activar el Codi de Risc Suïcida que permet un seguiment posterior a l'alta hospitalària.
Anamnesi mèdic-psiquiàtrica i avaluació psicològica.
Evitar els mites que mantenen l'estigma social del suïcidi i valorar la presència d'ideació suïcida en persones amb factors de risc clínics i sociodemogràfics.
El trastorn de somatització és un trastorn caracteritzat per la presència de símptomes somàtics persistents acompanyats de pensaments, sentiments i conductes relacionades amb la salut que resulten excessives i desproporcionades. Els símptomes poden tenir una causa mèdica coneguda o no, i generen multi freqüentació als serveis d'atenció primària, urgències i/o especialistes. El trastorn de somatització, actualment anomenat per la nova classificació dels trastorns mentals americana (DSM-5) com trastorn per símptomes somàtics es caracteritza per la presència de símptomes somàtics, amb explicació mèdica o no, persistents, i acompanyats de pensaments, sentiments i conductes desproporcionades amb elevat patiment. A la vegada, existeix una disminució de la qualitat de vida de forma severa de les persones que el pateixen.
L'origen de la malaltia és incert, però se sap que es gesta per múltiples condicions biològiques, psicològiques i ambientals que interaccionen de forma no lineal generant una vulnerabilitat a presentar-ho. Existeix habitualment una hiperfreqüentació a múltiples especialistes per part dels pacients, amb peticions de múltiples exploracions complementàries, que poden arribar sovint a iatrogèniques on el malalt sovint se sent incomprès i mal tractat pel sistema sanitari. El símptoma més habitual és el dolor, i els aparells més freqüentment afectats són l'aparell digestiu, l'aparell locomotor i la pell.
A. Un o més símptomes somàtics que causen preocupació o suposen una interferència significativa a la vida diària.
B. Excessius pensaments, sentiments o conductes en relació amb els símptomes somàtics o associats a preocupacions per la salut com es manifesta per almenys un dels següents:
1. Pensaments desproporcionats i persistents sobre la gravetat d’un dels símptomes.
2. Ansietat per la salut o els símptomes persistentment elevada.
3. Temps i energia excessius dedicats a aquests símptomes
La prevalença del trastorn a la població general se situa al voltant 5-7% i en poblacions d'atenció primària parlem de rangs amplis d'entre el 5 al 35%. És més freqüent en dones en una proporció 2:1 i s'acostuma a iniciar al principi de l'edat adulta. El 30% de les persones que pateixen aquest trastorn tendiran a la cronicitat.
El diagnòstic és CLÍNIC, és necessari realitzar una adequada anamnesi clínica amb el pacient i/o familiars per part d'un professional sanitari especialitzat. Es disposa de diferents escales per a valorar la gravetat dels símptomes o trastorns comòrbids associats.
És necessari l'abordatge multimodal: Psicoeducació, tractament psicològic cognitiu-conductual i tractament farmacològic en el cas que existeixin comorbiditats psiquiàtriques. El pilar del tractament és una bona relació metge-pacient que eviti exploracions complementàries innecessàries i iatrogènia.
Anamnesi clínica. Avaluació psicològica. Analítica sanguínia, constants vitals, pes i talla.
Col·laborar amb els professionals sanitaris amb visites regulars i programades i gestió adequada de la demanda de proves complementàries per evitar iatrogènia. Fer activitat física de forma regular, intentar un bon descans nocturn, estar actiu i formar part d'activitats laborals i/o d'oci, aprendre i practicar teràpies de relaxació tipus mindfulness, evitar consum de tòxics.
Dra. Amanda Rodriguez-Urrutia
El dolor pèlvic crònic es defineix com un "dolor crònic o persistent de les estructures relacionades amb la pelvis tant dels homes com de les dones". Freqüentment causa un impacte tant en l'àmbit del comportament, com cognitiu, sexual i emocional. Es manifesta sovint com a disfuncions ginecològiques, sexuals, intestinals o del mateix sòl pèlvic. Per tant, el seu abordatge és MULTIDISCIPLINARI.
El dolor pèlvic crònic ha de tenir una durada de 6 mesos o més i afecta la zona pèlvica, la paret abdominal del melic cap a baix, la zona lumbo-sacra de l'esquena i /o les natges i ha de ser de suficient intensitat per a provocar discapacitat en el pacient i/o precisar atenció mèdica.
Òbviament, això provoca una clara afectació sobre la qualitat de vida de les persones que pateixen aquesta malaltia.
L'origen és incert, però se sap que es gesta per múltiples condicions biològiques-orgàniques, psicològiques i ambientals que interaccionen de forma no lineal generant una vulnerabilitat per presentar-ho. Existeix una clara hiper freqüentació a múltiples especialistes per part dels pacients, amb peticions d'exploracions complementàries, que poden arribar a ser iatrogèniques on el malalt sovint se sent incomprès i maltractat pel sistema sanitari.
Es tracta més de la descripció d'una condició clínica que no tan d'un diagnòstic com a tal i per això els símptomes poden ser molt variats però sempre focalitzats en el dolor persistent. Tindrà un impacte molt important en les dones en edat reproductiva i l'impacte sobre la qualitat de vida variarà molt en funció de les causes. No podem oblidar que impactarà molt seriosament sobre l'esfera sexual dels pacients i això pot provocar problemes de caràcter psicològics molt rellevants.
La prevalença del dolor pèlvic crònic en l'àmbit epidemiològic és molt variable segons els estudis. Segurament això tingui a veure amb aspectes socioculturals. Pot anar del 6,4% al 25,4% a les dones segons els últims estudis i és inferior entre els homes on se situa entre el 2% i el 17%. És molt probable que en el cas dels homes existeixi una infravaloració d'aquesta prevalença en relació a una menor predisposició per consultar problemes que també afecten l'esfera sexual.
El diagnòstic és clínic, es fa necessari realitzar una adequada anamnesi clínica amb el pacient i/o familiars per part d'un professional sanitari especialitzat. Es disposa de diferents escales per a valorar la gravetat dels símptomes o trastorns comòrbids associats, i de proves neuropsicològiques que avaluen les dificultats cognitives d'atenció i concentració. També existeixen les pertinents proves complementàries per descartar organicitat i poder fer un bon diagnòstic.
És necessari l'abordatge multimodal: psicoeducació, tractament psicològic i tractament farmacològic. A l'existir també una afectació de la sexualitat hem de considerar molt important l'abordatge amb les parelles dels pacients si és el cas. Es disposa de diferents fàrmacs que han demostrat ajudar per al control de símptomes arribat el cas. És molt important pel tractament generar una bona relació metge-pacient que eviti exploracions complementàries innecessàries i iatrogènia.
Anamnesis clínica. Entrevista psicològica. Exploració neuropsicològica. Analítica sanguínia, constants vitals, pes i talla. Neuroimatge. Escànners.
Col·laborar amb els professionals sanitaris de les diferents especialitats que tracten el dolor pèlvic crònic. Programar visites regulars i portar a terme la gestió adequada de la demanda de proves complementàries i intervencions mèdiques per evitar iatrogènia. Fer activitat física regular, intentar un bon descans nocturn, estar actiu i prendre part d'activitats laborals i/o d'oci, practicar teràpies de relaxació tipus mindfulness i evitar el consum de tòxics. Fisioteràpia rehabilitadora.
Psiquiatria: Dr. J A Navarro Sanchis
El Trastorn Límit de Personalitat (TLP) és un trastorn psicopatològic greu caracteritzat per inestabilitat emocional, conductes impulsives, dificultat en les relacions interpersonals i problemes d'identitat. Debuta a l’adolescència i sense tractament pot interferir molt negativament en el desenvolupament psicosocial. Per millorar el pronòstic cal un diagnòstic i un tractament d’instauració precoç.
El Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) és un trastorn associat al neurodesenvolupament. Es considera que és el resultat de la interacció entre una vulnerabilitat determinada biològicament i una sèrie de circumstàncies ambientals estressants que comprometen el procés de maduració emocional de l’individu. Això fa que a l’adolescència es manifesti una capacitat per gestionar les emocions negatives més baixes del que ja seria esperable a aquesta edat i desenvolupi un patró de relacions interpersonals caracteritzat per la inestabilitat i la dependència. En aquest context, comencen a manifestar-se conductes poc adaptatives per controlar el malestar, com les autolesions o el consum de drogues, que repercuteixen negativament en el funcionament del subjecte als diferents nivells: relació amb la família, rendiment acadèmic, vida afectiva i vida social. A més, les manifestacions primerenques del TLP acostumen a anar associades a una major impulsivitat, i per això el risc de conductes suïcides és molt elevat. L’evolució del trastorn al llarg de la vida, sense tractament, s’associa a importants carències a tots els nivells i abordatges terapèutics de major complexitat, en relació amb els que es poden aplicar a l’adolescent o adult jove.
La psicopatologia del TLP es pot resumir en tres grups clínics, que agrupen criteris diagnòstics del trastorn:
1. Desregulació emocional, que inclou inestabilitat afectiva, ira inapropiada i por a l'abandonament.
2. Relacions alterades, que inclou relacions inestables, alteració de la identitat, sentiments crònics de buidor i alteracions cognitives relacionades amb l'estrès.
3. Desregulació conductual, que inclou conductes autolesives i conductes impulsives en almenys dues àrees adaptatives.
La prevalença de TLP a la població general adulta se situa entre el 1,4% i el 5,9% i es considera el Trastorn de Personalitat (TP) més diagnosticat en els diferents nivells assistencials. Als adolescents, el TLP té una prevalença entre el 0,7 i el 2,7%. La clínica més característica del TLP és més freqüent en el sexe femení. L'home amb TLP sovint acaba essent erròniament diagnosticat d'altres trastorns, per la qual cosa es considera que no hi ha una diferència real entre gèneres.
El diagnòstic és basat en criteris clínics identificats en una anamnesi estricta realitzada per professionals especialitzats. És important identificar la presència dels trets de personalitat disfuncionals ja des de l'adolescència o edat adulta precoç. És aconsellable complementar l'anamnesi amb entrevistes estructurades per explorar tant la psicopatologia del TLP com la d'altres TP i trastorns psicopatològics de clínica similar, per fer el diagnòstic diferencial i poder tractar de manera adient.
El tractament d'elecció és psicoterapèutic. Els psicofàrmacs, especialment els antipsicòtics atípics, incrementen l'eficàcia de la psicoteràpia facilitant l'autocontrol del pacient. Existeixen psicoteràpies específicament dissenyades pel tractament del TLP, com la teràpia dialèctica conductual, la teràpia basada en la mentalització i la teràpia focalitzada en la transferència. L'objectiu de les teràpies és millorar la capacitat per gestionar les emocions negatives i les relacions interpersonals.
Anamnesi clínica. Entrevista estructurada de la psicopatologia. Exploració neuropsicològica. Analítica sanguínia i determinació de tòxics en orina. Constants vitals i paràmetres antropomètrics.
És important la identificació i tractament precoç de conductes o trastorns associats a un major risc per desenvolupar un TLP, com per exemple les autolesions o el Trastorn per Dèficit d'Atenció i/o Hiperactivitat (TDAH). Cal potenciar totes aquelles estratègies orientades a evitar el consum de drogues i alcohol, principal factor de mal pronòstic en el TLP. Cal treballar per prevenir el deteriorament del funcionament psicosocial de l'adult amb un TLP de llarga evolució.
El trastorn d'estrès posttraumàtic és una condició clínica que es pot desenvolupar després d'una experiència extremadament traumàtica (ex: desastres naturals, accidentals o de violència interpersonal). Es descriu per símptomes característics, de re experimentació, d'hiperactivació, d'evitació d'estímuls relacionats amb l'esdeveniment i alteracions de l'estat d'ànim i de la cognició.
Tot i que la majoria de les persones exposades a un esdeveniment traumàtic es recuperaran en un temps considerat breu i amb pocs efectes negatius, algunes persones poden desenvolupar una varietat de respostes que dificulten la seva recuperació. Algunes d'aquestes respostes són específiques de l'esfera de l'estrès traumàtic, com ara l'Estrès Agut (TEA) i l'Estrès posttraumàtic (TEPT), en les seves diverses modalitats. Actualment, d'acord amb el Manual per al diagnòstic dels trastorns mentals (DSM 5) es defineixen quatre grups de símptomes per al seu diagnòstic, després d'una experiència traumàtica, requerint una durada dels símptomes superior a un mes i donant lloc a un malestar clínicament significatiu o un deteriorament important del funcionament del pacient. Pot acompanyar-se de símptomes dissociatius (despersonalització i / o de realització) i presentar-se amb una expressió retardada (si la totalitat dels criteris no es compleixen fins almenys 6 mesos després de l'esdeveniment). Encara que l'exposició a l'esdeveniment traumàtic és l'esdeveniment precipitant per al seu desenvolupament, cada vegada són més evidents que factors de risc biològics i psicosocials poden ser predictors de la instauració dels símptomes, de la seva gravetat i de la cronicitat.
1. Símptomes d'INTRUSIÓ (1 o més): records, malsons, reaccions dissociatives, malestar psicològic i / o fisiològic intens davant claus evocatives del trauma.
2. Símptomes d'EVITACIÓ (d'1 o més estímuls relacionats amb el trauma): records, persones, llocs ...
3. L'alteració de l'ALERTA i la reactivitat associada al trauma (irritabilitat, hipervigilància, problemes de concentració, respostes de sobresalt exagerades).
4. Alteracions negatives cognitives i de l'estat d'ànim
El TEPT s'ha identificat en persones de tot el món que han patit una experiència de naturalesa traumàtica. La seva prevalença varia en funció de la intensitat i tipus d'experiència traumàtica així com de diversos factors de vulnerabilitat (socials, econòmics, culturals, biològics).
El diagnòstic és CLÍNIC, i cal fer una adequada avaluació per part d'un professional sanitari expert. Es disposa de diferents escales per valorar la gravetat dels símptomes i / o trastorns comòrbids associats (especialment dels trastorns d'ansietat, de l'estat d'ànim i d'abús de substàncies).
Els tractaments basats en l'evidència, indiquen un abordatge multimodal: Psicoeducació, Tractaments psicològics específics (ex: Teràpia cognitiva conductual focalitzada en trauma, Teràpia d'Exposició i l'EMDR) i Tractaments farmacològics (ex: els ISRS, principalment sertralina i paroxetina)
Anamnesi clínica. Entrevista psiquiàtrica i psicològica, amb suport d'escales i qüestionaris validats.
Cribratge en grups de risc per a un diagnòstic i tractament precoç.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades