Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
Et detallem els serveis i les unitats que formen part de l'Hospital Vall d'Hebron i les principals malalties que tractem. També t'oferim recomanacions basades en allò que l’evidència científica ha demostrat eficaç per garantir el benestar i la qualitat de vida.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
Realització de frotis, mitjançant una petita punció en un dit, per poder valorar la morfologia cel·lular. Amb aquesta punció es du a terme un estudi morfològic de les cèl·lules de la sang, que permet fer una primera aproximació i cribratge dels possibles diagnòstics.
Per fer un frotis o extensió de sang perifèrica cal obtenir una mostra de sang a través d'una punció digital (una punció al tou d'un dit amb una llanceta molt fina) o de venipunció (extracció d'una vena), i estendre acuradament una gota de sang fins a formar una pel·lícula molt fina sobre un vidre anomenat porta. A continuació es tenyeix i es fa una anàlisi de la morfologia de les cèl·lules en un microscopi òptic.
L'estudi al microscopi d'un frotis de sang perifèrica permet veure de manera directa les cèl·lules presents a la mostra de sang i analitzar-ne les característiques morfològiques (forma, mida i orgànuls cel·lulars com el nucli o la granulació característica d'algunes cèl·lules, i també inclusions, dipòsit de substàncies, i fins i tot microorganismes com paràsits o bacteris).
Amb aquest estudi podem comprovar si les cèl·lules tenen un aspecte normal o alterat, i en cas de detectar-hi alteracions, descriure-les i fer una interpretació global de l'estudi, que permetrà descartar o confirmar la sospita de diverses malalties, tant hematològiques com no hematològiques, així com observar els efectes que altres situacions de l'organisme tenen a les cèl·lules de la sang, com per exemple infeccions, hemorràgies, traumatismes, etc.
En el cas que l'estudi del frotis suggereixi la presència d'una malaltia de la sang o de la medul·la òssia, pot ser necessari fer un aspirat i/o una biòpsia de medul·la òssia per confirmar el diagnòstic.
Es tracta d'una punció i aspiració de la medul·la òssia mitjançant una agulla fina i sota anestèsia local. A través de l'agulla s'aspira material de la medul·la òssia (en el cas de l'aspirat) o s'obté una petita mostra en forma de cilindre de l'os esponjós amb medul·la a l’interior (en el cas de la biòpsia).
Aquesta tècnica ens serveix per estudiar la medul·la òssia. És imprescindible per al diagnòstic i seguiment de moltes malalties hematològiques, així com el cribratge d'altres afeccions. L'estudi de la medul·la òssia ens permet diagnosticar malalties de la medul·la o les cèl·lules de la sang, com leucèmia, limfoma, mieloma, síndrome mielodisplàstica, així com malalties no hematològiques que poden afectar la medul·la, com tumors d'altres orígens, malalties de dipòsit, etc. Després d’haver tractat aquestes malalties, l'estudi de medul·la també ajuda a avaluar-ne l'eficàcia.
S'esterilitza la zona amb iode i després s'aplica un anestèsic local. Posteriorment, es fa una punció mitjançant una agulla fina i s'aspira la medul·la òssia (material de l'interior dels ossos). És una tècnica senzilla que s’acostuma a practicar sobre l'os del maluc (cresta ilíaca) o l'estèrnum. El material aspirat se sotmet a diferents procediments amb finalitat diagnòstica com són la realització de frotis per valorar-ne la morfologia cel·lular, cultius microbiològics, tècniques immunofenotípiques, estudis citogenètics i moleculars.
L'aspirat i la biòpsia són tècniques senzilles que es duen a terme de manera ambulatòria (és a dir, no requereixen hospitalització) i sota anestèsia local i/o sedació. La durada total del procediment és d’aproximadament 30 minuts, i en acabar el pacient se’n pot anar a casa i només necessitarà analgèsia menor oral en cas de molèsties locals. A la zona de punció pot produir-se un petit hematoma, encara que no és habitual.
És un procediment que, mitjançant la introducció per nas o boca d’un tub flexible (broncoscopi), permet la visualització de l’arbre bronquial, amb finalitats diagnòstiques i/o terapèutiques.
Són diverses les malalties o situacions que poden requerir la realització d'aquesta prova diagnòstica, com la neoplàsia de pulmó, el trasplantament pulmonar, l'hemoptisi, la malaltia pulmonar intersticial difusa i l'afectació pulmonar en el malalt immunodeprimit, entre d'altres.
Per examinar l'arbre bronquial i obtenir mostres de secrecions o teixits per la seva anàlisi amb l'objectiu d'aproximar-nos a un diagnòstic etiològic de la malaltia causant. Pot ser també una prova terapèutica, permetent l'aspiració de secrecions o coàguls, l'extracció de cossos estranys, la permeabilitat de la via aèria en neoplàsies de pulmó i el tractament de complicacions derivades del trasplantament de pulmó.
Amb el pacient habitualment estirat i sota una sedació conscient, s'introdueix el broncoscopi a la via aèria, administrant anestèsia local en les zones de pas (laringe, tràquea i bronquis). Després de visualitzar tots els bronquis i identificar les possibles lesions, es procedeix a la presa de mostres, que poden ser: aspirat bronquial, rentat broncoalveolar, raspallat bronquial, punció transbronquial, biòpsia bronquial o biòpsia transbronquial.
Poden presentar-se efectes indesitjables menors com ronquera, tos, febre, dolor local, nàusees o marejos i expectoració de petites quantitats de sang, que solen autolimitar-se i no representen un risc per la vida. Amb menor freqüència poden produir-se complicacions majors, com hemorràgia, hipotensió, hipertensió, pneumotòrax (entrada d'aire al tòrax fora del pulmó), o excepcionals, com arrítmies o parada cardíaca, depressió o parada respiratòria i accident cerebrovascular agut, que poden ser greus i requerir tractament mèdic o quirúrgic, incloent-hi un risc mínim de mortalitat.
Broncoscòpia rígida, punció guiada per TAC, mediastinoscòpia, biòpsia pulmonar quirúrgica.
En general, els pacients amb sarcomes i altres tumors musculoesquelètics són molt vulnerables i reben tractaments molt llargs. És per això que en aquests casos l’educació sanitària, tant als pacients com a la família o el cuidador/a principal i també en el moment de l’alta, és essencial. I tindrà en compte la higiene, les postures, la medicació, el dolor o el suport emocional.
És important seguir una sèrie de consells relacionats amb l’estil de vida i el tractament. Els més importants són:
La mucositis oral és l’envermelliment o la sensació de cremor produïts per la quimioteràpia i la radioteràpia. Consisteix en la inflamació de la mucosa digestiva, localitzada freqüentment a la mucosa de la cavitat oral, i pot arribar a generar una úlcera, a més de provocar dolor i/o dificultat per ingerir així com afectar la qualitat de vida i el compliment del tractament dels pacients.
Una bona prevenció i detecció precoç són fonamentals per evitar complicacions. Per minimitzar els símptomes de la mucositis és important seguir les recomanacions següents:
Si s’observa la presència d’úlceres a la boca o qualsevol altra alteració (envermelliment, sensació de cremor, taques blanques...) que provoqui dolor o impedeixi menjar adequadament, cal posar-se en contacte amb la consulta d’infermeria i/o l’hospital de dia.
Si, a més a més, es presenta febre, s’aconsella trucar a la consulta d’atenció immediata o adreçar-se a urgències.
Els sarcomes són una classe poc freqüent de càncer que suposa únicament l’1-2% de tots els tumors en l’adult. És també una entitat complexa, ja que n’hi ha més de 70 tipus diferents, amb diferències pel que fa al diagnòstic, pronòstic i tractament. Per això, és necessari que els pacients amb sarcomes siguin valorats en comitès multidisciplinaris amb experiència àmplia en aquesta patologia.
Els sarcomes són un conjunt de tumors rars que provenen de les parts toves del cos, o també de l’os.
Les parts toves inclouen teixits com els músculs, els nervis, els vasos o el greix. Aquests teixits també poden estar formant part dels òrgans.
La baixa freqüència dels sarcomes comporta una individualització necessària del maneig clínic i del tractament d’aquests pacients, cosa que generalment involucra decisions compartides entre diversos professionals experts en aquesta patologia i els mateixos pacients.
El diagnòstic correcte d’un sarcoma i del tipus concret de sarcoma és el primer pas crític per fer, ja que d’això dependrà el maneig clínic del pacient i una informació precisa sobre la naturalesa de la seva malaltia.
A diferència de molts càncers, els sarcomes no acostumen a donar símptomes en les etapes primerenques del creixement. Això és degut al fet que es desenvolupen en àrees del cos en les quals poden créixer empenyent estructures i òrgans de manera progressiva.
El primer símptoma pot ser un bony indolor. La major part dels bonys són benignes, però si creix ràpidament, fa mal, és profund o mesura més de 5 centímetres, és més possible que es pugui tractar d’un sarcoma. Altres vegades els símptomes poden derivar d’una compressió excessiva de diferents teixits i òrgans del cos.
No hi ha un desencadenant clar d’un sarcoma. Determinades síndromes genètiques hereditàries poden predisposar una persona a tenir més possibilitats de desenvolupar alguna mena de sarcoma, com la síndrome de Li-Fraumeni, la neurofibromatosi o la poliposi de còlon familiar.
Un dels passos més importants és confirmar la sospita clínica de sarcoma i determinar de quin tipus específic de sarcoma es tracta. Per fer-ho cal obtenir un fragment de tumor a través d’una biòpsia i estudiar-lo a Anatomia Patològica.
De vegades es diagnostica mitjançant l’ús de tècniques moleculars i es complementa amb proves radiològiques com radiografies, tomografia axial computada (TC), ressonància magnètica nuclear (RMN) o TC-PET.
El tractament de tots els pacients amb sarcoma és sempre consensuat en comitès multidisciplinaris, on es reuneixen experts en sarcomes de diversos serveis del nostre centre: Oncologia Mèdica, Oncologia Radioteràpica, Traumatologia, Cirurgia General, Radiologia i Anatomia Patològica.
Atès que els sarcomes poden emergir de qualsevol part del cos, també hi participen altres especialistes ocasionalment.
El tractament dels pacients amb sarcoma pot incloure:
El procediment més adequat depèn de diverses classes de factors, a més del tipus concret de sarcoma. Les teràpies dirigides i la immunoteràpia tenen un paper molt rellevant en certs tipus de sarcoma. Finalment, també hi ha assajos clínics que experimenten amb noves teràpies.
El més habitual són proves radiològiques com les descrites anteriorment (radiografies, TC, RMN o PET-TC).
Com que no hi ha una causa concreta que origini els sarcomes, en la major part dels casos no s’han establert mesures concretes per prendre, només les usuals sobre hàbits de vida saludables recomanades per l’Organització Mundial de la Salut.
Els pacients amb síndromes genètiques hereditàries sí que reben la recomanació de fer un seguiment en unitats especialitzades.
El càncer es caracteritza per un creixement descontrolat i excessiu de cèl·lules que envaeixen i malmeten els teixits i òrgans. És una malaltia multifactorial deguda a la combinació de factors genètics i ambientals. La majoria dels càncers són esporàdics, però un 5 %-10 % dels diagnòstics de càncer tenen un origen genètic hereditari. Això vol dir que en gens concrets, anomenats gens de predisposició al càncer, hi ha alteracions genètiques germinals (presents a totes les cèl·lules del nostre cos) que augmenten el risc de desenvolupar càncer. És important remarcar que NO és hereditari el càncer, sinó la predisposició genètica a desenvolupar-ne un. Tenir una alteració genètica de susceptibilitat al càncer et confereix un risc més gran de desenvolupar la malaltia, no la certesa. Aquesta predisposició genètica es pot transmetre de pares a fills, normalment seguint un patró d’herència autosòmica dominant, el que vol dir que hi ha un 50 % de possibilitats de transmetre el gen alterat a la descendència. En alguns casos, la susceptibilitat genètica és individual i fruit de la combinació de múltiples diferències genètiques (combinació de polimorfismes o variants de risc baix). La identificació d’una alteració genètica associada a un risc conegut de desenvolupar càncer en una família permet que els seus membres es beneficiïn de mesures de detecció precoç del càncer, prevenció i, fins i tot, de tractaments dirigits específics contra el càncer.
Hi ha diferents gens que s’associen a un augment del risc de patir càncer. Entre els més freqüents i coneguts estan els gens:
Gens APC i MUTYH per la poliposi adenomatosa familiar –aparició d'un gran nombre de pòlips de tipus adenomatós (tumors no malignes) al còlon– i càncer de còlon.
Hi ha diferents signes clínics de sospita de l’existència d’una alteració genètica hereditària que predisposi a certs tipus de càncer com són, per exemple:
Quan es detecten aquestes condicions es deriven a la unitat d’assessorament genètic en càncer, on es valora si s’ha de fer un estudi per descartar una predisposició hereditària al càncer. Aquesta unitat multidisciplinària està formada per metges especialistes en càncer hereditari i assessors genètics. Aquí es fa una avaluació individualitzada del risc, les proves genètiques oportunes i el seguiment dels portadors.
Hi ha diferents síndromes de predisposició genètica al càncer. Per exemple, hi ha diferents gens que poden concedir predisposició genètica al càncer de mama. Els més habituals són:
La predisposició genètica al càncer de còlon es diferencia entre càncer de còlon polipòsic i no polipòsic.
Hi ha diferents tipus de càncer de còlon polipòsic. La poliposi adenomatosa familiar (PAF) és la que presenta un risc més alt de desenvolupar càncer de còlon. Es caracteritza per la presència de centenars o milers de lesions poliposes al còlon, i a vegades també a tot el tracte digestiu. Els pòlips no són lesions malignes, però sí que poden arribar a degenerar i desenvolupar un càncer. Per això, les persones amb PAF acaben desenvolupant un càncer de còlon si aquests pòlips no s’eliminen. Alteracions patogèniques en el gen APC donen aquesta condició. A més, les persones portadores d’alteracions en el gen APC també tenen risc de patir altres tumors o alteracions (hepatoblastomes, tumors de tiroides i tumors desmoides).
La síndrome principal de predisposició al càncer de còlon no polipòsic és la síndrome de Lynch. Aquesta síndrome confereix un alt risc de desenvolupar càncer de còlon i endometri, així com risc de desenvolupar càncer d’ovari, de vies biliars, vies urinàries o gàstric. És causada per alteracions en els gens que s’encarreguen de la reparació de l'ADN, específicament quan aquest no està ben emparellat, i són els gens MLH1, MSH2, MSH6, PMS2 i EPCAM.
També hi ha predisposició genètica a tumors endocrins. Els feocromocitomes i paragangliomes són tumors poc freqüents que en un 40 % dels casos poden aparèixer a causa d’una alteració genètica hereditària. Pot ser a causa d’alteracions en els gens anomenats succinat-deshidrogenasa (SDHx), gen RET (síndrome MEN2), gen MEN1, gen NF1 (neurofibromatosi tipus 1) o el gen FH, entre d’altres.
El diagnòstic genètic se sol fer a partir d’una mostra de sang i també d’una mostra de saliva o una biòpsia de pell. D’aquí s’extreu l’ADN (present al nucli de les nostres cèl·lules) per analitzar-lo.
Hi ha diferents tècniques d’estudis genètics. Actualment, en el nostre centre estem fent estudis de panells de gens. Això vol dir que s’analitzen diferents gens relacionats amb la predisposició genètica al càncer per descartar si tenen alguna alteració, cosa que s’anomena seqüenciació genètica.
Quan en una família ja hi ha una alteració genètica identificada, es pot fer un estudi predictiu. Aquest tipus d’estudi determina si un individu comparteix l’alteració genètica present a la família.
En funció de l’alteració genètica que es detecti, es poden indicar diferents mesures de detecció precoç o prevenció. Per exemple, les persones amb una alteració a BRCA1/2 comencen a fer-se seguiment de les mames amb 25-30 anys de manera anual amb la realització d’una ressonància mamària i d’una mamografia. Les persones amb síndrome de Lynch es fan colonoscòpies anuals a partir dels 25 anys de manera anual.
En funció del tipus d’alteració genètica també hi ha l’opció de dur a terme cirurgies reductores de risc. Per exemple, les persones diagnosticades amb PAF en funció de la quantitat de pòlips que tenen es fan una colectomia profilàctica (extirpació del còlon) per reduir el seu risc de desenvolupar càncer de còlon.
Les mesures de seguiment i prevenció es treballen de manera individualitzada a les consultes mèdiques dels especialistes corresponents. Tanmateix, a la consulta de càncer hereditari s’ofereix assessorament genètic reproductiu depenent de l’alteració genètica.
És una malaltia hematològica crònica infreqüent d’evolució molt lenta. Es caracteritza per l'augment de la producció de plaquetes i la seva associació amb un risc més alt de trombosi i sagnies. En general, cursa en forma asimptomàtica i es detecta en analítiques de control rutinàries. De moment aquesta malaltia no té cura i el tractament va dirigit a la prevenció de complicacions.
Està inclosa en el grup de malalties mieloproliferatives cròniques, que són un tipus de càncer hematològic d’evolució lenta. Se’n desconeix la causa, encara que se sap que hi ha mutacions que hi estan associades en un 80% dels casos. No s'hereta, però en algunes famílies hi pot haver diversos afectats.
Es caracteritza per l'augment de producció de plaquetes i la seva associació amb més risc de trombosi arterial o venosa, o per contra amb sagnies.
És una malaltia crònica que no té cura per ara, amb una evolució normalment benigna. Es controla eficaçment durant llargs períodes de temps i, en general, no dificulta les activitats diàries ni la feina. Són pacients que tenen més risc que la població general de desenvolupar altres malalties hematològiques, com leucèmia aguda o mielofibrosi.
Contactes d'interès
MPN voice http://www.mpnvoice.org.uk/
Gemfin: https://www.gemfin.es/informacion-pacientes/
Molts pacients no presenten símptomes quan se’ls hi diagnostica ni durant l'evolució de la malaltia. També es poden presentar diferents combinacions de símptomes com fatiga, picor, sudoració nocturna, mal d’ossos i cefalea.
La severitat d’aquests símptomes varia molt entre els pacients.
Es considera una malaltia rara, amb una incidència baixa d’1,5-3 casos per cada 100.000 habitants. Afecta principalment persones d’entre 60-70 anys i en un percentatge menor, pacients més joves. És més freqüent en dones.
En general es diagnostica a partir d'analítiques de control que mostren un augment sostingut del recompte de plaquetes.
Per diagnosticar-la es fa una biòpsia de medul·la òssia que, juntament amb l'analítica, permetrà determinar els factors de risc de progressió de la malaltia, que guiaran el tractament.
En general s'associa a mutacions genètiques que refermen el diagnòstic.
No sempre està indicada l'administració d'antiagregants o de fàrmacs per disminuir el nombre de plaquetes.
L'objectiu del tractament és prevenir les complicacions trombòtiques i hemorràgiques, a més del control dels símptomes relacionats amb la malaltia, per la qual cosa l'hematòleg, en funció del risc i els símptomes, determinarà el moment d'iniciar el tractament.
Hi ha situacions especials, com l'embaràs, en què és necessari fer un enfocament multidisciplinari.
Es controla habitualment amb analítiques
El més important és prevenir les complicacions trombòtiques associades a aquesta malaltia, mitjançant el control de factors de risc cardiovascular (hipertensió, dislipèmia, no fumar, obesitat, sedentarisme) i complir el tractament recomanat per l’hematòleg.
És una malaltia hematològica crònica infreqüent, un tipus de càncer d’evolució molt lenta. Es caracteritza principalment per l'augment de producció de glòbuls vermells, associada a un risc trombòtic més elevat tant en venes com en artèries. Té símptomes inespecífics com l'augment de la rubicundesa facial i la picor corporal. Tot i que de moment no es pot curar, es controla eficaçment.
Està inclosa en el grup de malalties mieloproliferatives cròniques. Se’n desconeix la causa, encara que se sap que hi ha mutacions que hi estan associades en el gen JAK2 i que es presenten en un 98% dels casos. No s'hereta, però en algunes famílies hi pot haver diversos afectats.
Es caracteritza per l'augment de producció de glòbuls vermells (també poden augmentar els glòbuls blancs i les plaquetes) i està associada amb un risc més alt de trombosi arterial o venosa.
És una malaltia crònica, que per ara no es cura, però que es controla eficaçment durant llargs períodes de temps i, en general, no dificulta les activitats diàries ni la feina. Són pacients que tenen més risc que la població general de desenvolupar altres malalties hematològiques, com leucèmia aguda o mielofibrosi.
Inicialment pot ser asimptomàtica. És característic el rubor facial. Els pacients solen presentar cansament, mal de cap, marejos i picor (especialment després de la dutxa). També poden tenir dolor abdominal per l’augment de la mida de la melsa.
Afecta principalment pacients de prop de 60 anys i és una mica més freqüent en homes que en dones.
Es fa principalment mitjançant una analítica en què s'evidencien valors alts d'hemoglobina i hematòcrit, també poden augmentar les plaquetes i els glòbuls blancs. A més, també es du a terme un estudi molecular (mutació del gen JAK2) mitjançant analítica. De vegades poden ser necessaris altres estudis per completar el diagnòstic, com per exemple una biòpsia de medul·la òssia.
El tractament té per objectiu prevenir complicacions i controlar els símptomes. Es basa a disminuir l'excés de glòbuls vermells mitjançant flebotomies (extraccions de sang que es fan al banc de sang). Tret d'alguna contraindicació, els pacients requereixen antiagregació (àcid acetilsalicílic). També poden estar indicats altres fàrmacs que disminueixen els glòbuls vermells.
Són un grup heterogeni de neoplàsies de les cèl·lules mare de la sang que es caracteritzen per una hematopoesi (procés de fabricació dels elements de la sang) alterada que es tradueix en una medul·la òssia normo o hipercel·lular, però que degut a una elevada mort intramedul·lar, les cèl·lules sanguínies a la perifèria són escasses (citopènies) i morfològicament anòmales (displàsia).
Els pacients amb SMD presenten un curs clínic variable i un risc incrementat d'evolució a leucèmia aguda depenent del subtipus de SMD.
Poden aparèixer de novo o ser secundaris a tractaments citotòxics o a la radioteràpia.
És freqüent que els pacients amb SMD no presentin cap símptoma i que el diagnòstic es realitzi a conseqüència d'un control analític. No obstant això, quan apareixen símptomes, el més freqüent és que aquests siguin secundaris a les citopènies. El més habitual és astènia, pal·lidesa, palpitacions o sensació de falta d'aire amb l'esforç causa de la disminució de l'hemoglobina (anèmia). De vegades, poden presentar infeccions a conseqüència de falta de glòbuls blancs (neutropènia) o sagnat per xifra baixa de plaquetes (plaquetopènia). Aquests símptomes no són específics de la malaltia, de manera que davant la presència dels mateixos de manera persistent ha de consultar al metge d'atenció primària.
Els SMD no són malalties freqüents. Es detecten cada any 3 a 4 casos nous per cada 100.000 habitants. És més freqüent en pacients a partir dels 65 anys (75 casos / 100000 hab.) I són dues vegades més freqüents en homes que en dones.
El procés diagnòstic s'inicia amb una analítica en la qual s'observarà citopènies. Un cop es descarten altres causes que puguin justificar aquestes citopènies, es realitzarà un estudi medul·lar mitjançant un aspirat de moll de l'os (òrgan responsable de la fabricació dels elements de la sang).
L'aspirat medul·lar consisteix en una punció en l'os esternal o en un dels ossos de la pelvis, fet amb agulla fina amb anestèsia local. S'extreuen uns 4-10 ml de sang medul·lar mitjançant aspiració. En comptades ocasions és necessària l'extracció d'un cilindre ossi mitjançant punció-biòpsia amb una agulla gruixuda (trucut) De vegades, cal repetir la prova passat un temps per confirmar el diagnòstic.
El tractament dependrà de les característiques biològiques de la malaltia i de l'estat general del pacient.
Es basa en:
1. Tractament de suport mitjançant transfusions sanguínies.
2. Tractament mitjançant fàrmacs que intenten restaurar el correcte funcionament de la medul·la òssia.
3. Trasplantament de medul·la òssia. Consisteix a substituir la medul·la òssia malalta per la d'una persona sana compatible immunològicament. Aquesta opció és molt agressiva el que fa que només es pugui oferir a un determinat grup de pacients joves, amb bon estat físic i afectes d'un grup concret de SMD.
4. Assaigs clínics. Es tracta d'estudis que utilitzen fàrmacs nous però amb eficàcia comprovada en aquest grup de malalties
Selecciona el butlletí que vols rebre:
L'acceptació d'aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d'aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació, i la seva posterior incorporació en l'esmentat fitxer automatitzat. Podeu exercitar els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte "Exercici de dret LOPD". Responsable: Hospital Universitari Vall d'Hebron - Institut Català de la Salut. Finalitat: Gestionar el contacte de l'usuari Legitimació: Acceptació expresa de la política de privacitat. Drets: Accés, rectificació, supresió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. Procedència: El propi interessat.