Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La síndrome de Sjögren és una malaltia autoimmune crònica que afecta principalment les glàndules que produeixen llàgrimes i saliva. Provoca sobretot sequedat ocular i de boca, però també pot afectar altres òrgans. És més freqüent en dones i sovint s’associa amb altres malalties autoimmunes. El tractament se centra a alleujar la sequedat i controlar possibles complicacions.
La síndrome de Sjögren és una malaltia autoimmunitària crònica i sistèmica, de causa desconeguda, que produeix com a símptomes principals sequedat de boca (xerostomia) i ocular (xeroftàlmia).
En aquesta malaltia, les cèl·lules que formen el sistema defensiu (sistema immunitari) ataquen estructures pròpies, com les glàndules que mantenen humits els ulls i la boca, així com les glàndules d'altres parts de l'organisme, la qual cosa n’altera la funció. A més, es poden produir símptomes en altres òrgans, com el pulmó, les articulacions o el sistema nerviós.
Els pacients amb síndrome de Sjögren presenten principalment símptomes relacionats amb una manca de producció de llàgrima i saliva, la qual cosa provoca sequedat de boca i ocular. Els símptomes principals que pateixen els pacients són una sensació d'ardor i sorra als ulls, ulls envermellits, visió borrosa, necessitat de beure aigua amb freqüència, dificultat per empassar-se aliments secs i una propensió més gran a presentar càries i tenir infeccions a la boca. Aquesta sequedat també pot afectar la pell i l'àrea vaginal, que provoca dolor en les relacions sexuals. Altres símptomes que poden presentar de forma freqüent els pacients amb síndrome de Sjögren són dolor articular o muscular i cansament. Amb menys freqüència, poden veure's afectats altres òrgans, com el pulmó, el ronyó o les terminacions nervioses.
La malaltia afecta sobretot dones d'entre 40 i 60 anys. Es calcula que la freqüència està entre un 0,5% i un 3% de la població.
No hi ha una prova única que permeti diagnosticar la síndrome de Sjögren. El diagnòstic de síndrome de Sjögren en un pacient que refereix sequedat d'ulls i de boca es basa en proves que confirmin l'existència d'un dèficit de la producció de llàgrima i saliva i que evidenciïn que aquesta sequedat s'associa a una alteració del sistema immunitari.
El tractament de la síndrome de Sjögren es basa fonamentalment en mesures que alleugin la sensació de sequedat que presenta el pacient. Aquest tractament inclou l'ús de llàgrimes artificials, gels oculars, col·liris, nebulitzadors i pastilles per estimular la producció de saliva. A alguns pacients, se’ls pot prescriure tractament oral per estimular la secreció glandular. En casos greus, quan hi ha símptomes en altres òrgans diferents de les glàndules (pulmó, nervis perifèrics, etc.) pot ser necessari administrar medicaments que actuïn disminuint l'activitat del sistema immunitari (fàrmacs immunosupressors).
Els pacients amb síndrome de Sjögren s’han de sotmetre a una sèrie d'exàmens oculars, anàlisi de sang i orina i, de vegades, cal fer una petita biòpsia de la mucosa del llavi per confirmar l'existència d'inflamació a les glàndules productores de saliva.
Sindrome-Sjogren
Sociedad Española de Medicina Interna
American College of Rheumatology: Síndrome de Sjögren
Les espondiloartritis són un grup de malalties que tenen com a nexe comú l’afectació inflamatòria de l’esquelet axial (esquena), tot i que també poden afectar les articulacions perifèriques (mans, peus, genolls…). Dins d’aquest grup, hi incloem les malalties següents: espondiloartritis axial (o espondilitis anquilosant en la seva fase més avançada), artritis psoriàsica, artritis relacionada amb la malaltia inflamatòria intestinal, artritis reactiva i un subgrup de l'artritis idiopàtica juvenil.
El símptoma més freqüent és el dolor a la part baixa de l’esquena o a les natges (dolor lumbar inflamatori). Aquest dolor es caracteritza perquè empitjora amb el repòs i millora amb l’exercici, s'associa a la rigidesa matutina perllongada, desperta a la nit i millora amb antiinflamatoris. També pot afectar les articulacions perifèriques i això és més comú amb l’artritis psoriàsica, on es manifesta com a dolor i inflamació als artells de les mans, canells, peus i altres articulacions.
Les espondiloartritis també afecten el que denominem èntesi, la inserció dels tendons als ossos. Les èntesis més afectades són el tendó d’Aquil·les i els epicòndils (colzes), tot i que es pot veure afectada la inserció de qualsevol tendó.
Finalment, aquestes malalties també presenten manifestacions extraarticulars que poden ser l'única forma de presentació visible. Aquestes inclouen la inflamació de l’ull (uveïtis), de l'intestí com a malaltia inflamatòria intestinal (colitis ulcerosa o malaltia de Crohn) o de la pell (psoriasi). De fet, un 30% dels pacients amb psoriasi presenten artritis psoriàsica i les lesions de la pell acostumen a precedir la malaltia articular.
Les espondiloartritis poden afectar qualsevol persona, si bé acostumen a presentar-se entre l’adolescència i els 50 anys. L'espondiloartritis axial se sol manifestar abans dels 40 anys, mentre que l’artritis psoriàsica es pot iniciar més tard (entre els 30-50 anys). Afecten de la mateixa manera els homes i les dones, tot i que l'espondiloartritis axial és lleugerament més prevalent en els homes.
És habitual que les persones que pateixen alguna d’aquestes malalties tinguin familiars amb la mateixa malaltia o alguna altra del grup de les espondiloartritis. És per això que es va decidir agrupar-les pensant que la seva etiologia és comuna. Així doncs, la genètica és la principal causa d’aquestes malalties amb uns quants gens identificats, en què el més prevalent és l'HLA-B27, que es pot identificar al laboratori, cosa que ajuda a fer el diagnòstic. També s’han investigat altres causes com la infecciosa, ja que en molts casos la malaltia és precedida per una infecció que actua com a desencadenant.
El diagnòstic de la malaltia es fa de manera global tenint en compte els símptomes que explica el pacient, l’exploració física, els resultats analítics i de les proves d’imatge (radiografia, ecografia i ressonància magnètica). És important considerar que no hi ha cap analítica ni cap altra prova que diagnostiqui aquestes malalties per si sola; sempre es requereix que l'especialista en reumatologia faci una valoració mèdica de tota la situació en conjunt.
Com que els símptomes que presenten es poden confondre amb malalties molt comunes (lumbàlgia) i no hi ha cap prova específica que de manera contundent les diagnostiqui, és habitual que el diagnòstic es pugui endarrerir fins a 10 anys. És usual que els pacients hagin visitat múltiples professionals i especialistes (traumatòlegs, fisioterapeutes, osteòpates, metges d’atenció primària...) fins que s’arriba al diagnòstic.
Un dels pilars del tractament de les espondiloartritis és l’exercici físic i la fisioteràpia dirigida a les articulacions. Les opcions farmacològiques principals són els antiinflamatoris i, en cas que aquests no aconsegueixin controlar la malaltia, s’utilitzaran els que anomenem fàrmacs modificadors de la malaltia (FAMM). Dins dels FAMM, emprem els FAMM convencionals, com el metotrexat o la salazopirina, i més recentment els FAMM biològics i sintètics, que representen un avenç important en el tractament d’aquestes malalties.
Malauradament, no hi ha una acció concreta que coneguem per prevenir l’aparició de les espondiloartritis. No obstant això, el tabaquisme és un dels factors més rellevants involucrats en aquestes malalties i en la seva progressió, per la qual cosa es recomana evitar-lo. En el cas de l’artritis psoriàsica, el fet que la malaltia de la pell precedeixi moltes vegades la malaltia articular ens proporciona una finestra d’oportunitat per identificar-la de manera precoç i evitar que progressi. S’estan investigant marcadors per poder-la identificar abans que aparegui.
Les malalties minoritàries són les que afecten entre un 6% i un 10% de la població. Es calcula que al món n'hi ha més de 7.000 malalties diferents. La majoria d’elles tenen una base genètica, són malalties cròniques que afecten diversos òrgans i sistemes del nostre cos i poden afectar a les habilitats físiques, mentals o socials.
El diagnòstic pot ser difícil i els tractaments són, en molts casos amb medicaments orfes, l’accés als quals és restringit.
La complexitat de la majoria de malalties minoritàries fa que requereixin una atenció multidisciplinària amb professionals experts de diferents especialitats mèdiques, una gestió personalitzada en l'àmbit d'infermeria, suport psicològic i també de treball social, entre altres.
A Vall d’Hebron hi ha més de 200 professionals especialistes dedicats a l’atenció de més de 40.000 pacients amb malalties minoritàries. Som un dels hospitals de l'estat espanyol que tracta més patologies i un dels hospitals capdavanters d’Europa en aquest camp. A 2025, formem part de 20 xarxes europees de referència en malalties minoritàries (ERN), de 43 centres de referència espanyols (CSUR) i de les 12 xarxes d'expertesa del Departament de Salut (XUEC). Això converteix aquest hospital en un centre altament especialitzat per atendre aquest tipus de malalties davant de tot el procés de vida, des del naixement fins a l’edat adulta del pacient, a través d'un sistema en xarxa que permet compartir recursos i coneixements amb altres hospitals i centres del territori.
Els professionals de les diferents unitats i centres tenen com a objectiu millorar l’accés dels pacients a un diagnòstic, una informació i una atenció individualitzada així com donar suport a la recerca mitjançant:
La Comissió de Malalties minoritàries té com a objectius: establir a l’hospital un marc comú d’actuació de l’atenció a les MM, identificar i alinear les diferents iniciatives (assistencials, formatives i de recerca), desplegar les línies d’actuació prioritzades, monitorar i avaluar els resultats de l’atenció a les MM, per tal de proposar i implementar actuacions de millora.
La concentració de pacients amb malalties minoritàries permet augmentar-ne el coneixement i afavoreix la recerca. El nostre institut de Recerca (VHIR) és capdavanter tant en investigació bàsica com clínica. Més de 14 grups d’investigació bàsica és dedicant a l’estudi de malalties minoritàries per tal d'afavorir el diagnòstic i trobar noves aproximacions terapèutiques. Som el centre del territori espanyol amb el nombre més gran d'assaigs clínics en medicaments orfes, incloent-hi teràpies gèniques i disposem d’una unitat referent en el desenvolupament de teràpies avançades.
Per a més informació, podeu contactar amb l'equip de malalties minoritàries a través de la següent adreça de correu electrònic: minoritaries@vallhebron.cat
Els pacients tenen lesions molt greus de la superfície ocular (a la còrnia, a la conjuntiva i a les parpelles), generalment, a causa de cremades químiques o a una patologia inflamatòria de la superfície ocular, com pot ser el pemfigoide ocular cicatricial o la síndrome de Lyell.
Aquestes lesions de la superfície ocular poden comportar una agudesa visual molt baixa, molèsties i dolor. Són lesions que afecten de manera molt important la còrnia, la conjuntiva i les parpelles,òrgans que són fonamentals per mantenir una bona superfície ocular, i, per tant, una bona visió.
Pèrdua de visió, dolor, ull sec greu, ferides i úlceres corneals, infeccions i, fins i tot, pèrdua del globus ocular.
El diagnòstic és fonamentalment clínic. L'alteració de la superfície ocular es pot manifestar per úlceres corneals, vascularització i conjuntivalització corneal (normalment la còrnia és un teixit sense vasos sanguinis) i per simblèfaron, que són les cicatrius que es formen entre la conjuntiva i les parpelles.
El tractament és múltiple i esglaonat, depèn del grau d'afectació de la superfície ocular. Es fan servir substituts de la llàgrima natural com pot ser el sèrum autòleg o el plasma ric en plaquetes. Les cirurgies que es duen a terme són l'implant de membrana amniòtica, el trasplantament corneal, el trasplantament de limbe (autòleg o heteròleg), la reconstrucció palpebral i, en casos molt greus, la queratopròtesi.
No hi ha manera de prevenir aquesta afectació greu de la superfície ocular, però se'n poden minimitzar els danys si se'n fa un diagnòstic i tractament precoços.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades