Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La síndrome de fatiga crònica, també coneguda amb el nom d'encefalomielitis miàlgica, és una malaltia caracteritzada per una fatiga persistent i invalidant davant petits esforços, que no millora amb el repòs. Amb el temps va causant disfunció dels sistemes neurològic, immune, endocrí i metabòlic. La severitat és molt variable. Hi ha casos en què té repercussions importants sobre les capacitats físiques i cognitives que poden resultar invalidants i limitar la vida quotidiana dels afectats. En d'altres, algunes de les persones afectades poden portar una vida relativament activa.
Malgrat que no es coneix encara la causa de la síndrome de fatiga crònica, s'està investigant activament. Es pensa que aquesta malaltia pot ser provocada per una combinació de factors físics i psicològics, entre els quals hi ha les infeccions virals o bacterianes, vivències negatives o traumàtiques recents, estrès mental, depressió o deficiències nutricionals. És important estudiar la simptomatologia acompanyant: dolor, trastorns del son, cefalea, simptomatologia cognitiva, neurològica, neurovegetativa i immunològica per tal de poder fer un bon diagnòstic.
El símptoma més característic és el cansament i fatiga intensa que no desapareix amb el descans i que limita les activitats diàries. La fatiga ha de durar més de sis mesos perquè el diagnòstic quedi confirmat.
Altres símptomes comuns són:
Afecta gent jove, d'entre vint i quaranta anys, sobretot dones. Malgrat no disposar d'estudis de prevalença a la nostra població, en altres països afecta entre el 0,07% i el 0,3% de les persones.
El diagnòstic és d’utilitat la realització d’una analítica general i de proves d’imatge per efectuar el diagnòstic diferencial amb altres causes de la fatiga persistent. Les proves bàsiques d’imatge són una radiografia de tòrax i una ecografia abdominal. Es requereix una valoració psicopatològica prèvia al diagnòstic definitiu per:
De totes maneres, en el SFC, igual que en moltes malalties inmunoinflamatòries, no hi ha prova diagnòstica, sinó que es diagnostica perquè compleix els criteris diagnòstics de Fukuda.
Criteris majors (han d'estar els dos presents):
Fatiga crònica persistent (6 mesos mínim) o recurrent, inexplicada, que es presenta de nou o amb inici definit i que no és resultat d'esforços recents. No millora clarament amb el descans. Ocasiona una reducció considerable dels nivells previs d'activitat ocupacional, educacional, social o personal. Exclusió d’altres malalties que puguin cursar amb fatiga perllongada.
Criteris menors (de forma concurrent, han d'estar presents 4 o més signes o símptomes dels que es relacionen, tots ells persistents o recurrents durant 6 mesos o més i posteriors a la presentació de la fatiga):
No hi ha encara un tractament capaç de curar la síndrome de fatiga crònica, però si es poden millorar els símptomes:
El diagnòstic de la Síndrome de Fatiga Crònica, SFC, és exclusivament clínic, però és d’utilitat la realització d’una analítica general i de proves d’imatge per efectuar el diagnòstic diferencial amb altres causes fatiga persistent.
L'analítica general és recomanable que inclogui:
Les malalties minoritàries són les que afecten entre un 6% i un 10% de la població. Es calcula que al món n'hi ha més de 7.000 malalties diferents. La majoria d’elles tenen una base genètica, són malalties cròniques que afecten diversos òrgans i sistemes del nostre cos i poden afectar a les habilitats físiques, mentals o socials. El diagnòstic pot ser difícil i els tractaments són, en molts casos amb medicaments orfes, l’accés als quals és restringit.
La complexitat de la majoria de malalties minoritàries fa que requereixin una atenció multidisciplinària amb professionals experts de diferents especialitats mèdiques, una gestió personalitzada en l'àmbit d'infermeria, suport psicològic i també de treball social, entre altres.
A Vall d’Hebron hi ha més de 200 professionals especialistes dedicats a l’atenció de més de 40.000 pacients amb malalties minoritàries. Som un dels hospitals de l'estat espanyol que tracta més patologies i un dels hospitals capdavanters d’Europa en aquest camp. A 2025, formem part de 20 xarxes europees de referència en malalties minoritàries (ERN), de 43 centres de referència espanyols (CSUR) i de les 12 xarxes d'expertesa del Departament de Salut (XUEC). Això converteix aquest hospital en un centre altament especialitzat per atendre aquest tipus de malalties davant de tot el procés de vida, des del naixement fins a l’edat adulta del pacient, a través d'un sistema en xarxa que permet compartir recursos i coneixements amb altres hospitals i centres del territori.
Els professionals de les diferents unitats i centres tenen com a objectiu millorar l’accés dels pacients a un diagnòstic, una informació i una atenció individualitzada així com donar suport a la recerca mitjançant:
La Comissió de Malalties minoritàries té com a objectius: establir a l’hospital un marc comú d’actuació de l’atenció a les MM, identificar i alinear les diferents iniciatives (assistencials, formatives i de recerca), desplegar les línies d’actuació prioritzades, monitorar i avaluar els resultats de l’atenció a les MM, per tal de proposar i implementar actuacions de millora.
La concentració de pacients amb malalties minoritàries permet augmentar-ne el coneixement i afavoreix la recerca. El nostre institut de Recerca (VHIR) és capdavanter tant en investigació bàsica com clínica. Més de 14 grups d’investigació bàsica és dedicant a l’estudi de malalties minoritàries per tal d'afavorir el diagnòstic i trobar noves aproximacions terapèutiques. Som el centre del territori espanyol amb el nombre més gran d'assaigs clínics en medicaments orfes, incloent-hi teràpies gèniques i disposem d’una unitat referent en el desenvolupament de teràpies avançades.
Per a més informació, podeu contactar amb l'equip de malalties minoritàries a través de la següent adreça de correu electrònic: minoritaries@vallhebron.cat
La malaltia d’Alzheimer (MA) és la malaltia neurodegenerativa més freqüent arreu del món. Descrita per primera vegada el 1906, durant molts anys va ser coneguda com a demència senil; avui dia sabem que la majoria dels casos de demència senil són MA. Segons dades de l’OMS, afecta més de 50 milions de persones a tot el món i aquesta xifra es preveu que es tripliqui el 2050. És la principal causa de discapacitat en persones grans i la segona causa específica de mort a Espanya.
A determinades zones del cervell d’aquestes persones es produeix de manera progressiva en el transcurs d’anys el dipòsit de dues proteïnes (la beta amiloide i la tau) que acaben lesionant i destruint neurones. Aquest fet condueix a una pèrdua progressiva de les funcions cerebrals superiors o cognitives: pèrdua de memòria, del llenguatge (afàsia), de la capacitat de fer actes motors apresos (apràxia), de poder reconèixer els diferents estímuls sensorials (agnòsia), del raonament i judici, i canvis en l’humor, la conducta i la personalitat. Si bé no sabem l’etiologia de la malaltia sí que coneixem molts dels factors que n’afavoreixen l’aparició.
La MA no és una entitat única. Els signes i els símptomes són particulars de cada persona i cada pacient té unes característiques diferencials en el desenvolupament de la demència.
La majoria dels pacients (un 85% dels casos) presenten la forma típica (amnèsica o hipocàmpica) i segueixen un patró evolutiu en el qual com a primer símptoma mostren una pèrdua progressiva de la memòria episòdica per a fets recents i dificultat per incorporar informació nova, la qual cosa comporta una pèrdua de la capacitat d’adaptació a qualsevol situació nova. Apràxia constructiva discreta. Pèrdua en la fluïdesa del llenguatge amb comprensió normal. Depressió, ansietat o apatia (el més freqüent) precoç i persistent, amb una pèrdua acusada de la iniciativa, la motivació i l’interès, i amb indiferència i passivitat.
En la fase intermèdia de la malaltia presenten pèrdua de la memòria remota. Desorientació temporoespacial. A l’apràxia constructiva, s’hi afegeix la ideomotora i la ideatòria. El llenguatge continua empitjorant i a la pèrdua de fluïdesa i anomia, s’hi suma dificultat per a la comprensió. Apareix agnòsia visual i de l’esquema corporal (somatoagnòsia). En aquesta fase intermèdia és quan són més evidents els trastorns del son i els psiquiàtrics amb agitació nocturna, estats d’inquietud, deliris (interpretacions errònies de la realitat: zelotípies, confondre escenes de TV amb la realitat) i al·lucinacions (falses percepcions sensorials: sentir veus, veure insectes).
En la fase avançada de la malaltia els pacients presenten una agnòsia molt severa, mutisme o gairebé, pèrdua del control dels esfínters, alteracions motores amb rigidesa generalitzada i una postura en flexió del cos. Aproximadament un 10% presenten crisis epilèptiques. Tots els pacients pateixen una pèrdua de pes evident en aquesta fase final.
En un 15% dels pacients amb MA la memòria pot estar relativament conservada fins a etapes avançades, són les formes o variants atípiques (sense pèrdua de memòria en les fases inicials), que es poden presentar de tres maneres: amb alteracions conductuals i de la personalitat, amb alteracions visuoespacials, o amb alteració del llenguatge com la manifestació més precoç i predominant de la malaltia. Amb l’evolució, també apareixen les altres manifestacions descrites en la forma típica de la malaltia. Aquestes formes atípiques de MA són més freqüents en els casos en què la malaltia comença a edats més precoces.
Les activitats de la vida diària (AVD) es veuen afectades progressivament: primer hi ha una disminució de les activitats laborals i socials (activitats avançades de la vida diària); després hi ha una alteració de les instrumentals (ús d’objectes domèstics, diners, cuina, cura de la llar); i en la fase avançada hi ha una afectació de les activitats bàsiques de la vida diària (higiene, vestit, alimentació, control d’esfínters). El pacient acaba evolucionant cap a un estat vegetatiu i mor per malaltia intercurrent: temps mitjà d’evolució entre el diagnòstic i la mort » 5-10 anys.
La prevalença i la incidència de la malaltia s’incrementa a partir dels 65 anys; així, afecta el 5% de la població major de 60 anys, el 20% dels de més de 80 anys i el 30% dels majors de 90. A Espanya unes 800.000 persones la pateixen. Però aquest nombre és molt més gran perquè els símptomes inicials són, de vegades, difícils de distingir dels que apareixen amb l’envelliment. Per això és una malaltia infradiagnosticada; es considera que gairebé 1 de cada 3 persones amb MA no està diagnosticada.
Només menys d’un 5% de tots els casos de MA són hereditaris, és el que es coneix com a MA familiar o hereditària; aquests casos s’hereten de manera autosòmica dominant i el quadre clínic comença més aviat (abans dels 65 anys) i tenen una evolució més ràpida.
El 95% restant (MA esporàdica) presentarien la combinació de factors de risc per al desenvolupament de la malaltia juntament amb alteracions genètiques de susceptibilitat per a la seva aparició.
A part dels factors genètics, els altres factors de risc per desenvolupar la malaltia són: l’envelliment; el gènere (a partir dels 65 anys és més freqüent en dones); els factors de risc vascular com l’HTA, diabetis mellitus o l’obesitat; l’estil de vida (tabac, alcohol, inactivitat física, la baixa activitat intel·lectual, la poca interacció social); els antecedents de traumatismes cranials; els trastorns crònics del son. Les persones amb síndrome de Down (trisomia 21) disposen d’una còpia extra del gen que codifica la proteïna precursora de l’amiloide (PPA) i això fa que siguin més vulnerables a la MA a edats més primerenques de la vida. Els problemes crònics del son incrementen el risc de MA. El son interromput augmenta els nivells de proteïna B-amiloide i proteïna tau.
Ja que les alteracions patològiques (dipòsit d’amiloide després de tau) al cervell s’inicien 15-20 anys abans que apareguin els símptomes, en l’actualitat es consideren 3 etapes de la malaltia:
Encara que no disposem en l’actualitat d’un tractament curatiu per a la malaltia, sí que hi ha tractaments que, almenys durant un temps, aconsegueixen aturar o alentir-ne la progressió, cosa que millora la qualitat de vida d’aquestes persones. Aquests fàrmacs són els anticolinesteràsics d’acció central (rivastigmina, donepezil, galantamina) que faciliten la neurotransmissió colinèrgica i estan autoritzats per al tractament simptomàtic de la MA lleugera o moderada, i la memantina, que és un antagonista no competitiu del receptor glutamatèrgic NMDA, que actua disminuint els nivells de glutamat (una excitotoxina que origina la mort neuronal quan s’allibera de manera crònica i excessiva) i està autoritzada en les fases intermèdies i avançades.
A més d’aquests tractaments és molt important gestionar adequadament els factors relacionats amb l’estil de vida com ara: correcció de la pèrdua de l’audició, supressió del tabaquisme i l’enolisme, bon control de la tensió arterial i la diabetis mellitus, dieta equilibrada, evitar l’obesitat, fer activitat física de manera regular, mantenir i fomentar el contacte social. Juntament amb tot això, la teràpia d’estimulació cognitiva és útil en gran part de l’evolució de la malaltia.
En l’actualitat, arreu del món hi ha més de 400 estudis clínics que valoren l’eficàcia i la seguretat de diferents tractaments en pacients amb MA.
Estratègies de prevenció conegudes són aquelles que actuen sobre els factors de risc de la malaltia: hàbits de vida saludable, control dels factors de risc vascular (HTA, diabetis mellitus...), nivell educatiu més alt, canvis en l’estil de vida (fonamentalment augmentar l’activitat física), abandonament d’hàbits tòxics (tabaquisme, enolisme). Si es compleix tot el que s’ha dit abans es pot reduir fins a un 35-40% dels casos de MA o almenys retardar-ne l’inici.
L’educació i l’activitat mental afavoreixen la connectivitat cerebral i augmenten la “reserva funcional cerebral”, per això és molt important mantenir-se actius mentalment.
La Unitat de Demències del Servei de Neurologia és la responsable del diagnòstic i la gestió dels pacients amb malaltia d’Alzheimer. En aquesta Unitat treballen neuròlegs experts en el diagnòstic i la gestió de les diferents patologies que presenten demència (afectació de les funcions cognitives i conductuals que causen alteració en les activitats de la vida diària) com a manifestació principal. En la Unitat també tenen un paper molt important els/les neuropsicòlegs/logues, els/les infermers/eres i els professionals dels serveis sociosanitaris.
Altres unitats i serveis que col·laboren en el diagnòstic i seguiment d’aquests pacients són: Atenció Primària, Medicina Nuclear, Neuroradiologia, Psiquiatria, Anatomia Patològica, Genètica.
La malaltia de Parkinson és una disfunció dels ganglis basals causada per la degeneració de les cèl·lules productores de dopamina en la substància negra. La funció normal de la substància negra és sintetitzar i segregar diferents neurotransmissors per acompassar entre moviments voluntaris i involuntaris. Quan aquest equilibri es trenca, apareixen el tremolor i la rigidesa.
És una malaltia neurodegenerativa progressiva del sistema nerviós central que afecta estructures del cervell encarregades del control i la coordinació del moviment, del manteniment del to muscular i de la postura. Es caracteritza per afectar a la mobilitat involuntària dels moviments i tremolor de les mans en estat de repòs que desapareix en fer un moviment voluntari o quan hi ha una profunda relaxació en el son. També hi són presents la rigidesa i el desequilibri i la pèrdua progressiva de la mímica facial.
La prevalença de malalts de Parkinson a Catalunya és de 229 per 100.000 habitants.
Està enfocat a donar poder als pacients i als seus cuidadors per aconseguir canvis de comportament en el seu autocontrol i motivar-los perquè segueixin el tractament a llarg termini. També a reduir la medicació i guanyar qualitat de moviment. El principal objectiu és la independència funcional de l’individu i la forma física general des de l’inici de la malaltia. Tot per poder minimitzar les complicacions secundàries i el risc de caigudes.
El tractament amb el fàrmac levodopa permet recuperar moltes de les funcions deteriorades o perdudes a causa de la malaltia. Però el seu efecte transitori i fluctua; quan acaba la medicació el pacient es troba bé, en ON i quan se li acaba l'efecte es troba en OFF i els símptomes reapareixen.
Hi ha altres tractaments farmacològics i neuroquirúrgics, com estimulació elèctrica de parts del cervell mallat, a través d'estereotàxia amb ultrasons, estalviant la trepanació i cirurgia.
Creix el nombre d’estudis que emfatitzen que l’exercici aeròbic podria tenir un efecte neuroprotector. D’altra banda, durant el tractament s’insisteix en la prevenció de la inactivitat, de les caigudes i de la por a moure’s o a caure.
La malaltia neuromuscular és una malaltia crònica que genera una gran discapacitat, la pèrdua d'autonomia personal i càrregues psicosocials importants. Les alteracions respiratòries són la principal causa de morbiditat i mortalitat en les malalties neuromusculars. N'afecten notablement l'evolució i provoquen múltiples ingressos hospitalaris que comprometen greument la vida del malalt.
Les principals causes de l'afectació respiratòria són la hipoventilació, per feblesa de la musculatura inspiratòria, i la ineficàcia tussígena, per feblesa de la musculatura expiratòria. El suport ventilatori, a través de ventilació mecànica no invasiva o traqueotomia, és capaç de prevenir o revertir la insuficiència ventilatòria en aquest tipus de pacients.
La pèrdua de força espiratòria fa que el pacient sigui incapaç d'expulsar les secrecions bronquials. Si, a més a més, hi ha una afectació de la musculatura bulbar, és a dir, poden aspirar saliva, contingut oral o alimentació, això indueix a l'aparició de múltiples infeccions respiratòries, pneumònies i atelèctasis que provoquen l'obstrucció del flux aeri, i comprometen greument la vida del malalt.
La combinació de la ventilació mecànica no invasiva i l'assistència mecànica a la tos disminueix la morbiditat i els ingressos hospitalaris d'aquests pacients.
Actualment, hi ha uns 60.000 afectats a tot l'Estat espanyol.
En la Unitat de Rehabilitació Cardiorespiratòria fem el seguiment de les pressions inspiratòries i expiratòries màximes (PIM i PEM), del flux expiratori màxim (FEM) o també conegut com a Peak Cough Flow (PCF) i espirometria.
Els objectius del tractament van encaminats a controlar l'evolució de la insuficiència ventilatòria i a evitar o millorar els episodis d'insuficiència respiratòria. Per assolir els objectius s'han d'aplicar tècniques manuals o instrumentals (tècniques per afavorir una expansió pulmonar, tos assistida manual, tos assistida mecànica, entre d'altres).
Un propòsit molt important és formar al cuidador o cuidadora principal en les tècniques de fisioteràpia amb la finalitat d'evitar possibles complicacions a escala del sistema respiratori.
L'anticoagulació és el tractament d'elecció per a la malaltia tromboembòlica venosa. També s'utilitza en els pacients amb alguna arrítmia cardíaca o afecció del cor que els predisposa a patir embòlia sistèmica (formació d'un coàgul o trombe que viatja des del cor a qualsevol vas sanguini del cos), o del cor a les venes del cervell, cosa que provoca un infart cerebral.
Els anticoagulants són medicaments que modifiquen la coagulació de la sang perquè el trombe o coàgul no es formi dins dels vasos sanguinis. El seu principal efecte consisteix a retardar el temps de coagulació de la sang.
Hi ha diferents tipus d'anticoagulants: injectables o orals.
Heparines de baix pes molecular o no fraccionades. S'ha d'instaurar a dosi terapèutica quan hi ha sospita de trombosi, fins i tot abans de confirmar-ne el diagnòstic, o com a profilaxi (prevenció), a dosis profilàctiques, quan la persona tingui un o diversos factors de risc que podrien desencadenar un tromboembolisme venós (com per exemple una cirurgia de reemplaçament de maluc o genoll). S'administren a dosis fixes, segons el pes del pacient i el tipus de trombosi a tractar o el factor de risc que cal controlar.
S'utilitzen com a teràpia de manteniment quan l'anticoagulació oral està contraindicada (p. ex. embaràs) o ha estat ineficaç.
S'usen com a tractament de manteniment (ús més prolongat) i s'administren davant de la confirmació del diagnòstic de la trombosi venosa profunda o embolisme pulmonar. Hi ha dos tipus d'anticoagulants orals: antivitamina K i d'acció directa.
El tractament anticoagulant es controla amb analítiques de sang o determinacions en sang capil·lar (fent una punxada al dit del pacient). El seguiment dels pacients anticoagulants el duen a terme els especialistes en hematologia i hemoteràpia.
Tot i que no hi ha encara un tractament capaç de curar la síndrome de la fatiga crònica, es pot fer un abordatge terapèutic multidisciplinari que pot ajudar als pacients a millorar la seva qualitat de vida. L'objectiu és reduir els símptomes de la malaltia i els problemes crònics associats per tal de poder superar les possibles limitacions en les activitats de la vida diària.
L'abordatge terapèutic multidisciplinari del malalt amb SFC s'hauria de basar en quatre pilars bàsics:
El tractament amb el fàrmac levodopa permet recuperar moltes de les funcions deteriorades o perdudes a causa de la malaltia. És el més eficaç, però alhora és un tractament que necessita millores per què en avançar la malaltia el seu efecte es fa transitori i fluctua; quan actua la medicació el pacient es troba bé, en "On". I quan se li acaba l'efecte es troba en "Off" i els símptomes reapareixen.
Per millorar els efectes del levodopa s'ha investigat en administrar-la per vies diferents (inhalada, dèrmica, intrajejunal) i en diverses formes farmacològiques. Ha estat especialment exitosa l'administració a través de gastrostomia en una infusió de gel de levodopa.
Hi ha altres tractaments farmacològics i neuroquirúrgics, com estimulació elèctrica de parts del cervell, que ofereixen bons resultats. S'està treballant a incidir en el cervell malalt, a través d'estereotàxia amb ultrasons, estalviant la trepanació i cirurgia.
S'han obert noves vies d’investigació en la malaltia de Parkinson per a esbrinar-ne la causa, evitar-ne la progressió i millorar al màxim els seus símptomes.
Tot i que la migranya no es cura, un tractament adequat pot alleugerir-ne el dolor i prevenir-ne l'aparició.
La migranya es pot pal·liar amb:
En el primer grup, destaquen els antiinflamatoris i els triptans. El tractament preventiu s'indica quan la migranya és molt freqüent o no respon adequadament al tractament simptomàtic.
L'elecció del tractament simptomàtic i preventiu l'ha de fer i controlar un metge o una metgessa. És molt important evitar l'automedicació, per prevenir l'aparició de cefalea crònica diària, que es desencadena per l’abús de medicació analgèsica. Els medicaments que no requereixen recepta i els que són receptats que s'usen amb freqüència o en dosis grans poden causar altres problemes.
El servei de Neurologia de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron forma part de l'àrea de Neurociències i ofereix una atenció integral i personalitzada als pacients amb problemes o malalties de caràcter neurològic. Existeix un contínuum assistencial des de l'atenció primària fins a l'hospital de tercer nivell.
La Neurologia és la branca de la medicina que s'encarrega d'estudiar el funcionament, els trastorns i les malalties del sistema nerviós. Els nostres neuròlegs i neuròlogues són experts en el diagnòstic i el tractament d'aquestes malalties, i per garantir una assistència de qualitat i innovació, el servei de Neurologia compta amb diverses unitats superespecialitzades segons el tipus de malaltia o problema neurològic.
El Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron està integrat per nou unitats especialitzades:
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades