Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L'electroencefalograma (EEG), és un registre de l'activitat elèctrica del cervell. Per a la pràctica de l'EEG es col·loquen sobre la pell del pacient diferents elèctrodes per al registre de l'activitat.
Es fa l'EEG sota diferents condicions: Amb el pacient adormit o bé sota estímuls com pot ser un llum intermitent o després de respirar profundament per induir canvis metabòlics que revelin l'existència d'un focus del cervell amb activitat elèctrica anòmala.
Hi ha diferents tipus d'ones en l'EEG; segons la seva freqüència i amplitud. L'EEG normal d'una persona sana mostra les anomenades ones alpha amb una freqüència de 8 a 12 Hz, i un voltatge de 50 microvolts. De la mateixa manera, es descriuen i detecten ones beta o delta que corresponen a diferents patologies. Les malalties neurològiques que es beneficien de l'EEG són: L'epilèpsia, els tumors cerebrals, els abscessos cerebrals, i els traumatismes, les malalties vasculars cerebrals com els infarts i les hemorràgies. També té aplicació l'EEG en el moment de la neurocirurgia per detectar i distingir les parts sanes de les malaltes.
Amb la col·locació de sensors (elèctrodes) en diferents parts del crani. Acostuma a durar uns minuts i en ser una exploració no invasiva permet repetir-la cada vegada que calgui.
L'EEG és una prova de rutina, que no presenta cap risc i que es pot repetir múltiples vegades en el curs d'una malaltia neurològica.
Les proves d'imatge cerebral són també útils i sumades a l'E.E.G. permeten precisar el diagnòstic i el tractament.
La punció lumbar serveix per extreure mostres del líquid cefalorraquidi, que és una substància que envolta el cervell i la columna vertebral i els protegeix de possibles lesions. Aquest contacte fa que quan hi ha un procés que els afecta s’alteri i ho puguem detectar analitzant-lo.
Mitjançant l’anàlisi del líquid cefalorraquidi se’n pot mesurar la pressió i es poden recollir mostres per realitzar diferents proves.
Gràcies a aquestes proves es poden diagnosticar diverses malalties, com ara trastorns neurològics i infeccions que afecten el cervell o la medul·la.
La punció lumbar és l’extracció d’una mostra de líquid cefalorraquidi mitjançant la punció amb una agulla a la zona lumbar.
Habitualment es fa amb els pacients en posició fetal: estirats de costat i amb les cames flexionades de manera que els genolls toquin el tòrax. De vegades, la punció es fa amb la persona asseguda i inclinada cap endavant.
Un cop el pacient està ben col·locat, es neteja i desinfecta la zona on s’ha de fer la punció. Després d’administrar anestèsia, es fa la punció entre les dues vèrtebres lumbars amb una agulla espinal.
A partir d’aquest moment es pot mesurar la pressió del líquid cefalorraquidi i extreure la mostra, que serà d’1 a 10 ml.
Després es retira l’agulla, es neteja la zona de punció i es posa un embenatge. De vegades cal que els pacients s’estiguin una estona estirats.
La punció lumbar és la manera menys agressiva de treure una mostra de líquid cefalorraquidi. L’estudi d’aquest líquid és elemental per detectar algunes malalties que afecten el cervell i la medul·la espinal.
L'exercici físic de poca intensitat,practicat de manera regular i continuada,com es simplement caminar entre mitja i una hora cada dia,ajuda a preservar les funcions motores automàtiques i semiautomàtiques.
Caminar comparteix dos vessants de voluntat i automatisme en el moviment. El moviment voluntari seria el fet de donar les passes . I altres com el braceig, posició del peu en donar la passa, posició del cap i del coll etc, tenen un important component involuntari.
Tots els moviments del cos es beneficien de l'exercici. Les capacitats motrius que tots tenim i que ens semblen fàcils i permanents en el temps, no són per sempre. Un determinat moviment,com pot ser tocar el terra amb els dits amb les cames estirades, es perd amb el temps si no es practica.
Necessitem un manteniment constant, de poca intensitat potser, però sostingut en el temps, per gaudir al llarg de la vida de les possibilitats del nostre cos.
La malaltia d’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa progressiva.
Actualment, l'Alzheimer és la forma més comuna de demències en la gent gran. Habitualment, les famílies de les persones amb aquesta malaltia s’han d’adaptar a una nova situació. Si tens cura d’un malalt d’Alzheimer, t’oferim unes recomanacions:
Aquesta malaltia es manifesta amb el deteriorament cognitiu de la persona i trastorns de la conducta, fet que genera una gran dependència. En la major part dels casos, la família és qui s’encarrega de la persona malalta i dins de l’àmbit familiar, en el 76% dels casos, és la dona la responsable. Si tens cura d’un malalt d’Alzheimer, tingues en compte aquestes recomanacions:
L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) provoca una degeneració muscular que pot afectar l’autonomia motora, la comunicació oral, la deglució i la respiració, però manté intactes els sentits, l’intel·lecte i els músculs dels ulls. Pot incidir, per tant, en els músculs respiratoris, per això les cures respiratòries són essencials per a la qualitat de vida dels pacients.
Per tal de millorar les dificultats respiratòries dels pacients es pot recórrer a la teràpia ventilatòria mitjançant la ventilació no invasiva.
La teràpia ventilatòria fa referència al suport a la funció de respirar mitjançant la utilització d’un ventilador habitualment a la nit, durant el son per aconseguir:
La ventilació es du a terme de manera no invasiva, és a dir, mitjançant una mascareta ajustada al pacient (nasal o nasobucal) connectada per un tub al ventilador o respirador.
Quan els pacients necessiten aquesta teràpia se’n planifica de forma personalitzada el lloc i el moment d’iniciar-la, ambulatòriament o amb l’ingrés hospitalari, d’acord amb el seu consentiment i el de la persona que en té cura.
L’educació del pacient i del cuidador principal s’ha d’iniciar al més aviat possible, tant des del punt de vista del maneig de les secrecions i les cures que se’n deriven, com del suport emocional que han de rebre. Això implica que durant l’ingrés del pacient o a la consulta externa, el pacient i el cuidador seran formats en:
El pacient i el cuidador han de tenir cura de preservar un bon estat de la via aèria per tal d’afavorir el maneig de les secrecions. És important preservar la tos sempre que sigui possible, però quan la tos no sigui prou eficaç s’ha d’iniciar l’aprenentatge de la tos assistida manual i de les ajudes mecàniques (cough assist o tos assistida mecànica). En casos puntuals també es pot fer servir un aspirador de secrecions.
Per millorar la qualitat de vida dels pacients és important seguir els consells següents:
Els pacients amb la síndrome d’Asperger necessiten un entorn estable i previsible al qual es puguin adaptar fàcilment. És clau pel seu benestar que estableixin rutines segons els seus interessos, que s’organitzin el temps, que s’eviti la inactivitat o la dedicació excessiva i que no es provoquin canvis bruscos. Tot i que aquesta síndrome no té cura, un tractament adequat i la implicació de la família pot millorar la qualitat de vida dels pacients.
Les persones amb síndrome d’Asperger poden presentar diferents necessitats segons l’edat, l’entorn o la consciència que tinguin de les seves dificultats. És per això que és necessari que disposin d’un programa personalitzat que doni resposta a cada cas concret.
L’objectiu d’aquests programes personalitzats pretén:
És important tractar el seu desenvolupament des de diferents disciplines. Aquestes poden incloure tractaments cognitius, programes d’habilitats socials i teràpia ocupacional per al pacient. També cal tenir en compte pautes sobre com resoldre conflictes i com gestionar grups psicoeducatius per a les famílies o els cuidadors.
En l’infant, des del punt de vista afectiu i emocional, és important aprendre a identificar els senyals d’alarma en l’estat d’ànim. Així podem prevenir dificultats en el maneig de la ràbia i la baixa tolerància a la frustració, ja que són pacients amb una elevada sensibilitat a la crítica. En aquest sentit cal evitar el càstig tant com sigui possible i establir més reforços positius.
Totes aquestes pautes han d’establir-se en un espai en què les diferències que presenta l’infant o adolescent siguin valorades positivament, i es comprenguin les limitacions, però també les seves possibilitats i els aspectes positius.
A l’edat adulta, moltes d’aquestes característiques es mantenen, ja que la síndrome d’Asperger no té cura. De tota manera, un tractament personalitzat, la implicació de la família i una bona comunicació amb els professionals poden permetre una millor qualitat de vida.
La distonia és un trastorn neurològic que es caracteritza per contraccions musculars involuntàries que causen moviments repetitius i postures recargolades i doloroses cada cop que el pacient fa un moviment après, com caminar o parlar.
La distonia que es detecta en la infància pot progressar ràpidament i interferir en el desenvolupament del llenguatge i la mobilitat de l’infant, provocant una discapacitat física que li afectarà durant tota la vida.
La distonia és una malaltia molt heterogènia, que pot donar-se per diverses causes:
Per la seva incidència, la distonia és considerada una malaltia minoritària.
La distonia en la infància pot presentar-se de manera aïllada o associada a altres problemes neurològics i del desenvolupament. Pot dificultar tasques de la vida diària com caminar, parlar, tenir autonomia per alimentar-se i tenir cura de la higiene personal.
Quan es presenta de manera aïllada es denomina distonia primària i sovint té un origen genètic. Els infants que la pateixen no solen tenir altres problemes de salut i el seu desenvolupament neurològic és normal. Al principi es manifesta en accions com caminar, córrer o escriure i, més tard, es pot estendre a altres parts del cos i provocar una distonia generalitzada.
La distonia mioclònica és una de les distonies hereditàries més freqüents en la infància. Es caracteritza per la presència de contraccions musculars sostingudes (distonia) i brusques (mioclònies) i trastorns psiquiàtrics com ansietat, depressió i trets obsessivocompulsius. Els primers símptomes apareixen en la infància i afecten les extremitats inferiors dels nens, que presenten dificultats per caminar, córrer i fer activitats esportives. Aquesta malaltia també repercuteix en les relacions socials d’aquests infants, que tenen problemes per parlar en públic o menjar i beure amb amics.
La distonia també pot associar-se a altres problemes neurològics, com ara espasticitat, atàxia, debilitat, retard en el desenvolupament neurològic i discapacitat intel·lectual. En aquest cas la denominem distonia secundària i és necessari descartar causes neurometabòliques i neurodegeneratives.
Afecta nens i nenes, adolescents i adults de totes les edats.
Primer de tot, se sotmet els pacients a un estudi clínic, metabòlic, neurofisiològic i de neuroimatge per poder classificar el tipus de distonia, abans de dur a terme els estudis genètics. En pacients amb distonia mioclònica, abans de res es duu a terme un estudi per Sanger del gen que la causa, i en la resta, un exoma complet familiar (pares i pacient) o del cas índex (pacient) en funció de les mostres d’ADN de les quals es disposa.
En ser una malaltia poc comuna i molt heterogènia és difícil fer-ne un diagnòstic i tractament correctes. És important distingir la distonia hereditària de la paràlisi cerebral infantil, causada per un dany cerebral en el moment del naixement, ja que el seu diagnòstic té conseqüències molt importants per tractar la malaltia posteriorment.
Un diagnòstic a temps disminueix la necessitat de dur a terme més proves diagnòstiques, permet conèixer-ne el pronòstic i assessorar les famílies per evitar futures malalties. També té un impacte psicosocial molt positiu per al pacient i la família. I el més important de tot, un diagnòstic exacte sobre la causa que genera la distonia permet orientar el millor tractament possible per a cada pacient, en un exercici que denominem medicina personalitzada.
La distonia en la infància és progressiva i debilitant, però es pot prevenir amb un diagnòstic precoç i l’ús de teràpies específiques en funció del defecte genètic identificat.
La levodopa és el tractament d’elecció en la distonia dopa-sensible, causada per un defecte en la síntesi de la dopamina. La toxina botulínica es fa servir per controlar la distonia focal. En el cas de la distonia generalitzada, se subministren diferents fàrmacs per disminuir la tremolor, el to muscular i els espasmes dolorosos. I en alguns casos de distonia paroxismal, que es caracteritza per moviments involuntaris breus i repetitius durant la nit, se subministren antiepilèptics.
La bomba de baclofèn intratecal, administra la medicació líquida a través d’un dispositiu que es col·loca sota la pell, i s’utilitza per tractar distonies secundàries generalitzades. Redueix el dolor, disminueix el to muscular i els espasmes. És un tractament que denominem simptomàtic i pal·liatiu, ja que no millora la funció motora del pacient.
L’estimulació cerebral profunda o estimulació pal·lidal, es col·loquen dos elèctrodes als nuclis pàl·lids mitjançant una tècnica d’estereotàxia, és el tractament d’elecció en les istonies primàries, sobretot si són generalitzades i no responen a la medicació convencional. En aquests casos els nens i les nenes poden recuperar la funció de la zona afectada per la distonia i millorar la seva qualitat de vida. També pot ser útil en pacients amb distonies secundàries, encara que la seva eficàcia és menor que en les distonies primàries.
Realitzar un diagnòstic genètic és la millor prevenció per evitar tenir més fills afectats per aquesta malaltia en una mateixa família.
Campanya MoutePerLaDistonia
Associació de Lluita contra la Distonia Mioclònica a Espanya
Associació de Malalties Neurodegeneratives amb Acumulació Cerebral de Ferro
Associació GNAO Espanya
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades