Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L'exercici físic de poca intensitat,practicat de manera regular i continuada,com es simplement caminar entre mitja i una hora cada dia,ajuda a preservar les funcions motores automàtiques i semiautomàtiques.
Caminar comparteix dos vessants de voluntat i automatisme en el moviment. El moviment voluntari seria el fet de donar les passes . I altres com el braceig, posició del peu en donar la passa, posició del cap i del coll etc, tenen un important component involuntari.
Tots els moviments del cos es beneficien de l'exercici. Les capacitats motrius que tots tenim i que ens semblen fàcils i permanents en el temps, no són per sempre. Un determinat moviment,com pot ser tocar el terra amb els dits amb les cames estirades, es perd amb el temps si no es practica.
Necessitem un manteniment constant, de poca intensitat potser, però sostingut en el temps, per gaudir al llarg de la vida de les possibilitats del nostre cos.
La distonia és un trastorn neurològic que es caracteritza per contraccions musculars involuntàries que causen moviments repetitius i postures recargolades i doloroses cada cop que el pacient fa un moviment après, com caminar o parlar.
La distonia que es detecta en la infància pot progressar ràpidament i interferir en el desenvolupament del llenguatge i la mobilitat de l’infant, provocant una discapacitat física que li afectarà durant tota la vida.
La distonia és una malaltia molt heterogènia, que pot donar-se per diverses causes:
Per la seva incidència, la distonia és considerada una malaltia minoritària.
La distonia en la infància pot presentar-se de manera aïllada o associada a altres problemes neurològics i del desenvolupament. Pot dificultar tasques de la vida diària com caminar, parlar, tenir autonomia per alimentar-se i tenir cura de la higiene personal.
Quan es presenta de manera aïllada es denomina distonia primària i sovint té un origen genètic. Els infants que la pateixen no solen tenir altres problemes de salut i el seu desenvolupament neurològic és normal. Al principi es manifesta en accions com caminar, córrer o escriure i, més tard, es pot estendre a altres parts del cos i provocar una distonia generalitzada.
La distonia mioclònica és una de les distonies hereditàries més freqüents en la infància. Es caracteritza per la presència de contraccions musculars sostingudes (distonia) i brusques (mioclònies) i trastorns psiquiàtrics com ansietat, depressió i trets obsessivocompulsius. Els primers símptomes apareixen en la infància i afecten les extremitats inferiors dels nens, que presenten dificultats per caminar, córrer i fer activitats esportives. Aquesta malaltia també repercuteix en les relacions socials d’aquests infants, que tenen problemes per parlar en públic o menjar i beure amb amics.
La distonia també pot associar-se a altres problemes neurològics, com ara espasticitat, atàxia, debilitat, retard en el desenvolupament neurològic i discapacitat intel·lectual. En aquest cas la denominem distonia secundària i és necessari descartar causes neurometabòliques i neurodegeneratives.
Afecta nens i nenes, adolescents i adults de totes les edats.
Primer de tot, se sotmet els pacients a un estudi clínic, metabòlic, neurofisiològic i de neuroimatge per poder classificar el tipus de distonia, abans de dur a terme els estudis genètics. En pacients amb distonia mioclònica, abans de res es duu a terme un estudi per Sanger del gen que la causa, i en la resta, un exoma complet familiar (pares i pacient) o del cas índex (pacient) en funció de les mostres d’ADN de les quals es disposa.
En ser una malaltia poc comuna i molt heterogènia és difícil fer-ne un diagnòstic i tractament correctes. És important distingir la distonia hereditària de la paràlisi cerebral infantil, causada per un dany cerebral en el moment del naixement, ja que el seu diagnòstic té conseqüències molt importants per tractar la malaltia posteriorment.
Un diagnòstic a temps disminueix la necessitat de dur a terme més proves diagnòstiques, permet conèixer-ne el pronòstic i assessorar les famílies per evitar futures malalties. També té un impacte psicosocial molt positiu per al pacient i la família. I el més important de tot, un diagnòstic exacte sobre la causa que genera la distonia permet orientar el millor tractament possible per a cada pacient, en un exercici que denominem medicina personalitzada.
La distonia en la infància és progressiva i debilitant, però es pot prevenir amb un diagnòstic precoç i l’ús de teràpies específiques en funció del defecte genètic identificat.
La levodopa és el tractament d’elecció en la distonia dopa-sensible, causada per un defecte en la síntesi de la dopamina. La toxina botulínica es fa servir per controlar la distonia focal. En el cas de la distonia generalitzada, se subministren diferents fàrmacs per disminuir la tremolor, el to muscular i els espasmes dolorosos. I en alguns casos de distonia paroxismal, que es caracteritza per moviments involuntaris breus i repetitius durant la nit, se subministren antiepilèptics.
La bomba de baclofèn intratecal, administra la medicació líquida a través d’un dispositiu que es col·loca sota la pell, i s’utilitza per tractar distonies secundàries generalitzades. Redueix el dolor, disminueix el to muscular i els espasmes. És un tractament que denominem simptomàtic i pal·liatiu, ja que no millora la funció motora del pacient.
L’estimulació cerebral profunda o estimulació pal·lidal, es col·loquen dos elèctrodes als nuclis pàl·lids mitjançant una tècnica d’estereotàxia, és el tractament d’elecció en les istonies primàries, sobretot si són generalitzades i no responen a la medicació convencional. En aquests casos els nens i les nenes poden recuperar la funció de la zona afectada per la distonia i millorar la seva qualitat de vida. També pot ser útil en pacients amb distonies secundàries, encara que la seva eficàcia és menor que en les distonies primàries.
Realitzar un diagnòstic genètic és la millor prevenció per evitar tenir més fills afectats per aquesta malaltia en una mateixa família.
Campanya MoutePerLaDistonia
Associació de Lluita contra la Distonia Mioclònica a Espanya
Associació de Malalties Neurodegeneratives amb Acumulació Cerebral de Ferro
Associació GNAO Espanya
Un tumor és un creixement anormal d’un teixit. En el cas dels tumors d’òrbita, aquest creixement es localitza en els teixits que envolten el globus ocular format per músculs, ossos, greix, glàndula lacrimal, nervis i vasos. Són tumors poc freqüents, de diversos tipus i poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. Els tumors d’òrbita poden ser benignes o malignes. Els benignes poden ocasionar dany en comprimir o desplaçar les diferents estructures de l’òrbita. Mentre que els malignes, a més d’envair els teixits propers, poden produir metàstasi a altres òrgans o nòduls limfàtics llunyans.
El símptoma més freqüent és el desplaçament cap endavant del globus ocular, anomenat “exoftàlmia”. Però també pot provocar pèrdua de visió per compressió del nervi òptic, visió doble, en limitar el moviment del globus ocular, i dolor.
En alguns casos els tumors poden ser presents a l’òrbita durant tota la vida sense donar cap símptoma.
És difícil conèixer el nombre exacte d’afectats per tumor d’òrbita, ja que és un tumor poc freqüent i es presenta en diferents variants.
Sí que es pot confirmar que els tumors benignes són els més freqüents, entre els quals destaca l’hemangioma capil·lar i el quist dermoide en la població infantil, i l’hemangioma cavernós en els adults.
Entre els tumors malignes, el més freqüent en infants és el rabdomiosarcoma i en adults, el limfoma, els carcinomes de la glàndula lacrimal i les metàstasis.
Els estudis d’imatge (tomografia computada i ressonància magnètica nuclear) ens permeten localitzar amb exactitud el tumor, mesurar-ne les dimensions i conèixer-ne certes característiques biològiques. Aquesta informació, juntament amb l’edat en què es presenta i la velocitat de creixement, ens facilita una orientació diagnòstica sobre si són malignes o no.
El diagnòstic definitiu es fa després de la biòpsia d’una part o de tota la lesió.
El tractament principal, en la majoria dels casos, és extirpar-lo mitjançant cirurgia per evitar els danys que pugui ocasionar si creix dins de l’òrbita, en comprimir o desplaçar el globus ocular, i de la resta d’estructures.
Les tècniques actuals en cirurgia orbitària permeten l’extracció del tumor fent servir petites incisions en zones ocultes o poc visibles, fet que permet una recuperació postoperatòria més ràpida.
En el cas dels tumors malignes es tracten amb diferents combinacions de cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia. S’ha de tenir en compte que és necessari fer controls periòdics després del tractament.
En els casos asimptomàtics es pot fer només observació i monitorar-ne la velocitat de creixement.
Actualment, no es coneixen pautes preventives que puguin disminuir el risc de presentar un tumor d’òrbita.
El Servei de Neurocirurgia assumeix la missió de ser un servei d’excel·lència en els vessants assistencial, docent i investigador, amb projecció internacional. Especialment amb l’atenció de les necessitats i preferències dels pacients amb malalties del sistema nerviós que requereixen un tractament quirúrgic.
Al Servei de Neurocirurgia apliquem les tecnologies més avançades i un enfocament multidisciplinari en un context que permet formar neurocirurgians amb forts valors ètics i morals. Tot això, dins d’una medicina pública i accessible a tota la ciutadania.
La Unitat Docent de Neurocirurgia està formada pel Servei de Neurocirurgia, amb la participació dels Serveis de Neurologia, Anatomia Patològica, Neurofisiologia Clínica, Cures Intensives i la Unitat de Neuroradiologia.
Itinerari formatiu de Neurocirurgia
La Unitat Docent de Neurologia a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron està formada pel Servei de Neurologia i treballa amb la participació dels serveis de Medicina Interna de Cardiologia, Psiquiatria, Neurocirurgia, Neurofisiologia, Neuroradiologia, Pediatria i la Unitat d’Urgències.
Itinerari formatiu de Neurologia
A l’activitat assistencial la feina del neuròleg integra l’elaboració d’històries clíniques, la recollida semiològica de dades, l’ús correcte d’exploracions complementàries i la precisió en el diagnòstic clínic i etiològic i l’elecció de tractaments pal·liatius. D’altra banda, destaquem el paper de la relació entre els metges residents i els pacients en l’exercici de les competències bàsiques a Neurologia.
Gran part dels quadres clínics i les malalties neurològiques poden arribar a suposar emergències vitals com és el cas d’un ictus o el lupus. Per això, a partir del segon any la participació a les guàrdies d’urgències neurològiques esdevé un aspecte clau de la feina dels metges, i es porta a terme sempre sota supervisió. A més, és necessari que els neuròlegs facin també rotacions en l’assistència neurològica ambulatòria.
Els estudis d’investigació són una part de la pràctica que el neuròleg ha de fomentar i desenvolupar posant un èmfasi especial en l’aptitud ètica a l’hora de portar a terme la recerca.
La recerca en neurociències ha de ser tutoritzada i requereix una formació estricta en metodologia científica així com en els aspectes bioètics i la comunicació científica.
L’ictus és una malaltia causada per una alteració de la circulació de la sang al cervell. Aquesta alteració és deguda al tamponament d’una artèria (ictus isquèmic) o al trencament d’un vas sanguini (ictus hemorràgic), que impedeix que la sang arribi al cervell i, per tant, altera temporal o permanentment les funcions cerebrals. Quan el flux sanguini no pot arribar, la part del cervell afectada no obté nutrients i oxigen. A conseqüència d’això, les cèl·lules cerebrals poden morir, causant greus seqüeles.
Per aquest motiu, si se sospita que la persona està patint un ictus, s’ha d’avisar ràpidament al servei d’emergències mèdiques (SEM) trucant al 112. Actuar de pressa és imprescindible per minimitzar o eliminar les possibles seqüeles.
Els ictus es poden agrupar en dues grans categories segons el motiu que els produeix:
Quan es produeix una interrupció del flux sanguini temporal (entre una i 24 hores) parlem d’un Accident Isquèmic Transitori (AIT); però, si la durada és superior o l’escàner cerebral detecta necrosis (mort neuronal), es considera ictus isquèmic. L’AIT és un factor predictiu de malalties vasculars i, en el cas de l’ictus, és un avís que la persona està en risc de patir-ne un. De fet, un 40% de les persones que pateixen un ictus han patit prèviament un AIT.
Davant l’aparició sobtada d’un o de diversos dels següents símptomes s’ha d’actuar amb rapidesa trucant a l'112:
Qualsevol persona pot patir un ictus, independentment de l’edat i la condició, tot i que és més freqüent en persones d’edat avançada. Al voltant del 75 % dels casos es produeixen en persones de més de 65 anys, tot i que cada cop més afecta adults joves a causa dels seus hàbits de vida (entre el 15 i el 20 % són menors de 45 anys). L’ictus també pot afectar infants: només a Catalunya, 900 nens/es viuen amb una discapacitat a conseqüència d'un ictus.
Aquesta malaltia també és coneguda per altres termes com feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral, trombosis o accident vascular cerebral (AVC). A Catalunya, més de 13.000 persones ingressen cada any per un ictus i, malauradament, no sempre s’arriba a temps de salvar el malalt.
Per determinar la causa d'un ictus és necessari realitzar un escàner cerebral (TC). L'estudi es pot completar revisant l’estat dels vasos cerebrals i cardíacs, tenint en compte els factors de risc i malalties cròniques que presenta el pacient. Tot i això, no sempre és possible descobrir-ne l'origen.
Conèixer la causa d'un ictus permet establir el tractament més adequat per evitar que torni a succeir. Segons l’etiologia (causa) es pot classificar en:
Davant la sospita d’ictus s’ha de fer una prova de neuroimatge (tomografia computaritzada cerebral (TC) o ressonància magnètica (RM)) tan de pressa com sigui possible, que ens informarà de:
És possible que els especialistes demanin altres proves com ara una radiografia de tòrax (es realitza en el moment de l’ingrés com a primera avaluació), un doopler o dúplex transcranial (per conèixer la presència i localització d’una possible oclusió o estenosis intracranial), una analítica (per saber l’estat de factors de risc, estudi immunològic i de coagulació, serologies, hormones, funció renal, etc.) o un estudi cardiològic (si hi ha sospites d’un ictus cardioembòlic).
Després del diagnòstic, els especialistes poden demanar repetir les proves per detectar canvis comparant les imatges obtingudes amb les prèvies, o bé sol·licitar-ne d'altres.
El tractament de l'ictus s'ha d'aplicar de forma immediata, ja que la ràpida actuació pot disminuir les conseqüències posteriors. Tot i això, habitualment és necessari un període de rehabilitació per eliminar o reduir les possibles seqüeles.
Després de patir un ictus el risc de tenir-ne un altre és major, per això és necessari prendre medicaments per reduir-ne el risc, seguint sempre les pautes mèdiques. Durant el primer any després de patir-lo és quan hi ha major risc de recaiguda.
El fet de patir un segon ictus pot tenir un desenllaç fatal. En els supervivents, comporta un augment del grau de discapacitat i de risc de demència, així com major taxa d’institucionalització.
L’afectació pot ser diferent en cada pacient. Els símptomes, més o menys greus, depenen de la zona i el volum de cervell afectat, així com de l’estat general de salut previ.
En el cas d'un atac isquèmic transitori (AIT), que no acostuma a deixar seqüeles, o algun tipus d’ictus isquèmic, amb una bona resposta al tractament, la recuperació és pràcticament immediata. En altres ocasions, la recuperació és a més llarg termini i es produeix en setmanes / mesos, deixant algun tipus de seqüela.
També pot produir-se un empitjorament del pacient per causes neurològiques o complicacions com febre, infeccions o altres. En els casos més greus pot comportar la mort.
Un cop el pacient tingui l’alta, els professionals de referència són l’equip d’atenció primària, que controlaran els factors de risc i altres malalties cròniques. En casos complexos, s’hauran de fer visites amb especialistes, com ara neuròlegs.
La tornada al domicili després de l'alta hospitalària variarà en funció del grau d’afectació i la situació familiar. De la mateixa manera, la reincorporació a la vida quotidiana dependrà de les seqüeles de cada malalt.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades