Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La prova d’exposició és l’administració controlada d’un medicament o un aliment per tal de diagnosticar reaccions al·lèrgiques.
Les proves d’exposició controlada a aliments o fàrmacs serveixen per a confirmar o descartar reaccions al·lèrgiques, quan no s’ha pogut arribar a un diagnòstic concloent amb altres proves.
Per a realitzar una prova d’exposició controlada, en primer lloc, s’ha d’informar el pacient sobre la prova, explicar-li per a què serveix i els riscos que implica. Se li ha d’entregar al pacient per escrit un full d’informació i sol·licitar-li que signi un formulari de consentiment informat.
Les proves es fan al gabinet d’infermeria, situat a la segona planta de l'Antiga Escola d'Infermeria, on una infermera fa les proves cutànies i algunes d'exposició a aliments i medicaments, o a l’Hospital de Dia d’Al·lergologia, on es disposa de totes les eines per a diagnosticar i tractar qualsevol reacció adversa, així com d’un metge i personal d’infermeria format per a dur a terme aquest procediment.
En les proves amb medicaments, aquest s’administrarà per la via més segura segons cada situació (oral o intravenosa). Quan sigui necessari, es fraccionarà la dosi o es disminuirà la velocitat d’administració segons la reacció adversa documentada i el tipus de fàrmac a estudiar.
Un cop acabada l’administració del fàrmac, els pacients han d’estar unes hores en observació per poder diagnosticar les reaccions no immediates.
Atès que el procediment no està exempt de riscs, per realitzar una prova d’exposició s’ha de valorar la relació risc-benefici. En el cas d’estudis amb medicaments, només es faran amb fàrmacs importants. És a dir, en els casos en què és més eficaç que altres alternatives (si és que n’hi ha).
La majoria de reaccions que es produeixen durant la prova són reaccions lleus, que es diagnostiquen i tracten de manera precoç. No obstant això, es poden produir reaccions greus, com l’anafilaxi o el xoc anafilàctic.
No hi ha alternatives a les proves d’exposició, ja que es tracta de l’última etapa d’un procés diagnòstic. Tot i això, si s’assoleix el diagnòstic amb proves anteriors (cutànies o analítiques) pot no ser necessari fer-les.
Els tests cutanis són uns procediments essencials per confirmar la sensibilització al·lèrgica mediada per l’anticòs immunoglobulina E (IgE) en pacients que pateixen rinoconjuntivitis, asma, urticària, anafilaxi, èczema atòpic o al·lèrgies a aliments i fàrmacs.
Les proves cutànies estan indicades si se sospita de l’existència d’una reacció o malaltia al·lèrgica, després de fer la història clínica (preguntes) i l’exploració del pacient. Les proves cutànies, per tant, ens proporcionen una confirmació objectiva de la sensibilització a un al·lergen, mentre que la rellevància d’aquesta sensibilització als al·lèrgens s’ha d’interpretar tenint en compte la història clínica, per tal que es puguin donar els consells apropiats sobre les mesures d’evitació i tractament.
Hi ha dos tipus principals de proves cutànies:
Es llegeix el resultat al cap de 15-20 minuts. Si el pacient està “sensibilitzat”, es provocarà una reacció local amb picor, envermelliment, inflor... Aquesta reacció es compara amb la del sèrum fisiològic (control negatiu que no ha de provocar reacció) i la histamina (control positiu que sí que ha de reaccionar).
És necessari que el pacient estigui uns quants dies (5-7 dies) sense prendre antihistamínics (medicaments antial·lèrgics).
El risc amb aquestes proves és molt baix. Només en pacients extremadament al·lèrgics, i normalment amb les proves de medicaments, hi ha cert risc de fer una reacció al·lèrgica greu i generalitzada.
En alguns casos es poden fer analítiques que avaluen la sensibilització en sang.
Les proves cutànies són la tècnica més freqüentment utilitzada per a iniciar un diagnòstic d'al·lèrgia. Després d'una història clínica minuciosa, es decideix quines proves cutànies poden ser útils, segons el cas.
Les proves cutànies d'al·lèrgia serveixen per comprovar si un pacient està "sensibilitzat" a una determinada substància, és a dir, si el seu organisme reconeix i reacciona en entrar en contacte amb allò. Aquestes proves NO DIAGNOSTIQUEN una al·lèrgia; només si són positives i s'acompanyen d'uns símptomes compatibles amb al·lèrgia, ens ajuda a fer el diagnòstic.
Existeixen dos tipus de proves principals:
L’espirometria simple és una prova per estudiar la funció pulmonar, que ens permet saber la quantitat d’aire que poden moure els pacients i com ho fan.
Aquesta prova es fa amb un aparell que es diu espiròmetre. Cal que el pacient segui al davant amb les cames sense creuar. Tot seguit, se li col·loquen unes pinces al nas i se li demana que s’introdueixi un broquet a la boca. Un cop preparat, el pacient ha d’emplenar d’aire els pulmons al màxim. Aleshores, el professional l’anima a bufar ben fort i sense parar fins que buidi els pulmons. La bufada s’atura quan el professional encarregat de la prova ho indica.
A continuació es demana al pacient que inspiri de manera ràpida i amb màxim esforç, a fi de disposar de dades inspiratòries.
Aquestes maniobres es van repetint fins a aconseguir-ne tres de correctes. Normalment la prova dura 10 minuts.
L’angioedema hereditari és una malaltia minoritària d’origen genètic que afecta aproximadament una persona d’entre 50.000. És un trastorn heretat habitualment, que es caracteritza per l’acumulació de líquids fora dels vasos sanguinis que provoquen la inflamació de la cara, les mans, els peus, les extremitats, els genitals, el tracte intestinal o de la via respiratòria superior.
A causa de la seva baixa prevalença i uns símptomes similars a altres patologies, és difícil de diagnosticar, motiu pel qual és important que hi hagi unitats de referència de la malaltia per tal de centralitzar els casos sospitosos i els casos diagnosticats.
La inflamació que produeix l’angioedema hereditari no s’acompanya de picor i pot durar entre 1-5 dies. Aquests símptomes es desenvolupen com a resultat del mal funcionament de certes proteïnes que ajuden a mantenir el flux normal de fluids a través de vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars).
La gravetat de la malaltia varia molt. Els episodis d’angioedema poden ser molt incapacitants i afectar la qualitat de vida dels pacients. En cas de produir-se a la regió oral o cervical, la persona afectada pot morir asfixiada si no rep tractament de manera preventiva.
En la majoria dels casos els símptomes comencen a manifestar-se durant la infantesa i/o en la pubertat i es mantenen al llarg de la vida adulta.
Hi ha diferents tipus d’angioedema hereditari i es classifiquen segons si presenten o no una deficiència de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH).
Inflamació del teixit subcutani en qualsevol localització, tot i que acostuma a ser més freqüent a:
Segons la zona de l’afectació, els símptomes poden anar des de molèstia local fins a la invalidesa de l’extremitat afectada, molèsties o dolor en empassar, canvi del to de la veu, afonia o dispnea (falta d’aire).
Fins a un 50 % dels pacients poden presentar en algun moment de la seva vida un episodi que afecti la gola i que pot produir asfixia, si no rep tractament de manera urgent.
L’angioedema hereditari afecta persones que tenen una mutació a diferents gens, com el SERPING1, l'F12, el PLG, el KNG1 o l’ANGPT1. Com que es tracta d’una malaltia que s’hereta de manera autosòmica dominant, un pacient afectat té el 50 % de possibilitats de transmetre la malaltia als fills. Donat que es tracta d’una malaltia genètica, sol haver-hi més d’un familiar afectat.
Segons la classe de mutació, afecta igual homes i dones (tipus I i tipus II) o més sovint les dones (AEH-nC1-INH). En el cas d’angioedema hereditari sense dèficit del C1-INH, sol associar-se a estats hiperestrogènics, com l’embaràs, o al consum d’anticonceptius que contenen estrògens.
A la consulta d’Al·lergologia s’avaluen els pacients amb episodis recurrents d’angioedema i els casos en els quals hi ha familiars que també els presenten. Posteriorment, se sol·licita un estudi en sang per determinar els nivells de les fraccions del complement, entre aquestes de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH) i, finalment, es completa el diagnòstic amb un estudi genètic.
El tractament dependrà del nombre d’atacs, de la gravetat dels símptomes i de l’afectació de la qualitat de vida. Es fa sempre de manera individualitzada i pot ser agut, que consisteix a tractar-lo amb fàrmacs que s’administren per via subcutània o endovenosa en el moment del brot d’angioedema, o preventiu, per evitar que es produeixin sovint. Aquest darrer tractament sol recomanar-se als pacients que pateixen més episodis.
Els tractaments per a l’angioedema poden ser autoadministrats pel mateix pacient.
En cas de cirurgia, endoscòpies, extraccions dentàries o alguns procediments odontològics, s’ha d’administrar el tractament de manera prèvia per evitar atacs d’angioedema.
Normalment, per al diagnòstic s’ha de fer una anàlisi de sang. Per al seguiment, segons el tractament, és necessari fer una ecografia abdominal i extraccions sanguínies.
Evitar en la mesura que es pugui els factors coneguts com a possibles desencadenants d’atacs:
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades