Un estudi on participa Vall d’Hebron analitza els factors genètics de risc compartits entre el TDAH i els trastorns del comportament i l’agressivitat

Les persones afectades pel trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) combinat amb trastorns disruptius del comportament (TDC) comparteixen prop del 80 % de les variants genètiques freqüents associades als comportaments agressius i antisocials. Aquesta és una de les conclusions d’un estudi publicat a la revista Nature Communications en què participen el catedràtic Bru Cormand, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona (IBUB), l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD) i el CIBER de Malalties Rares (CIBERER), juntament amb Marta Ribasés i Josep Antoni Ramos Quiroga, del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) i el CIBER de Salut Mental (CIBERSAM).

El treball —el més ambiciós publicat fins ara sobre factors genètics de risc compartits entre persones afectades per TDAH i TDC— es basa en l’estudi de prop de 4.000 afectats per aquestes patologies i 30.000 individus control, en el marc del projecte europeu Aggressotype, del programa Horitzó 2020, adreçat a investigar les bases neurobiològiques dels comportaments agressius. La recerca està liderada per Ditte Demontis i Anders D. Børglum (Universitat d’Aarhus, Dinamarca) i Stephen V. Faraone (Universitat Estatal de Nova York, Estats Units).

TDAH: un trastorn psiquiàtric que no sempre es presenta sol

El TDAH és un trastorn comú del comportament —afecta un 5 % dels infants i un 2,5 % de les persones adultes— i es caracteritza per la hiperactivitat, la impulsivitat i el dèficit d’atenció. Aquest trastorn es presenta sovint amb altres alteracions psiquiàtriques, sobretot els trastorns disruptius del comportament (TDC), que poden anar associades a conductes antisocials i agressives.

“El TDAH i els TDC són alteracions causades per factors genètics i ambientals. En el cas del TDAH, es calcula que la genètica hi té un pes del 75 %, mentre que en els TDC oscil·laria entre el 40 i el 70 %. Són quadres més prevalents en nens que en nenes, i quan es presenten alhora, les persones afectades tenen més probabilitats de caure en conductes de risc, de consumir substàncies addictives o de patir una mort prematura”, explica el professor Bru Cormand, catedràtic del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística i cap del Grup de Recerca de Neurogenètica de la UB.

“En determinades persones, sovint hi concorren dos o més trastorns psiquiàtrics, i aquesta coexistència segueix, en moltes ocasions, un eix cronològic, en què patir un trastorn psiquiàtric com el TDAH suposa una porta d’entrada a altres patologies comòrbides que agreugen la qualitat de vida dels individus que les pateixen”, indica Marta Ribasés, cap del Laboratori de Psiquiatria Genètica del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR).

Mitjançant estudis d’associació a escala genòmica (GWAS), s’ha analitzat la contribució genètica dels canvis en un únic nucleòtid de l’ADN (SNP) —els més abundants en el genoma humà— en aquests trastorns psiquiàtrics. En el marc del treball, els experts del VHIR i la UB han aportat mostres de pacients amb TDAH diagnosticats a l’Hospital Vall d’Hebron i han participat en l’anàlisi de les dades genètiques.

Més variants genètiques de risc en els afectats per TDAH i TDC

L’equip investigador ha identificat un segment genòmic en el cromosoma 11 que augmenta el risc de patir TDAH combinat amb TDC. “Aquesta regió conté el gen STIM1, que està implicat en la regulació dels nivells cel·lulars de calci, la plasticitat neuronal, i la memòria i l’aprenentatge”, destaca Bru Cormand, que ha coordinat el grup de treball internacional de genètica del projecte Aggressotype.

“El nostre treball constata que la genètica és més determinant en les persones afectades per TDAH i TDC que en aquelles que només pateixen TDAH”, subratlla Bru Cormand.

“Si comparem el genoma dels pacients amb TDAH i TDC amb el dels pacients que només tenen TDAH, observem que les persones afectades pels dos trastorns tenen una càrrega genètica més alta: és a dir, són portadors de més variants genètiques de risc. Aquesta càrrega genètica extra dels pacients amb TDAH i TDC correspondria probablement a alteracions que altres autors havien relacionat prèviament amb conductes relacionades amb l’agressivitat”, remarca Cormand.

“Si considerem el TDAH com una via d’entrada a una trajectòria negativa, utilitzar informació genètica per identificar aquells individus més vulnerables tindrà un fort impacte en la prevenció, la detecció precoç i el tractament, i obrirà noves vies d’investigació per trobar teràpies eficients que podrien ser específiques del trastorn o compartides entre diferents trastorns”, explica Marta Ribasés.

El treball publicat a la revista Nature Communications és un nou avenç científic que contribuirà a ampliar el paisatge genètic de les comorbiditats del TDAH, (és a dir, el conjunt de patologies que es mostren de manera concurrent amb aquest trastorn). En la vessant clínica, saber quines afectacions psiquiàtriques comparteixen genètica és un pas endavant important, perquè permetrà predir l’aparició de possibles complicacions secundàries al llarg de la vida dels individus que pateixen TDAH.

“Aquests resultats ens permeten entendre molt millor l’origen dels TDC associats al TDAH, i poder informar millor les famílies sobre el perquè d’aquest trastorn”, conclou Josep Antoni Ramos Quiroga, cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron i del Grup de Recerca en Psiquiatria Salut Mental i Addiccions del VHIR.