Al·lèrgia
L’al·lèrgia és una malaltia del sistema immunitari caracteritzada per una resposta exagerada a factors externs, coneguts com a al·lèrgens, que no són nocius per a la majoria dels individus. Aquests poden ser pòl·lens, fongs, pells d’animals, aliments, picades de vespes o abelles i medicaments, entre d’altres. Aquesta malaltia es pot manifestar de manera aïllada en l'àmbit respiratori (rinitis, asma), abdominal i cutani o en casos greus, amb afectació de múltiples òrgans i sistemes.
Els símptomes
Poden aparèixer aïlladament en l'àmbit respiratori, abdominal i cutani tenint en compte la via d’exposició als al·lèrgens (respiratòria, ingestió...) i produir diverses malalties com l’asma. En casos greus poden arribar a combinar-se símptomes a diferents òrgans i sistemes i produir una situació de risc vital coneguda com a anafilaxi.
Segons l’àrea afectada poden produir-se:
- Símptomes respiratoris: picor de nas i ulls, obstrucció nasal, degoteig nasal, ofec, sensació de cos estrany a la gola, sibilació al pit i tos.
- Símptomes digestius: dolor abdominal, diarrees i vòmits.
- Símptomes cutanis: aparició de faves (inflamació sobreelevada de la pell i de color vermell) –tant aïllades com generalitzades– per tot el cos.
En cas de reacció sistèmica (anafilaxi) els símptomes esmentats tenen tendència a combinar-se en la primera hora després de l’exposició als al·lèrgens, i de vegades, s'hi afegeix sensació de mareig i pèrdua de coneixement que requereixen urgentment l’ús de medicació i valoració mèdica.
A qui afecta la malaltia?
L'OMS ha arribat a classificar les malalties al·lèrgiques entre les sis patologies més freqüents del món. S'estima que poden afectar el 20% de la població mundial, i els països desenvolupats i industrialitzats estan més afectats que la resta.
En el nostre entorn, es calcula que una de cada quatre persones pot patir algun tipus de trastorn al·lèrgic al llarg de la seva vida. No obstant això, es produeixen notables diferències en la freqüència de presentació de les diferents malalties al·lèrgiques a les àrees geogràfiques del nostre país. L'asma bronquial, per exemple, és més habitual en zones costaneres i insulars que a les zones del centre de la península, amb oscil·lacions que van de l'1 al 5% de la població general; per la seva banda, la mitjana europea és del 6%.
No es disposa de dades definitives de la freqüència amb què es presenten les diferents malalties al·lèrgiques, ja que hi ha disparitat de resultats en els diferents estudis. Malgrat això, sí que tenim dades fiables sobre el motiu de la consulta als al·lergòlegs per part dels pacients espanyols: la rinitis al·lèrgica, l'asma i l'al·lèrgia als medicaments ocupen els tres primers llocs, amb una freqüència del 54, 23 i 17 %, respectivament.
La rinitis al·lèrgica és el procés més habitual, que arriba a afectar el 21% de la població general espanyola, encara que hi ha, tal com passa amb l'asma, diferències geogràfiques apreciables; la dermatitis atòpica la segueix en freqüència, ja que la pateixen el 4% dels nens en edat escolar; l'al·lèrgia a aliments afecta el 3-5% de la població infantil, i es redueix a menys del 2% en els adults.
Durant la segona meitat del segle XX les al·lèrgies han experimentat un increment espectacular i han multiplicat la seva prevalença per 5 en els països desenvolupats. Sembla, però, que la tendència en l'última dècada és cap a l'estancament, fins i tot s'observa un decreixement lleuger.
El diagnòstic
Les proves d’al·lèrgia s'utilitzen per identificar les substàncies a les quals un pacient està sensibilitzat. Aquest estudi es basa en l’ús de les proves cutànies, proves de laboratori per a l’estudi de la presència d’anticossos contra els al·lèrgens sospitosos i l’exposició controlada a aquests al·lèrgens.
En les malalties al·lèrgiques respiratòries, com la rinitis o l'asma, és possible mesurar de manera precisa el grau d'afectació mitjançant tècniques segures i indolores, com l'espirometria, l'òxid nítric exhalat i la rinometria acústica. Hi ha altres proves diagnòstiques de valor incert o no comprovat en què els resultats s'han d'interpretar amb cautela tenint en compte els coneixements científics actuals. En qualsevol cas, l'al·lergòleg ha de ser sempre el professional que indiqui i avaluï totes aquestes proves.
El tractament habitual
Els tractaments disponibles per a les malalties al·lèrgiques varien en funció de les seves característiques, de la gravetat i de si estan enfocats a l’alleujament de símptomes o a canviar el curs de la malaltia:
- Tractament simptomàtic: Es disposa de teràpies farmacològiques efectives per al tractament simptomàtic de les malalties al·lèrgiques. També es poden fer teràpies d’evitació o cercar alternatives segures en el cas de l’al·lèrgia a fàrmacs.
- Tractament modificador de la malaltia: Quan el control dels símptomes és parcial o inefectiu, i les proves diagnòstiques identifiquen un desencadenant clar, es pot optar per tractaments modificadors de la malaltia destinats a incrementar el llindar de tolerància dels pacients als al·lèrgens, amb la consegüent millora simptomàtica i la reducció en l’ús de medicació per a l'alleujament simptomàtic.
Prevenció
Actualment, encara no hi ha recomanacions específiques per evitar l’aparició de la malaltia. En el cas concret de l’al·lèrgia a aliments, s’ha observat que la introducció precoç dels aliments considerats tradicionalment com “al·lergògens” a partir del 4-6è mes de vida, tenint en compte el desenvolupament psicomotor i digestiu dels infants, pot reduir el risc d’aparició de la malaltia.
