Trastorn de somatització

El trastorn de somatització és un trastorn caracteritzat per la presència de símptomes somàtics persistents acompanyats de pensaments, sentiments i conductes relacionades amb la salut que resulten excessives i desproporcionades. Els símptomes poden tenir una causa mèdica coneguda o no, i generen multi freqüentació als serveis d'atenció primària, urgències i/o especialistes. El trastorn de somatització, actualment anomenat per la nova classificació dels trastorns mentals americana (DSM-5) com trastorn per símptomes somàtics es caracteritza per la presència de símptomes somàtics, amb explicació mèdica o no, persistents, i acompanyats de pensaments, sentiments i conductes desproporcionades amb elevat patiment. A la vegada, existeix una disminució de la qualitat de vida de forma severa de les persones que el pateixen.

Informació destacada

L'origen de la malaltia és incert però se sap que es gesta per múltiples condicions biològiques, psicològiques i ambientals que interaccionen de forma no lineal generant una vulnerabilitat a presentar-ho. Existeix habitualment una hiper freqüentació a múltiples especialistes per part dels pacients, amb peticions de múltiples exploracions complementàries, que poden arribar sovint a iatrogèniques on el malalt sovint se sent incomprès i mal tractat pel sistema sanitari. El símptoma més habitual és el dolor, i els aparells més freqüentment afectats són l'aparell digestiu, l'aparell locomotor i la pell.

Els símptomes

A. Un o més símptomes somàtics que causen preocupació o suposen una interferència significativa a la vida diària.

B. Excessius pensaments, sentiments o conductes en relació als símptomes somàtics o associats a preocupacions per la salut com es manifesta per almenys un dels següents:

1. Pensaments desproporcionats i persistents sobre la gravetat d’un dels símptomes.

2. Ansietat per la salut o els símptomes persistentment elevada.

3. Temps i energia excessius dedicats a aquests símptomes

A qui afecta la malaltia?

La prevalença del trastorn a la població general se situa al voltant 5-7% i en poblacions d'atenció primària parlem de rangs amplis d'entre el 5 al 35%. És més freqüent en dones en una proporció 2:1 i s'acostuma a iniciar al principi de l'edat adulta. El 30% de les persones que pateixen aquest trastorn tendiran a la cronicitat.

El diagnòstic

El diagnòstic és CLÍNIC, és necessari realitzar una adequada anamnesi clínica amb el pacient i/o familiars per part d'un professional sanitari especialitzat. Es disposa de diferents escales per a valorar la gravetat dels símptomes o trastorns comòrbids associats.

El tractament habitual

És necessari l'abordatge multimodal: Psicoeducació, tractament psicològic cognitiu-conductual i tractament farmacològic en el cas que existeixin comorbiditats psiquiàtriques. El pilar del tractament és una bona relació metge-pacient que eviti exploracions complementàries innecessàries i iatrogènia.

Les proves més habituals

Anamnesis clínica. Avaluació psicològica. Analítica sanguínia, constants vitals, pes i talla.

Prevenció

Col•laborar amb els professionals sanitaris amb visites regulars i programades i gestió adequada de la demanda de proves complementàries per evitar iatrogènia. Fer activitat física de forma regular, intentar un bon descans nocturn, estar actiu i formar part d'activitats laborals i/o d'oci, aprendre i practicar teràpies de relaxació tipus mindfulness, evitar consum de tòxics.