Artritis reumatoide

Els símptomes

La simptomatologia més freqüent és dolor i inflamació de les articulacions. Les articulacions que se'n veuen afectades més sovint són els artells de les mans, els canells i els peus, però la malaltia també pot afectar qualsevol de les altres articulacions del cos (colzes, espatlles, malucs, genolls...) i és típic que s’associï a rigidesa matutina. Les articulacions de la columna vertebral no s'acostumen a afectar, i quan ho fan és a la zona del coll (afectació cervical).

A part dels símptomes a les articulacions, l’artritis reumatoide pot donar altres símptomes o afectar altres òrgans.

• Afectació de l’estat general en forma de cansament, pèrdua de pes o febre lleu.
• Aparició de nòduls que s’anomenen nòduls reumatoides. Aquests són nòduls que poden sortir a les zones de les articulacions (colzes, dits de les mans...) o més rarament en òrgans interns com els pulmons.
• Quan l’artritis reumatoide afecta el pulmó ho pot fer de diferents maneres. Es pot afectar la membrana que envolta els pulmons (pleura) o el mateix pulmó (pneumonitis). L’afectació de la pleura acostuma a ser lleu i donar poca simptomatologia al pacient, mentre que la pneumonitis, tot i que és poc freqüent, pot ser més greu i se sol presentar com a dificultat per respirar, ofec i tos seca. Els pacients fumadors tenen més risc que l’artritis reumatoide els afecti el pulmó.
• És poc freqüent que l’artritis afecti el cor, però quan ho fa pot produir inflamació de la membrana que el recobreix (pericarditis) o arrítmies.
• Finalment, quan la malaltia és molt greu i no està controlada, pot aparèixer també inflamació als ulls (episcleritis), nervis (mononeuritis) o al ronyó.
• Conjuntament amb l’artritis reumatoide es pot manifestar una malaltia que produeix inflamació a les glàndules del cos que aporten lubrificació, com les glàndules de les llàgrimes (lacrimals) i de la saliva (salivals). Aquesta malaltia s’anomena síndrome de Sjögren i es caracteritza per la presència de sequedat ocular (sensació de “sorreta” als ulls), sequedat bucal, vaginal i de la pell.

D'altra banda, els pacients amb artritis reumatoide poden presentar altres malalties associades més sovint que la gent que no pateix artritis. Hi ha un risc més elevat de patir osteoporosi (descalcificació dels ossos) i de tenir problemes cardiovasculars com infarts de miocardi o ictus. És per aquest motiu que en els/les pacients amb artritis reumatoide és especialment important controlar altres factors que la poden agreujar, com el colesterol, la diabetis, la hipertensió arterial, el tabaquisme i l'obesitat.

A qui afecta la malaltia?

Pot afectar qualsevol persona, de qualsevol raça a qualsevol lloc del món, però afecta més les dones que els homes (aproximadament tres dones per cada home) i amb edat compresa entre els 40 i els 60 anys.

La causa de la malaltia no es coneix. Se sap que en l’aparició de la malaltia hi ha diferents components implicats:

1. És un procés autoimmune. És a dir, en el cas de l'artritis reumatoide, el sistema que en condicions normals s’encarrega de defensar l’organisme d’agents externs el que fa és atacar les articulacions i provocar que s'inflamin.
2. Hi ha una predisposició genètica. Els familiars d’una persona amb artritis reumatoide tenen més probabilitats de patir-ne, tot i que aquesta probabilitat és baixa.
3. Afectació hormonal. El fet que aparegui més en dones que en homes fa pensar que el component hormonal té rellevància.
4. Alguns factors ambientals poden tenir un paper important en l’aparició de la malaltia. El més conegut fins ara és el tabaquisme.

Per tant, l’artritis reumatoide apareix quan un conjunt de les circumstàncies anteriors es donen alhora. Alteracions en el sistema immunitari que es produeixen en persones genèticament predisposades i que es poden sumar a factors hormonals o ambientals. Es desconeix amb exactitud com es desenvolupa aquest procés.

El diagnòstic

El diagnòstic de la malaltia es fa de manera global tenint en compte els símptomes que explica el pacient, l’exploració física, els resultats analítics i de les radiografies. És important tenir en compte que no hi ha cap analítica ni cap altra prova que diagnostiqui l’artritis reumatoide de manera independent; sempre es requereix una valoració mèdica de tota la situació en conjunt per part de l’especialista en reumatologia.

Els símptomes que detalla el/la pacient acostumen a ser els que hem comentat a l’apartat de símptomes, i en l’exploració física habitualment s'observa dolor, inflamació i limitació en una o múltiples articulacions, que se solen afectar de manera simètrica.

En les anàlisis, sovint s'observa una elevació dels marcadors d’inflamació, com són la velocitat de sedimentació globular (VSG) i la proteïna C reactiva (PCR). També pot aparèixer anèmia lleu.

El factor reumatoide (FR) és una prova analítica que és positiva en el 70-80% de pacients amb artritis reumatoide, però és important remarcar que fins a un 30% de persones sanes sense artritis també poden donar positiu, per tant, el fet de tenir aquest factor positiu no implica definitivament que es pateixi la malaltia.

En el cas dels anticossos antipèptid citrul·linat (ACPA), són més específics de l’artritis reumatoide. Això vol dir que en una persona que té artritis, si són positius, pràcticament asseguren el diagnòstic, mentre que si surten negatius, no es descarta la malaltia, ja que fins a un 40% dels pacients amb artritis reumatoide els tenen negatius.

Tractament habitual

La base fonamental del tractament són els fàrmacs que anomenem fàrmacs modificadors de la malaltia (FAMM). Aquests fàrmacs actuen sobre les cèl·lules i molècules que participen en el procés de la malaltia i aconsegueixen canviar-ne l'evolució natural. Els dividim en tres grups: els tradicionals, els biològics i els sintètics.

• Els FAMM tradicionals són el tractament principal de l’artritis reumatoide des de fa molts anys. El fàrmac més utilitzat d’aquest grup és el metotrexat, però també s’inclouen la leflunomida, la salazopirina i la hidroxicloroquina. Aquests fàrmacs aconsegueixen reduir o suprimir l'activitat inflamatòria de la malaltia i millorar els símptomes del pacient. La seva acció és lenta i calen unes quantes setmanes de tractament perquè siguin eficaços.
• Els FAMM biològics van aparèixer en la dècada del 2000 i han significat un important avenç en el tractament de l’artritis. Són anticossos monoclonals o proteïnes que bloquegen o inhibeixen alguna molècula que participa en el procés de l’artritis. El fet que siguin proteïnes fa que no es puguin administrar per via oral i hagin de ser endovenosos o subcutanis. Dins d’aquest grup disposem d'adalimumab, etanercept, infliximab, certolizumab, golimumab, anakinra, tocilizumab, sarilumab, abatacept i rituximab.
• Els FAMM sintètics han aparegut fa poc i el principal avantatge que tenen és que es poden administrar en comprimits. Són igualment eficaços i actuen inhibint les molècules específiques de la cascada de la inflamació en l’artritis. Entre els fàrmacs aprovats tenim el tofacitinib, el baricitinib i l’upadacitinib. En els mesos vinents disposarem també de filgotinib.

A part dels FAMM, una altra part important de la teràpia de l’artritis són els tractaments simptomàtics. Inclouen els analgèsics i antiinflamatoris convencionals, que s'acostumen a receptar per completar els FAMM en períodes en què la malaltia es reactiva o mentre aquests fan efecte. Actuen ràpidament, però el seu efecte dura poc i desapareix al cap de poques hores després de prendre la dosi.

Dins d’aquest grup també hi ha els corticoides, que són els fàrmacs més eficaços per controlar la inflamació articular de manera ràpida. Es poden administrar de forma oral o amb infiltracions dins de les articulacions inflamades.

Prevenció

Malauradament, no hi ha una acció concreta per prevenir l’aparició de l’artritis reumatoide. No obstant això, donat que se sap que el tabaquisme és l’únic factor ambiental que pot contribuir a l’aparició i a l'empitjorament del pronòstic de l’artritis, es recomana evitar aquest hàbit de forma general a tota la població, i en concret en els/les pacients amb risc d’artritis.