Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’epidermòlisi ampul·lar (EB) és una malaltia que engloba un grup de desordres determinats genèticament i que es caracteritzen per l’excessiva fragilitat de la pell i les mucoses davant de traumes mecànics mínims. La malaltia apareix al naixement o els primers anys i dura tota la vida. El pronòstic és variable, però sol ser greu. L’edat de supervivència són els 50 anys i la malaltia comporta complicacions infeccioses, nutricionals o neoplàstiques. Actualment, no té un tractament eficaç.
En funció de la zona de la pell on es produeix la butllofa, la malaltia es divideix en quatre grans grups i al seu torn en més de 32 subgrups.
Els símptomes cutanis més freqüents són l’aparició de butllofes a les zones de més fricció com ara les mans i els peus. Són lesions hemorràgiques que poden produir crostes que s’infecten fàcilment i pruïja constant. El rascat contribueix a l’aparició de noves lesions i a la sobreinfecció de les ja existents.
Un cop s’ha curat la butllofa, apareixen quists de mílium, cicatrius atròfiques o hipertròfiques que originen sindactílies de mans i peus, contractures articulars, així com deformitats estètiques i limitació funcional en l’ús de les mans o a la deambulació. Tot això, comporta una pèrdua d’autonomia.
A més, les ferides cròniques poden produir carcinomes cutanis de gran agressivitat.
A banda d’això, també pot desencadenar manifestacions extracutànies, com la participació en annexos de la pell, les dents i els sistemes gastrointestinal, tracte urinari i l’epiteli pulmonar.
La malaltia presenta una prevalença baixa i afecta un de cada 17.000 nascuts vius al món.
Per detectar la malaltia es fa, principalment, un mapatge per immunofluorescència i microscòpia electrònica. A més, en el cas d’aquests pacients el diagnòstic genètic és obligat perquè la malaltia pot implicar una evolució i pronòstic diferents.
Tot i que s’està investigant, de moment, és una malaltia que no té cura, però sí que es poden fer tractaments preventius i simptomàtics de les lesions cutànies, així com de les complicacions sistèmiques. Quan es manifesta la patologia és vital l’actuació ràpida perquè d’això depèn la qualitat i l’esperança de vida dels pacients.
Actualment, s’estan investigant noves teràpies cel·lulars i moleculars per combatre la malaltia.
El virus del papil·loma humà (VHP) generalment es transmet per la via sexual i, principalment, infecta la pell (penis, vulva, anus) o les mucoses (vagina, coll uterí i recte) de les àrees genitals tant dels homes com de les dones. Així mateix, pot sorgir en l'àrea bucal i de la zona de la faringoamigdalar.
És una transmissió molt freqüent i en la majoria de casos no produeix cap patologia. No obstant això, pot desencadenar una malaltia benigna en forma de berrugues o, en menor freqüència, diferents tipus de càncer. En el cas de la dona, el VPH pot produir càncer en el coll uterí.
El virus del VPH es transmet per contacte directe, pell amb pell i sexual, i no pels fluids. En la majoria de les ocasions, un 90% dels casos, desapareix de manera espontània, però mentre el virus està present és transmissible.
El VPH es classifica en funció del risc que té o no de desenvolupar càncer:
Cal destacar que una persona es pot infectar amb més d’un tipus de VPH. A més, la persistència d’una infecció pot acabar desenvolupant un càncer en el coll uterí, la vulva, el penis, l’anus o orofaringe.
En concret, el virus inicia uns canvis displàstics en les cèl·lules epitelials que evolucionen fins que es produeix un càncer invasiu. Això succeeix progressivament i des que es produeix la infecció fins que es desenvolupa la malaltia poden passar fins a vint anys.
Poden aparèixer berrugues genitals o sortir com petites protuberàncies o grups d’elles en la zona genital de diverses mides i formes.
En el cas del càncer no apareixen símptomes fins que no s’està en un període molt avançat. En el del coll uterí els símptomes que es manifesten són:
A Catalunya la incidència del càncer uterí és de 7,2 casos per cada 100.000 dones l’any (2003-2007). Això implica que representi el 2,8 % de tots els tumors del sexe femení. Entre la franja d’edat d’entre 35 i 64 anys aquesta incidència s’enfila fins als 16,1 casos per cada 100.000 dones. A més, el risc de desenvolupar aquesta patologia és d’una per cada 106 de les dones que viuen fins als 75 anys.
En el cas del càncer anal té una incidència anual d’1,8 casos per cada 100.000 habitants, però en el cas del grup d’homes que tenen relacions amb altres persones del mateix sexe i estan infectats pel VIH l’afectació puja fins als 70 o 128 casos per cada 100.000 homes.
Quan sorgeixen berrugues, el diagnòstic sol ser clínic o per biòpsia. Pel que fa al càncer es detecta per mitjà d’una citologia, que permet veure els canvis anòmals en les cèl·lules abans que es desenvolupi. Si aquesta prova surt anòmala es pot complementar amb una colposcòpia que permet examinar el coll de l’úter a través d’una lupa i prendre’n mostres.
Principalment, la detecció del VPH forma part d’una estratègia preventiva per detectar el virus abans que aquest es converteixi en una patologia.
No existeix un tractament antiviral específic per al VPH.
Pel que fa a les berrugues, en la majoria dels casos es poden eliminar a través d’una cirurgia, pomades o altres tractaments.
Si es desenvolupa un càncer, dependrà de l’etapa en la qual es diagnostiqui. Per exemple, si es detecta d’una manera precoç en el coll uterí pot comportar l’extirpació de teixits lesionats, mentre que quan està més avançat pot requerir una histerectomia, radioteràpia o quimioteràpia.
Per evitar la infecció del VPH és essencial l’ús del preservatiu. En canvi, en el càncer del coll uterí la prevenció es basa en una vacuna, que és altament eficaç. També es realitza un cribratge periòdic mitjançant una citologia cervical (prova de Papanicolau). Aquesta estratègia, però, s’està canviant per l’ús de tècniques de detecció del virus i així, junt amb la citologia, poder seguir les diferents etapes del procés de la malaltia (adquisició, persistència, progressió a lesions precanceroses i invasió).
És una cardiopatia que presenta una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral.
Els pacients amb canal auriculoventricular presenten una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral, que és la que regula el flux de sang de la cavitat esquerra del cor.
En el cas de canal auriculoventricular parcial pot veure’s afectada la part superior (auricular) o inferior (ventricular) de la paret. En cas de canal auriculoventricular complet l’esquerda afectaria tant la cavitat auricular com la ventricular de la paret.
Segons la mida de l’esquerda interauricular i del grau d'insuficiència mitral, aquesta cardiopatia pot presentar símptomes o no presentar-ne.
En el cas que n’apareguin, els més habituals són els associats a la insuficiència cardíaca:
Es du a terme mitjançant una ecocardiografia que identifica la presència del defecte i el grau d’insuficiència mitral.
Aquesta cardiopatia es corregeix amb cirurgia, en què es tancarà la comunicació interauricular amb un pegat i es repararà la vàlvula mitral mitjançant el tancament de l’esquerda. L’edat ideal per corregir la cadena AV parcial és entre l’any i els quatre anys de vida.
La gran majoria de pacients als quals se’ls corregeix un defecte d’aquest tipus arriben a una expectativa i qualitat de vida semblants a la de la població general. Els pacients als quals no se’ls corregeix, poden desenvolupar hipertensió pulmonar, una malaltia que disminueix dràsticament l’edat de supervivència a partir dels trenta i quaranta anys.
Hi ha un petit percentatge de pacients (< 10 %) en què la insuficiència mitral necessitarà més procediments al llarg de la seva vida.
La displàsia acetabular o del maluc en adolescents i persones adultes joves és una malformació del maluc. Es caracteritza per la pèrdua de la concavitat de la còtila (poc profunda i aplanada) i la verticalització del sostre acetabular, amb una mala posició i cobertura del cap femoral que genera una inestabilitat del maluc.
El dolor sol aparèixer de forma lenta, però de vegades de forma brusca per un increment de l'activitat física o esportiva, augment de pes o embaràs.
Malgrat la implementació rutinària de l'examen clínic i ecogràfic del nadó per a la detecció i el tractament precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc, aquesta malaltia continua sent la causa més freqüent de displàsia acetabular de l'adolescent i de l'adult jove, i responsable de més del 50% de les artrosis degeneratives del maluc que necessitaran un tractament quirúrgic mitjançant una pròtesi total o altres tècniques de preservació del maluc.
La major part dels casos estan causats per la displàsia del desenvolupament del maluc; però en d’altres, a un desenvolupament i creixement anòmal de l’acetàbul per causa d’una deformitat en el cap femoral. La sobrecàrrega en l’articulació fa que el cartílag articular es deteriori més de pressa.
La incidència en els adults és molt variable. La incidència de la displàsia del desenvolupament del maluc és d’1 o 2% en els nounats i el 60% de les artrosis de maluc tenen el seu origen en seqüeles de la displàsia acetabular.
L'exploració física pot ser normal o provocar dolor inguinal en realitzar una flexió forçada amb rotació interna i adducció del maluc "impingement test" que denota una anomalia interarticular.
Les radiografies AP en bipedestació i "fals" perfil i axial de maluc són útils per al diagnòstic i valoració de la gravetat. La ressonància magnètica d'alta definició de què disposem en el nostre centre permet veure les estructures i la qualitat del cartílag articular. Si persisteixen dubtes, és útil l'artroscòpia.
El diagnòstic precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc en el període postnatal amb l'exploració física rutinària (tests de Barlow i Ortolani) i l'ecografia de maluc permeten un tractament precoç i prevenir la displàsia acetabular residual.
El neuroblastoma és un dels càncers més comuns en nens menors de cinc anys i representa la meitat dels càncers en els nadons. És molt rar que aquest tipus de càncer es presenti en nens més grans o en adolescents. El neuroblastoma es forma a partir d’unes cèl·lules de l’embrió formades pels ganglis simpàtics i la medul·la suprarenal i pot tenir, per tant, diferents localitzacions i una presentació clínica molt variada.
Actualment, no se’n coneix la causa, però sí que se sap que molt poques vegades és hereditari. Aproximadament dues terceres parts dels neuroblastomes es presenten a la glàndula suprarenal (que es localitza per sobre dels ronyons) o a prop de la medul·la espinal a les cèl·lules de nervis que controlen el ritme del cor, la pressió i la digestió. Altres neuroblastomes poden aparèixer al pit, al coll o a la pelvis. Moltes vegades, quan se’n fa el diagnòstic ja s’han propagat, hi ha metàstasi als ganglis limfàtics, al fetge, als ossos, a la medul·la òssia o a altres òrgans.
El neuroblastoma es pot dividir en altres dos tipus de tumor:
Els símptomes inicials dels neuroblastomes poden ser imprecisos i incloure fatiga, pèrdua de pes o pèrdua de la gana.
Els tumors abdominals poden causar dolor d’abdomen o problemes per orinar o evacuar.
Els tumors que pressionen la medul·la espinal poden causar debilitat dels braços o les cames i provoquen que el pacient tingui dificultats per moure els braços o per caminar.
Si el tumor s’ha propagat als ossos, pot provocar dolor i, si es propaga al voltant dels ulls, pot causar ulls sortits i ulleres. També hi pot haver inflamació o una massa al voltant de l'os o del teixit afectat. Altres símptomes menys comuns són la pèrdua de pes i la febre.
Les neoplàsies malignes en l’infant i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de morbimortalitat més important en aquests grups d’edat. Anualment a l’Estat espanyol es diagnostica càncer a 1.000 pacients menors de 14 anys. El neuroblastoma representa el 10 % dels càncers infantils.
Si el metge pensa que l’infant té un neuroblastoma, li farà un examen molt acurat i demanarà diverses proves de diagnòstic que determinaran la mida i la ubicació del tumor. Les proves més freqüents són:
Els tractaments s’administren tenint en compte l’estadi de la malaltia, l’edat del nen i la ubicació del tumor.
Alguns neuroblastomes de risc baix poden desaparèixer sense cap tractament i, d’altres, es poden curar amb cirurgia sense necessitat d’altres tractaments. No obstant això, molts tumors anomenats de “risc alt” ja tindran cèl·lules del tumor que s’han propagat a altres parts del cos i caldrà combinar el tractament amb quimioteràpia, cirurgia, radioteràpia, trasplantament de moll de l’os i immunoteràpia.
Actualment, no hi ha mesures que permetin prevenir aquest tumor.
El canal auriculoventricular complet és una cardiopatia congènita causada per una esquerda a la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor.
És una cardiopatia congènita causada per una esquerda a la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor. Aquesta comunicació afecta tant les aurícules (cavitats superiors) com els ventricles (cavitats inferiors).
La causa és un defecte en la formació dels coixinets endocàrdics, que són els encarregats de la creació i unió de les vàlvules auriculoventriculars amb els septes cardíacs, les parets que separen les dues cavitats.
Aquesta cardiopatia també es caracteritza per la presència d’una sola vàlvula auriculoventricular en el lloc de les dues vàlvules, tricúspide i mitral.
Els infants amb aquesta cardiopatia presenten els símptomes clàssics d’insuficiència o fallada cardíaca. Això inclou infeccions respiratòries freqüents, dificultat en l’alimentació i a guanyar pes.
Correspon al 4% de totes les cardiopaties i, aproximadament, la meitat dels defectes cardíacs que pateixen els infants amb síndrome de Down.
El diagnòstic es fa mitjançant ecocardiografia 2D.
Els nadons que pateixen aquesta cardiopatia se solen operar quan tenen uns sis mesos. La intervenció consisteix en el tancament de la comunicació o esquerda interventricular i interauricular mitjançant un pegat. També es reconstrueix la vàlvula auriculoventricular, per crear una vàlvula al costat dret i una altra a l’esquerre.
En els menors de sis mesos que es trobin molt simptomàtics, es pot realitzar prèviament una intervenció pal·liativa anomenada cerclatge pulmonar. En aquesta intervenció es realitza un estrenyiment de l’artèria pulmonar mitjançant una cinta per disminuir l’excés de flux pulmonar.
L’osteosarcoma o sarcoma osteogènic és un tipus de càncer que es desenvolupa a les cèl·lules òssies. És un tumor maligne que pot propagar-se a gairebé qualsevol òrgan o teixit del cos. Sol començar als extrems dels ossos de les cames i dels braços, però es pot trobar també a altres ossos.
Els ossos més comuns en què es troba són el fèmur distal (per sobre del genoll), la tíbia proximal (per sota del genoll) i l’húmer proximal (al braç per sota de l’espatlla).
Pot propagar-se a gairebé qualsevol òrgan o teixit del cos, però sol fer-ho primer als pulmons. Es presenta molt sovint en infants i joves de 10 a 20 anys que estan experimentant un creixement ràpid. Sol aparèixer en una zona on hi ha hagut un traumatisme, però actualment no es coneix la relació que hi ha entre el traumatisme i el risc de desenvolupar un osteosarcoma.
Els més freqüents són dolor a la zona del tumor i una inflamació o bony.
El moviment pot causar un augment del dolor.
Si el tumor és al maluc o la cama, l’infant pot coixejar.
Les neoplàsies malignes en el nen i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de mortalitat més important en aquests grups d’edat. L’osteosarcoma representa el 4 % dels càncers diagnosticats a nens a l’Estat espanyol. Al nostre país cada any hi ha 40 casos nous en menors de 14 anys.
Hi ha diferents eines per detectar un osteosarcoma:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la ubicació i la mida del tumor i si s’ha propagat a una altra part del cos. Aquesta informació determina la fase en què es troba i és necessària per decidir el tractament que cal seguir.
L’osteosarcoma es tracta amb dos tipus de teràpia: la cirurgia (salvant l’extremitat o amputant-la) i amb quimioteràpia.
Normalment, la quimioteràpia s’administra unes setmanes abans i després de la cirurgia. El tipus de cirurgia depèn de la mida, de la ubicació del tumor i de l’edat del nen.
La diftèria és una malaltia infecciosa aguda causada pel bacteri “Corynebacterium diphtheriae”, que afecta exclusivament els humans. Es pot manifestar amb una afectació al tracte respiratori superior (amígdales, laringe, faringe i mucosa nasal). El bacteri produeix una exotoxina que és la responsable de les manifestacions clíniques de la malaltia. En adults, pot arribar a ser mortal entre un 5 % i un 10 % dels casos i, en nens, la mortalitat arriba fins al 20 %.
La manifestació característica de la diftèria respiratòria és la formació de membranes de color blanc grisós (pseudomembranes) a les amígdales i la faringe. Les membranes solen estar molt adherides i això fa que sagnin amb facilitat.
Els símptomes més freqüents són:
Gràcies a la vacunació, feia més de tres dècades que no es diagnosticava a l’Estat espanyol. L’any 2015, però, se’n va produir un cas en un nen que no havia estat vacunat.
La transmissió de la diftèria es produeix per via respiratòria o per contacte físic estret amb una persona malalta o una portadora sana del bacteri que no hagi desenvolupat mai els símptomes.
El període d’incubació és de dos a set dies, i es transmet des de set dies abans de l’inici dels símptomes fins a dues o tres setmanes després.
El diagnòstic de confirmació es fa mitjançant un cultiu microbiològic de mostres clíniques (exsudat nasal, faringi o de les pseudomembranes).
Cal que s’administri al més aviat possible (en les primeres 48 hores de l’inici dels símptomes, sense esperar la confirmació diagnòstica del laboratori) l’antitoxina diftèrica i el tractament antibiòtic amb penicil·lina G procaïna.
La principal mesura per prevenir la diftèria és la vacunació, que protegeix en el 95 % dels casos. S’han d’administrar dosis de forma periòdica, ja que l’efecte no dura per sempre.
La vigilància epidemiològica i la profilaxi són fonamentals per tenir el bacteri controlat i perquè no apareguin casos secundaris.
La meningitis és la inflamació de les meninges, que són les membranes que recobreixen el cervell i la medul·la espinal. Generalment ve causada per una infecció, sigui per bacteris, virus o fongs. La meningitis també pot ser el resultat de diverses causes no infeccioses com traumatismes, tumors.
Hi ha dos tipus de meningitis:
Els símptomes més comuns són:
La meningitis també pot comportar nàusees i vòmits, sensibilitat a la llum intensa, somnolència, estat de coma o convulsions.
Els símptomes inicials de la meningitis bacteriana i vírica són similars. Però la meningitis bacteriana, generalment, és greu i pot causar complicacions serioses, com ara dany cerebral o discapacitats en l’aprenentatge.
En la meningitis bacteriana, el pas del bacteri a la sang pot donar lloc a una altra malaltia greu,la septicèmia, que és la reacció generalitzada del cos davant una infecció i pot tenir diferents conseqüències, com ara:
En els casos més greus, pot arribar a ser mortal. En aquest cas, un símptoma d’alarma és l’aparició de petites taques a la pell.
La meningitis bacteriana es pot patir a qualsevol edat, però els grups de més risc són les persones grans i els infants. La seva epidemiologia ha canviat de forma important en les dues últimes dècades amb la introducció de les vacunes conjugades als calendaris de vacunació infantil.
Mentre que el meningococ és la primera causa de meningitis bacteriana al món, al nostre país la malaltia meningocòccica no és endèmica, amb una incidència anual inferior als 5 casos per 100.000 habitants. La meningitis meningocòccica pot arribar a comportar la mort entre el 3 i el 15 % dels casos.
Respecte als virus que causen la malaltia n’hi ha que estan repartits per tot el món i d’altres que només viuen a unes zones geogràfiques concretes.
Davant la sospita d’un cas de meningitis s’analitzen mostres de sang i de líquid cefalorraquidi, el líquid que envolta la medul·la espinal i el cervell, que s’obté mitjançant una punció lumbar. L’anàlisi ajudarà a confirmar la malaltia i a conèixer el microorganisme que l’està causant.
La majoria dels casos de meningitis infecciosa o vírica milloren sense tractament en set o deu dies. Tot i això, és molt important que totes les persones amb símptomes de meningitis rebin atenció mèdica immediata per fer un correcte diagnòstic de la malaltia, determinar el tipus de meningitis i poder rebre el tractament adequat.
En la meningitis bacteriana s’ha d’administrar un tractament antibiòtic per via intravenosa tan aviat com sigui possible. També es poden fer servir antiinflamatoris per tractar les complicacions que puguin aparèixer.
Les cremades crítiques són lesions produïdes per fonts d’energia tèrmica, química o mecànica que poden afectar no només la pell sinó també el funcionament d’òrgans interns. Quan són extenses, desencadenen una resposta inflamatòria sistèmica amb risc vital.
Les cremades es produeixen perquè l’organisme interacciona amb una font d’energia que eleva la temperatura del teixit. Això provoca unes lesions dels teixits que coagulen les proteïnes i que produeixen la mort cel·lular. Tot i que poden ser una lesió local pot acabar repercutint en el funcionament d’òrgans i de sistemes interns.
En la majoria dels casos les cremades es produeixen perquè el nostre cos interactua amb una font energètica tèrmica, és a dir, que té una temperatura més alta que la nostra i ens transmet calor. Aquest és el cas de les flames, de l’aigua bullent, dels objectes calents i de les radiacions solars. També hi ha cremades que s’originen per una energia mecànica de fricció com els casos d’arrossegament.
Quan una cremada és extensa i afecta el 15 % del cos d’un adult o el 10 % del d’un infant o d’una persona de més de 50 anys, s’anomena “malaltia del gran cremat”. En aquesta malaltia s’alliberen una gran quantitat de factors proinflamatoris des de la cremada fins a la resta del cos a través del corrent sanguini. La fase aguda incrementa la permeabilitat de les membranes dels vasos sanguinis i de les cèl·lules del cos, fet que provoca canvis en la distribució corporal dels líquids i depressió de la funció cel·lular.
Per fer front a la cremada, el cos inicia al cap de pocs dies una resposta inflamatòria generalitzada que consisteix en un augment notable del catabolisme per aconseguir recursos energètics. A més, ofereix també una resposta hiperdinàmica que trasllada els recursos a les zones lesionades. Si la cremada no es cura aviat, la resposta inflamatòria pot acabar consumint els recursos, esgotar el malalt, provocar la fallida dels òrgans i, finalment, la mort.
Un cop curat, però, el pacient pot presentar seqüeles funcionals i estètiques a causa de la cicatrització o la retracció de les cicatrius. Aquest és el cas de les cicatrius hipertròfiques o queloides, brides cicatricials que limiten la mobilitat de les articulacions, retraccions palpebrals, microstomies, entre d’altres.
Segons la gravetat de les cremades n’hi ha de diversos graus i es manifesten de manera diferent:
Les cremades són un traumatisme freqüent, greu i incapacitant que, principalment, es donen en accidents laborals, domèstics o de trànsit. La Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria estima que a l’any tres de cada mil habitants pateixen cremades que necessiten atenció mèdica. Els centres d’atenció primària (CAP) atenen la major part dels casos, però entre el 15 % i el 20 % cal que ingressin a l’hospital.
El diagnòstic és clínic i fa falta personal professional altament especialitzat per curar-les, ja que es tracta d’una patologia infreqüent.
Segons el grau de la cremada, els tractaments poden ser de:
La majoria de les cremades són evitables i, per tant, les principals eines de prevenció són l’educació de la societat i la legislació.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades