Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Càncer de pulmó és la denominació genèrica de la malaltia neoplàsica pulmonar en què hi ha presència de cèl·lules tumorals. Hi ha diferents tipus de càncer de pulmó, però tots tenen en comú el fet de tenir el consum de tabac com a factor de risc. Es detecta usualment pels símptomes que provoca, però pot ser també una troballa accidental en una exploració feta per una altra raó.
El càncer de pulmó s'origina quan prolifera un conjunt de cèl·lules canceroses i produeix un compromís local per l'espai que ocupen. Aquestes cèl·lules tenen tendència a escampar-se (metàstasi) en altres òrgans, i produeixen manifestacions neurològiques, dermatològiques o endocrines atípiques, perquè tenen un comportament biològic completament anòmal. Hi ha diferents tipus de càncer de pulmó des del punt de vista de la classificació cel·lular, que configuren tractaments i pronòstics diferents. Estem parlant sempre d'una malaltia greu, amb una supervivència global baixa al cap de 5 anys, que es pot estimar en un 20% dels pacients.
La recerca en aquesta malaltia en els últims anys ha portat a noves estratègies de tractament que en alguns casos aconsegueixen una remissió de la malaltia durant molt de temps.
El 90% tindran símptomes, que seran causats pel creixement local del tumor: símptomes respiratoris inespecífics com tos i dificultat per a respirar o en alguns casos emissió de sang amb l'esput.
També pot produir una gran diversitat de símptomes: vessament pleural (presència de líquid en la pleura), afectació d'arrels nervioses que passen pel tòrax, alteracions de la pell, i trastorns endocrins per què el tumor pot produir productes assemblats a les hormones normals.
Afecta ambdós sexes, amb predominança en el sexe masculí. La incidència del càncer de pulmó a la dona està augmentant d'una forma molt preocupant en els últims anys. Tot i que es pot produir en persones que no han fumat mai, l'antecedent tabàquic es troba gairebé sempre.
Amb la clínica tindrem una sospita, farem proves d'imatge en l'ordre: RX tòrax, TC, PET-TC per a confirmar la sospita i després la determinació de la classe cèl·lules implicades que haurem obtingut per punció pleural o per broncoscòpia. El diagnòstic final es fa sempre per confirmació de l'existència de cèl·lules neoplàsiques, determinació que fa el Servei d'Anatomia Patològica.
El tractament del càncer de pulmó cal que sigui individualitzat. La cirurgia pot tenir el seu paper, tant en el diagnòstic com en el tractament, així com la radioteràpia, la quimioteràpia, la immunoteràpia i l'ús de fàrmacs biològics adreçats a bloquejar determinats receptors cel·lulars, diferents en cada pacient.
Les proves més habituals per al diagnòstic són la radiografia de tòrax, el TAC, el PET-TAC, la punció-aspiració del líquid pleural i la broncoscòpia.
La prevenció del càncer de pulmó passa obligatòriament per l'abstenció absoluta del consum de tabac. També per evitar l'exposició a determinats tòxics ambientals, propis d'alguns entorns professionals, com són l'arsènic, l'asbest o el crom.
L'asma és un trastorn del pas de l'aire per les vies respiratòries, i sobretot pels bronquis de petit calibre. Comporta dificultat per respirar de manera que el pacient té sensació d'ofec i ha d'augmentar l'esforç per intentar respirar millor.
L'asma és un trastorn inflamatori crònic de les vies aèries que provoca una obstrucció variable al flux aeri. Habitualment canvia al llarg del dia (pot empitjorar durant la nit) i millora amb el tractament instaurat per reaparèixer més endavant.
És una malaltia produïda bàsicament per un mecanisme inflamatori.
En les vies respiratòries dels pacients amb asma tenen lloc tres fenòmens:
1. Disminució del diàmetre bronquial que dificulta el flux aeri.
2. Inflamació, amb augment del gruix de la paret bronquial, cosa que també contribueix a dificultar el pas de l'aire.
3. Augment de l'activitat de les glàndules productores de moc, de manera que l'augment de les secrecions contribueix encara més a la dificultat respiratòria.
Hi ha un conjunt de cèl·lules que circulen per la sang implicades en la inflamació local que s'observa en l'asma: limfòcits T, mastòcits i eosinòfils. Aquestes cèl·lules s'encarreguen de la defensa normal de l'organisme i tenen una activitat augmentada en l'asma, que s'intenta regular amb la medicació que s'administra.
Segons el grau d'obstrucció, la persona afectada experimentarà dificultat respiratòria i sensació de falta d'aire. També són característiques de l'asma les sibilacions, que són sorolls aguts com xiulets produïts per l'aire en passar per vies aèries de mida més petita i també per l'augment de la secreció bronquial.
L'asma pot afectar tots els grups d'edat i coincideix a vegades amb la bronquitis. Alguns cops pot tenir un origen al·lèrgic o d'exposició a algun agent ambiental o químic.
Espirometria, RX del tòrax, proves d'al·lèrgia.
Algunes preguntes són bàsiques per al diagnòstic:
El tractament es basa en l'ús de fàrmacs broncodilatadors, en forma d’inhalador o de comprimits. També tenen un paper important els fàrmacs antiinflamatoris.
En l'asma les proves diagnòstiques més habituals es basen en:
Per a la prevenció de l'asma és fonamental no fumar i evitar l'exposició a al·lergògens que la precipiten i que són detectats amb les proves d'al·lèrgia que formen part de l'estudi de l'asma.
L'Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és la malaltia degenerativa de les motoneurones més freqüent en l'adult. Se la coneix també com a malaltia de Charcot en honor al famós neuròleg francès Jean-Martin Charcot que la va descriure el 1869. Als Estats Units la denominen malaltia de Lou Gehrig, en memòria del famós jugador de beisbol que va morir als 38 anys a conseqüència d'aquesta malaltia.
L'Esclerosi Lateral Amiotròfica es manifesta en forma de paràlisi progressiva que va afectant la majoria de músculs, inclòs el diafragma. L'esperança de vida és inferior a 5 anys. Excepcionalment, es poden observar supervivències superiors, sobretot si s'ofereixen dispositius de ventilació artificial.
L'ELA és una malaltia neurodegenerativa produïda per la mort de les motoneurones o neurones motrius del cervell i de la medul·la espinal.
Hi ha dues varietats de motoneurones: superiors i inferiors. Les primeres es troben a l'escorça motora i estableixen connexions amb les motoneurones inferiors localitzades al tronc de l'encèfal i a la medul·la espinal, encarregades d'innervar els músculs. Quan les motoneurones superiors moren apareixen espasticitat, debilitat i hiperreflèxia.
Quan ho fan les motoneurones inferiors apareixen fasciculacions, debilitat i atròfia muscular. Altres poblacions neuronals també es poden afectar, com els circuits temporals i els circuits frontals conductuals-executius.
Epidemiològicament, l'ELA té una incidència d’1,5-2 nous casos per any per cada 100.000 habitants (es diagnostiquen 3 casos nous per dia a Espanya). El nombre total de casos, és a dir, la seva prevalença, és de 3-5 per 100.000). Segons aquestes dades, el nombre total de pacients amb ELA a Espanya és aproximadament d'uns 4.000 casos. Per aquesta raó se la inclou en el grup de malalties rares o minoritàries.
El 90% dels casos d'ELA són esporàdics (sense antecedents familiars). Prop del 10% dels casos d'ELA són familiars, generalment hereditaris com a trets dominants. La incorporació de les noves tècniques de genètica molecular en l'àmbit de la recerca ha permès identificar més de 25 gens implicats.
A conseqüència de la disminució contínua de motoneurones apareixen els primers símptomes de la malaltia. Aquests acostumen a dependre de la localització de les motoneurones en procés de degeneració més avançat. En la majoria de pacients (70%) el primer símptoma consisteix en una pèrdua de força amb atròfia muscular a la mà o bé poca traça durant la marxa amb caigudes freqüents. Aproximadament en el 25% dels pacients, el símptoma inicial consisteix en problemes en la parla o dificultat per empassar, cosa que indica que la població de motoneurones bulbars en procés degeneratiu és la més afectada. També hi ha altres possibilitats de presentació clínica d'aquesta malaltia, encara que molt menys freqüents: insuficiència respiratòria, pèrdua de pes o astènia de causa inexplicada, rampes i fasciculacions en absència de debilitat muscular, espasticitat a les cames, labilitat emocional o deteriorament cognitiu.
En fases avançades de la malaltia es poden paralitzar també els músculs oculars. En les etapes finals de la malaltia, la paràlisi dels músculs respiratoris condueix a la insuficiència respiratòria que acostuma a ser la causa de la mort.
La malaltia afecta, especialment, persones d'edats compreses entre els 40 i 70 anys. La incidència és una mica més gran en els homes (3,0 H enfront de 2,2 D per 100.000) en les formes esporàdiques. L'edat d'aparició dels primers símptomes assoleix el seu valor més alt (pic) a la franja compresa entre els 58-63 anys en els casos esporàdics i entre els 47-52 anys en les formes familiars. La incidència disminueix marcadament després dels 80 anys. El risc de patir ELA és de 1:400 per a dones i de 1:350 en els homes.
L'heterogeneïtat en la forma de manifestar-se l'ELA és una de les dues raons del retard en la sospita diagnòstica de la malaltia, que pot arribar fins als 15 mesos. L'altra és que no disposem de cap test ni tampoc de biomarcadors que confirmin objectivament el diagnòstic en les etapes inicials de la malaltia. El diagnòstic d'ELA és un diagnòstic d'exclusió, fonamentat en criteris clínics i en la realització de proves (RM, anàlisis clíniques, tests genètics, EMG, EMTC, estudi neuropsicològic, tècniques de medicina nuclear, i d'altres) per descartar altres malalties amb troballes clíniques semblants. En la majoria d'unitats especialitzades en ELA, s'utilitzen com a criteris diagnòstics de la malaltia els d'El Escorial revisats i els d'Awaji-shima.
En l'actualitat no disposem de cap medicament capaç de curar o aturar la malaltia. Riluzole i Edaravone són els únics medicaments aprovats per al tractament de l'ELA, tot i que l'efecte sobre la supervivència és moderat (mesos).
Les associacions europea (EFNS) i americana (ANA) de neurologia recomanen que l'atenció dels pacients amb ELA es faci en centres especialitzats, si és possible en unitats multidisciplinàries, que permetin anticipar-se a les complicacions. Aquestes unitats han d'oferir solucions per controlar els símptomes, inclosos l'ús d'alimentació a través de sonda de gastrostomia, control de secrecions salivals, dispositius per ajudar la tos (cough-assist), respiradors per rebre ventilació mecànica, tecnologia per millorar la capacitat de mobilitzar-se i facilitar la comunicació en els pacients que han perdut la capacitat de la parla.
Aquestes unitats multidisciplinàries són els centres preferits pels promotors d'assajos de nous medicaments.
La realitat és que actualment no hi ha cap tractament efectiu, tot i això, pacients i familiars busquen desesperadament a internet fàrmacs miraculosos capaços de curar la malaltia. Amb l'objectiu de protegir aquests pacients de la nombrosa oferta anunciada neix ALSUNTANGLED, un grup constituït per 80 experts mundials en ELA. La seva missió és revisar la veracitat i seguretat dels tractaments alternatius que s’ofereixen per internet i que no han seguit els procediments reguladors sanitaris. Publica els seus resultats a la revista oficial de la malaltia i a la seva pàgina web.
Tècniques de diagnòstic per imatge (RM, TC, PET), electrofisiologia (EMG, EMTC, PESS), laboratori d'anàlisi (hematologia, bioquímica, anticossos, hormones, enzims, serologies, anticossos, genètica), proves funcionals respiratòries, gasometria, pulsioximetria, pulsioximetria nocturna, capnografia, BMI, calorimetria, punció lumbar, escala funcional per a la malaltia (ALS-FRS-R). Excepcionalment, pot ser necessària una biòpsia muscular. S’aconsella fer un ingrés per agilitar totes les proves i oferir un informe a l'alta que detalli la categoria de diagnòstic d'ELA i el grau de repercussió funcional (ALS-FRS-R).
Encara que s'han proposat molts factors de risc ambientals (geogràfics, professionals, hàbits alimentaris, proximitat a centrals elèctriques, contacte amb pesticides o altres productes neurotòxics) no s’ha arribat a un consens sobre mesures preventives a prendre.
En les formes familiars és possible oferir consell genètic als membres que vulguin tenir descendència.
Durant la història natural de la malaltia acostumen a aparèixer complicacions que s’han de prevenir i tractar. Entre les més importants destaquen desnutrició, insuficiència respiratòria, sialorrea, espasticitat, dolor, pèrdua d'autonomia per desplaçar-se i per comunicar-se, depressió, ansietat, trastorns del son, úlceres per decúbit, dèficits cognitius i sobrecàrrega dels cuidadors.
La Unitat Multidisciplinària en ELA del Servei de Neurologia de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron està acreditada per la Generalitat de Catalunya, el Govern d'Espanya (CSUR) i per l'European Reference Network for the thematic grouping of rare neuromuscular diseases (EURO-NMD).
Professionals de les especialitats següents integren aquesta unitat: Gestor de casos, Infermeres, Treballador Social, Neuròlegs, Pneumòlegs, Rehabilitadors, Suport Nutricional, Neuropsicòlegs, Fisioterapeutes, Logopedes-Foniatres, Endoscopistes, Radiòlegs intervencionistes, Tècnics per augmentar la comunicació (UTAC).
El coordinador és el Dr. Josep Gamez.
La fibrosi quística és una malaltia genètica que afecta els pulmons, l'aparell digestiu i altres òrgans del cos.
La fibrosi quística afecta les cèl·lules que produeixen el moc, la suor i els enzims digestius. Les secrecions de l'organisme que normalment són poc espesses i fluides es tornen més espesses. En comptes d'actuar com a lubricant, les secrecions espesses formen taps, sobretot a pulmó i pàncrees
Els pacients amb fibrosi quística tenen un nivell més elevat que el normal de sal en la suor.
L'edat de presentació dels símptomes és variable, depenen de la intensitat de la malaltia en cada persona. Actualment, es fa un cribratge de l'existència de fibrosi quística els primers dies de vida, la qual cosa permet el diagnòstic al mes de néixer, molt abans que els símptomes es desenvolupin. El més habitual és que els símptomes apareguin els primers mesos o anys de vida, tot i que en alguns pacients es poden manifestar en l'adolescència o en la vida adulta. Hi ha hagut una millora molt important de la qualitat de vida dels pacients amb fibrosi quística en comparació a dècades anteriors. Encara que la fibrosi quística requereix mesures de tractament diàries, els pacients afectats poden anar a l'escola i a treballar.
Els símptomes més freqüents en els nens petits són les deposicions greixoses, el retard de pes i les bronquitis i infeccions respiratòries de repetició. En els nens grans i els adults poden aparèixer sinusitis, diabetis, pancreatitis o problemes de fertilitat.
Afecta infants i a adults en més o menys gravetat segons si la malaltia té una forma lleu o greu de manifestar-se.
En el moment del naixement es fa un cribratge a tots els nounats amb una analítica sanguínia que ajuda a la determinació de tripsina immunoreactiva.
El test de la suor (mesura de la quantitat de sal en la suor) és una important prova diagnòstica. Es fa amb l'estimulació de la pell per a augmentar la suor i mesurar la quantitat de clor que és segregat. En la fibrosi quística hi ha un augment de clor i de sodi.
El diagnòstic es confirma amb l'anàlisi genètica on es busca mutacions en el gen CFTR (Cystic Fibrosi Transmembrane Regulator), implicat en el pas de sal a través de les membranes del cos.
És molt important que els pacients siguin atesos en una Unitat especialitzada multidisciplinària.
Actualment, no hi ha una cura definitiva tot i que hi ha molta investigació en aquest àmbit i en un futur probablement es podrà canviar el curs natural d’aquesta malaltia amb nous fàrmacs que es comercialitzaran.
El tractament va adreçat a mantenir la funcionalitat pulmonar, a evitar les infeccions respiratòries, i a millorar l'absorció d’aliments i la nutrició. La fisioteràpia respiratòria és fonamental. S'entén per tal fer els exercicis respiratoris que mantinguin la ventilació adequada dels pulmons, en alguns casos junt amb inhalació d’una solució de clorur sòdic, d’altres substàncies fluïdifica’ns o antibiòtics.
Cal administrar les vacunes preventives pertinents (grip, antipneumocòccica, etc.). La Unitat de Fibrosi quística fa el disseny del tractament per a cada pacient, que varia al llarg dels temps segons l'evolució.
Des del punt de vista digestiu, es pot ajudar la funció pancreàtica amb enzims pancreàtics que es donen per via oral i promouen l'absorció dels aliments.
En alguns casos, si la malaltia està molt avançada, cal realitzar un trasplantament pulmonar. Cada vegada milloren més els tractaments i és menys freqüent la necessitat de fer-lo.
Determinació de tripsina immunoreactiva tripsinogen en sang, Test de la suor, Anàlisi genètica.
Hi ha exploracions complementàries útils com són les anàlisis sanguínies per mirar nivells de vitamines entre altres coses, la radiografia de tòrax, el TAC toràcic, les proves funcionals respiratòries (Espirometria), i l’anàlisi de femtes.
La detecció precoç és una realitat, i permet un tractament anticipat al desenvolupament dels símptomes.
Malaltia infecciosa produïda pel microorganisme Mycobacterium tuberculosis, que afecta principalment el sistema respiratori i que requereix un tractament prolongat i sense interrupció per aconseguir la curació. Si s'interromp, es produeixen de manera característica resistències als fàrmacs, la qual cosa dificulta la curació. El reservori de Mycobacterium tuberculosis és l'home i en general, és una malaltia transmissible per via aèria. El contagi es produeix per una convivència estreta amb una persona amb tuberculosi pulmonar. És important tenir clar que estem parlant d'una malaltia tractable, guarible i que es pot erradicar, la qual cosa vol dir que podria arribar a desaparèixer de la població mundial.
Tanmateix, actualment és la primera causa de mort per malalties infeccioses al món. Factors com ara les resistències als fàrmacs de primera línia o coinfeccions, dificulten el tractament de la malaltia i augmenten la mortalitat.
Els símptomes de la tuberculosi depenen de l'òrgan al qual afecti. En el cas de l'afectació pulmonar, els símptomes més freqüents són tos amb expectoració, febre, pèrdua de pes i sudoració nocturna. S'ha de considerar el diagnòstic de tuberculosi quan aquests símptomes duren més de 3-4 setmanes.
Pot afectar qualsevol persona si ha estat en contacte amb pacients afectats.
La tuberculosi es diagnostica d'acord amb la simptomatologia dels pacients, les troballes de l'exploració física i els resultats de les proves complementàries. Les proves microbiològiques són un pilar bàsic per al diagnòstic. Entre aquestes s’inclouen el cultiu de micobacteris, tècniques microscòpiques i proves de biologia molecular. Els pacients tenen un diagnòstic confirmat quan les proves microbiològiques són positives, en cas contrari tenen diagnòstic probable.
Es fa mitjançant una associació de fàrmacs per evitar l'aparició de resistències. La durada del tractament és llarga (mínim, sis mesos) perquè molts fàrmacs actuen sobre els bacteris en divisió i aquest microorganisme és de creixement lent. Si és possible s'administren totes les pastilles en una sola presa al dia per facilitar el compliment del tractament.
Són la radiografia de tòrax, analítica general i cultius de mostres biològiques.
No existeixen mesures de prevenció específiques per evitar la infecció
Les malalties minoritàries són les que afecten entre un 6% i un 10% de la població. Es calcula que al món n'hi ha més de 7.000 malalties diferents. La majoria d’elles tenen una base genètica, són malalties cròniques que afecten diversos òrgans i sistemes del nostre cos i poden afectar a les habilitats físiques, mentals o socials. El diagnòstic pot ser difícil i els tractaments són, en molts casos amb medicaments orfes, l’accés als quals és restringit.
La complexitat de la majoria de malalties minoritàries fa que requereixin una atenció multidisciplinària amb professionals experts de diferents especialitats mèdiques, una gestió personalitzada en l'àmbit d'infermeria, suport psicològic i també de treball social, entre altres.
A Vall d’Hebron hi ha més de 200 professionals especialistes dedicats a l’atenció de més de 40.000 pacients amb malalties minoritàries. Som un dels hospitals de l'estat espanyol que tracta més patologies i un dels hospitals capdavanters d’Europa en aquest camp. A 2025, formem part de 20 xarxes europees de referència en malalties minoritàries (ERN), de 43 centres de referència espanyols (CSUR) i de les 12 xarxes d'expertesa del Departament de Salut (XUEC). Això converteix aquest hospital en un centre altament especialitzat per atendre aquest tipus de malalties davant de tot el procés de vida, des del naixement fins a l’edat adulta del pacient, a través d'un sistema en xarxa que permet compartir recursos i coneixements amb altres hospitals i centres del territori.
Els professionals de les diferents unitats i centres tenen com a objectiu millorar l’accés dels pacients a un diagnòstic, una informació i una atenció individualitzada així com donar suport a la recerca mitjançant:
La Comissió de Malalties minoritàries té com a objectius: establir a l’hospital un marc comú d’actuació de l’atenció a les MM, identificar i alinear les diferents iniciatives (assistencials, formatives i de recerca), desplegar les línies d’actuació prioritzades, monitorar i avaluar els resultats de l’atenció a les MM, per tal de proposar i implementar actuacions de millora.
La concentració de pacients amb malalties minoritàries permet augmentar-ne el coneixement i afavoreix la recerca. El nostre institut de Recerca (VHIR) és capdavanter tant en investigació bàsica com clínica. Més de 14 grups d’investigació bàsica és dedicant a l’estudi de malalties minoritàries per tal d'afavorir el diagnòstic i trobar noves aproximacions terapèutiques. Som el centre del territori espanyol amb el nombre més gran d'assaigs clínics en medicaments orfes, incloent-hi teràpies gèniques i disposem d’una unitat referent en el desenvolupament de teràpies avançades.
Per a més informació, podeu contactar amb l'equip de malalties minoritàries a través de la següent adreça de correu electrònic: minoritaries@vallhebron.cat
La malaltia neuromuscular és una malaltia crònica que genera una gran discapacitat, la pèrdua d'autonomia personal i càrregues psicosocials importants. Les alteracions respiratòries són la principal causa de morbiditat i mortalitat en les malalties neuromusculars. N'afecten notablement l'evolució i provoquen múltiples ingressos hospitalaris que comprometen greument la vida del malalt.
Les principals causes de l'afectació respiratòria són la hipoventilació, per feblesa de la musculatura inspiratòria, i la ineficàcia tussígena, per feblesa de la musculatura expiratòria. El suport ventilatori, a través de ventilació mecànica no invasiva o traqueotomia, és capaç de prevenir o revertir la insuficiència ventilatòria en aquest tipus de pacients.
La pèrdua de força espiratòria fa que el pacient sigui incapaç d'expulsar les secrecions bronquials. Si, a més a més, hi ha una afectació de la musculatura bulbar, és a dir, poden aspirar saliva, contingut oral o alimentació, això indueix a l'aparició de múltiples infeccions respiratòries, pneumònies i atelèctasis que provoquen l'obstrucció del flux aeri, i comprometen greument la vida del malalt.
La combinació de la ventilació mecànica no invasiva i l'assistència mecànica a la tos disminueix la morbiditat i els ingressos hospitalaris d'aquests pacients.
Actualment, hi ha uns 60.000 afectats a tot l'Estat espanyol.
En la Unitat de Rehabilitació Cardiorespiratòria fem el seguiment de les pressions inspiratòries i expiratòries màximes (PIM i PEM), del flux expiratori màxim (FEM) o també conegut com a Peak Cough Flow (PCF) i espirometria.
Els objectius del tractament van encaminats a controlar l'evolució de la insuficiència ventilatòria i a evitar o millorar els episodis d'insuficiència respiratòria. Per assolir els objectius s'han d'aplicar tècniques manuals o instrumentals (tècniques per afavorir una expansió pulmonar, tos assistida manual, tos assistida mecànica, entre d'altres).
Un propòsit molt important és formar al cuidador o cuidadora principal en les tècniques de fisioteràpia amb la finalitat d'evitar possibles complicacions a escala del sistema respiratori.
La hipertensió arterial pulmonar (HAP) és una malaltia de les artèries que connecten els pulmons amb el cor. Es presenta amb dificultat per respirar o augment en l’esforç per respirar (dispnea).
La hipertensió arterial pulmonar és una malaltia rara i greu que afecta la vasculatura pulmonar. A mesura que avança la malaltia, el flux de sang es redueix, i per compensar-ho la part dreta del cor creix en excés, fet que crea dificultats respiratòries.
Es defineix per un aixecament de la pressió a l’artèria pulmonar a causa de l’afectació de l’arteriola precapil·lar pulmonar per fenòmens d’hipertròfia, hiperplàsia i proliferació descontrolades.
Dispnea, síncope, palpitacions.
Afecta infants i adults, especialment a les dones (entre el 65 % i el 80 %), i apareix sobretot en la maduresa.
En la meitat dels casos la hipertensió arterial pulmonar apareix per causes desconegudes. En l’altra meitat, està relacionada amb:
A l’Estat espanyol la prevalença és de 16 casos per milió d’habitants adults i la incidència és de 3,7 casos per milió d’habitants adults l’any.
El diagnòstic passa per una sèrie d’estudis:
Hi ha diversos tractaments que milloren molt la malaltia, encara que no siguin curatius, aconsegueixen millorar el pronòstic i la qualitat de vida dels pacients.
Tenim la sort de disposar de tots els fàrmacs que són beneficiosos per lluitar contra la malaltia:
La decisió de quin fàrmac és el més adequat per a cada pacient, ha de fer-se en centres amb experiència. Finalment, si no ens en sortim, podem plantejar un trasplantament pulmonar en alguns casos.
Cal evitar les exposicions a fàrmacs anorexígens, amfetamines, cocaïna. També la infecció pel virus de la immunodeficiència humana pot causar la malaltia i tots els factors, fonamentalment l’alcohol, que poden conduir a una cirrosi hepàtica. Fora d’aquestes mesures no hi ha cap altre tipus de prevenció i l’esforç s’ha de posar en la detecció precoç.
El trasplantament pulmonar consisteix a substituir un o dos pulmons malalts per uns altres de sans. En general, això passa quan hi ha una malaltia que comporta una insuficiència respiratòria crònica greu i progressiva. Els trasplantaments pulmonars es van iniciar el 1981 a Califòrnia. A Catalunya, aquest tipus d’intervenció es desenvolupa de forma exclusiva a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron tant per a infants com per a adults.
Actualment, es practiquen 4.000 trasplantaments pulmonars a l’any arreu del món, entre nens i adults, especialment a Europa, els Estats Units, Canadà i Austràlia. En el cas de Catalunya es fan nou trasplantaments pulmonars per cada milió de població, una xifra que la converteix en un país capdavanter. La nostra experiència va des de nadons de mesos fins a pacients de prop de 70 anys.
Normalment, és el metge pneumòleg que atén a un determinat pacient en insuficiència respiratòria crònica qui contacta amb la Unitat de Trasplantament Pulmonar de l'Hospital Vall d’Hebron d'adults o bé de pediatria. A partir d’aquest contacte el pacient serà valorat per un equip multidisciplinari per tal d’oferir-li la millor opció que pot ser el trasplantament o bé el tractament mèdic, únicament. Sempre hem de considerar que les persones que se sotmeten a un trasplantament pulmonar han de tenir la força necessària per esperar l’operació i superar-la. Aquesta qüestió fonamental i complexa ha de ser resolta per tal que el trasplantament sigui una ajuda per al pacient.
Els índexs de supervivència dels trasplantaments pulmonars són molt positius. Més de la meitat dels pacients està viu al cap de cinc anys de la intervenció i un de cada tres pacients al cap de deu anys. No obstant això, l’objectiu dels especialistes és seguir investigant per millorar aquests resultats en la prevenció del rebuig crònic i de tots els factors que faciliten aquesta complicació.
Els pacients sotmesos a un trasplantament pulmonar han de prendre crònicament un tractament immunosupressor i algunes profilaxis. La major part d’aquests tractaments són per via oral i, potser en algun cas, per via inhalada.
Per tal de prevenir les complicacions s’han de seguir els consells mèdics, dur a terme una vida ordenada i complir amb la medicació. Fora d’això, es pot fer una vida normal.
Al Servei de Pneumologia treballem per proporcionar la millor assistència als pacients amb malalties respiratòries. Per aconseguir aquest objectiu, duem a terme paral·lelament una activitat investigadora i docent que, sens dubte, contribueix a millorar la qualitat assistencial.
La nostra visió i valors com a Servei situen els pacients al centre de l’activitat. Ens considerem, abans que res, metges assistencials dedicats a cada pacient. La nostra motivació principal és l’aprenentatge continu per tal d’actualitzar i millorar el nostre coneixement, i aconseguir així l’excel·lència en el nostre dia a dia. El Servei està compost per 18 metges de plantilla, 12 metges residents (tres per any) i 9 metges associats.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades