Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
És un procediment que, mitjançant la introducció per nas o boca d’un tub flexible (broncoscopi), permet la visualització de l’arbre bronquial, amb finalitats diagnòstiques i/o terapèutiques.
Són diverses les malalties o situacions que poden requerir la realització d'aquesta prova diagnòstica, com la neoplàsia de pulmó, el trasplantament pulmonar, l'hemoptisi, la malaltia pulmonar intersticial difusa i l'afectació pulmonar en el malalt immunodeprimit, entre d'altres.
Per examinar l'arbre bronquial i obtenir mostres de secrecions o teixits per la seva anàlisi amb l'objectiu d'aproximar-nos a un diagnòstic etiològic de la malaltia causant. Pot ser també una prova terapèutica, permetent l'aspiració de secrecions o coàguls, l'extracció de cossos estranys, la permeabilitat de la via aèria en neoplàsies de pulmó i el tractament de complicacions derivades del trasplantament de pulmó.
Amb el pacient habitualment estirat i sota una sedació conscient, s'introdueix el broncoscopi a la via aèria, administrant anestèsia local en les zones de pas (laringe, tràquea i bronquis). Després de visualitzar tots els bronquis i identificar les possibles lesions, es procedeix a la presa de mostres, que poden ser: aspirat bronquial, rentat broncoalveolar, raspallat bronquial, punció transbronquial, biòpsia bronquial o biòpsia transbronquial.
Poden presentar-se efectes indesitjables menors com ronquera, tos, febre, dolor local, nàusees o marejos i expectoració de petites quantitats de sang, que solen autolimitar-se i no representen un risc per la vida. Amb menor freqüència poden produir-se complicacions majors, com hemorràgia, hipotensió, hipertensió, pneumotòrax (entrada d'aire al tòrax fora del pulmó), o excepcionals, com arrítmies o parada cardíaca, depressió o parada respiratòria i accident cerebrovascular agut, que poden ser greus i requerir tractament mèdic o quirúrgic, incloent-hi un risc mínim de mortalitat.
Broncoscòpia rígida, punció guiada per TAC, mediastinoscòpia, biòpsia pulmonar quirúrgica.
L’espirometria simple és una prova per estudiar la funció pulmonar, que ens permet saber la quantitat d’aire que poden moure els pacients i com ho fan.
Aquesta prova es fa amb un aparell que es diu espiròmetre. Cal que el pacient segui al davant amb les cames sense creuar. Tot seguit, se li col·loquen unes pinces al nas i se li demana que s’introdueixi un broquet a la boca. Un cop preparat, el pacient ha d’emplenar d’aire els pulmons al màxim. Aleshores, el professional l’anima a bufar ben fort i sense parar fins que buidi els pulmons. La bufada s’atura quan el professional encarregat de la prova ho indica.
A continuació es demana al pacient que inspiri de manera ràpida i amb màxim esforç, a fi de disposar de dades inspiratòries.
Aquestes maniobres es van repetint fins a aconseguir-ne tres de correctes. Normalment la prova dura 10 minuts.
L’única manera de curar eficaçment la tuberculosi i prevenir-ne el contagi és a través d’un tractament basat en la combinació de diferents antibiòtics durant un mínim de sis mesos. Els símptomes de la tuberculosi acostumen a desaparèixer ràpidament, però la malaltia pot tornar a aparèixer si no es pren la medicació de manera correcta i durant el temps indicat.
Actualment, els fàrmacs per a la tuberculosi són segurs i efectius, i la majoria de persones els prenen sense problemes. En alguns casos poden aparèixer efectes secundaris, per la qual cosa és important seguir el tractament sota supervisió i consultar el metge en cas de dubte.
Un cop es comença el tractament, i per tal que aquest faci l’efecte desitjat, és recomanable seguir les indicacions següents:
L’orina, la femta, la suor i les llàgrimes poden ser de color vermellós-ataronjat. Aquest canvi és normal i desapareixerà quan finalitzi el tractament.
CDC - Preguntes i respostes sobre la tuberculosis
L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) provoca una degeneració muscular que pot afectar l’autonomia motora, la comunicació oral, la deglució i la respiració, però manté intactes els sentits, l’intel·lecte i els músculs dels ulls. Pot incidir, per tant, en els músculs respiratoris, per això les cures respiratòries són essencials per a la qualitat de vida dels pacients.
Per tal de millorar les dificultats respiratòries dels pacients es pot recórrer a la teràpia ventilatòria mitjançant la ventilació no invasiva.
La teràpia ventilatòria fa referència al suport a la funció de respirar mitjançant la utilització d’un ventilador habitualment a la nit, durant el son per aconseguir:
La ventilació es du a terme de manera no invasiva, és a dir, mitjançant una mascareta ajustada al pacient (nasal o nasobucal) connectada per un tub al ventilador o respirador.
Quan els pacients necessiten aquesta teràpia se’n planifica de forma personalitzada el lloc i el moment d’iniciar-la, ambulatòriament o amb l’ingrés hospitalari, d’acord amb el seu consentiment i el de la persona que en té cura.
L’educació del pacient i del cuidador principal s’ha d’iniciar al més aviat possible, tant des del punt de vista del maneig de les secrecions i les cures que se’n deriven, com del suport emocional que han de rebre. Això implica que durant l’ingrés del pacient o a la consulta externa, el pacient i el cuidador seran formats en:
El pacient i el cuidador han de tenir cura de preservar un bon estat de la via aèria per tal d’afavorir el maneig de les secrecions. És important preservar la tos sempre que sigui possible, però quan la tos no sigui prou eficaç s’ha d’iniciar l’aprenentatge de la tos assistida manual i de les ajudes mecàniques (cough assist o tos assistida mecànica). En casos puntuals també es pot fer servir un aspirador de secrecions.
Per millorar la qualitat de vida dels pacients és important seguir els consells següents:
La legionel·losi és una malaltia produïda pel bacteri Legionella pneumophila, que viu usualment en circuits d’aigua contaminada, com són conduccions d’aigua, estanys, torres de refrigeració, piscines o jacuzzis.
S’adquireix per inhalació en haver estat el pacient en contacte amb l’aigua contaminada, sigui per banyar-s'hi o per ser en zones pròximes, ja que el bacteri es pot disseminar des de l’aigua a l’ambient circumdant.
Produeix generalment una infecció pulmonar en forma de pneumònia que, si no és diagnosticada i tractada de manera precoç, pot revestir gravetat i risc vital.
La legionel·losi produeix els símptomes propis d’una pneumònia (febre, dolor toràcic, dificultat en respirar), juntament amb dolors musculars molt marcats i gran afectació de l’estat general amb malestar pronunciat.
La legionel·losi pot afectar tota persona que entri en contacte amb el bacteri causant, però és més freqüent en persones grans o immunodeprimides que han estat en contacte amb aigua contaminada per legionel·la o han respirat vapor de la mateixa aigua contaminada.
Es fa mitjançant la detecció del bacteri o d’anticossos a la sang contra aquest, una vegada s’ha sospitat per les característiques clíniques que presenta el pacient (edat d’aparició, febre, gran afectació de l’estat general, dolors musculars) o radiogràfiques (pneumònia que afecta difusament els pulmons). L’aïllament del bacteri és relativament recent, perquè requereix medis de cultiu especials.
De fet, no es va identificar la legionel·la com a causant de malaltia pulmonar fins al 1976, durant una epidèmia de pneumònia en un congrés de la Legió Americana a Filadèlfia, d’aquí li ve el nom.
La legionel·losi respon bé al tractament antibiòtic específic.
És molt important l’inici precoç del tractament.
Radiografia de tòrax, determinació en sang d’anticossos contra legionel·la, cultius específics per a la identificació de legionel·la.
És molt important la vigilància epidemiològica dels casos detectats (conduccions d’aigua, torres d’aire condicionat, piscines o jacuzzis implicats) per desinfectar-los.
Quan es detecta un cas de legionel·losi, les autoritats de salut pública inicien una investigació per trobar-ne la font i erradicar-la.
La legionel·la resisteix malament la temperatura elevada i usualment s’elimina augmentant de manera puntual la temperatura de les conduccions. Per assegurar l’eliminació del bacteri, aquestes mesures les han de fer professionals especialitzats.
La pneumònia és una infecció del teixit pulmonar.
Segons la seva extensió en l’aparell respiratori distingim diferents tipus de pneumònia:
Pot ser produïda per molts microorganismes diferents encara que els més freqüents són S. pneumoniae (pneumococ) i Mycoplasma.
Altres microorganismes que també poden causar pneumònia són Hemophilus, Klebsiella, Staphylococcus aureus, Legionella pneumophila, Chlamydia pneumoniae i alguns virus.
Es caracteritzen per febre alta, tos, amb expectoració o sense, i molts cops provoca dolor al tòrax, que pot augmentar amb els moviments respiratoris. De vegades l’expectoració té aspecte marronós o rovellat, situació que orienta cap a una pneumònia d’origen pneumocòccic.
La denominada pneumònia atípica, causada per Mycoplasma o Chlamydia entre d’altres, sovint es caracteritza per presentar febre amb poca simptomatologia respiratòria.
La pneumònia és una malaltia molt freqüent (350.000 casos/any a Espanya) i és una causa significativa de mortalitat en la població general. Pot afectar tots els grups d’edat.
En la persona prèviament sana constitueix una malaltia de gravetat lleu o moderada, susceptible fins i tot de tractament domiciliari o ambulatori, però en pacients amb patologia prèvia (immunodeprimits, insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria prèvia, etc.) és generalment greu. L’ús apropiat d’antibiòtics, juntament algunes vegades amb mesures de suport respiratori (oxigenoteràpia o fins i tot intubació), contribueixen significativament a millorar les possibilitats de curació en els casos més greus.
Es fa partint de la història clínica del pacient (edat, patologia prèvia, temps d’evolució i tipus dels símptomes), auscultació, radiografia de tòrax i pràctica de cultius de sang i esput per identificar l’organisme causant.
També poden detectar-se antígens a l’orina per a pneumococ i Legionella.
El tractament és antibiòtic, basat en una estimació clínica de la possibilitat de tractar-se d’un o d’un altre germen (moltes vegades s’inicia immediatament el tractament sense conèixer l’organisme causant), per posteriorment mantenir-lo o modificar-lo d’acord amb els cultius i l’evolució del pacient.
El criteri de fer un tractament hospitalari o ambulatori depèn de l’estimació de les circumstàncies de risc que es puguin presentar (edat avançada, patologia prèvia, afectació de la funció respiratòria).
En un pacient prèviament sa el tractament pot ser ambulatori.
Radiografia de tòrax, cultius de sang i d’esput o secrecions respiratòries i determinació d’antígens a l’orina.
L'esclerodèrmia és una malaltia autoimmune que es caracteritza per un augment del col·lagen en diferents teixits del cos, una alteració estructural de la microcirculació i determinades anomalies immunològiques. El terme esclerodèrmia procedeix del grec "skleros", que significa dur, i "derma", que significa pell, la qual cosa indica que l'enduriment cutani és la particularitat més genuïna de la malaltia. Pot afectar, a més de la pell, el tub digestiu, el pulmó, el ronyó i el cor. El pronòstic és variable. En l'actualitat no hi ha un tractament curatiu, però la malaltia es tracta amb mesures de tipus general i teràpia simptomàtica, segons els òrgans afectats.
El Fenomen de Raynaud: és una de les manifestacions més característiques de la malaltia (97% dels casos) i és la primera expressió clínica en la majoria de pacients. Es deu a una vasoconstricció dels capil·lars sanguinis. El malalt explica que amb el fred els dits de les mans canvien de color i es tornen primer pàl·lids (com la cera) para al cap d'una estona passar a presentar un to blavós i finalment adquireixen un aspecte vermellós. La presència de fenomen de Raynaud no és sempre indicatiu de tenir una esclerodèrmia, en realitat, en solament un 5% de les persones que presenten fenomen de Raynaud es desenvoluparà posteriorment la malaltia. Gairebé la meitat dels malalts poden presentar úlceres digitals, com a expressió d'una greu lesió de la microcirculació.
La manifestació més peculiar de la malaltia és l'afectació de la pell. És dura, tibant i sense arrugues (difícil de pessigar). La magnitud de l'afecció cutània és variable i té relació amb el pronòstic. Es distingeixen dues formes clíniques: la forma limitada (afecció cutània distal a colzes i genolls) i la forma difusa (afecció cutània distal i proximal a colzes i genolls, i tronc). La cara pot veure's afectada per igual en les dues formes clíniques. El subtipus amb afecció cutània limitada té millor pronòstic que la difusa. Es pot apreciar, així mateix, una disminució de l'obertura bucal (microstomia). En la pell hi ha zones hiperpigmentades i acròmiques, telangièctasis (acumulació de petits vasos sanguinis) i, a vegades, es palpen dipòsits càlcics subcutanis (calcinosis). La majoria de pacients noten dolors articulars i musculars, observant-se en casos extrems contractures i retraccions dels dits de les mans. Quan està afectat el tub digestiu –el que succeeix amb molta freqüència- el malalt es queixa de cremor i dificultar per empassar, ja que l'esòfag ha perdut la capacitat de mobilitzar el menjar cap a l'estómac. L'afecció pulmonar és la principal causa de mort i pot ser en forma de fibrosi o d'hipertensió pulmonar; la tos, l'ofec i la insuficiència cardíaca són les principals manifestacions de l'afecció pulmonar. Quan està afectat el cor es detecten alteracions del ritme cardíac i en alguns casos símptomes d'angina de pit, per afectació dels petits vasos coronaris. En un petit percentatge (al voltant del 5%) l'esclerodèrmia altera el ronyó (crisi renal esclerodèrmica) i es manifesta en forma d'hipertensió arterial maligna i insuficiència renal. Convé indicar que no tots els pacients amb esclerodèrmia presenten totes les manifestacions descrites. És més, pot concloure's que existeix una gran variabilitat, gairebé individual, en l'expressió clínica de la malaltia.
L'esclerodèrmia és una malaltia rara amb una incidència de 4-18,7/milió/any i una prevalença de 31-286/milió. Predomina en el sexe femení, amb una relació variable, segons les sèries, que oscil·la entre 3:1 a 14:1 (dona/home). L'edat de presentació se situa al voltant dels 30-40 anys.
Quan la simptomatologia referida és evident, el diagnòstic no ofereix massa dubtes. Són d'ajuda per confirmar el diagnòstic, i per valorar el grau d'afecció dels diferents òrgans que poden veure's alterats, diverses proves complementàries.
"Malaltia incurable, però no intractable" l'Esclerodèrmia no té, en l'actualitat, un tractament amb resultats satisfactoris, però això no significa que no es pugui tractar. El tractament és simptomàtic, segons l'òrgan afectat. Per al fenomen de Raynaud: vasodilatadors, antiagregants; reflux gastroesofàgic: inhibidors de la bomba de protons; crisi renal: inhibidors de l'enzim conversiu de l'angiotensina/diàlisi; fibrosi pulmonar: immunosupressores/trasplantament pulmonar; hipertensió pulmonar: vasodilatadores/trasplantament pulmonar. En malalts amb la forma difusa i menys de tres anys d'evolució es poden indicar immunomoduladors com el micofenolat sòdic (o de mofetil), o el metotrexat, com a tractament de base.
Les proves més habituals per confirmar i/o valorar l'afecció dels diferents òrgans són: anàlisis generals i dades immunològiques (anticossos antinuclears específics); capil·laroscòpia, tomografia axial computada d'alta resolució de tòrax, proves funcionals respiratòries, manometria esofàgica i ecocardiografia. En el seguiment d'aquests malalts han de practicar-se anualment unes proves funcionals respiratòries i un ecocardiograma.
Professionals de Vall d’Hebron destacats que tracten aquesta malaltia:
Dra. Carmen Pilar Simeón Aznar (Medicina Interna)
Dr. Alfredo Guillén del Castillo (Medicina Interna)
Dr. Vicent Fonollosa Pla (Medicina Interna)
La malaltia pulmonar obstructiva crònica o MPOC és una malaltia respiratòria que produeix obstrucció a la via aèria.
Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Encara que pot ser deguda a altres causes, principalment es produeix per exposició al fum del tabac. El tractament principal són els broncodilatadors en inhalació.
La MPOC és una malaltia respiratòria que apareix principalment en fumadors o exfumadors i que produeix que la via aèria estigui obstruïda o "bloquejada".
Els principals símptomes són la tos, expectoració i dificultat per respirar, sobretot amb els esforços. Els pacients amb MPOC també poden presentar episodis d'infecció o empitjorament dels símptomes, conegut com a exacerbació.
La malaltia afecta principalment a fumadors i exfumadors. També està relacionada amb l'exposició a altres fums, com a fum de biomassa. En un petit percentatge pot ser degut a causes genètiques. La prevalença de la MPOC arriba fins al 10% de la població adulta de més de 40 anys a Espanya.
El diagnòstic de la MPOC es confirma mitjançant una prova respiratòria: l'espirometria. Aquesta és una prova molt senzilla que també pot realitzar-se al CAP. Aquesta prova hauria de fer-se en tots els individus majors de 40 anys amb història de tabaquisme que tinguin símptomes respiratoris com ofec o tos.
El tractament habitual de l'MPOC són els broncodilatadors administrats mitjançant un inhalador. Hi ha dos tipus diferents de broncodilatadors que poden administrar-se junts o per separat, segons les necessitats de cada pacient. La finalitat d'aquest tractament és disminuir la sensació d'ofec i el nombre d'exacerbacions i millorar la capacitat a l'esforç. En alguns pacients també pot ser necessari administrar corticoides en inhalació. A més, el millor tractament per a la MPOC és deixar de fumar.
A més de l'espirometria, altres proves que poden ser necessàries són la radiografia de tòrax, escàner, cultiu de l'esput o altres proves respiratòries més completes. Habitualment també s'elabora una anàlisi de sang per descartar una causa genètica.
Com el tabac és el principal factor de risc, la millor prevenció per evitar la MPOC és evitar el tabac. També es pot reduir l'exposició a pol·lució ambiental i al tabaquisme passiu.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades