Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
Els ronyons es beneficien d'una dieta saludable, d'un consum relativament abundant d'aigua i de l'abstenció del tabac. També és important uns bons hàbits regulars en la defecació i en la micció, en el sentit que l'estrenyiment i aguantar la necessitat d'orinar, són hàbits que perjudiquen el normal funcionament dels ronyons. El consum d'aigua pura, sense cap substància en solució, a part de les que constitueixen aliment com la llet, el caldo i de les infusions com el cafè o el té, és necessari per al bon funcionament renal. La quantitat d'orina que emet una persona sana és variable depenent de la quantitat d'aigua que begui, de la temperatura ambiental, del fet que estigui en repòs, en exercici, etc. Normalment en el cas d'una persona adulta sana, se situa entre 1 i 2 litres per dia. No necessàriament es millora el funcionament renal amb un excés d'aigua.
L'exercici i una dieta rica en fibra afavoreix uns hàbits en la micció i en les deposicions que afavoreixen la funció renal. En el cas de malalties associades, com és el cas molt freqüent de la diabetis, el bon control metabòlic de la diabetis és essencial per al manteniment de la funció renal. El control de la tensió arterial, que moltes vegades té un origen no conegut, és bàsic també per al manteniment de la funció renal.
Les malalties glomerulars complexes o glomerulonefritis són una de les causes més freqüents d’insuficiència renal terminal. La mesura principal per combatre la insuficiència renal crònica és la prevenció, seguint unes pautes dietètiques, i el tractament precoç de les malalties o situacions que la poden provocar. A més, quan ja està instaurada i avançada, cal aplicar-hi tractaments que substitueixin de manera total o parcial les funcions dels ronyons, és a dir, un tractament substitutiu renal.
D’una banda, la funció dels ronyons és eliminar del cos a través de l’orina les impureses generades, i regular la quantitat de líquid i d’elements químics que necessitem, com poden ser el sodi, el potassi, el fòsfor o el calci.
D’altra banda, els ronyons també participen en la regulació de la pressió arterial a través de l’activació de la vitamina D, la necessària per mantenir uns ossos sans, i en la producció de l’eritropoetina, la necessària per produir en el moll de l’os els glòbuls vermells de la sang.
Quan els ronyons no funcionen bé, les impureses que generem i l’aigua que els ronyons no poden eliminar s’acumulen a la sang i als teixits i això provoca importants trastorns de l’estat general, retenció de líquids i hipertensió arterial. Tampoc poden eliminar correctament alguns dels medicaments que prenem, per la qual cosa es poden acumular en l’organisme i això augmenta el risc de patir efectes secundaris.
Com que els ronyons no poden ajudar a fabricar la vitamina D, ni a retenir fòsfor, això provoca que els ossos es debilitin. Així mateix, els ronyons tampoc poden produir l’eritropoetina i aleshores apareix l’anèmia.
Els principals tipus de tractament substitutiu renal són:
Quan els pacients no puguin beneficiar-se del tractament renal substitutiu es durà a terme un tractament conservador, encaminat a controlar els diferents trastorns i símptomes que apareguin en l’evolució de la malaltia.
La majoria de casos de glomerulonefritis no es poden prevenir, tot i que es recomana seguir un estil de vida saludable, tal com promou el Sistema Nacional de Salut:
A més, l’aplicació de mesures dietètiques i farmacològiques pot ajudar a prevenir o a disminuir la progressió de la malaltia:
S’ha de mantenir una dieta equilibrada i cal restringir:
La infecció d’orina es defineix com la presència de bacteris a les vies urinàries, vies que normalment en són lliures, juntament amb manifestacions inflamatòries, com ara la febre o el dolor local.
Bàsicament, la infecció d’orina es divideix entre infecció de les vies baixes (bufeta urinària, uretra) o infecció d’orina alta, que afecta un ronyó o tots dos. En aquest cas es parla de pielonefritis.
La infecció d’orina de vies baixes es caracteritza per dolor local, que augmenta amb l’acte d’orinar, i de vegades també per l’emissió d’orina de vegades tèrbola, de vegades fosca, i generalment sense febre.
La infecció d’orina de vies altes (pielonefritis) es caracteritza per febre alta, dolor local important a la regió lumbar i dolor o molèsties que acompanyen la micció.
La infecció d’orina es caracteritza per la presència de dolor local (part baixa de l’abdomen o bé a la zona lumbar), que augmenta en orinar, amb emissió d’orina moltes vegades tèrbola o bé fosca en cas que contingui eritròcits.
Hi pot haver febre alta, sobretot si es tracta d’una pielonefritis (infecció d’orina de vies altes).
Pot afectar a totes les edats, des de la primera infantesa a la vellesa. És una mica més freqüent al sexe femení, i existeixen factors que l’afavoreixen (embaràs en el cas de la dona o augment de la mida de la pròstata en el cas de l’home) així com anomalies urològiques (malformació preexistent o presència de litiasi renal).
El diagnòstic d’infecció d’orina es realitza mitjançant l’examen de l’orina al microscopi (sediment) per veure si conté leucòcits i/o bacteris i mitjançant el cultiu microbiològic per veure si el germen causant creix, identificar-lo i determinar l’antibiòtic més adequat per al tractament (antibiograma).
El tractament de la infecció urinària és generalment antibiòtic. En cas d’infecció baixa sol ser un tractament oral. En cas d’infecció alta (pielonefritis) sol ser endovenós, però en alguns casos pot fer-se el tractament ambulatori per via oral.
Les proves habituals són el sediment i cultiu de l’orina (urinocultiu amb antibiograma). Pot estar indicada la pràctica d’una ecografia per veure el ronyó i la via urinària i identificar-ne obstruccions o litiasis que poden haver afavorit la infecció.
L’ecografia també permet avaluar l’estat dels ronyons. És indicada també la pràctica d’una analítica general per veure la repercussió de la infecció urinària en l’organisme i específicament en la funció renal.
La infecció d’orina es prevé amb miccions freqüents (cada 2-3 hores) i, sobretot, evitant l’hàbit d’aguantar l’orina, anant al lavabo en notar la sensació de bufeta plena, sense esperar gaire temps.
L'esclerodèrmia és una malaltia autoimmune que es caracteritza per un augment del col·lagen en diferents teixits del cos, una alteració estructural de la microcirculació i determinades anomalies immunològiques. El terme esclerodèrmia procedeix del grec "skleros", que significa dur, i "derma", que significa pell, la qual cosa indica que l'enduriment cutani és la particularitat més genuïna de la malaltia. Pot afectar, a més de la pell, el tub digestiu, el pulmó, el ronyó i el cor. El pronòstic és variable. En l'actualitat no hi ha un tractament curatiu, però la malaltia es tracta amb mesures de tipus general i teràpia simptomàtica, segons els òrgans afectats.
El Fenomen de Raynaud: és una de les manifestacions més característiques de la malaltia (97% dels casos) i és la primera expressió clínica en la majoria de pacients. Es deu a una vasoconstricció dels capil·lars sanguinis. El malalt explica que amb el fred els dits de les mans canvien de color i es tornen primer pàl·lids (com la cera) para al cap d'una estona passar a presentar un to blavós i finalment adquireixen un aspecte vermellós. La presència de fenomen de Raynaud no és sempre indicatiu de tenir una esclerodèrmia, en realitat, en solament un 5% de les persones que presenten fenomen de Raynaud es desenvoluparà posteriorment la malaltia. Gairebé la meitat dels malalts poden presentar úlceres digitals, com a expressió d'una greu lesió de la microcirculació.
La manifestació més peculiar de la malaltia és l'afectació de la pell. És dura, tibant i sense arrugues (difícil de pessigar). La magnitud de l'afecció cutània és variable i té relació amb el pronòstic. Es distingeixen dues formes clíniques: la forma limitada (afecció cutània distal a colzes i genolls) i la forma difusa (afecció cutània distal i proximal a colzes i genolls, i tronc). La cara pot veure's afectada per igual en les dues formes clíniques. El subtipus amb afecció cutània limitada té millor pronòstic que la difusa. Es pot apreciar, així mateix, una disminució de l'obertura bucal (microstomia). En la pell hi ha zones hiperpigmentades i acròmiques, telangièctasis (acumulació de petits vasos sanguinis) i, a vegades, es palpen dipòsits càlcics subcutanis (calcinosis). La majoria de pacients noten dolors articulars i musculars, observant-se en casos extrems contractures i retraccions dels dits de les mans. Quan està afectat el tub digestiu –el que succeeix amb molta freqüència- el malalt es queixa de cremor i dificultar per empassar, ja que l'esòfag ha perdut la capacitat de mobilitzar el menjar cap a l'estómac. L'afecció pulmonar és la principal causa de mort i pot ser en forma de fibrosi o d'hipertensió pulmonar; la tos, l'ofec i la insuficiència cardíaca són les principals manifestacions de l'afecció pulmonar. Quan està afectat el cor es detecten alteracions del ritme cardíac i en alguns casos símptomes d'angina de pit, per afectació dels petits vasos coronaris. En un petit percentatge (al voltant del 5%) l'esclerodèrmia altera el ronyó (crisi renal esclerodèrmica) i es manifesta en forma d'hipertensió arterial maligna i insuficiència renal. Convé indicar que no tots els pacients amb esclerodèrmia presenten totes les manifestacions descrites. És més, pot concloure's que existeix una gran variabilitat, gairebé individual, en l'expressió clínica de la malaltia.
L'esclerodèrmia és una malaltia rara amb una incidència de 4-18,7/milió/any i una prevalença de 31-286/milió. Predomina en el sexe femení, amb una relació variable, segons les sèries, que oscil·la entre 3:1 a 14:1 (dona/home). L'edat de presentació se situa al voltant dels 30-40 anys.
Quan la simptomatologia referida és evident, el diagnòstic no ofereix massa dubtes. Són d'ajuda per confirmar el diagnòstic, i per valorar el grau d'afecció dels diferents òrgans que poden veure's alterats, diverses proves complementàries.
"Malaltia incurable, però no intractable" l'Esclerodèrmia no té, en l'actualitat, un tractament amb resultats satisfactoris, però això no significa que no es pugui tractar. El tractament és simptomàtic, segons l'òrgan afectat. Per al fenomen de Raynaud: vasodilatadors, antiagregants; reflux gastroesofàgic: inhibidors de la bomba de protons; crisi renal: inhibidors de l'enzim conversiu de l'angiotensina/diàlisi; fibrosi pulmonar: immunosupressores/trasplantament pulmonar; hipertensió pulmonar: vasodilatadores/trasplantament pulmonar. En malalts amb la forma difusa i menys de tres anys d'evolució es poden indicar immunomoduladors com el micofenolat sòdic (o de mofetil), o el metotrexat, com a tractament de base.
Les proves més habituals per confirmar i/o valorar l'afecció dels diferents òrgans són: anàlisis generals i dades immunològiques (anticossos antinuclears específics); capil·laroscòpia, tomografia axial computada d'alta resolució de tòrax, proves funcionals respiratòries, manometria esofàgica i ecocardiografia. En el seguiment d'aquests malalts han de practicar-se anualment unes proves funcionals respiratòries i un ecocardiograma.
Professionals de Vall d’Hebron destacats que tracten aquesta malaltia:
Dra. Carmen Pilar Simeón Aznar (Medicina Interna)
Dr. Alfredo Guillén del Castillo (Medicina Interna)
Dr. Vicent Fonollosa Pla (Medicina Interna)
Les malalties dels ronyons comprenen un ampli espectre d'afectacions que comprometen el seu normal funcionament. La seva missió principal és depurar la sang de diferents compostos, regular la seva composició en sals minerals i la seva acidesa i contribuir a la normal formació i manteniment dels ossos, així com contribuir a la formació dels glòbuls vermells. També regula la pressió arterial. El tractament de la insuficiència renal té quatre pilars fonamentals. Els controls de la tensió arterial si és alt, de les xifres d'urea elevades, del desequilibri de sals minerals (sodi, potassi, calci, fosforo, magnesi), de l'acidosi i de l'anèmia.
La malaltia renal es mesura per graus d'insuficiència renal que progressivament van del nivell I, el més lleu, al V que és el més avançat en el que els ronyons han deixat de fer la seva funció. En els graus del I al IV, hi ha diferents tractaments mèdics que poden alentir o compensar la insuficiència renal. En el grau V, el pacient ha d'iniciar mesures de depuració del cos extrarenals, com són l'hemodiàlisi o la diàlisi peritoneal. Sempre en aquest cas es valorarà la pràctica d'un trasplantament renal que permetrà una vida normal exempta de diàlisi, però amb la necessitat de prendre medicació immunosupressora per prevenir el rebuig de l'òrgan trasplantat.
La detecció de la insuficiència renal es fa usualment amb una senzilla analítica. Els símptomes acostumen a ser el cansament i el malestar general, causats per l'acumulació d'urea, per la presència d'anèmia o per tots dos factors alhora. Pot estar present el mal de cap si hi ha elevació de la pressió arterial.
A tots els grups d'edat. En la infància es produeix moltes vegades per causes genètiques. En l'edat adulta per la presència d'altres malalties com ara la diabetis, per malalties immunitàries i per malalties infeccioses i també per la manifestació tardana en la vida adulta de malalties genètiques.
El diagnòstic de la presència d'insuficiència renal es fa amb la pràctica d'una senzilla analítica. Més complex és establir la causa de la insuficiència renal. Caldrà practicar moltes vegades una biòpsia renal i fer un estudi genètic.
Són les analítiques, l'ecografia, la ressonància nuclear magnètica, la biòpsia renal i els estudis genètics.
El tractament inicial consisteix a suplir o compensar les alteracions esmentades. En fases posteriors l'hemodiàlisi o la diàlisi peritoneal, i com a millor tractament de la insuficiència renal terminal, es pot practicar un trasplantament renal, sigui de cadàver o de donant viu.
Beure una quantitat raonable d'aigua cada dia contribueix a un bon funcionament renal.
Les malalties minoritàries són les que afecten entre un 6% i un 10% de la població. Es calcula que al món n'hi ha més de 7.000 malalties diferents. La majoria d’elles tenen una base genètica, són malalties cròniques que afecten diversos òrgans i sistemes del nostre cos i poden afectar a les habilitats físiques, mentals o socials. El diagnòstic pot ser difícil i els tractaments són, en molts casos amb medicaments orfes, l’accés als quals és restringit.
La complexitat de la majoria de malalties minoritàries fa que requereixin una atenció multidisciplinària amb professionals experts de diferents especialitats mèdiques, una gestió personalitzada en l'àmbit d'infermeria, suport psicològic i també de treball social, entre altres.
A Vall d’Hebron hi ha més de 200 professionals especialistes dedicats a l’atenció de més de 40.000 pacients amb malalties minoritàries. Som un dels hospitals de l'estat espanyol que tracta més patologies i un dels hospitals capdavanters d’Europa en aquest camp. A 2025, formem part de 20 xarxes europees de referència en malalties minoritàries (ERN), de 43 centres de referència espanyols (CSUR) i de les 12 xarxes d'expertesa del Departament de Salut (XUEC). Això converteix aquest hospital en un centre altament especialitzat per atendre aquest tipus de malalties davant de tot el procés de vida, des del naixement fins a l’edat adulta del pacient, a través d'un sistema en xarxa que permet compartir recursos i coneixements amb altres hospitals i centres del territori.
Els professionals de les diferents unitats i centres tenen com a objectiu millorar l’accés dels pacients a un diagnòstic, una informació i una atenció individualitzada així com donar suport a la recerca mitjançant:
La Comissió de Malalties minoritàries té com a objectius: establir a l’hospital un marc comú d’actuació de l’atenció a les MM, identificar i alinear les diferents iniciatives (assistencials, formatives i de recerca), desplegar les línies d’actuació prioritzades, monitorar i avaluar els resultats de l’atenció a les MM, per tal de proposar i implementar actuacions de millora.
La concentració de pacients amb malalties minoritàries permet augmentar-ne el coneixement i afavoreix la recerca. El nostre institut de Recerca (VHIR) és capdavanter tant en investigació bàsica com clínica. Més de 14 grups d’investigació bàsica és dedicant a l’estudi de malalties minoritàries per tal d'afavorir el diagnòstic i trobar noves aproximacions terapèutiques. Som el centre del territori espanyol amb el nombre més gran d'assaigs clínics en medicaments orfes, incloent-hi teràpies gèniques i disposem d’una unitat referent en el desenvolupament de teràpies avançades.
Per a més informació, podeu contactar amb l'equip de malalties minoritàries a través de la següent adreça de correu electrònic: minoritaries@vallhebron.cat
Aquestes síndromes són un grup de malalties que es caracteritzen per presentar una producció inadequada de cèl·lules sanguínies (anèmia, neutropènia i plaquetopènia), malformacions constitucionals i risc de càncer.
Es diagnostiquen a l’edat pediàtrica, però també se’n donen casos a l’edat adulta. En concret, aquestes síndromes són: anèmia de Fanconi, disqueratosi congènita o selectivament neutropènia congènita greu, anèmia de Diamond-Blackfan, síndrome de Diamond-Shwachman, trombocitopènia megacariocítica.
Les malformacions que poden comportar les síndromes de fallada medul·lar congènita afecten la pell, els ossos, el cor, l’aparell digestiu, així com els sistemes urinari, endocrí, nerviós central, entre d’altres. A més, poden tenir repercussió en l’àmbit de la medul·la òssia.
D’altra banda, també provoquen predisposició a càncers com ara la leucèmia aguda mieloblàstica, síndrome mielodisplàstica i carcinomes escamosos de cap i coll i ginecològics.
Aquestes síndromes tenen en comú alteracions en vies biològiques importants pel creixement i divisió cel·lular com és l’activació de gen p53 que condueix a la parada del cicle cel·lular, envelliment i mort cel·lular. A més, s’han identificat mutacions en més de 80 gens.
Tot i que el tractament s’inicia a l’edat pediàtrica, és molt important fer-ne un seguiment quan el pacient és adult. El diagnòstic precoç de les síndromes és fonamental per assegurar un tractament adequat del pacient. Amb això es vol minimitzar la toxicitat alhora que permet un consell genètic, així com iniciar estratègies de prevenció i vigilància del càncer. Aquest tractament ha d’anar orientat a tractar la fallada medul·lar, però també les malformacions constitucionals i manifestacions extrahematològiques, així com el tractament del càncer.
Per donar una atenció òptima al pacient cal un grup d’especialistes multidisciplinari amb una gran experiència en aquestes patologies.
Els primers símptomes estan relacionats amb la falta de producció de cèl·lules sanguínies:
També es donen signes relacionats amb malformacions com ara:
Les incidències estimades en les diferents entitats són:
Les proves que es fan habitualment per detectar les síndromes de fallida medul·lar congènita són:
Per tractar aquestes patologies se segueixen els mètodes següents:
Per tal de prevenir aquestes patologies és important evitar el tabac, l’alcohol, el sol i seguir una alimentació equilibrada. A més, s’ha de seguir un protocol de prevenció del càncer amb visites regulars a la Unitat de Prevenció del Càncer i dels serveis d’Otorrinolaringologia, Cirurgia Maxil·lofacial i Ginecologia.
La diàlisi peritoneal és junt amb l'hemodiàlisi, un procediment de depuració extrarenal. La insuficiència renal es tracta amb una diàlisi, paraula que vol dir "pas a través" en la qual es fa servir com a filtre el peritoneu del pacient. El peritoneu és la membrana que revesteix l'interior de la cavitat abdominal, i té una gran superfície, d'un metre quadrat aproximadament. Aquesta membrana peritoneal pot intercanviar substàncies que cal eliminar (urea, potassi, fòsfor i moltes d'altres) si s'omple d'un líquid de diàlisi ric en glucosa, per a afavorir l'intercanvi amb la sang de la persona tractada.
El procediment és el següent: cal practicar la inserció d'un catèter al voltant del melic per a la infusió del líquid de diàlisi. Aquest líquid es deixa un temps a la cavitat peritoneal i s'intercanvia per un de nou, en forma de passis successius.
La diàlisi peritoneal es pot fer en el domicili del pacient i també a la nit, amb la qual cosa hi ha una preservació important de la qualitat de vida del pacient.
Possibles complicacions de la diàlisi peritoneal, són les peritonitis o infecció del líquid de diàlisi que comporta infecció i inflamació del peritoneu. El tractament antibiòtic soluciona aquesta complicació.
L'hemodiàlisi es considera generalment, com a un pas intermedi entre la insuficiència renal avançada i el trasplantament renal.
L'hemodiàlisi és un procediment de depuració extrarenal, és a dir és un mètode de suplir la funció del ronyó gràcies a un aparell extern. Actua com un filtre pel qual passa la sang del pacient, gràcies a una connexió amb la circulació sanguínia del pacient per mitjà d'un catèter o d'una punció directa en una vena, generalment del braç. O es crea una fístula arteriovenosa unint una artèria i una vena sota la pell del braç. Quan s'uneixen l'artèria i la vena, la pressió dins de la vena augmenta, enfortint les parets de la vena. La vena enfortida està llavors en condicions de rebre les agulles emprades en l'hemodiàlisi, s'aconsegueix major flux.
Les persones amb insuficiència renal que entren en programa d'hemodiàlisi tenen una funció inferior al 10% de la funció normal. Amb xifres superiors de funció, generalment no és necessària l'hemodiàlisi.
Cal practicar l'hemodiàlisi de forma periòdica, en sessions d'unes quatre hores i generalment tres cops per setmana, tot i que la durada i la freqüència depenen de cada pacient i de cada circumstància.
El fonament de l'hemodiàlisi és biofísic, en el sentit que la sang quan passa per un filtre, intercanvia substàncies amb el líquid que hi ha present a l'altra banda del filtre i que és mogut en circulació per una màquina. Per a l'intercanvi, la sang s'allibera de la urea, del potassi, del fòsfor, i de diferents substàncies que s'acumulen pel dèficit del funcionament renal. El pas de les substàncies a través de la membrana es fa en part espontàniament, per què hi ha diferents concentracions de les diferents substàncies i la tendència és a igualar-se, i també per mitjà de canvis en la pressió que exerceix la màquina d'hemodiàlisi.
Possibles complicacions de l'hemodiàlisi, són la infecció del catèter o l'esgotament dels accessos vasculars en pacients que estan durant anys amb hemodiàlisi.
Tot que l'hemodiàlisi pot durar anys, generalment és un pas intermedi entre la insuficiència renal i el trasplantament.
El trasplantament renal és el millor tractament de la insuficiència renal crònica i millora substancialment la qualitat de vida dels pacients amb fallida de la funció renal i que haurien de rebre hemodiàlisi o diàlisi peritoneal. Actualment, és un procediment rutinari, no exempt de riscos, però que permet assolir una vida normal o pràcticament normal. El procés d'implantació consisteix en una cirurgia de connexió de l'artèria i la vena renal i també de l'urèter del ronyó trasplantat a la bufeta del receptor. Després d'unes hores al Servei de Cures intensives per al seu millor control, el pacient passa a la sala de Nefrologia, on estarà ingressat uns dies abans de restablir progressivament a la seva vida normal.
És molt important considerar que la persona que rep un trasplantament de ronyó ha de prendre medicació durant tota la vida per tal que no es produeixi rebuig de l'òrgan trasplantat. Calen també visites periòdiques per controlar la funció del ronyó trasplantat i per monitorar en sang els nivells dels fàrmacs empleats per al control del rebuig. Els fàrmacs que es fan servir disminueixen en part les defenses de l'organisme i afavoreixen l'aparició d'infeccions oportunistes i de malalties neoplàsiques. Cal llavors un estricte control per a controlar el grau d'immunosupressió que convé en cada moment. En diferents moments de l'evolució del trasplantament renal pot ser necessària la pràctica d'una biòpsia renal per a conèixer l'estat real de l'empelt, perquè les analítiques en sang donen sempre una indicació indirecta. La supervivència del pacient trasplantat renal es pot arribar a equiparar al de la població general, però per a això cal tenir en compte els factors esmentats a més de cuidar la salut cardiovascular, és a dir el pes, la glucèmia i els lípids en sang a més de la tensió arterial.
La pràctica del trasplantament renal suposa una preparació acurada un cop el pacient està en insuficiència renal. Cal un donant del ronyó, que pot ser una persona viva o pot ser també un ronyó procedent d'un cadàver. En els dos casos el resultat és molt bo i l'elecció d'un trasplantament o un altre depèn de circumstàncies personals en cada pacient. Per exemple, s'escollirà un ronyó de donant viu si hi ha un voluntari que faci la donació i si les proves de compatibilitat que es fan abans de fer el trasplantament ho permeten. Si no hi ha donant, es recorrerà a una donació de cadàver, sempre amb les proves de compatibilitat siguin favorables.
Les proves diagnòstiques relacionades amb el trasplantament renal comprenen l'estudi que es fa abans de la seva pràctica. Comprenen estudis generals de l'estat del pacient receptor per tal que pugui superar la cirurgia sense problemes com també proves immunològiques per minimitzar el risc d'un rebuig. Les proves de preparació al trasplantament comprenen estudis d'imatge (ECO, TAC) per determinar la millor zona d'implantació, les proves de compatibilitat, i després les proves de seguiment (ecografies i analítiques de control).
Per a assegurar l'èxit del trasplantament, és a dir una bona funció inicial i que es prolongui al llarg del temps:
A Catalunya es fan més de 500 trasplantaments de ronyó cada any, amb molt bona supervivència del ronyó trasplantat, que és no obstant variable i que no permet fer una predicció en cada cas individual. A mesura que el coneixement i la tecnologia avancem, és possible un seguiment i un control cada vegada més acurat del ronyó trasplantat per a allargar la seva durada. La biotecnologia i la recerca translacional (que posa en xarxa diferents especialitats biomèdiques) poden donar avenços importants en els pròxims anys. De tota manera, actualment l'èxit del trasplantament renal es basa en gran part en el compliment exacte de la medicació contra el rebuig.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades