Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
La infecció d’orina és la presència de bacteris a les vies urinàries, que normalment són estèrils. Pot afectar les vies baixes (bufeta o uretra) o els ronyons, en aquest cas anomenada pielonefritis. Els símptomes més habituals són dolor en orinar, necessitat d’orinar sovint o febre. El tractament sol ser antibiòtic.
La infecció d’orina de vies baixes es caracteritza per dolor local, que augmenta amb l’acte d’orinar, i de vegades també per l’emissió d’orina de vegades tèrbola, de vegades fosca, i generalment sense febre.
La infecció d’orina de vies altes (pielonefritis) es caracteritza per febre alta, dolor local important a la regió lumbar i dolor o molèsties que acompanyen la micció.
La infecció d’orina es caracteritza per la presència de dolor local (part baixa de l’abdomen o bé a la zona lumbar), que augmenta en orinar, amb emissió d’orina moltes vegades tèrbola o bé fosca en cas que contingui eritròcits.
Hi pot haver febre alta, sobretot si es tracta d’una pielonefritis (infecció d’orina de vies altes).
Pot afectar a totes les edats, des de la primera infantesa a la vellesa. És una mica més freqüent al sexe femení, i existeixen factors que l’afavoreixen (embaràs en el cas de la dona o augment de la mida de la pròstata en el cas de l’home) així com anomalies urològiques (malformació preexistent o presència de litiasi renal).
El diagnòstic d’infecció d’orina es realitza mitjançant l’examen de l’orina al microscopi (sediment) per veure si conté leucòcits i/o bacteris i mitjançant el cultiu microbiològic per veure si el germen causant creix, identificar-lo i determinar l’antibiòtic més adequat per al tractament (antibiograma).
El tractament de la infecció urinària és generalment antibiòtic. En cas d’infecció baixa sol ser un tractament oral. En cas d’infecció alta (pielonefritis) sol ser endovenós, però en alguns casos pot fer-se el tractament ambulatori per via oral.
Les proves habituals són el sediment i cultiu de l’orina (urinocultiu amb antibiograma). Pot estar indicada la pràctica d’una ecografia per veure el ronyó i la via urinària i identificar-ne obstruccions o litiasis que poden haver afavorit la infecció.
L’ecografia també permet avaluar l’estat dels ronyons. És indicada també la pràctica d’una analítica general per veure la repercussió de la infecció urinària en l’organisme i específicament en la funció renal.
La infecció d’orina es prevé amb miccions freqüents (cada 2-3 hores) i, sobretot, evitant l’hàbit d’aguantar l’orina, anant al lavabo en notar la sensació de bufeta plena, sense esperar gaire temps.
L’esclerodèrmia és una malaltia autoimmune rara que provoca un excés de col·lagen i l’enduriment de la pell. També pot afectar òrgans com el pulmó, el cor, el ronyó o el sistema digestiu. Un dels símptomes més característics és el fenomen de Raynaud, amb canvis de color als dits amb el fred. El tractament se centra a controlar els símptomes i les complicacions segons els òrgans afectats.
El Fenomen de Raynaud: és una de les manifestacions més característiques de la malaltia (97% dels casos) i és la primera expressió clínica en la majoria de pacients. Es deu a una vasoconstricció dels capil·lars sanguinis. El malalt explica que amb el fred els dits de les mans canvien de color i es tornen primer pàl·lids (com la cera) para al cap d'una estona passar a presentar un to blavós i finalment adquireixen un aspecte vermellós. La presència de fenomen de Raynaud no és sempre indicatiu de tenir una esclerodèrmia, en realitat, en solament un 5% de les persones que presenten fenomen de Raynaud es desenvoluparà posteriorment la malaltia. Gairebé la meitat dels malalts poden presentar úlceres digitals, com a expressió d'una greu lesió de la microcirculació.
La manifestació més peculiar de la malaltia és l'afectació de la pell. És dura, tibant i sense arrugues (difícil de pessigar). La magnitud de l'afecció cutània és variable i té relació amb el pronòstic. Es distingeixen dues formes clíniques: la forma limitada (afecció cutània distal a colzes i genolls) i la forma difusa (afecció cutània distal i proximal a colzes i genolls, i tronc). La cara pot veure's afectada per igual en les dues formes clíniques. El subtipus amb afecció cutània limitada té millor pronòstic que la difusa. Es pot apreciar, així mateix, una disminució de l'obertura bucal (microstomia). En la pell hi ha zones hiperpigmentades i acròmiques, telangièctasis (acumulació de petits vasos sanguinis) i, a vegades, es palpen dipòsits càlcics subcutanis (calcinosis). La majoria de pacients noten dolors articulars i musculars, observant-se en casos extrems contractures i retraccions dels dits de les mans. Quan està afectat el tub digestiu –el que succeeix amb molta freqüència- el malalt es queixa de cremor i dificultar per empassar, ja que l'esòfag ha perdut la capacitat de mobilitzar el menjar cap a l'estómac. L'afecció pulmonar és la principal causa de mort i pot ser en forma de fibrosi o d'hipertensió pulmonar; la tos, l'ofec i la insuficiència cardíaca són les principals manifestacions de l'afecció pulmonar. Quan està afectat el cor es detecten alteracions del ritme cardíac i en alguns casos símptomes d'angina de pit, per afectació dels petits vasos coronaris. En un petit percentatge (al voltant del 5%) l'esclerodèrmia altera el ronyó (crisi renal esclerodèrmica) i es manifesta en forma d'hipertensió arterial maligna i insuficiència renal. Convé indicar que no tots els pacients amb esclerodèrmia presenten totes les manifestacions descrites. És més, pot concloure's que existeix una gran variabilitat, gairebé individual, en l'expressió clínica de la malaltia.
L'esclerodèrmia és una malaltia rara amb una incidència de 4-18,7/milió/any i una prevalença de 31-286/milió. Predomina en el sexe femení, amb una relació variable, segons les sèries, que oscil·la entre 3:1 a 14:1 (dona/home). L'edat de presentació se situa al voltant dels 30-40 anys.
Quan la simptomatologia referida és evident, el diagnòstic no ofereix massa dubtes. Són d'ajuda per confirmar el diagnòstic, i per valorar el grau d'afecció dels diferents òrgans que poden veure's alterats, diverses proves complementàries.
"Malaltia incurable, però no intractable" l'Esclerodèrmia no té, en l'actualitat, un tractament amb resultats satisfactoris, però això no significa que no es pugui tractar. El tractament és simptomàtic, segons l'òrgan afectat. Per al fenomen de Raynaud: vasodilatadors, antiagregants; reflux gastroesofàgic: inhibidors de la bomba de protons; crisi renal: inhibidors de l'enzim conversiu de l'angiotensina/diàlisi; fibrosi pulmonar: immunosupressores/trasplantament pulmonar; hipertensió pulmonar: vasodilatadores/trasplantament pulmonar. En malalts amb la forma difusa i menys de tres anys d'evolució es poden indicar immunomoduladors com el micofenolat sòdic (o de mofetil), o el metotrexat, com a tractament de base.
Les proves més habituals per confirmar o valorar l'afecció dels diferents òrgans són: anàlisis generals i dades immunològiques (anticossos antinuclears específics); capil·laroscòpia, tomografia axial computada d'alta resolució de tòrax, proves funcionals respiratòries, manometria esofàgica i ecocardiografia. En el seguiment d'aquests malalts han de practicar-se anualment unes proves funcionals respiratòries i un ecocardiograma.
L’hipertiroïdisme és una malaltia causada per l’excés d’hormones tiroidals, que acceleren el metabolisme i afecten la temperatura corporal i la freqüència cardíaca. Pot aparèixer a qualsevol edat, però és més freqüent en dones. El diagnòstic es fa amb analítiques hormonals i el tractament inclou medicació, iode radioactiu o altres mesures per controlar els efectes de l’excés hormonal.
L'hipertiroïdisme es caracteritza per un excés d'hormones tiroidals en la sang a causa d'una afectació de la glàndula tiroide.
La glàndula tiroide, que està situada a la part anterior del coll i té forma de papallona, produeix les hormones tiroidals que regulen el metabolisme de tot el nostre organisme, i que influencien, per tant, per exemple la nostra temperatura i la freqüència cardíaca. Les causes principals d'hipertiroïdisme són: la malaltia de Graves en la que es produeixen anticossos contra el propi tiroides, la tiroide multinodular en el que hi ha nòduls que funcionen en excés, i la tiroïditis, inflamació de la tiroide de causa poc coneguda.
Els símptomes més usuals són l'afectació de la freqüència cardíaca, la temperatura en forma de febre, nerviosisme i sudoració, pell seca i pèrdua de pes no explicable.
Pot afectar a totes les edats, però especialment a dones entre l'adolescència i la menopausa.
L'hipertiroïdisme es detecta amb la determinació en sang de les hormones tiroides, i de les hormones hipofisiàries encarregades de la seva regulació.
El tractament està adreçat a disminuir l'acció de les hormones tiroidals que es troben en excés. Es fan servir fàrmacs que antagonitzen les hormones, usualment per via oral. També estan indicats fàrmacs per alentir la freqüència cardíaca. En alguns casos s'administra iode radioactiu per a aconseguir una inactivació parcial i controlada de les cèl·lules de la tiroide productores de les hormones.
La prova més habitual és l'analítica sanguínia. Altres exploracions addicionals són la gammagrafia de tiroides i l'ecografia de tiroides.
Per al normal funcionament de la tiroide es recomana el consum moderat de sal iodada, perquè el iode és un component fonamental de les hormones tiroidals.
Les malalties renals afecten la capacitat dels ronyons de depurar la sang, regular minerals i pressió arterial, i produir glòbuls vermells. La detecció precoç, el control mèdic i els tractaments adequats poden alentir la progressió i evitar complicacions greus.
Les malalties dels ronyons comprenen un ampli espectre d'afectacions que comprometen el seu normal funcionament. La seva missió principal és depurar la sang de diferents compostos, regular la seva composició en sals minerals i la seva acidesa i contribuir a la normal formació i manteniment dels ossos, així com contribuir a la formació dels glòbuls vermells. També regula la pressió arterial.
Es mesura per graus d'insuficiència renal que progressivament van del nivell I, el més lleu, al V que és el més avançat en el que els ronyons han deixat de fer la seva funció. En els graus del I al IV, hi ha diferents tractaments mèdics que poden alentir o compensar la insuficiència renal. En el grau V, el pacient ha d'iniciar mesures de depuració del cos extrarenals, com són l'hemodiàlisi o la diàlisi peritoneal. Sempre en aquest cas es valorarà la pràctica d'un trasplantament renal que permetrà una vida normal exempta de diàlisi, però amb la necessitat de prendre medicació immunosupressora per prevenir el rebuig de l'òrgan trasplantat.
El tractament de la insuficiència renal té quatre pilars fonamentals. Els controls de la tensió arterial si és alt, de les xifres d'urea elevades, del desequilibri de sals minerals (sodi, potassi, calci, fosforo, magnesi), de l'acidosi i de l'anèmia.
La detecció de la insuficiència renal es fa usualment amb una senzilla analítica. Els símptomes acostumen a ser el cansament i el malestar general, causats per l'acumulació d'urea, per la presència d'anèmia o per tots dos factors alhora. Pot estar present el mal de cap si hi ha elevació de la pressió arterial.
A tots els grups d'edat. En la infància es produeix moltes vegades per causes genètiques. En l'edat adulta per la presència d'altres malalties com ara la diabetis, per malalties immunitàries i per malalties infeccioses i també per la manifestació tardana en la vida adulta de malalties genètiques.
El diagnòstic de la presència d'insuficiència renal es fa amb la pràctica d'una senzilla analítica. Més complex és establir la causa de la insuficiència renal. Caldrà practicar moltes vegades una biòpsia renal i fer un estudi genètic.
Són les analítiques, l'ecografia, la ressonància nuclear magnètica, la biòpsia renal i els estudis genètics.
El tractament inicial consisteix a suplir o compensar les alteracions esmentades. En fases posteriors l'hemodiàlisi o la diàlisi peritoneal, i com a millor tractament de la insuficiència renal terminal, es pot practicar un trasplantament renal, sigui de cadàver o de donant viu.
Beure una quantitat raonable d'aigua cada dia contribueix a un bon funcionament renal.
Les malalties minoritàries són les que afecten entre un 6% i un 10% de la població. Es calcula que al món n'hi ha més de 7.000 malalties diferents. La majoria d’elles tenen una base genètica, són malalties cròniques que afecten diversos òrgans i sistemes del nostre cos i poden afectar a les habilitats físiques, mentals o socials.
El diagnòstic pot ser difícil i els tractaments són, en molts casos amb medicaments orfes, l’accés als quals és restringit.
La complexitat de la majoria de malalties minoritàries fa que requereixin una atenció multidisciplinària amb professionals experts de diferents especialitats mèdiques, una gestió personalitzada en l'àmbit d'infermeria, suport psicològic i també de treball social, entre altres.
A Vall d’Hebron hi ha més de 200 professionals especialistes dedicats a l’atenció de més de 40.000 pacients amb malalties minoritàries. Som un dels hospitals de l'estat espanyol que tracta més patologies i un dels hospitals capdavanters d’Europa en aquest camp. A 2025, formem part de 20 xarxes europees de referència en malalties minoritàries (ERN), de 43 centres de referència espanyols (CSUR) i de les 12 xarxes d'expertesa del Departament de Salut (XUEC). Això converteix aquest hospital en un centre altament especialitzat per atendre aquest tipus de malalties davant de tot el procés de vida, des del naixement fins a l’edat adulta del pacient, a través d'un sistema en xarxa que permet compartir recursos i coneixements amb altres hospitals i centres del territori.
Els professionals de les diferents unitats i centres tenen com a objectiu millorar l’accés dels pacients a un diagnòstic, una informació i una atenció individualitzada així com donar suport a la recerca mitjançant:
La Comissió de Malalties minoritàries té com a objectius: establir a l’hospital un marc comú d’actuació de l’atenció a les MM, identificar i alinear les diferents iniciatives (assistencials, formatives i de recerca), desplegar les línies d’actuació prioritzades, monitorar i avaluar els resultats de l’atenció a les MM, per tal de proposar i implementar actuacions de millora.
La concentració de pacients amb malalties minoritàries permet augmentar-ne el coneixement i afavoreix la recerca. El nostre institut de Recerca (VHIR) és capdavanter tant en investigació bàsica com clínica. Més de 14 grups d’investigació bàsica és dedicant a l’estudi de malalties minoritàries per tal d'afavorir el diagnòstic i trobar noves aproximacions terapèutiques. Som el centre del territori espanyol amb el nombre més gran d'assaigs clínics en medicaments orfes, incloent-hi teràpies gèniques i disposem d’una unitat referent en el desenvolupament de teràpies avançades.
Per a més informació, podeu contactar amb l'equip de malalties minoritàries a través de la següent adreça de correu electrònic: minoritaries@vallhebron.cat
L’hemofília és una malaltia congènita molt infreqüent deguda a una deficiència dels factors VIII (hemofília A) o IX (hemofília B) de la coagulació. La de tipus A afecta 1 de cada 5.000 infants nascuts i la B, 1 de cada 30.000. El gen que codifica les proteïnes d’aquests factors es localitza al cromosoma X i, per aquest motiu, les dones són portadores de l’alteració genètica, però afecta els homes. No obstant això, en la meitat dels casos no hi ha antecedents familiars.
Els nivells plasmàtics dels factors VIII o IX determinen la gravetat de la malaltia i es qualifica de greu, moderada o lleu tenint en compte que els nivells siguin inferiors a l’1 %, entre l’1 % i el 5 % o superiors al 5 %, respectivament. Els hematomes espontanis des dels primers mesos de vida o causats per traumatismes mínims són el signe clau de la malaltia greu.
Tot i que el sagnat es pot localitzar en qualsevol part de l’organisme, el més característic és a dins d’una articulació (hemartrosi), essencialment als turmells, genolls i colzes. En general, apareixen abans dels dos anys i representen el 70 % o el 80 % de totes les hemorràgies. Els sagnats repetits en una mateixa articulació acaben per produir lesions irreversibles amb incapacitat funcional (artropatia hemofílica). L’hemorràgia intramuscular és la segona més freqüent després de l’hemartrosi i la intracranial és la més greu.
En els casos moderats les manifestacions clíniques són molt semblants als de la malaltia greu excepte les hemorràgies espontànies, i en els casos lleus s’arriba al diagnòstic per una anomalia de l’estudi de la coagulació, per un sagnat després d’una extracció dental o una intervenció quirúrgica o arran d’un estudi familiar.
El diagnòstic de sospita comença preguntant pels antecedents personals o familiars de sagnat. A les anàlisis bàsiques de la coagulació de la sang es detecta un allargament del temps de coagulació (temps de tromboplastina parcial activada) i es confirma en comprovar uns nivells baixos dels factors de coagulació VIII o IX. Els estudis genètics acaben de perfilar el diagnòstic en identificar la mutació que causa la malaltia. Aquest procediment permet també identificar les possibles portadores i fer un diagnòstic prenatal.
El tractament és substitutiu i es basa en administrar per via intravenosa el factor deficient en cas de sagnat agut, abans de qualsevol exploració agressiva o d’una intervenció quirúrgica. Els concentrats de factor VIII o IX poden ser d’origen plasmàtic o recombinant-ne d’obtinguts per biotecnologia. En els casos lleus es poden fer servir altres fàrmacs com ara la desmopressina, un derivat sintètic de la vasopressina.
En l’hemofília greu cal iniciar el tractament de forma preventiva abans dels dos anys o després de la primera hemartrosi per evitar les greus complicacions articulars que produeixen les hemorràgies repetides i serveix com a tractament preventiu de l’hemorràgia cerebral. En l’hemofília A cal administrar el factor VIII tres dies a la setmana i dos en l’hemofília B. Els nous tractaments en desenvolupament permetran en el futur espaiar les infusions.
Actualment, els factors plasmàtics i recombinants són eficaços i segurs per al control i prevenció de les hemorràgies. La complicació més greu del tractament és l’aparició d’un inhibidor, i apareix en un 30 % dels casos amb hemofília A greu i entre el 2 % i el 4 % de l’hemofília B.
En ser una malaltia crònica i complexa, es recomana comptar amb un equip multidisciplinari que inclogui especialistes en hematologia, hepatologia, malalties infeccioses, cirurgia ortopèdica, fisioteràpia i rehabilitació, odontologia, obstetrícia, genètica, psicologia i infermeria. Els programes d’educació per als familiars per administrar el tractament intravenós a casa, el diagnòstic prenatal i el consell genètic són essencials.
El tractament de les malalties renals se centra en controlar els factors que afecten la funció del ronyó, com la tensió arterial i els desequilibris metabòlics. Un bon diagnòstic permet adaptar el tractament i frenar la progressió de la malaltia.
Hi ha tres nivells diferents de tractament:
a) el mèdic, amb la utilització de medicaments o hormones per suplir les funcions alterades esmentades: una dieta que generi poca urea o que contingui poc potassi, fàrmacs que controlen l'excés o defecte de sodi, potassi, calci, fosforo, magnesi, o la presència d'acidosi, i fàrmacs per tractar l'anèmia.
b) les mesures de depuració extrarenal: l'hemodiàlisi (pas de la sang per un circuit extern que fa la depuració i de les substàncies tòxiques per mitjà d'un filtre adequat), i la diàlisi peritoneal en la qual s'instil·la una solució en la cavitat peritoneal del pacient, i en extraure-la, fer el segrest de les substàncies tòxiques que normalment apareixerien en l'orina.
c) el trasplantament renal, de donant viu o de donació cadavèrica. En aquest cas el nou ronyó supleix la funció dels ronyons malalts. La durada de l'empelt renal és variable i depèn del control dels episodis de rebuig que es poden produir, un cop efectuat el trasplantament. Un pacient jove amb insuficiència renal, pot necessitar més d'un trasplantament renal al llarg de la seva vida, tot i que la vida útil dels empelts millora dia a dia amb l'aparició de nous fàrmacs immunosupressors.
Una transfusió de sang i/o hemoderivats és reposar els components de la sang vitals per a la supervivència dels pacients: hematies, plaquetes i plasma, que no poden es poden substituir per altres alternatives.
Aquest tractament està indicat en els pacients que, en un moment determinat, presenten una mancança dels components sanguinis essencials.
Les transfusions comporten uns riscos i sempre ha de ser un metge qui, en funció de l’estat del malalt, les anàlisis i una valoració de la situació prengui la decisió de transfondre. En aquest cas, els pacients sempre han de signar un document d’autorització que s’anomena “consentiment informat”.
La sang i els seus components s’obtenen de donants voluntaris i altruistes. Abans de fer la donació de sang, cal que les persones que l’han de fer emplenin un qüestionari sobre el seu estat de salut i, a més, s’han de sotmetre a una exploració mèdica. Posteriorment, s’analitzen tots els components sanguinis obtinguts, per descartar l’existència de malalties que es contagien a través de la sang.
Abans de fer la transfusió, cal comprovar que el derivat sanguini sigui compatible amb la sang de la persona malalta. El metge responsable ha de valorar el risc i els beneficis del tractament per al pacient.
Tots els components s’administren a través d’una vena amb catèter venós.
Malgrat que actualment la transfusió de sang és molt segura, es poden produir alguns efectes desfavorables:
Actualment, la transmissió de malalties infeccioses associades a la sang és molt poc probable. Totes les unitats de sang se sotmeten a les anàlisis preceptives per conèixer el grup sanguini i per prevenir la transmissió de malalties infeccioses com la sífilis, l’hepatitis B, l’hepatitis C, el VIH, la malaltia de Chagas i la infecció pel virus limfotròfic T humà.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades