Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El càncer es caracteritza per un creixement descontrolat i excessiu de cèl·lules que envaeixen i malmeten els teixits i òrgans. És una malaltia multifactorial deguda a la combinació de factors genètics i ambientals. La majoria dels càncers són esporàdics, però un 5%-10% dels diagnòstics de càncer tenen un origen genètic hereditari.
Això vol dir que en gens concrets, anomenats gens de predisposició al càncer, hi ha alteracions genètiques germinals (presents a totes les cèl·lules del nostre cos) que augmenten el risc de desenvolupar càncer.
És important remarcar que NO és hereditari el càncer, sinó la predisposició genètica a desenvolupar-ne un. Tenir una alteració genètica de susceptibilitat al càncer et confereix un risc més gran de desenvolupar la malaltia, no la certesa. Aquesta predisposició genètica es pot transmetre de pares a fills, normalment seguint un patró d’herència autosòmica dominant, el que vol dir que hi ha un 50% de possibilitats de transmetre el gen alterat a la descendència.
En alguns casos, la susceptibilitat genètica és individual i fruit de la combinació de múltiples diferències genètiques (combinació de polimorfismes o variants de risc baix). La identificació d’una alteració genètica associada a un risc conegut de desenvolupar càncer en una família permet que els seus membres es beneficiïn de mesures de detecció precoç del càncer, prevenció i, fins i tot, de tractaments dirigits específics contra el càncer.
Hi ha diferents gens que s’associen a un augment del risc de patir càncer. Entre els més freqüents i coneguts estan els gens:
Gens APC i MUTYH per la poliposi adenomatosa familiar –aparició d'un gran nombre de pòlips de tipus adenomatós (tumors no malignes) al còlon– i càncer de còlon.
Hi ha diferents signes clínics de sospita de l’existència d’una alteració genètica hereditària que predisposi a certs tipus de càncer com són, per exemple:
Quan es detecten aquestes condicions es deriven a la unitat d’assessorament genètic en càncer, on es valora si s’ha de fer un estudi per descartar una predisposició hereditària al càncer. Aquesta unitat multidisciplinària està formada per metges especialistes en càncer hereditari i assessors genètics. Aquí es fa una avaluació individualitzada del risc, les proves genètiques oportunes i el seguiment dels portadors.
Hi ha diferents síndromes de predisposició genètica al càncer. Per exemple, hi ha diferents gens que poden concedir predisposició genètica al càncer de mama. Els més habituals són:
La predisposició genètica al càncer de còlon es diferencia entre càncer de còlon polipòsic i no polipòsic.
Hi ha diferents tipus de càncer de còlon polipòsic. La poliposi adenomatosa familiar (PAF) és la que presenta un risc més alt de desenvolupar càncer de còlon. Es caracteritza per la presència de centenars o milers de lesions poliposes al còlon, i a vegades també a tot el tracte digestiu. Els pòlips no són lesions malignes, però sí que poden arribar a degenerar i desenvolupar un càncer. Per això, les persones amb PAF acaben desenvolupant un càncer de còlon si aquests pòlips no s’eliminen. Alteracions patogèniques en el gen APC donen aquesta condició. A més, les persones portadores d’alteracions en el gen APC també tenen risc de patir altres tumors o alteracions (hepatoblastomes, tumors de tiroides i tumors desmoides).
La síndrome principal de predisposició al càncer de còlon no polipòsic és la síndrome de Lynch. Aquesta síndrome confereix un alt risc de desenvolupar càncer de còlon i endometri, així com risc de desenvolupar càncer d’ovari, de vies biliars, vies urinàries o gàstric. És causada per alteracions en els gens que s’encarreguen de la reparació de l'ADN, específicament quan aquest no està ben emparellat, i són els gens MLH1, MSH2, MSH6, PMS2 i EPCAM.
També hi ha predisposició genètica a tumors endocrins. Els feocromocitomes i paragangliomes són tumors poc freqüents que en un 40% dels casos poden aparèixer a causa d’una alteració genètica hereditària. Pot ser a causa d’alteracions en els gens anomenats succinat-deshidrogenasa (SDHx), gen RET(síndrome MEN2), gen MEN1, gen NF1 (neurofibromatosi tipus 1) o el gen FH, entre d’altres.
El diagnòstic genètic se sol fer a partir d’una mostra de sang i també d’una mostra de saliva o una biòpsia de pell. D’aquí s’extreu l’ADN (present al nucli de les nostres cèl·lules) per analitzar-lo.
Hi ha diferents tècniques d’estudis genètics. Actualment, en el nostre centre estem fent estudis de panells de gens. Això vol dir que s’analitzen diferents gens relacionats amb la predisposició genètica al càncer per descartar si tenen alguna alteració, cosa que s’anomena seqüenciació genètica.
Quan en una família ja hi ha una alteració genètica identificada, es pot fer un estudi predictiu. Aquest tipus d’estudi determina si un individu comparteix l’alteració genètica present a la família.
En funció de l’alteració genètica que es detecti, es poden indicar diferents mesures de detecció precoç o prevenció. Per exemple, les persones amb una alteració a BRCA1/2 comencen a fer-se seguiment de les mames amb 25-30 anys de manera anual amb la realització d’una ressonància mamària i d’una mamografia. Les persones amb síndrome de Lynch es fan colonoscòpies anuals a partir dels 25 anys de manera anual.
En funció del tipus d’alteració genètica també hi ha l’opció de dur a terme cirurgies reductores de risc. Per exemple, les persones diagnosticades amb PAF en funció de la quantitat de pòlips que tenen es fan una colectomia profilàctica (extirpació del còlon) per reduir el seu risc de desenvolupar càncer de còlon.
Les mesures de seguiment i prevenció es treballen de manera individualitzada a les consultes mèdiques dels especialistes corresponents. Tanmateix, a la consulta de càncer hereditari s’ofereix assessorament genètic reproductiu depenent de l’alteració genètica.
La fibrosi quística és una malaltia genètica que afecta els pulmons, l'aparell digestiu i altres òrgans del cos.
La fibrosi quística afecta les cèl·lules que produeixen el moc, la suor i els enzims digestius. Les secrecions de l'organisme que normalment són poc espesses i fluides es tornen més espesses. En comptes d'actuar com a lubricant, les secrecions espesses formen taps, sobretot a pulmó i pàncrees
Els pacients amb fibrosi quística tenen un nivell més elevat que el normal de sal en la suor.
L'edat de presentació dels símptomes és variable, depenen de la intensitat de la malaltia en cada persona. Actualment, es fa un cribratge de l'existència de fibrosi quística els primers dies de vida, la qual cosa permet el diagnòstic al mes de néixer, molt abans que els símptomes es desenvolupin. El més habitual és que els símptomes apareguin els primers mesos o anys de vida, tot i que en alguns pacients es poden manifestar en l'adolescència o en la vida adulta. Hi ha hagut una millora molt important de la qualitat de vida dels pacients amb fibrosi quística en comparació a dècades anteriors. Encara que la fibrosi quística requereix mesures de tractament diàries, els pacients afectats poden anar a l'escola i a treballar.
Els símptomes més freqüents en els nens petits són les deposicions greixoses, el retard de pes i les bronquitis i infeccions respiratòries de repetició. En els nens grans i els adults poden aparèixer sinusitis, diabetis, pancreatitis o problemes de fertilitat.
Afecta infants i a adults en més o menys gravetat segons si la malaltia té una forma lleu o greu de manifestar-se.
En el moment del naixement es fa un cribratge a tots els nounats amb una analítica sanguínia que ajuda a la determinació de tripsina immunoreactiva.
El test de la suor (mesura de la quantitat de sal en la suor) és una important prova diagnòstica. Es fa amb l'estimulació de la pell per a augmentar la suor i mesurar la quantitat de clor que és segregat. En la fibrosi quística hi ha un augment de clor i de sodi.
El diagnòstic es confirma amb l'anàlisi genètica on es busca mutacions en el gen CFTR (Cystic Fibrosi Transmembrane Regulator), implicat en el pas de sal a través de les membranes del cos.
És molt important que els pacients siguin atesos en una Unitat especialitzada multidisciplinària.
Actualment, no hi ha una cura definitiva tot i que hi ha molta investigació en aquest àmbit i en un futur probablement es podrà canviar el curs natural d’aquesta malaltia amb nous fàrmacs que es comercialitzaran.
El tractament va adreçat a mantenir la funcionalitat pulmonar, a evitar les infeccions respiratòries, i a millorar l'absorció d’aliments i la nutrició. La fisioteràpia respiratòria és fonamental. S'entén per tal fer els exercicis respiratoris que mantinguin la ventilació adequada dels pulmons, en alguns casos junt amb inhalació d’una solució de clorur sòdic, d’altres substàncies fluïdifica’ns o antibiòtics.
Cal administrar les vacunes preventives pertinents (grip, antipneumocòccica, etc.). La Unitat de Fibrosi quística fa el disseny del tractament per a cada pacient, que varia al llarg dels temps segons l'evolució.
Des del punt de vista digestiu, es pot ajudar la funció pancreàtica amb enzims pancreàtics que es donen per via oral i promouen l'absorció dels aliments.
En alguns casos, si la malaltia està molt avançada, cal realitzar un trasplantament pulmonar. Cada vegada milloren més els tractaments i és menys freqüent la necessitat de fer-lo.
Determinació de tripsina immunoreactiva tripsinogen en sang, Test de la suor, Anàlisi genètica.
Hi ha exploracions complementàries útils com són les anàlisis sanguínies per mirar nivells de vitamines entre altres coses, la radiografia de tòrax, el TAC toràcic, les proves funcionals respiratòries (Espirometria), i l’anàlisi de femtes.
La detecció precoç és una realitat, i permet un tractament anticipat al desenvolupament dels símptomes.
L'hipertiroïdisme es caracteritza per un excés d'hormones tiroidals en la sang a causa d'una afectació de la glàndula tiroide.
La glàndula tiroide, que està situada a la part anterior del coll i té forma de papallona, produeix les hormones tiroidals que regulen el metabolisme de tot el nostre organisme, i que influencien, per tant, per exemple la nostra temperatura i la freqüència cardíaca. Les causes principals d'hipertiroïdisme són: la malaltia de Graves en la que es produeixen anticossos contra el propi tiroides, la tiroide multinodular en el que hi ha nòduls que funcionen en excés, i la tiroïditis, inflamació de la tiroide de causa poc coneguda.
Els símptomes més usuals són l'afectació de la freqüència cardíaca, la temperatura en forma de febre, nerviosisme i sudoració, pell seca i pèrdua de pes no explicable.
Pot afectar a totes les edats, però especialment a dones entre l'adolescència i la menopausa.
L'hipertiroïdisme es detecta amb la determinació en sang de les hormones tiroides, i de les hormones hipofisiàries encarregades de la seva regulació.
El tractament està adreçat a disminuir l'acció de les hormones tiroidals que es troben en excés. Es fan servir fàrmacs que antagonitzen les hormones, usualment per via oral. També estan indicats fàrmacs per alentir la freqüència cardíaca. En alguns casos s'administra iode radioactiu per a aconseguir una inactivació parcial i controlada de les cèl·lules de la tiroide productores de les hormones.
La prova més habitual és l'analítica sanguínia. Altres exploracions addicionals són la gammagrafia de tiroides i l'ecografia de tiroides.
Per al normal funcionament de la tiroide es recomana el consum moderat de sal iodada, perquè el iode és un component fonamental de les hormones tiroidals.
Les malalties minoritàries són les que afecten entre un 6% i un 10% de la població. Es calcula que al món n'hi ha més de 7.000 malalties diferents. La majoria d’elles tenen una base genètica, són malalties cròniques que afecten diversos òrgans i sistemes del nostre cos i poden afectar a les habilitats físiques, mentals o socials.
El diagnòstic pot ser difícil i els tractaments són, en molts casos amb medicaments orfes, l’accés als quals és restringit.
La complexitat de la majoria de malalties minoritàries fa que requereixin una atenció multidisciplinària amb professionals experts de diferents especialitats mèdiques, una gestió personalitzada en l'àmbit d'infermeria, suport psicològic i també de treball social, entre altres.
A Vall d’Hebron hi ha més de 200 professionals especialistes dedicats a l’atenció de més de 40.000 pacients amb malalties minoritàries. Som un dels hospitals de l'estat espanyol que tracta més patologies i un dels hospitals capdavanters d’Europa en aquest camp. A 2025, formem part de 20 xarxes europees de referència en malalties minoritàries (ERN), de 43 centres de referència espanyols (CSUR) i de les 12 xarxes d'expertesa del Departament de Salut (XUEC). Això converteix aquest hospital en un centre altament especialitzat per atendre aquest tipus de malalties davant de tot el procés de vida, des del naixement fins a l’edat adulta del pacient, a través d'un sistema en xarxa que permet compartir recursos i coneixements amb altres hospitals i centres del territori.
Els professionals de les diferents unitats i centres tenen com a objectiu millorar l’accés dels pacients a un diagnòstic, una informació i una atenció individualitzada així com donar suport a la recerca mitjançant:
La Comissió de Malalties minoritàries té com a objectius: establir a l’hospital un marc comú d’actuació de l’atenció a les MM, identificar i alinear les diferents iniciatives (assistencials, formatives i de recerca), desplegar les línies d’actuació prioritzades, monitorar i avaluar els resultats de l’atenció a les MM, per tal de proposar i implementar actuacions de millora.
La concentració de pacients amb malalties minoritàries permet augmentar-ne el coneixement i afavoreix la recerca. El nostre institut de Recerca (VHIR) és capdavanter tant en investigació bàsica com clínica. Més de 14 grups d’investigació bàsica és dedicant a l’estudi de malalties minoritàries per tal d'afavorir el diagnòstic i trobar noves aproximacions terapèutiques. Som el centre del territori espanyol amb el nombre més gran d'assaigs clínics en medicaments orfes, incloent-hi teràpies gèniques i disposem d’una unitat referent en el desenvolupament de teràpies avançades.
Per a més informació, podeu contactar amb l'equip de malalties minoritàries a través de la següent adreça de correu electrònic: minoritaries@vallhebron.cat
La hipoglucèmia acostuma a produir-se en persones amb diabetis quan el nivell de glucosa a la sang baixa. Considerem hipoglucèmia quan la glucèmia capil·lar (determinada en una gota de sang del dit) és menor a 70 mg/dl. Pot ocórrer en cas de dosi excessiva del tractament antidiabètic (pastilles o insulina), per la disminució o retard en la ingesta d’aliments, un augment de l’exercici habitual o abús d’alcohol.
Els símptomes de la hipoglucèmia són suor, tremolor, calfreds, sensació de gana, mal de cap, visió borrosa, irritabilitat, mareig i, en casos molt greus, pèrdua de coneixement.
Per a les persones que poden patir hipoglucèmia recomanem:
La diabetis és una malaltia que es manifesta amb un augment de glucosa a la sang, el que s’anomena hiperglucèmia. N’hi ha de dos tipus, la 1 i la 2.
El tractament de la malaltia té l’objectiu de reduir aquest es mantinguin uns valors normals de la glucosa a la sang, la glucèmia.
Per aconseguir-ho, disposem de dos tipus de medicaments: els hipoglucèmics no insulínics i la insulina. Els primers serveixen per disminuir la glucèmia i només s’utilitzen per tractar la diabetis mellitus tipus 2, quan no n’hi ha prou amb la dieta I l’exercici físic per regular el nivell de sucre a la sang.
Pel que fa a la diabetis tipus 1, cal tractar-la amb insulina, una hormona necessària per a la vida que segrega el mateix organisme i que cal substituir quan aquest no és capaç de generar-la. La insulina no es pot administrar per via oral I, per tant, cal administrar-la per via subcutània, habitualment amb plomes precarregades.
Tot i que el tractament amb insulina en el cas de la diabetis tipus 1 és imprescindible, qualsevol persona amb diabetis mellitus tipus 2 en pot necessitar en algun moment de la seva malaltia.
El Servei d’Endocrinologia i Nutrició atén pacients amb malalties de les glàndules endocrines, que són les que secreten hormones a la circulació sanguínia, així com del metabolisme i de tots els aspectes relacionats amb l’estat nutricional en totes les etapes de la vida. Gràcies a la recerca translacional, duta a terme al nostre mateix campus hospitalari, podem aplicar la investigació bàsica a la prevenció i al tractament, i optimitzar així l’atenció dels pacients des del punt de vista preventiu, diagnòstic i terapèutic.
Al nostre servei tractem malalties com ara la diabetis, l’obesitat mòrbida o greu i les alteracions derivades de patologia benigna o maligna de glàndules endocrines (ex. hipòfisi, tiroide, paratiroide, adrenals, ovari/testicle). També diagnostiquem i tractem les complicacions cròniques de la diabetis, les dislipèmies i d’altres trastorns del metabolisme. Disposem de les següents Unitats Funcionals:
L’especialitat mèdica d'Endocrinologia i Nutrició inclou l’estudi i el tractament de les malalties de les glàndules endocrines, del metabolisme i tots els aspectes relacionats amb l’estat nutricional.
Itinerari formatiu d'Endocrinologia i nutrició
Inclou el coneixement bàsic i clínic de les tècniques diagnòstiques, les mesures dietètiques i terapèutiques i tots els aspectes de Medicina Preventiva relacionats amb aquests camps. A la Unitat Docent d’Endocrinologia i Nutrició també participen altres especialitats com ara Medicina Interna, Cardiologia, Nefrologia, Neurologia, Pediatria, Medicina Nuclear i les Unitats de Suport Nutricional i d’Urgències.
La diabetis és una malaltia crònica ocasionada per la dificultat que té l’organisme per fer servir el sucre. Apareix quan el pàncrees no pot produir insulina o bé el cos no en fa un bon ús. Això provoca que hi hagi uns nivells elevats de glucosa a la sang, que si duren molt temps causen danys a òrgans, teixits i extremitats.
Podem trobar dos tipus de diabetis: 1 i 2. La primera només es pot tractar amb insulina, mentre que la segona es pot prevenir fent esport, exercici o dieta.
Hi ha diversos tipus de diabetis, segons el dany que causa:
Els símptomes són diversos i, fins i tot, poden no aparèixer. Els més freqüents són:
En el cas de les diabetis de tipus 1 aquests símptomes es poden donar de manera brusca o progressiva, cosa que pot afectar de manera important l’estat general.
La prevalença de la diabetis en adults ha passat del 4,7 % el 1980 fins al 8,5 % el 2014. A més, es detecta que va en augment en els països amb ingressos mitjans i baixos.
Es pot detectar a través d’una anàlisi de sang feta en un laboratori i en el qual es mesuren els nivells de glucosa. Els casos de diabetis es confirmen quan en dues ocasions els nivells són iguals o superiors a 126 mg/dl. A més, es considera una glucosa anormal quan la xifra està entre els 110 i els 125 mg/dl.
En el cas de la diabetis de tipus 2 pot ser al cos durant molts anys sense que es detecti. Per això, es diagnostica quan apareix alguna complicació o arran d’una anàlisi de sang rutinària.
Hi ha diversos medicaments que actuen per abaixar els nivells de glucosa a la sang. En cada un dels tipus de diabetis, a més, es requereixen tractaments diferents.
En el cas de la diabetis de tipus 1 no es pot prevenir, però s’estan investigant els factors mediambientals que generen aquest procés que destrueix les cèl·lules productores d’insulina del pàncrees.
En canvi, en el cas de la diabetis tipus 2 pot ajudar a prevenir-la una dieta equilibrada i l’augment de l’activitat física. És a dir, cal evitar l’obesitat.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades