Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El Servei de Cardiologia diagnostica i tracta les malalties del cor. Entre elles, hi ha la cardiopatia isquèmica com l’infart de miocardi o l’angina de pit. També la insuficiència cardíaca, les valvulopaties, les cardiopaties familiars i les arrítmies.
Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort prematura a la majoria de països desenvolupats.
El Servei de Cardiologia de Vall d’Hebron ofereix una atenció especialitzada, amb procediments avançats i la tecnologia més innovadora. És pioner en l’elaboració i posada en funcionament de protocols de pràctica clínica. Proporciona un servei centrat en els pacients i ofereix una atenció mèdica consensuada per tot l’equip de Cardiologia. També disposa, com a elements distintius, d’una Unitat d’Epidemiologia Clínica i un Laboratori de Cardiologia Experimental propis.
La Unitat d’Arrítmies del Servei de Cardiologia tracta els trastorns del ritme cardíac. S’encarrega del diagnòstic, el tractament, la recerca i la docència de totes les malalties relacionades amb les arrítmies. Aquestes poden ser lentes o ràpides. Les arrítmies lentes molts cops requereixen la col·locació d’un marcapassos. Les arrítmies ràpides poden provocar la pèrdua del coneixement del pacient i fins i tot una aturada cardíaca.
La Unitat d’Arrítmies treballa en col·laboració estreta amb la Unitat de Crítics Cardiològics, la Unitat de Cardiopaties Congènites de l'Adult, l’Àrea d’Hospitalització i la de Cirurgia Cardíaca. La Unitat d’Arrítmies es va crear el 1975. Des de llavors, s'ha ampliat i especialitzat en diferents camps. Els més importants són els següents:
Els metges residents de l’especialitat de cardiologia tenen l’oportunitat de treballar en un centre en què l’activitat assistencial és altament especialitzada, gràcies a una organització funcional i uns programes transversals que inclouen la cirurgia cardíaca i la cardiologia pediàtrica. Els especialistes que hi treballen tracten malalties diverses, com ara arrítmies, cardiopaties congènites, insuficiència cardíaca, síndrome coronària aguda i valvulopaties, entre altres.
Itinerari formatiu de Cardiologia
La Unitat Docent del Servei de Cardiologia de l'Hospital Vall d'Hebron es divideix en nou unitats funcionals. Entre les quals, consultes ambulatòries, hospitalització convencional, hospital de dia, Unitat Coronària, Cures Intensives Coronàries, Semicrítics, Ecocardiografia i Imatge Cardíaca, Hemodinàmica i Angiocardiografia, Arrítmia, Cardiologia Nuclear i el Laboratori Experimental. Destaca, a més, la Unitat d’Epidemiologia Cardiovascular, l'única a l'Estat Espanyol integrada en un Servei de Cardiologia.
Treballem en àrees multidisciplinàries per tractar problemes clínics concrets, com ara les unitats de Síndrome de Marfan i Cardiopaties Congènites, totes dues referents a l’Estat. La nostra activitat, sempre orientada als pacients, pretén potenciar la consulta ambulatòria i la cardiologia general. Per aquest motiu, periòdicament fem sessions clinicoassistencials i científiques que involucren tots els professionals del servei.
Durant la formació, els residents adquireixen diferents graus d'habilitat de manera progressiva que van des de l’elaboració d’històries clíniques, a l’inici de la formació, fins a la implantació de desfibril·ladors automàtics en la fase final de la residència, per exemple.
Les guàrdies es realitzen des del primer any com a resident en Medicina Interna amb una guàrdia mensual a Cardiologia. En el segon i tercer any es fan guàrdies a Urgències de l'especialitat de cardiologia clínica. En el quart i cinquè any es fan guàrdies a la Unitat Coronària i Hemodinàmica.
Des del punt de vista formatiu, destaquen les sessions, seminaris i cursos i el foment de la participació dels residents en congressos, jornades, seminaris i cursos, nacionals i internacionals.
En acabar la residència de cardiologia, és possible fer formació en recerca, com a part del programa Riu Ortega de l'Institut de Salut Carlos III. A més, participem en els programes de formació del personal investigador de pregrau i postgrau del Departament d'Educació i Universitats de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri d'Educació.
Entre les activitats investigadores, destaca la col·laboració amb l'Escola Internacional de Doctorat sobre repercussió miocàrdica, en cooperació amb la Universitat de Giessen (PROMISE), finançat per la DFG alemanya i BIOCAT.
És una malformació que es dona progressivament a la vàlvula aòrtica i produeix una obstrucció del flux de sortida del ventricle esquerre. Sovint, l’estenosi aòrtica va associada a més d’un tipus d’obstrucció, com ara l’estenosi de la vàlvula mitral, la coartació aòrtica i l’estenosi aòrtica supravalvular. Això fa que pugui formar part de la síndrome del cor esquerre hipoplàstic.
Entre el 3% i el 6% de les cardiopaties congènites que es detecten durant la infància són una estenosi aòrtica. En el cas dels homes i les dones predomina entre un 3% o un 4%.
Normalment, el pacient és un infant que no presenta símptomes i que té un bon desenvolupament, però en una exploració rutinària se li descobreix un buf al cor. També es pot detectar l’estenosi aòrtica amb les proves següents:
Es farà un tractament o un altre segons la gravetat de la malaltia.
Si la valvulotomia percutània o quirúrgica no aconsegueix acabar amb la insuficiència ni l’obstrucció, aleshores es practica un recanvi valvular. Això consisteix a substituir la vàlvula aòrtica per un autoempelt de la vàlvula pulmonar del mateix pacient o amb un homoempelt, que prové d’un altre donant.
Els pacients que s’han sotmès a aquest tractament tenen una qualitat de vida semblant a la de la resta de la població. Malgrat això, un 20 % continuaran 30 anys de la seva vida amb una estenosi lleu i un 20 % requerirà una intervenció sobre la vàlvula.
La síndrome de la hipoplàsia de cavitats esquerres (HLHS, sigla en anglès) engloba un seguit d’anomalies que tenen en comú la presència d’un ventricle esquerre molt petit, anomenat “hipoplàstic”, que és incapaç de bombar la quantitat de sang necessària per nodrir tots els òrgans i teixits del cos. En aquesta situació, és el ventricle dret el que manté la circulació de sang. Els nens que presenten aquest tipus d’anomalies solen tenir altres estructures del costat esquerre del cor de menor grandària. Sovint la vàlvula mitral, la vàlvula aòrtica o la mateixa artèria aorta són més petites del que haurien de ser. La síndrome d’hipoplàsia de cavitats esquerres és una de les cardiopaties més greus que existeixen, tot i que en centres experimentats, com el nostre, s’hi obtenen molt bons resultats.
Freqüentment, es fa durant la vida fetal mitjançant una ecocardiografia. Amb aquesta prova s’identifiquen les estructures afectades per la síndrome per tal de determinar quin n’és el millor tractament.
Aquestes anomalies se solen tractar amb una intervenció quirúrgica durant la primera setmana de vida del nadó. Amb aquesta operació es connecten tots els vasos que surten del cor en un de sol, per assegurar el pas de sang cap al cos. Aquesta intervenció s’anomena “operació de Norwood”.
En aquesta primera cirurgia, la sang arriba als pulmons a través d’un conducte que surt de l’aorta (fístula sistemicopulmonar). Després d’aquesta intervenció se n’hauran de fer dues més. L’objectiu d’aquesta cirurgia és fer treballar el cor només amb la sang oxigenada que rep dels pulmons i bombar-la cap als teixits del cos. La sang flueix cap als pulmons mitjançant la connexió de venes que porten sang no oxigenada (operació de Glenn i Fontan).
Als infants que han patit aquesta cardiopatia se’ls ha de fer un seguiment estricte del neurodesenvolupament guiat per experts en aquest camp, per avaluar-ne l’escolarització i el creixement de l’infant. Des del punt de vista cardiològic és necessari un seguiment proper, sobretot durant el primer any de vida. Si es controla el pacient es podrà indicar quan cal fer cada correcció quirúrgica, quin n’ha de ser el maneig mèdic i com s’han de tractar les complicacions, si és que n’hi ha.
Malauradament, actualment no hi ha mesures que permetin prevenir aquestes anomalies.
És un orifici que es pot trobar en qualsevol punt de l’envà interventricular, i és un forat que pot ser únic, múltiple i amb una mida i forma variable. La CIV pot anar associada a cardiopaties més complexes com ara la tetralogia de Fallot, la transposició de grans artèries o canal auriculoventricular, entre d’altres.
Les CIV petites redueixen la seva grandària amb el pas del temps i en molts casos es clouen elles mateixes, especialment, durant els dos primers anys de vida. El percentatge global de tancament espontani és del 30-35 % dels casos.
En general, els infants amb una CIV petita no presenten cap mena de símptoma. Per tant, el seu patró alimentari, el creixement i el desenvolupament són normals. Aquest orifici, doncs, es detecta amb un buf en les primeres setmanes de vida.
Els menors que tenen una CIV mitjana o gran desenvolupen símptomes en les primeres setmanes de vida, com poden ser:
La CIV és una de les cardiopaties congènites més freqüents, si no tenim en compte la vàlvula aòrtica bicúspide. Aquesta representa al voltant del 20 % de totes les malalties del cor.
La CIV es detecta a través d’una ecocardiografia, que permet determinar-ne el nombre, la mida, la localització i les seves repercussions funcionals.
Els infants que tenen una CIV petita no necessiten cap tractament mèdic ni quirúrgic.
En canvi, els menors amb una CIV mitjana-gran i que desenvolupen insuficiència cardíaca se’ls ha de realitzar un tractament mèdic. En el cas que persisteixin els símptomes, llavors s’opta per una cirurgia correctora precoç que consisteix a tancar l’orifici amb un pegat, com pot ser l’implant d’un dispositiu per cateterisme cardíac.
Si la CIV no té altres defectes associats, la seva mortalitat quirúrgica és del 0 %. Després de l’operació, els pacients poden tenir una vida normal com la resta de la població.
És un defecte en l’envà que separa les dues aurícules, que provoca una sobrecàrrega de volum en el costat dret del cor. Els infants amb CIA no presenten símptomes, tot i que la banda dreta del cor ha de treballar amb un volum molt més gran de sang.
D’acord amb la posició del defecte en el septe interauricular, la CIA es classifica de tres maneres:
El defecte “Ostim Primum” es considera una malaltia diferent per les lesions associades que té.
La CIA és una de les malformacions cardíaques més comunes (6-10 %) i és més freqüent en les dones.
En la majoria dels casos, els infants amb CIA no presenten símptomes. Per això, la malformació es detecta quan en una auscultació habitual se sent un buf cardíac. Aleshores, s’ha de practicar un ecocardiograma al pacient per identificar el defecte i definir les opcions terapèutiques.
Quan el defecte és petit i no hi ha un pas importat de sang pot ser que no faci falta cap intervenció. En canvi, quan aquest és significatiu s’han de valorar les característiques de la CIA per decidir si cal tancar-la per cateterisme o per cirurgia.
El tancament per cateterisme consisteix a posar un dispositiu que clou el defecte i impedeix el pas de sang d’una càmera a una altra del cor.
El tancament s’ha de fer per cirurgia quan el defecte és molt gran o té una forma que impedeix posar el dispositiu percutani. Aquesta intervenció consisteix a col·locar un pegat amb un teixit sintètic o del pacient en el defecte de l’envà.
Els infants que se’ls realitza un tancament de CIA tenen una expectativa i qualitat de vida semblants a la dels pacients sans. En concret, la supervivència és superior al 99,7 %. En canvi, els pacients amb CIA que no s’operen la seva esperança de vida comença a disminuir a partir dels quaranta anys.
La Malaltia de Chagas és una infecció que produeix el paràsit “Trypanosma cruzi”, que es transmet per la picada d’un vector (xinxa). Altres vies per la qual es pot transmetre és a través de la mare al seu fill (transmissió vertical), per transfusió de sang, per trasplantament d’òrgans de donants infectats o per ingesta d’aliments contaminats amb el paràsit. De moment, s’ha aconseguit reduir el nombre de casos nous mitjançant polítiques per eliminar el vector als països endèmics, així com protocols de cribratge de donants de sang, d’òrgans i a les dones embarassades. Els reptes de futur per curar la patologia són mantenir i augmentar aquestes mesures, a més de desenvolupar nous marcadors d’evolució i resposta al tractament de pacients en fase crònica i de fàrmacs nous per atendre la malaltia.
La malaltia de Chagas és endèmica de l’Amèrica Llatina i és un repte per la salut global, arran dels moviments migratoris des de països de la regió. Principalment, la transmissió de la picada de la xinxa es dona a Bolívia, on hi ha el nombre més elevat de casos. A més, també hi ha contagis al nord-oest de l’Argentina, al Perú, al Paraguai, a l’Equador, a Nicaragua i al sud de Mèxic. Fora d’aquestes àrees, la via de transmissió més freqüent és la de mare a fill.
La majoria de pacients amb malaltia de Chagas són asimptomàtics, és a dir, que no presenten símptomes, cosa que en dificulta la detecció. La malaltia es desenvolupa en dues fases:
Aquesta malaltia afecta entre sis i set milions de persones, però s’estima que al voltant de 60 milions estan en risc d’infecció. A Catalunya n’hi ha uns 11.000 casos.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: Benznidazol i Nifurtimox. En el cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestiva es necessitarà un tractament específic per a aquestes complicacions.
En el cas de Catalunya hi ha el “Protocol de cribratge i diagnòstic de malaltia de Chagas en dones embarassades llatinoamericanes i en els seus nadons” des del 2011. Amb aquest protocol es detecten els possibles casos congènits i al mateix temps es cribren activament les donacions de sang i d’òrgans entre els donants.
El drenatge venós anòmal pulmonar total (DVAPT) provoca que les venes del pulmó no es connectin bé amb l’atri esquerre. Això fa que aquestes estiguin redirigides cap a l’atri dret per mitjà d’una connexió poc freqüent. Aquesta malaltia afecta els nadons i segon la gravetat que presentin poden necessitar una cirurgia urgent. També hi ha casos menys greus que es detecten quan el nadó ja té unes setmanes o uns mesos de vida. En aquestes circumstàncies també s’han d’operar.
En un cor que funciona amb normalitat, les venes porten la sang oxigenada des dels pulmons al costat esquerre i, des d’aquí, s’envia a totes les parts del cos.
En els qui pateixen DVAPT, la sang oxigenada arriba al costat dret, on es barreja amb la desoxigenada i passa per un forat en l’envà interatrial cap a l’atri esquerre. Això fa que en aquests infants els nivells d’oxigen siguin més baixos.
Aquesta anomalia funciona de diferent manera segons la seva gravetat:
Amb un ecocardiograma es detecta si un infant té un DVAPT. En els nadons amb obstrucció es fa durant les primeres hores de vida. En la resta de menors, s’acostuma a fer aquesta prova després d’auscultar un buf cardíac i detectar baixos els nivells d’oxigenació a la sang.
A més, és habitual fer una prova d’imatge addicional com ara una tomografia computada (TAC) o una ressonància magnètica per estudiar l’anomalia o el defecte.
Els pacients que pateixen DVAPT s’han d’operar. Amb aquesta intervenció es redirigeix el flux de les venes pulmonars a l’atri esquerre i s’elimina la comunicació anòmala amb el dret.
Els nadons amb DVAPT obstructiu es troben en una situació crítica. Per això, cal operar els nadons acabats de néixer i corregir-los l’anomalia.
En els pacients amb DVAPT no obstructiu, cal fer la intervenció de manera electiva un cop se’n faci el diagnòstic.
Els infants intervinguts de DVAPT poden dur una vida normal i, sovint, no necessiten més intervencions. No obstant això, han de fer un seguiment cardiològic.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades