L’any 1955 s’inaugura l’Hospital, que millora l’accés a l’assistència sanitària per a moltes persones

L’Hospital es va construir per atendre els beneficiaris del Seguro Social de la ciutat de Barcelona, Badalona i l’Hospitalet de Llobregat i també de la resta de la província per a casos clínics especials. Era un edifici d’onze pisos d’alçada, que comptava amb 764 llits.

La construcció de l’Hospital es va iniciar a finals dels anys 40 en el lloc on durant la Segona República es va planificar edificar-hi un sanatori per a tuberculosos, d’acord amb un projecte dels arquitectes Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, que es va signar el mateix dia que es va declarar la guerra, el 18 de juliol de 1936. La zona havia estat considerada com a emplaçament per a hospital pel Pla Urbanístic aprovat per la Mancomunitat de Catalunya el 1917. El sanatori no es va arribar a construir, però el projecte va ser recuperat pel règim franquista, i ampliat per tal d’augmentar la capacitat de l’Hospital fins a més de 700 llits.

Pocs podien imaginar quan es va inaugurar l’Hospital a bombo i platerets que aquell projecte tenia un origen tan diferent del Règim.

Quan l’Hospital va iniciar la seva activitat, hi havia diferents col·lectius que vivien al centre, entre ells el gerent, el Dr. Germán Garnacho. També hi vivien els metges residents, les infermeres internes i unes monges que, juntament amb les infermeres, s’encarregaven de coordinar els serveis de les diferents àrees d’hospitalització.

Els primers anys no van ser fàcils. L’Hospital funcionava principalment com a centre quirúrgic obert, sense una plantilla mèdica fixa. Tenia una organització excessivament centralitzada i burocràtica i estava molt allunyat del centre de la ciutat. Tot això feia que, malgrat la seva imponent construcció i els seus mitjans, fos molt poc competitiu respecte d’altres hospitals barcelonins.

Els cirurgians que operaven al nou Hospital hi anaven un parell de dies a la setmana amb el seu equip. El dia que els tocava operar també passaven visita als pacients ingressats. La consulta externa es feia als ambulatoris. La resta del temps els pacients estaven en mans de cinc metges de guàrdia, que cobrien les 24 hores del dia.

Durant els anys 50 i fins que es va inaugurar l’Hospital Infantil l’any 1966, al centre s’atenien també els parts. En canvi, no s’atenien ni hospitalitzaven pacients amb malalties infeccioses ni amb malalties mentals.

La Residencia Sanitaria més gran 

La Residencia Sanitaria Francisco Franco de Barcelona va ser l’edifici més gran construït fins aleshores dintre del Plan Nacional de Instalaciones Sanitarias promogut pel règim franquista. Proposava la creació de 34.000 llits que havien de cobrir les necessitats dels beneficiaris del Seguro Obligatorio de Enfermedad. Per anomenar les noves instal·lacions sanitàries, els encarregats del Pla van descartar el terme “hospital”, ja que era als hospitals on sempre s’havia atès els malalts sense recursos i el terme s’associava a beneficència i a mortalitat. Finalment van decidir anomenar-les residències.

Aleshores, el model més estès d’hospital era el de disposició per pavellons, del qual n’era un gran exemple l’Hospital de Sant Pau. Però a l’Hospital Vall d’Hebron es va adoptar un model diferent d’arquitectura hospitalària. L’edifici va ser dissenyat per l'arquitecte Aurelio Botella i va comptar amb 13 pisos amb una planta en forma de pinta. Estava compost per un cos central, des d’on es donava accés als blocs d'infermeria on hi havia les habitacions per a entre 1 i 6 pacients. A la part del darrere del conjunt principal, hi havia un edifici on s'allotjaven els serveis quirúrgics, en plantes superiors, i de medicina general, en plantes inferiors. A la planta baixa es van disposar les seccions de serveis i administració. La façana era regular, sense ornamentacions superficials, la qual cosa, sumat a la seva grandària, donava lloc a un conjunt hospitalari imponent i rotund, un mastodont envoltat de camps.

Tenia una dotació d’equipament mèdic i hotelera excepcional per l’època, i fins i tot un servei intern de megafonia, únic a l’Estat, amb el qual es podia comunicar amb tot l’Hospital i, alhora, transmetre música.

D’on ve el nom de Vall d’Hebron? 

Sant Jeroni era un sant eremita que va viure a Terra Santa. Quan els monjos jerònims es van establir al monestir, la frondositat del paisatge els va recordar la Vall d’Hebron de Palestina, i per això van batejar el monestir com a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.