El Servei de Neonatologia ofereix unes cures humanitzades, individualitzades i centrades en el desenvolupament de l’infant

A principis de la dècada del 2000, va augmentar el nombre d’ingressos al Servei de Neonatologia, una tendència que ja havia començat a la dècada dels 90. La raó: l’increment de la supervivència d’infants que abans no tenien possibilitats de tirar endavant.

A Vall d’Hebron, els anys 80 havien comportat canvis importants en el servei, que s’havia reorganitzat i dividit en el Servei de Lactants, al davant del qual estava el Dr. Alfred Gallart, i el de Neonatologia, amb el Dr. Gregorio Peguero, fet que va propiciar la unificació de les UCI de prematurs i de nounats patològics. A més, també als anys 80, el Dr. Lluis Cabero va donar una gran empenta a la perinatologia o medicina materno-fetal a l’Hospital, aconseguint molt bons resultats en supervivència, la qual cosa va fer créixer el nombre d’embarassos d’alt risc atesos.

En aquella època, si un nounat necessitava intubació o era prematur de menys de 28 setmanes, el seu pronòstic no era gens bo. El monitoratge de la saturació d'oxigen dels nadons o l’ús de surfactant (una de les grans revolucions terapèutiques de l’especialitat) que es van iniciar aleshores són fites que van permetre millorar significativament la supervivència.

En poc més d’una dècada, s’havia passat de disposar de monitors simples, incapaços de detectar les superficials respiracions dels pacients, a ventiladors amb alarmes que controlaven la funció pulmonar. No obstant això, el més important és que es va reconèixer el fetus com a pacient. Es va imposar la diagnosi prenatal, facilitant les intervencions fetals; es va generalitzar la maduració fetal i la profilaxi contra l'estreptococ, i es van incrementar els naixements i també la seva complexitat, per la qual cosa van augmentar els bressols de cures intensives.

Entre el 2005 i el 2007 es va crear la nova UCI neonatal, ubicada al semisoterrani de l'Hospital Infantil, i la segona planta, més lluminosa i amb vistes, és on s’ingressen els nadons d'hospitalització convencional o que ja no necessiten vigilància intensiva. Una fita posterior va ser la creació, l’any 2022, del nou Espai Familiar de Neonatologia ‘Com a casa’, que afavoreix la recuperació dels nadons prematurs i dels nascuts a terme amb patologia crònica i complexa.

En les últimes dècades, la tecnologia s’ha anat sofisticant, han anat apareixent tractaments més eficaços i s’ha aconseguit salvar la vida a molts nens i nenes que fa uns anys no haguessin tingut cap oportunitat. És el cas de la Lídia, que va néixer el 1992 amb una cardiopatia congènita. Va ser intervinguda per corregir la malformació i l’any 2022 va ser mare d’una nena a l’Hospital Vall d’Hebron. El Dr. Félix Castillo, actual cap del Servei de Neonatologia i que ja aleshores era el responsable del Servei, és ara el pediatra de la nena.

La lluita de l’Anuk

L’Anuk va néixer amb una hèrnia diafragmàtica, que és un orifici al diafragma, a través del qual es van introduir a la cavitat toràcica els budells, la melsa i l’estómac, provocant, a més, el desplaçament del cor del seu lloc natural. Era l’any 2018. “Nosaltres vivíem a la Vall d’Aran i quan, al setè mes d’embaràs, els metges van detectar la malformació van informar-nos que aquell era un problema molt greu i que havíem de desplaçar-nos a Barcelona perquè el nostre fill havia de néixer a Vall d’Hebron per poder rebre des del moment del naixement el tractament adequat”, explica el Iosu, pare de l’Anuk.

Van estar-se a Barcelona un mes i mig fins que el 9 de novembre va néixer l’Anuk. “Ja ens havien explicat que hi podia haver moltes complicacions, i el segon dia de la seva vida ens van dir que el pronòstic era molt dolent i que era molt probable que no sobrevisqués”, recorda el Iosu. Van connectar l’Anuk a ECMO amb dos dies de vida.  “Les venes de l’Anuk eren com paper de fumar, però van poder connectar-lo. Tot i així, tot seguia anant malament. No el podien operar. Estava molt dèbil. Finalment, el van operar al cap d’uns 20 dies.”

Els pares de l’Anuk passaven entre 12 i 14 hores junts a l’hospital i després marxaven junts cap a casa, que, en el seu cas, era la casa d’un amic, a descansar. Però sempre amb l’advertiment que tinguessin el telèfon a prop. “Va ser molt dur, perquè van ser molts dies en tensió, descansant malament”, explica el Iosu. “Malgrat tot, sempre vam sentir el suport de tot el personal sanitari del servei, que ens van cuidar i ajudar molt.”

L’Anuk va ser donat d’alta el dia de Nadal i van poder tornar a casa. Un cop a casa, els pares li donaven la medicació que necessitava i, en principi, només havien de tornar a Vall d’Hebron cada 6 mesos per a les revisions. No obstant, quan el nen tenia mig any i semblava que tot anava bé, va patir una oclusió intestinal a conseqüència de les adherències originades després de la intervenció quirúrgica. “El van haver de portar en helicòpter a l’Hospital Vall d’Hebron. El van operar, li van treure totes i vam tornar a casa de nou”.

“L’Anuk és ara un nen completament normal, amb una gran fortalesa física, esquia, fa snowboard... És un nen llest, alegre i que gaudeix enormement amb tot. És un autèntic campió!”, diu el Iosu, molt satisfet. “Aquesta experiència ens ha canviat la forma de pensar. Ens sentim uns privilegiats per haver pogut rebre una atenció sanitària tant excel·lent.  Tot l’equip de neonatologia són, per a nosaltres, com àngels de la guarda. I tindran per sempre el nostre agraïment.”