Síndrome de l’intestí irritable
Aquesta síndrome és un dels trastorns gastrointestinals més freqüents en la consulta de gastroenterologia. Es caracteritza per la presència de dolor abdominal crònic associat a canvis en l’hàbit deposicional, en forma de diarrea o restrenyiment. És freqüent en dones joves i té una repercussió personal, sanitària, econòmica i social molt important.
Les evidències científiques aportades en els últims anys suggereixen que en el seu desenvolupament hi ha implicats múltiples factors de diversa índole:
- factors psicosocials com ara l’estrès i la depressió
- factors socioculturals
- factors genètics
- factors dietètics
- alteracions de la microbiota intestinal
- infeccions gastrointestinals
- el gènere femení
- un augment de la sensibilitat central i perifèrica al dolor visceral
Actualment, es considera un trastorn resultant d’un desequilibri en l’eix cervell-intestí-microbiota. Aquest desequilibri afecta negativament la funció de la barrera intestinal i activa el sistema immunitari i nerviós de l’aparell digestiu, fet que genera una hipersensibilitat visceral i alteració motora.
Els símptomes
Els símptomes més freqüents són:
- Un dolor abdominal recurrent almenys un dia a la setmana en els últims tres mesos, relacionat amb l’alteració en la defecació, que afecta la freqüència i consistència de les deposicions.
Es classifica en funció de la consistència:
- amb predomini de restrenyiment
- amb predomini de diarrea
- mixt
- indeterminat
A qui afecta la síndrome de l’intestí irritable?
La prevalença trobada a l’Estat espanyol és del 7,8 %, i en la nostra societat la relació dona/home és de 2: 1. La SII suposa entre el 10 % i el 15 % de les consultes d’atenció primària i entre el 25 % i el 30 % dels pacients derivats a les consultes de gastroenterologia. Més de la meitat dels pacients estan afectats per altres quadres de dolor, com ara la fibromiàlgia, el mal de cap o el dolor pelvià, però també altres malalties digestives com la dispèpsia o per trastorns d’ansietat i de depressió.
El diagnòstic
S’estableix a partir del compliment d’una sèrie de criteris clínics basats en els símptomes i en l’exclusió d’altres entitats orgàniques que actuïn de manera similar.
Els criteris diagnòstics s’han establert en consensos mèdics i en comitès d’experts i es coneixen com els criteris de Roma IV. Per fer el diagnòstic calen:
- anàlisis de sang i femta
- endoscòpies
- biòpsies intestinals
- proves d’al·lèrgia i intolerància alimentàries
El tractament habitual
A l’hora de decidir el tractament, és important que el pacient entengui el curs crònic i fluctuant de la malaltia. Per elaborar un tractament adequat, el metge ha d’identificar-ne les causes dietètiques i psicosocials.
Actualment, comencem a tenir tractaments específics per a la SII com la linaclotida, l’eluxadolina o la lubiprostona, però no tots estan disponibles al nostre país. També disposem de múltiples tractaments destinats al control dels símptomes, com els antiespasmòdics, els laxants o els antidiarreics.
