Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
L’Àrea Quirúrgica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron disposa de tres blocs diferenciats: el de l’Hospital General, el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats, i el de l’Hospital Infantil, amb més de 20 quiròfans d’alta complexitat. Al Bloc General destaquen els quiròfans híbrids per a cirurgia endovascular i neurocirurgia, i tres quiròfans robòtics Da Vinci, que permeten intervencions mínimament invasives amb màxima precisió i seguretat. L’equip multidisciplinari inclou professionals d’infermeria, anestèsia, crítics, perfusionistes i altres perfils tècnics, amb una participació activa en programes de trasplantament.
El Bloc Infantil s’adapta a les necessitats dels pacients pediàtrics, amb una atenció tècnica i emocional que prioritza la confiança i el benestar. Les tecnologies avançades aplicades en adults s’han incorporat també a l’àmbit pediàtric, millorant la qualitat quirúrgica. L’àrea impulsa projectes d’humanització, com l’acompanyament familiar fins al quiròfan o la musicoteràpia durant la intervenció, i el programa Bona Nit Vall d’Hebron per a un millor descans postoperatori. Amb aquest enfocament integral i innovador, l’Àrea Quirúrgica garanteix una atenció d’excel·lència centrada en el pacient.
Servei
Anestesiologia, Reanimació i Tractament del Dolor
Coordinació de Trasplantaments
Unitat
Treball Social Sanitari
L’Àrea d’Urgències de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron està formada per un equip multidisciplinari de professionals que atenen les persones que necessiten una resposta mèdica immediata. Està distribuïda en diferents hospitals segons l’especialitat: a l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats es tracten urgències relacionades amb aquestes àrees; a l’Hospital Infantil i a l’Hospital de la Dona es troben les urgències pediàtriques i les urgències ginecològiques; i a l’Hospital General es gestionen les urgències d’adults. L’atenció es proporciona segons el nivell de gravetat del pacient, amb espais específics per a primera atenció, observació i seguiment. A més, es fomenta la continuïtat assistencial tant dins de l’hospital com en el territori, afavorint el treball en equip i el desenvolupament professional dels especialistes.
L’Àrea d’Urgències treballa per millorar l’atenció i garantir la continuïtat assistencial. S’han impulsat projectes innovadors com el programa de fragilitat per a pacients crònics, amb un equip especialitzat en geriatria per reduir l’estada a urgències i optimitzar la seva atenció. També s’ha reforçat el maneig del pacient crític amb protocols d’actuació millorats i una estreta col·laboració amb el sistema d’emergències mèdiques i equips especialitzats, com els de ressuscitació per ECMO i trasplantaments. Tot això contribueix a oferir una assistència més ràpida, segura i adaptada a cada pacient.
Urgències General
Urgències d'Obstetrícia i Ginecologia
Urgències Pediàtriques
Urgències de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats
Les malalties immunològiques són trastorns en què el sistema immune no funciona correctament, ja sigui per excés o per defecte. Aquest desequilibri pot provocar reaccions inadequades davant agents externs o afectar teixits propis de l’organisme.
Hi ha malalties immunitàries per:
a) manca de funció: Immunodeficiències primàries, immunodeficiències adquirides
b) excés de funció: Malalties autoimmunitàries en les quals l'organisme amb un exercici excessiu de les defenses s'agredeix a si mateix perquè perd una funció essencial: l'autotolerància. Això vol dir que en condicions normals en cap cas una cèl·lula pròpia farà un atac contra una altra cèl·lula pròpia.
En el primer cas, el de les immunodeficiències, l'aparició d'infeccions repetides és el signe clau per a la seva detecció. Es pot produir en les primeres etapes de la vida per una alteració genètica o en la vida adulta a causa de tractaments rebuts per altres malalties, com les oncològiques. O pot ser adquirida per una infecció vírica, una de les més importants és el VIH (virus de la immunodeficiència humana).
En el segon cas, és l'aparició d'inflamacions sense causa aparent a les articulacions (al pulmó, al ronyó, al fetge o a altres òrgans) el que ens avisa d'una malaltia autoimmune.
Depenen bàsicament de si es deuen a un defecte de funció (infeccions repetides) o bé a un excés de funció (malaltia inflamatòria d'un o diversos òrgans).
Pot afectar a qualsevol persona durant tota la vida. D'una manera general es pot dir que les immunodeficiències són més freqüents en la primera infància i les malalties autoimmunes afecten els adults joves i amb més freqüència a les dones.
La capacitat de defensa de l'organisme es mesura de dues maneres. En estat basal, és a dir en la situació ordinària del pacient. I després de l'estimulació de les cèl·lules de defensa en el laboratori.
En el cas de les malalties autoimmunes s'estudien tots aquells factors presents en la sang que en estar augmentats revelen una activitat anòmala contra el mateix cos.
Hi ha diferents exploracions diagnòstiques:
a) estudi de la immunitat innata
b) estudi de la immunitat adquirida
c) estudi de la capacitat funcional del sistema immune
d) estudi dels factors que caracteritzen la malaltia autoimmune
Per avaluar la competència immunològica, és a dir de defensa, es pot fer de diverses maneres:
-amb la detecció i recompte de les cèl·lules encarregades de la defensa de l'organisme, i específicament dels limfòcits.
-amb l'estimulació dels limfòcits en el laboratori per veure la seva funcionalitat.
-amb l'estudi en la sang o en una biòpsia dels factors que fan que es produeixi una autoagressió. Aquests factors poden ser autoanticossos (proteïnes de defensa amb funció anòmala d'autoagressió).
-amb l'estudi de missatgers cel·lulars elevats que indiquen l'activitat d'aquestes cèl·lules contra el mateix organisme.
En el cas de la immunodeficiència és el de la restitució de la capacitat funcional del sistema immune.
En el cas de l'autoimmunitat és la modulació o el fre de la capacitat d'autoagressió que ha desenvolupat el sistema immune.
Són proves de laboratori per valorar la funcionalitat del sistema immune. També proves genètiques que ajuden al diagnòstic.
A banda de les recomanacions generals per a una alimentació sana i natural, exercici físic i abstenció de fumar, es pot dir que el compliment del calendari vacunal en la infància és bàsic. A més a més de tenir defensa per a les infeccions per a les quals es vacuna, ajuda a una millora de les capacitats de defensa global.
La legionel·losi és una infecció pulmonar causada pel bacteri Legionella pneumophila, que es troba en aigües contaminades. S’adquireix per inhalació d’aigua o vapor contaminat i provoca febre, pneumònia, dolors musculars i malestar general. Afecta sobretot persones grans o immunodeprimides. El diagnòstic es fa amb cultius, detecció d’anticossos o radiografia de tòrax. El tractament és antibiòtic precoç i la prevenció passa per controlar i desinfectar els sistemes d’aigua.
La legionel·losi és una malaltia produïda pel bacteri Legionella pneumophila, que viu usualment en circuits d’aigua contaminada, com són conduccions d’aigua, estanys, torres de refrigeració, piscines o jacuzzis.
S’adquireix per inhalació en haver estat el pacient en contacte amb l’aigua contaminada, sigui per banyar-s'hi o per ser en zones pròximes, ja que el bacteri es pot disseminar des de l’aigua a l’ambient circumdant. Produeix generalment una infecció pulmonar en forma de pneumònia que, si no és diagnosticada i tractada de manera precoç, pot revestir gravetat i risc vital.
La legionel·losi produeix els símptomes propis d’una pneumònia (febre, dolor toràcic, dificultat en respirar), juntament amb dolors musculars molt marcats i gran afectació de l’estat general amb malestar pronunciat.
La legionel·losi pot afectar tota persona que entri en contacte amb el bacteri causant, però és més freqüent en persones grans o immunodeprimides que han estat en contacte amb aigua contaminada per legionel·la o han respirat vapor de la mateixa aigua contaminada.
Es fa mitjançant la detecció del bacteri o d’anticossos a la sang contra aquest, una vegada s’ha sospitat per les característiques clíniques que presenta el pacient (edat d’aparició, febre, gran afectació de l’estat general, dolors musculars) o radiogràfiques (pneumònia que afecta difusament els pulmons). L’aïllament del bacteri és relativament recent, perquè requereix medis de cultiu especials.
De fet, no es va identificar la legionel·la com a causant de malaltia pulmonar fins al 1976, durant una epidèmia de pneumònia en un congrés de la Legió Americana a Filadèlfia, d’aquí li ve el nom.
La legionel·losi respon bé al tractament antibiòtic específic.
És molt important l’inici precoç del tractament.
Radiografia de tòrax, determinació en sang d’anticossos contra legionel·la, cultius específics per a la identificació de legionel·la.
És molt important la vigilància epidemiològica dels casos detectats (conduccions d’aigua, torres d’aire condicionat, piscines o jacuzzis implicats) per desinfectar-los.
Quan es detecta un cas de legionel·losi, les autoritats de salut pública inicien una investigació per trobar-ne la font i erradicar-la.
La legionel·la resisteix malament la temperatura elevada i usualment s’elimina augmentant de manera puntual la temperatura de les conduccions. Per assegurar l’eliminació del bacteri, aquestes mesures les han de fer professionals especialitzats.
Les persones que pateixen la malaltia de Fabry tenen deficiència o absència total congènita d'alfa- galactosidasa A. Com a resultat, una substància grassa (glicolípid) que d'una altra manera seria descomposta per aquest enzim, s'acumula en els lisosomes de les cèl·lules. El gen responsable de la malaltia de Fabry (GAL) es troba al cromosoma X, de manera que la malaltia es transmet pel cromosoma X afectat del pare o de la mare.
Quan és el pare (XY) l'afectat, transmet el seu únic cromosoma X a les seves filles però no als fills homes, que reben el cromosoma Y del pare. Quan és la mare (XX) la persona afectada, en tenir 2 cromosomes X, i només un d’afectat, té el 50% de possibilitats de transmetre el cromosoma X sa o l’alterat, tant a filles com a fills. Les dones, en tenir dos cromosomes X, el no alterat pot compensar parcialment a l'alterat. Per això poden presentar diverses formes clíniques, de major o menor gravetat, i una aparició generalment més tardana que en els homes. Els homes amb mutacions clàssiques de la malaltia solen tenir formes de presentació greus, d'inici fins i tot en la infància i joventut.
D'aquest gen GAL que està afectat es coneixen prop de 1.000 variants diferents. Això fa que la malaltia de Fabry tingui formes diverses segons el tipus de mutació (formes clàssiques o formes tardanes i atípiques).
És una malaltia amb afectació multiorgànica (ronyó, cor, sistema nerviós, pell, ulls, entre altres) que requereix una atenció multidisciplinària. Diversos experts han de treballar conjuntament.
Sol afectar de manera més greu a homes que a dones. El fet de la transmissió lligada al cromosoma X determina que hi hagi pràcticament el doble de dones afectades que d’homes, però la variabilitat de l'expressió fa que moltes dones no estiguin diagnosticades.
Hi ha mutacions clàssiques que comencen durant la infància. Els nens poden presentar problemes des dels 3-4 anys. Tot depèn del tipus de mutació.
El diagnòstic precoç es pot realitzar amb una anàlisi de sang determinant l'activitat enzimàtica i un estudi genètic.
Segons com s'expressa la malaltia en els pacients pot semblar una malaltia o una altra. Si té un problema renal, el pacient ha d’anar al nefròleg. Altres pacients poden presentar arrítmies i haver d’anar a l’especialista en cardiologia. Si apareix dolor, haurà d’anar al neuròleg o reumatòleg, o al dermatòleg, si apareixen taques a la pell.
Sol començar amb dolors en mans i peus, dolors abdominals, fatigabilitat, algunes taques a la pell, i segueix amb afectació del ronyó en l'adolescència (pot aparèixer albúmina en l'orina), també pot produir miocardiopatia o hipertròfia ventricular Esquerra, que es detecta en estudi ecocardiogràfic.
Els símptomes apareixen progressivament. Els professionals han de tenir present aquesta possibilitat, detectar-la i diagnosticar-la a temps.
La malaltia de Fabry pot tractar-se de manera simptomàtica amb medicaments per al dolor, o per disminuir la proteïnúria, o per a l’arrítmia, però a més disposem de tractaments específics. A partir de l'any 2001 va aparèixer la possibilitat de fer un tractament enzimàtic substitutiu. Aquesta alteració fa que l'enzim es produeixi de manera deficitària. A través d'enginyeria genètica es pot produir aquesta proteïna en el laboratori i es pot administrar per via intravenosa cada 15 dies. Aquesta proteïna entra dins la cèl·lula i fa el seu efecte durant dies. Però com que no se’n produeix més, cal seguir restituint l’enzim deficitari per via intravenosa.
Globalment, el tractament enzimàtic substitutiu redueix l'aparició de complicacions greus i millora la supervivència en una mitjana de 20 anys. Per aconseguir un benefici terapèutic òptim és important començar el tractament abans que hagi lesions irreversibles en els teixits.
Recentment, ha aparegut una altra modalitat de tractament alternatiu al de substitució enzimàtica: la xaperona farmacològica. Si la mutació del gen fa que la proteïna no es produeixi en absolut, no podem utilitzar aquest tipus de tractament. Si es produeix una proteïna defectuosa, donant-li aquesta molècula que es diu així perquè s'acobla a la proteïna residual i en canvia la conformació estructural que fa que l’activitat millori, en el cas de variants genètiques respondedores (20-30%).
Al Vall d’Hebron Institut de Recerca s'està estudiant la manera de millorar el transport i l'acció intracel·lular del medicament. Afavorir que l'enzim faci efecte òptim arribant al lloc adequat a través de nanopartícules. Aquestes faciliten el transport i alliberament en el punt concret d'aquesta molècula enzimàtica sintetitzada.
Una altra modalitat de tractament en fase desenvolupament és la teràpia gènica. Consisteix a modificar aquesta informació genètica, fent arribar un gen normal amb un vector que l'introdueix en la cèl·lula per aconseguir que aquesta comenci a produir aquest enzim amb normalitat i de forma permanent. Si té èxit, aquest seria un tractament curatiu.
Poder fer estudis genètics ampliats ajuda a estudiar què passa amb la resta de la família i poder detectar individus afectats en les fases primerenques de la malaltia. El cribratge de poblacions de risc com a persones amb malalties renals d'origen desconegut, hipertròfia miocàrdica sense justificació, ictus precoç o pèrdua brusca d'audició són símptomes als quals especialistes en nefrologia, cardiologia, neurologia, dermatologia, oftalmologia, otorrinolaringologia... han de tenir en compte, a més de prestar atenció a l'historial clínic i antecedents familiars, per descartar la malaltia. Cal detectar-la a temps per obtenir beneficis òptims.
La fibromiàlgia és una malaltia crònica relacionada amb una alteració en la percepció del dolor del sistema nerviós central. Es caracteritza principalment per dolor generalitzat, sovint acompanyat de cansament i trastorns del son. Pot afectar persones de totes les edats, especialment dones. El tractament combina educació sanitària, exercici físic, suport psicològic i, en alguns casos, medicació.
La fibromiàlgia és una malaltia freqüent, la presenta el 2,4% de la població general, que forma part de les anomenades síndromes de sensibilització central. Es caracteritza principalment per dolor generalitzat. Hi ha una hiperexcitació del sistema nerviós central amb disminució del llindar de dolor, cosa que fa que aquest aparegui abans i sigui més intens, més durador i més difús. Hi ha una resposta més intensa a estímuls dolorosos (hiperalgèsia) i una resposta de dolor a estímuls no dolorosos (alodínia). La seva causa és desconeguda, però de vegades hi ha uns desencadenants clars com ara traumatismes físics o emocionals o infeccions.
És una malaltia crònica i té un curs oscil·lant amb períodes de millora i altres d’empitjorament clínic.
El símptoma principal és el dolor generalitzat, però sovint s’acompanya d’altres símptomes com cansament, insomni, formigueig a les extremitats, mal de cap, mareig, manca de memòria i de concentració, ansietat o depressió.
Acostuma a afectar dones de mitjana edat, amb un pic dels 40 als 49 anys, però pot afectar persones de tots els sexes i edats.
Es diagnostica segons uns criteris que es basen en la clínica del pacient, segons la presència de símptomes i signes característics de la malaltia.
No hi ha cap prova mèdica específica.
L’analítica i a vegades les proves d’imatge ens ajuden a descartar altres malalties que en moltes ocasions són concomitants (es presenten a la vegada).
El tractament de la fibromiàlgia s’hauria de basar en quatre pilars: educació sanitària (informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa), pautes d’exercici físic segons la tolerància, teràpia cognitivoconductual, si escau, i tractament farmacològic.
1. Informació general sobre la malaltia i l’actitud davant la mateixa
Cal explicar la malaltia donant consells generals per sentir-se millor.
2. Exercici físic segons la tolerància
Hi ha evidència de la seva eficàcia sobre el dolor, el benestar i la funció física.
Es recomana començar amb exercici aeròbic de baix impacte: caminar, nedar, bicicleta estàtica, aiguagim, taitxí, pilates.
S’ha de practicar de manera regular i progressiva.
Es recomana fer de 20 a 50 minuts per sessió, almenys tres dies per setmana.
En els casos de pitjor tolerància cal iniciar deu minuts per sessió de quatre a sis dies per setmana i augmentar progressivament la durada, la freqüència i la intensitat, si és possible cada mes.
3. Teràpia cognitivoconductual
Impartida per psicòlegs clínics en els casos d’ansietat o depressió acompanyant.
Encara que la malaltia no és psicològica, l’ansietat i la depressió poden ser desencadenants i perpetuadores dels símptomes.
4. Tractament farmacològic
Pot ajudar per tractar alguns símptomes com el dolor, la fatiga o el trastorn del son encara que la seva eficàcia és reduïda en un gran percentatge de pacients.
Actualment, s’utilitzen alguns analgèsics, relaxants musculars, anticonvulsionants i també alguns grups d’antidepressius.
S’ha d’avaluar el risc/benefici i els potencials efectes secundaris dels fàrmacs que s’utilitzin.
S’aconsella un estil de vida saludable, mantenint el pes amb exercici aeròbic segons la tolerància i una dieta equilibrada, organitzar i ordenar les tasques habituals, incloent-hi petits descansos, i evitar les activitats estressants des del punt de vista físic i emocional.
S’adjunten consells de salut per a persones amb fibromiàlgia.
El tractament amb el fàrmac levodopa permet recuperar moltes de les funcions deteriorades o perdudes a causa de la malaltia. És el més eficaç, però alhora és un tractament que necessita millores per què en avançar la malaltia el seu efecte es fa transitori i fluctua; quan actua la medicació el pacient es troba bé, en "On". I quan se li acaba l'efecte es troba en "Off" i els símptomes reapareixen.
Per millorar els efectes del levodopa s'ha investigat en administrar-la per vies diferents (inhalada, dèrmica, intrajejunal) i en diverses formes farmacològiques. Ha estat especialment exitosa l'administració a través de gastrostomia en una infusió de gel de levodopa.
Hi ha altres tractaments farmacològics i neuroquirúrgics, com estimulació elèctrica de parts del cervell, que ofereixen bons resultats. S'està treballant a incidir en el cervell malalt, a través d'estereotàxia amb ultrasons, estalviant la trepanació i cirurgia.
S'han obert noves vies d’investigació en la malaltia de Parkinson per a esbrinar-ne la causa, evitar-ne la progressió i millorar al màxim els seus símptomes.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades