Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
El virus del papil·loma humà (VHP) generalment es transmet per la via sexual i, principalment, infecta la pell (penis, vulva, anus) o les mucoses (vagina, coll uterí i recte) de les àrees genitals tant dels homes com de les dones. Així mateix, pot sorgir en l'àrea bucal i de la zona de la faringoamigdalar.
És una transmissió molt freqüent i en la majoria de casos no produeix cap patologia. No obstant això, pot desencadenar una malaltia benigna en forma de berrugues o, en menor freqüència, diferents tipus de càncer. En el cas de la dona, el VPH pot produir càncer en el coll uterí.
El virus del VPH es transmet per contacte directe, pell amb pell i sexual, i no pels fluids. En la majoria de les ocasions, un 90% dels casos, desapareix de manera espontània, però mentre el virus està present és transmissible.
El VPH es classifica en funció del risc que té o no de desenvolupar càncer:
Cal destacar que una persona es pot infectar amb més d’un tipus de VPH. A més, la persistència d’una infecció pot acabar desenvolupant un càncer en el coll uterí, la vulva, el penis, l’anus o orofaringe.
En concret, el virus inicia uns canvis displàstics en les cèl·lules epitelials que evolucionen fins que es produeix un càncer invasiu. Això succeeix progressivament i des que es produeix la infecció fins que es desenvolupa la malaltia poden passar fins a vint anys.
Poden aparèixer berrugues genitals o sortir com petites protuberàncies o grups d’elles en la zona genital de diverses mides i formes.
En el cas del càncer no apareixen símptomes fins que no s’està en un període molt avançat. En el del coll uterí els símptomes que es manifesten són:
A Catalunya la incidència del càncer uterí és de 7,2 casos per cada 100.000 dones l’any (2003-2007). Això implica que representi el 2,8 % de tots els tumors del sexe femení. Entre la franja d’edat d’entre 35 i 64 anys aquesta incidència s’enfila fins als 16,1 casos per cada 100.000 dones. A més, el risc de desenvolupar aquesta patologia és d’una per cada 106 de les dones que viuen fins als 75 anys.
En el cas del càncer anal té una incidència anual d’1,8 casos per cada 100.000 habitants, però en el cas del grup d’homes que tenen relacions amb altres persones del mateix sexe i estan infectats pel VIH l’afectació puja fins als 70 o 128 casos per cada 100.000 homes.
Quan sorgeixen berrugues, el diagnòstic sol ser clínic o per biòpsia. Pel que fa al càncer es detecta per mitjà d’una citologia, que permet veure els canvis anòmals en les cèl·lules abans que es desenvolupi. Si aquesta prova surt anòmala es pot complementar amb una colposcòpia que permet examinar el coll de l’úter a través d’una lupa i prendre’n mostres.
Principalment, la detecció del VPH forma part d’una estratègia preventiva per detectar el virus abans que aquest es converteixi en una patologia.
No existeix un tractament antiviral específic per al VPH.
Pel que fa a les berrugues, en la majoria dels casos es poden eliminar a través d’una cirurgia, pomades o altres tractaments.
Si es desenvolupa un càncer, dependrà de l’etapa en la qual es diagnostiqui. Per exemple, si es detecta d’una manera precoç en el coll uterí pot comportar l’extirpació de teixits lesionats, mentre que quan està més avançat pot requerir una histerectomia, radioteràpia o quimioteràpia.
Per evitar la infecció del VPH és essencial l’ús del preservatiu. En canvi, en el càncer del coll uterí la prevenció es basa en una vacuna, que és altament eficaç. També es realitza un cribratge periòdic mitjançant una citologia cervical (prova de Papanicolau). Aquesta estratègia, però, s’està canviant per l’ús de tècniques de detecció del virus i així, junt amb la citologia, poder seguir les diferents etapes del procés de la malaltia (adquisició, persistència, progressió a lesions precanceroses i invasió).
És una cardiopatia que presenta una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral.
Els pacients amb canal auriculoventricular presenten una esquerda en la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor i una malformació de la vàlvula mitral, que és la que regula el flux de sang de la cavitat esquerra del cor.
En el cas de canal auriculoventricular parcial pot veure’s afectada la part superior (auricular) o inferior (ventricular) de la paret. En cas de canal auriculoventricular complet l’esquerda afectaria tant la cavitat auricular com la ventricular de la paret.
Segons la mida de l’esquerda interauricular i del grau d'insuficiència mitral, aquesta cardiopatia pot presentar símptomes o no presentar-ne.
En el cas que n’apareguin, els més habituals són els associats a la insuficiència cardíaca:
Es du a terme mitjançant una ecocardiografia que identifica la presència del defecte i el grau d’insuficiència mitral.
Aquesta cardiopatia es corregeix amb cirurgia, en què es tancarà la comunicació interauricular amb un pegat i es repararà la vàlvula mitral mitjançant el tancament de l’esquerda. L’edat ideal per corregir la cadena AV parcial és entre l’any i els quatre anys de vida.
La gran majoria de pacients als quals se’ls corregeix un defecte d’aquest tipus arriben a una expectativa i qualitat de vida semblants a la de la població general. Els pacients als quals no se’ls corregeix, poden desenvolupar hipertensió pulmonar, una malaltia que disminueix dràsticament l’edat de supervivència a partir dels trenta i quaranta anys.
Hi ha un petit percentatge de pacients (< 10 %) en què la insuficiència mitral necessitarà més procediments al llarg de la seva vida.
La displàsia acetabular o del maluc en adolescents i persones adultes joves és una malformació del maluc. Es caracteritza per la pèrdua de la concavitat de la còtila (poc profunda i aplanada) i la verticalització del sostre acetabular, amb una mala posició i cobertura del cap femoral que genera una inestabilitat del maluc.
El dolor sol aparèixer de forma lenta, però de vegades de forma brusca per un increment de l'activitat física o esportiva, augment de pes o embaràs.
Malgrat la implementació rutinària de l'examen clínic i ecogràfic del nadó per a la detecció i el tractament precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc, aquesta malaltia continua sent la causa més freqüent de displàsia acetabular de l'adolescent i de l'adult jove, i responsable de més del 50% de les artrosis degeneratives del maluc que necessitaran un tractament quirúrgic mitjançant una pròtesi total o altres tècniques de preservació del maluc.
La major part dels casos estan causats per la displàsia del desenvolupament del maluc; però en d’altres, a un desenvolupament i creixement anòmal de l’acetàbul per causa d’una deformitat en el cap femoral. La sobrecàrrega en l’articulació fa que el cartílag articular es deteriori més de pressa.
La incidència en els adults és molt variable. La incidència de la displàsia del desenvolupament del maluc és d’1 o 2% en els nounats i el 60% de les artrosis de maluc tenen el seu origen en seqüeles de la displàsia acetabular.
L'exploració física pot ser normal o provocar dolor inguinal en realitzar una flexió forçada amb rotació interna i adducció del maluc "impingement test" que denota una anomalia interarticular.
Les radiografies AP en bipedestació i "fals" perfil i axial de maluc són útils per al diagnòstic i valoració de la gravetat. La ressonància magnètica d'alta definició de què disposem en el nostre centre permet veure les estructures i la qualitat del cartílag articular. Si persisteixen dubtes, és útil l'artroscòpia.
El diagnòstic precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc en el període postnatal amb l'exploració física rutinària (tests de Barlow i Ortolani) i l'ecografia de maluc permeten un tractament precoç i prevenir la displàsia acetabular residual.
El neuroblastoma és un dels càncers més comuns en nens menors de cinc anys i representa la meitat dels càncers en els nadons. És molt rar que aquest tipus de càncer es presenti en nens més grans o en adolescents. El neuroblastoma es forma a partir d’unes cèl·lules de l’embrió formades pels ganglis simpàtics i la medul·la suprarenal i pot tenir, per tant, diferents localitzacions i una presentació clínica molt variada.
Actualment, no se’n coneix la causa, però sí que se sap que molt poques vegades és hereditari. Aproximadament dues terceres parts dels neuroblastomes es presenten a la glàndula suprarenal (que es localitza per sobre dels ronyons) o a prop de la medul·la espinal a les cèl·lules de nervis que controlen el ritme del cor, la pressió i la digestió. Altres neuroblastomes poden aparèixer al pit, al coll o a la pelvis. Moltes vegades, quan se’n fa el diagnòstic ja s’han propagat, hi ha metàstasi als ganglis limfàtics, al fetge, als ossos, a la medul·la òssia o a altres òrgans.
El neuroblastoma es pot dividir en altres dos tipus de tumor:
Els símptomes inicials dels neuroblastomes poden ser imprecisos i incloure fatiga, pèrdua de pes o pèrdua de la gana.
Els tumors abdominals poden causar dolor d’abdomen o problemes per orinar o evacuar.
Els tumors que pressionen la medul·la espinal poden causar debilitat dels braços o les cames i provoquen que el pacient tingui dificultats per moure els braços o per caminar.
Si el tumor s’ha propagat als ossos, pot provocar dolor i, si es propaga al voltant dels ulls, pot causar ulls sortits i ulleres. També hi pot haver inflamació o una massa al voltant de l'os o del teixit afectat. Altres símptomes menys comuns són la pèrdua de pes i la febre.
Les neoplàsies malignes en l’infant i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de morbimortalitat més important en aquests grups d’edat. Anualment a l’Estat espanyol es diagnostica càncer a 1.000 pacients menors de 14 anys. El neuroblastoma representa el 10 % dels càncers infantils.
Si el metge pensa que l’infant té un neuroblastoma, li farà un examen molt acurat i demanarà diverses proves de diagnòstic que determinaran la mida i la ubicació del tumor. Les proves més freqüents són:
Els tractaments s’administren tenint en compte l’estadi de la malaltia, l’edat del nen i la ubicació del tumor.
Alguns neuroblastomes de risc baix poden desaparèixer sense cap tractament i, d’altres, es poden curar amb cirurgia sense necessitat d’altres tractaments. No obstant això, molts tumors anomenats de “risc alt” ja tindran cèl·lules del tumor que s’han propagat a altres parts del cos i caldrà combinar el tractament amb quimioteràpia, cirurgia, radioteràpia, trasplantament de moll de l’os i immunoteràpia.
Actualment, no hi ha mesures que permetin prevenir aquest tumor.
El canal auriculoventricular complet és una cardiopatia congènita causada per una esquerda a la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor.
És una cardiopatia congènita causada per una esquerda a la paret que separa les cavitats dreta i esquerra del cor. Aquesta comunicació afecta tant les aurícules (cavitats superiors) com els ventricles (cavitats inferiors).
La causa és un defecte en la formació dels coixinets endocàrdics, que són els encarregats de la creació i unió de les vàlvules auriculoventriculars amb els septes cardíacs, les parets que separen les dues cavitats.
Aquesta cardiopatia també es caracteritza per la presència d’una sola vàlvula auriculoventricular en el lloc de les dues vàlvules, tricúspide i mitral.
Els infants amb aquesta cardiopatia presenten els símptomes clàssics d’insuficiència o fallada cardíaca. Això inclou infeccions respiratòries freqüents, dificultat en l’alimentació i a guanyar pes.
Correspon al 4% de totes les cardiopaties i, aproximadament, la meitat dels defectes cardíacs que pateixen els infants amb síndrome de Down.
El diagnòstic es fa mitjançant ecocardiografia 2D.
Els nadons que pateixen aquesta cardiopatia se solen operar quan tenen uns sis mesos. La intervenció consisteix en el tancament de la comunicació o esquerda interventricular i interauricular mitjançant un pegat. També es reconstrueix la vàlvula auriculoventricular, per crear una vàlvula al costat dret i una altra a l’esquerre.
En els menors de sis mesos que es trobin molt simptomàtics, es pot realitzar prèviament una intervenció pal·liativa anomenada cerclatge pulmonar. En aquesta intervenció es realitza un estrenyiment de l’artèria pulmonar mitjançant una cinta per disminuir l’excés de flux pulmonar.
La diftèria és una malaltia infecciosa aguda causada pel bacteri “Corynebacterium diphtheriae”, que afecta exclusivament els humans. Es pot manifestar amb una afectació al tracte respiratori superior (amígdales, laringe, faringe i mucosa nasal). El bacteri produeix una exotoxina que és la responsable de les manifestacions clíniques de la malaltia. En adults, pot arribar a ser mortal entre un 5 % i un 10 % dels casos i, en nens, la mortalitat arriba fins al 20 %.
La manifestació característica de la diftèria respiratòria és la formació de membranes de color blanc grisós (pseudomembranes) a les amígdales i la faringe. Les membranes solen estar molt adherides i això fa que sagnin amb facilitat.
Els símptomes més freqüents són:
Gràcies a la vacunació, feia més de tres dècades que no es diagnosticava a l’Estat espanyol. L’any 2015, però, se’n va produir un cas en un nen que no havia estat vacunat.
La transmissió de la diftèria es produeix per via respiratòria o per contacte físic estret amb una persona malalta o una portadora sana del bacteri que no hagi desenvolupat mai els símptomes.
El període d’incubació és de dos a set dies, i es transmet des de set dies abans de l’inici dels símptomes fins a dues o tres setmanes després.
El diagnòstic de confirmació es fa mitjançant un cultiu microbiològic de mostres clíniques (exsudat nasal, faringi o de les pseudomembranes).
Cal que s’administri al més aviat possible (en les primeres 48 hores de l’inici dels símptomes, sense esperar la confirmació diagnòstica del laboratori) l’antitoxina diftèrica i el tractament antibiòtic amb penicil·lina G procaïna.
La principal mesura per prevenir la diftèria és la vacunació, que protegeix en el 95 % dels casos. S’han d’administrar dosis de forma periòdica, ja que l’efecte no dura per sempre.
La vigilància epidemiològica i la profilaxi són fonamentals per tenir el bacteri controlat i perquè no apareguin casos secundaris.
La Malaltia de Chagas és una infecció que produeix el paràsit “Trypanosma cruzi”, que es transmet per la picada d’un vector (xinxa). Altres vies per la qual es pot transmetre és a través de la mare al seu fill (transmissió vertical), per transfusió de sang, per trasplantament d’òrgans de donants infectats o per ingesta d’aliments contaminats amb el paràsit.
De moment, s’ha aconseguit reduir el nombre de casos nous mitjançant polítiques per eliminar el vector als països endèmics, així com protocols de cribratge de donants de sang, d’òrgans i a les dones embarassades. Els reptes de futur per curar la patologia són mantenir i augmentar aquestes mesures, a més de desenvolupar nous marcadors d’evolució i resposta al tractament de pacients en fase crònica i de fàrmacs nous per atendre la malaltia.
La malaltia de Chagas és endèmica de l’Amèrica Llatina i és un repte per la salut global, arran dels moviments migratoris des de països de la regió. Principalment, la transmissió de la picada de la xinxa es dona a Bolívia, on hi ha el nombre més elevat de casos. A més, també hi ha contagis al nord-oest de l’Argentina, al Perú, al Paraguai, a l’Equador, a Nicaragua i al sud de Mèxic. Fora d’aquestes àrees, la via de transmissió més freqüent és la de mare a fill.
La majoria de pacients amb malaltia de Chagas són asimptomàtics, és a dir, que no presenten símptomes, cosa que en dificulta la detecció. La malaltia es desenvolupa en dues fases:
Aquesta malaltia afecta entre sis i set milions de persones, però s’estima que al voltant de 60 milions estan en risc d’infecció. A Catalunya n’hi ha uns 11.000 casos.
Actualment, hi ha dos fàrmacs que serveixen per tractar la malaltia de Chagas: Benznidazol i Nifurtimox. En el cas que es desenvolupi una malaltia cardíaca i/o digestiva es necessitarà un tractament específic per a aquestes complicacions.
En el cas de Catalunya hi ha el “Protocol de cribratge i diagnòstic de malaltia de Chagas en dones embarassades llatinoamericanes i en els seus nadons” des del 2011. Amb aquest protocol es detecten els possibles casos congènits i al mateix temps es cribren activament les donacions de sang i d’òrgans entre els donants.
L’ictus és una alteració sobtada de la circulació cerebral causada per l’obstrucció o el trencament d’un vas sanguini. La manca d’oxigen pot provocar dany cerebral irreversible, per això la detecció precoç i l’atenció immediata són essencials.
L’ictus és una malaltia causada per una alteració de la circulació de la sang al cervell. Aquesta alteració és deguda al tamponament d’una artèria (ictus isquèmic) o al trencament d’un vas sanguini (ictus hemorràgic), que impedeix que la sang arribi al cervell i, per tant, altera temporal o permanentment les funcions cerebrals. Quan el flux sanguini no pot arribar, la part del cervell afectada no obté nutrients i oxigen. A conseqüència d’això, les cèl·lules cerebrals poden morir, causant greus seqüeles.
Per aquest motiu, si se sospita que la persona està patint un ictus, s’ha d’avisar ràpidament al servei d’emergències mèdiques (SEM) trucant al 112. Actuar de pressa és imprescindible per minimitzar o eliminar les possibles seqüeles.
Els ictus es poden agrupar en dues grans categories segons el motiu que els produeix:
Quan es produeix una interrupció del flux sanguini temporal (entre una i 24 hores) parlem d’un Accident Isquèmic Transitori (AIT); però, si la durada és superior o l’escàner cerebral detecta necrosis (mort neuronal), es considera ictus isquèmic. L’AIT és un factor predictiu de malalties vasculars i, en el cas de l’ictus, és un avís que la persona està en risc de patir-ne un. De fet, un 40% de les persones que pateixen un ictus han patit prèviament un AIT.
Davant l’aparició sobtada d’un o de diversos dels següents símptomes s’ha d’actuar amb rapidesa trucant a l'112:
Qualsevol persona pot patir un ictus, independentment de l’edat i la condició, tot i que és més freqüent en persones d’edat avançada. Al voltant del 75 % dels casos es produeixen en persones de més de 65 anys, tot i que cada cop més afecta adults joves a causa dels seus hàbits de vida (entre el 15 i el 20 % són menors de 45 anys). L’ictus també pot afectar infants: només a Catalunya, 900 nens/es viuen amb una discapacitat a conseqüència d'un ictus.
Aquesta malaltia també és coneguda per altres termes com feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral, trombosis o accident vascular cerebral (AVC). A Catalunya, més de 13.000 persones ingressen cada any per un ictus i, malauradament, no sempre s’arriba a temps de salvar el malalt.
Per determinar la causa d'un ictus és necessari realitzar un escàner cerebral (TC). L'estudi es pot completar revisant l’estat dels vasos cerebrals i cardíacs, tenint en compte els factors de risc i malalties cròniques que presenta el pacient. Tot i això, no sempre és possible descobrir-ne l'origen.
Conèixer la causa d'un ictus permet establir el tractament més adequat per evitar que torni a succeir. Segons l’etiologia (causa) es pot classificar en:
Davant la sospita d’ictus s’ha de fer una prova de neuroimatge (tomografia computaritzada cerebral (TC) o ressonància magnètica (RM)) tan de pressa com sigui possible, que ens informarà de:
És possible que els especialistes demanin altres proves com ara una radiografia de tòrax (es realitza en el moment de l’ingrés com a primera avaluació), un doopler o dúplex transcranial (per conèixer la presència i localització d’una possible oclusió o estenosis intracranial), una analítica (per saber l’estat de factors de risc, estudi immunològic i de coagulació, serologies, hormones, funció renal, etc.) o un estudi cardiològic (si hi ha sospites d’un ictus cardioembòlic).
Després del diagnòstic, els especialistes poden demanar repetir les proves per detectar canvis comparant les imatges obtingudes amb les prèvies, o bé sol·licitar-ne d'altres.
El tractament de l'ictus s'ha d'aplicar de forma immediata, ja que la ràpida actuació pot disminuir les conseqüències posteriors. Tot i això, habitualment és necessari un període de rehabilitació per eliminar o reduir les possibles seqüeles.
Després de patir un ictus el risc de tenir-ne un altre és major, per això és necessari prendre medicaments per reduir-ne el risc, seguint sempre les pautes mèdiques. Durant el primer any després de patir-lo és quan hi ha major risc de recaiguda.
El fet de patir un segon ictus pot tenir un desenllaç fatal. En els supervivents, comporta un augment del grau de discapacitat i de risc de demència, així com major taxa d’institucionalització.
L’afectació pot ser diferent en cada pacient. Els símptomes, més o menys greus, depenen de la zona i el volum de cervell afectat, així com de l’estat general de salut previ.
En el cas d'un atac isquèmic transitori (AIT), que no acostuma a deixar seqüeles, o algun tipus d’ictus isquèmic, amb una bona resposta al tractament, la recuperació és pràcticament immediata. En altres ocasions, la recuperació és a més llarg termini i es produeix en setmanes / mesos, deixant algun tipus de seqüela.
També pot produir-se un empitjorament del pacient per causes neurològiques o complicacions com febre, infeccions o altres. En els casos més greus pot comportar la mort.
Un cop el pacient tingui l’alta, els professionals de referència són l’equip d’atenció primària, que controlaran els factors de risc i altres malalties cròniques. En casos complexos, s’hauran de fer visites amb especialistes, com ara neuròlegs.
La tornada al domicili després de l'alta hospitalària variarà en funció del grau d’afectació i la situació familiar. De la mateixa manera, la reincorporació a la vida quotidiana dependrà de les seqüeles de cada malalt.
Són malalties hereditàries que afecten el cor i l’aorta. Inclouen un conjunt de malalties com ara les miocardiopaties, canalopaties i aortopaties de base genètica.
Les miocardiopaties són les malalties del miocardi. N’hi ha de diversos tipus: dilatada, hipertròfica, no compactada, displàsia arritmogènica del ventricle dret i/o esquerre i la restrictiva. Per al seu diagnòstic es fan servir les tècniques d’imatge. El tractament mèdic i, si és necessari, la implantació de dispositius tipus desfibril·lador-resincronitzador, permeten evitar complicacions i una millor qualitat de vida dels pacients.
Per al diagnòstic de les canalopaties, com ara la síndrome de Brugada, la síndrome de QT llarg i QT curt, i la taquicàrdia ventricular catecolaminèrgica polimòrfica, són importants les proves de provocació farmacològica. El tractament és mèdic i, a vegades, pot ser necessari implantar un dispositiu desfibril·lador.
Les aortopaties, o malalties de l’aorta, familiars com ara la síndrome de Marfan, Loeys-Dietz i Ehlers-Danlos vascular, entre d’altres, necessiten tècniques d’imatge per fer-ne un diagnòstic acurat. El tractament mèdic i la cirurgia electiva aòrtica permeten evitar-ne complicacions.
Els símptomes de les cardiopaties familiars són:
La prevalença d’aquestes malalties pot variar entre l’1/500 en la miocardiopatia hipertròfica, l’1/5.000 en les canalopaties i l’1/5.000-10.000 en la síndrome de Marfan. Per tant, algunes d’aquestes malalties es poden considerar minoritàries.
Per fer-ne el diagnòstic s’utilitzen:
El tractament pot necessitar cirurgia aòrtica, l’ús del desfibril·lador automàtic implantable-resincronitzador o l’ablació septal.
En el conjunt de cardiopaties familiars és important la recerca de familiars afectats. El cribratge familiar permet detectar casos no diagnosticats i fer-ne un tractament precoç i, en alguns casos, un diagnòstic de preimplantació.
La malaltia celíaca és una malaltia autoimmunitària en què la ingesta de gluten danya l’intestí prim, afectant l’absorció de nutrients. Pot aparèixer a qualsevol edat i presenta símptomes digestius i no digestius. El diagnòstic es fa amb proves serològiques i biòpsia, i l’únic tractament és una dieta estricta sense gluten.
De naturalesa autoimmunitària, la malaltia celíaca és la reacció, per predisposició genètica, a la ingesta del gluten, una proteïna present en el blat, el sègol, l’ordi, la civada, l’espelta, el kamut i el triticale.
El fet d’ingerir gluten provoca a les persones celíaques una lesió a les vellositats del budell prim que afecta la seva capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments (proteïnes, carbohidrats, greixos, sals minerals i vitamines).
La celiaquia es pot presentar en qualsevol edat i, encara que afecta persones de tots els orígens, sembla que és més comuna entre les de raça blanca amb avantpassats provinents del nord d’Europa. Els estudis més recents demostren que aquesta malaltia afecta aproximadament 1 de cada 100 persones i actualment es considera que es tracta de la malaltia crònica intestinal més freqüent en el món occidental.
Tot i que pot haver-hi celíacs que no presentin símptomes, els més freqüents són:
Es desconeix amb exactitud per què una persona desenvolupa la malaltia celíaca, però se sap del cert que existeixen factors genètics que predisposen la persona a patir-la. Sembla ser, però, que el component genètic no és determinant perquè la malaltia s’arribi a desenvolupar i que calen també factors ambientals. Tot i tenir un origen genètic, no es pot dir que sigui una malaltia hereditària, encara que, si es compara amb la població en general, el fet que una persona la pateixi incrementa les possibilitats que els seus familiars la puguin patir. La probabilitat de patir-la si algun familiar la té és del 10%.
Els familiars de primer grau de pacients celíacs i les persones amb malalties associades, com ara la diabetis tipus I o les malalties autoimmunes, tenen més risc de patir-la.
La celiaquia es pot presentar a qualsevol edat i és més freqüent en dones que en homes. La seva prevalença a Catalunya és d’1 de cada 204 habitants i es detecta amb més freqüència en nens que en adults.
El procés del diagnòstic es basa en la sospita clínica o en el reconeixement d’algun dels factors de risc. Es disposa de marcadors serològics com ara els anticossos antitransglutaminasa o antipèptids deaminats de la gliadina. Si aquests són positius, s’ha de fer una biòpsia intestinal endoscòpica per confirmar-ne el diagnòstic.
També es poden fer estudis genètics de HLA-DQ2 i HLA-DQ8 per identificar les persones de risc.
Actualment, el tractament de la malaltia celíaca consisteix en l’eliminació completa i permanent del gluten de la dieta dels pacients.
Els celíacs no poden prendre productes alimentaris que continguin blat, civada, ordi o sègol. En la majoria dels casos s’aconsegueix una recuperació total i permanent de la lesió intestinal, sempre que no es tornin a menjar aliments amb gluten. Aquesta eliminació només es recomana als pacients amb malaltia celíaca o amb sensibilitat no celíaca al gluten, per tant, no és ni necessària ni recomanable que també l’elimini la població general.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades