Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
És un tipus de càncer situat als ossos o als teixits tous. El sarcoma d’Ewing és el segon càncer d’os més comú en infants, i normalment es presenta entre els deu i els vint anys. També és més comú en homes que en dones.
El sarcoma d’Ewing i els tumors neuroectodèrmics primitius (PNET) són un tipus de càncer que inclouen diversos tipus de tumors malignes que comparteixen una anormalitat cromosòmica comuna. El tumor d’Ewing situat en el teixit tou, s’anomena sarcoma d’Ewing extraesquelètic i se sol donar a la cuixa, a la pelvis, a àrees de la columna, a la paret del tòrax o al peu.
El tumor neuroectodèrmic primitiu en ossos o teixits tous és el menys comú de la família de tumors del sarcoma d’Ewing. Està format per cèl·lules nervioses immadures.
Els símptomes més comuns del sarcoma d’Ewing són:
També hi pot haver inflamació o una massa al voltant de l’os o del teixit afectat. Molt sovint, en el moment del diagnòstic s’hi troba una fractura patològica (un trencament sense traumatisme), ja que el tumor ha debilitat l’os. Altres símptomes menys comuns d’aquest tipus de tumor són la pèrdua de pes i la febre.
Les neoplàsies malignes en l’infant i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de morbimortalitat més important en aquests grups d’edat. El sarcoma d’Ewing representa el 3 % dels càncers diagnosticats a nens a l’Estat espanyol. Cada any n’hi ha 30 nous casos en menors de 14 anys.
En cas que el nen presenti símptomes d’aquest sarcoma, el metge pot fer diversos exàmens de diagnòstic que poden incloure:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la mida i la ubicació del tumor i a indicar si s’ha propagat a altres parts del cos.
Freqüentment, es fan servir tres tipus de teràpia per tractar els tumors d’Ewing. Sempre s’utilitza la quimioteràpia, perquè la cirurgia (sigui per salvar el membre o sigui per amputar-lo) o la radiació s’usen per al control local. El tipus de teràpia dependrà de l’edat de l’infant, de la ubicació del tumor i de si s’ha propagat a altres parts del cos.
Actualment, no hi ha mesures que permetin prevenir aquest tumor.
L’epidermòlisi ampul·lar (EB) és una malaltia que engloba un grup de desordres determinats genèticament i que es caracteritzen per l’excessiva fragilitat de la pell i les mucoses davant de traumes mecànics mínims. La malaltia apareix al naixement o els primers anys i dura tota la vida. El pronòstic és variable, però sol ser greu. L’edat de supervivència són els 50 anys i la malaltia comporta complicacions infeccioses, nutricionals o neoplàstiques. Actualment, no té un tractament eficaç.
En funció de la zona de la pell on es produeix la butllofa, la malaltia es divideix en quatre grans grups i al seu torn en més de 32 subgrups.
Els símptomes cutanis més freqüents són l’aparició de butllofes a les zones de més fricció com ara les mans i els peus. Són lesions hemorràgiques que poden produir crostes que s’infecten fàcilment i pruïja constant. El rascat contribueix a l’aparició de noves lesions i a la sobreinfecció de les ja existents.
Un cop s’ha curat la butllofa, apareixen quists de mílium, cicatrius atròfiques o hipertròfiques que originen sindactílies de mans i peus, contractures articulars, així com deformitats estètiques i limitació funcional en l’ús de les mans o a la deambulació. Tot això, comporta una pèrdua d’autonomia.
A més, les ferides cròniques poden produir carcinomes cutanis de gran agressivitat.
A banda d’això, també pot desencadenar manifestacions extracutànies, com la participació en annexos de la pell, les dents i els sistemes gastrointestinal, tracte urinari i l’epiteli pulmonar.
La malaltia presenta una prevalença baixa i afecta un de cada 17.000 nascuts vius al món.
Per detectar la malaltia es fa, principalment, un mapatge per immunofluorescència i microscòpia electrònica. A més, en el cas d’aquests pacients el diagnòstic genètic és obligat perquè la malaltia pot implicar una evolució i pronòstic diferents.
Tot i que s’està investigant, de moment, és una malaltia que no té cura, però sí que es poden fer tractaments preventius i simptomàtics de les lesions cutànies, així com de les complicacions sistèmiques. Quan es manifesta la patologia és vital l’actuació ràpida perquè d’això depèn la qualitat i l’esperança de vida dels pacients.
Actualment, s’estan investigant noves teràpies cel·lulars i moleculars per combatre la malaltia.
El virus del papil·loma humà (VHP) generalment es transmet per la via sexual i, principalment, infecta la pell (penis, vulva, anus) o les mucoses (vagina, coll uterí i recte) de les àrees genitals tant dels homes com de les dones. Així mateix, pot sorgir en l'àrea bucal i de la zona de la faringoamigdalar.
És una transmissió molt freqüent i en la majoria de casos no produeix cap patologia. No obstant això, pot desencadenar una malaltia benigna en forma de berrugues o, en menor freqüència, diferents tipus de càncer. En el cas de la dona, el VPH pot produir càncer en el coll uterí.
El virus del VPH es transmet per contacte directe, pell amb pell i sexual, i no pels fluids. En la majoria de les ocasions, un 90% dels casos, desapareix de manera espontània, però mentre el virus està present és transmissible.
El VPH es classifica en funció del risc que té o no de desenvolupar càncer:
Cal destacar que una persona es pot infectar amb més d’un tipus de VPH. A més, la persistència d’una infecció pot acabar desenvolupant un càncer en el coll uterí, la vulva, el penis, l’anus o orofaringe.
En concret, el virus inicia uns canvis displàstics en les cèl·lules epitelials que evolucionen fins que es produeix un càncer invasiu. Això succeeix progressivament i des que es produeix la infecció fins que es desenvolupa la malaltia poden passar fins a vint anys.
Poden aparèixer berrugues genitals o sortir com petites protuberàncies o grups d’elles en la zona genital de diverses mides i formes.
En el cas del càncer no apareixen símptomes fins que no s’està en un període molt avançat. En el del coll uterí els símptomes que es manifesten són:
A Catalunya la incidència del càncer uterí és de 7,2 casos per cada 100.000 dones l’any (2003-2007). Això implica que representi el 2,8 % de tots els tumors del sexe femení. Entre la franja d’edat d’entre 35 i 64 anys aquesta incidència s’enfila fins als 16,1 casos per cada 100.000 dones. A més, el risc de desenvolupar aquesta patologia és d’una per cada 106 de les dones que viuen fins als 75 anys.
En el cas del càncer anal té una incidència anual d’1,8 casos per cada 100.000 habitants, però en el cas del grup d’homes que tenen relacions amb altres persones del mateix sexe i estan infectats pel VIH l’afectació puja fins als 70 o 128 casos per cada 100.000 homes.
Quan sorgeixen berrugues, el diagnòstic sol ser clínic o per biòpsia. Pel que fa al càncer es detecta per mitjà d’una citologia, que permet veure els canvis anòmals en les cèl·lules abans que es desenvolupi. Si aquesta prova surt anòmala es pot complementar amb una colposcòpia que permet examinar el coll de l’úter a través d’una lupa i prendre’n mostres.
Principalment, la detecció del VPH forma part d’una estratègia preventiva per detectar el virus abans que aquest es converteixi en una patologia.
No existeix un tractament antiviral específic per al VPH.
Pel que fa a les berrugues, en la majoria dels casos es poden eliminar a través d’una cirurgia, pomades o altres tractaments.
Si es desenvolupa un càncer, dependrà de l’etapa en la qual es diagnostiqui. Per exemple, si es detecta d’una manera precoç en el coll uterí pot comportar l’extirpació de teixits lesionats, mentre que quan està més avançat pot requerir una histerectomia, radioteràpia o quimioteràpia.
Per evitar la infecció del VPH és essencial l’ús del preservatiu. En canvi, en el càncer del coll uterí la prevenció es basa en una vacuna, que és altament eficaç. També es realitza un cribratge periòdic mitjançant una citologia cervical (prova de Papanicolau). Aquesta estratègia, però, s’està canviant per l’ús de tècniques de detecció del virus i així, junt amb la citologia, poder seguir les diferents etapes del procés de la malaltia (adquisició, persistència, progressió a lesions precanceroses i invasió).
La displàsia acetabular o del maluc en adolescents i persones adultes joves és una malformació del maluc. Es caracteritza per la pèrdua de la concavitat de la còtila (poc profunda i aplanada) i la verticalització del sostre acetabular, amb una mala posició i cobertura del cap femoral que genera una inestabilitat del maluc.
El dolor sol aparèixer de forma lenta, però de vegades de forma brusca per un increment de l'activitat física o esportiva, augment de pes o embaràs.
Malgrat la implementació rutinària de l'examen clínic i ecogràfic del nadó per a la detecció i el tractament precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc, aquesta malaltia continua sent la causa més freqüent de displàsia acetabular de l'adolescent i de l'adult jove, i responsable de més del 50% de les artrosis degeneratives del maluc que necessitaran un tractament quirúrgic mitjançant una pròtesi total o altres tècniques de preservació del maluc.
La major part dels casos estan causats per la displàsia del desenvolupament del maluc; però en d’altres, a un desenvolupament i creixement anòmal de l’acetàbul per causa d’una deformitat en el cap femoral. La sobrecàrrega en l’articulació fa que el cartílag articular es deteriori més de pressa.
La incidència en els adults és molt variable. La incidència de la displàsia del desenvolupament del maluc és d’1 o 2% en els nounats i el 60% de les artrosis de maluc tenen el seu origen en seqüeles de la displàsia acetabular.
L'exploració física pot ser normal o provocar dolor inguinal en realitzar una flexió forçada amb rotació interna i adducció del maluc "impingement test" que denota una anomalia interarticular.
Les radiografies AP en bipedestació i "fals" perfil i axial de maluc són útils per al diagnòstic i valoració de la gravetat. La ressonància magnètica d'alta definició de què disposem en el nostre centre permet veure les estructures i la qualitat del cartílag articular. Si persisteixen dubtes, és útil l'artroscòpia.
El diagnòstic precoç de la displàsia del desenvolupament del maluc en el període postnatal amb l'exploració física rutinària (tests de Barlow i Ortolani) i l'ecografia de maluc permeten un tractament precoç i prevenir la displàsia acetabular residual.
L’osteosarcoma o sarcoma osteogènic és un tipus de càncer que es desenvolupa a les cèl·lules òssies. És un tumor maligne que pot propagar-se a gairebé qualsevol òrgan o teixit del cos. Sol començar als extrems dels ossos de les cames i dels braços, però es pot trobar també a altres ossos.
Els ossos més comuns en què es troba són el fèmur distal (per sobre del genoll), la tíbia proximal (per sota del genoll) i l’húmer proximal (al braç per sota de l’espatlla).
Pot propagar-se a gairebé qualsevol òrgan o teixit del cos, però sol fer-ho primer als pulmons. Es presenta molt sovint en infants i joves de 10 a 20 anys que estan experimentant un creixement ràpid. Sol aparèixer en una zona on hi ha hagut un traumatisme, però actualment no es coneix la relació que hi ha entre el traumatisme i el risc de desenvolupar un osteosarcoma.
Els més freqüents són dolor a la zona del tumor i una inflamació o bony.
El moviment pot causar un augment del dolor.
Si el tumor és al maluc o la cama, l’infant pot coixejar.
Les neoplàsies malignes en el nen i en l’adolescent són malalties poc freqüents, però són una de les causes de mortalitat més important en aquests grups d’edat. L’osteosarcoma representa el 4 % dels càncers diagnosticats a nens a l’Estat espanyol. Al nostre país cada any hi ha 40 casos nous en menors de 14 anys.
Hi ha diferents eines per detectar un osteosarcoma:
Aquests exàmens ajudaran a determinar la ubicació i la mida del tumor i si s’ha propagat a una altra part del cos. Aquesta informació determina la fase en què es troba i és necessària per decidir el tractament que cal seguir.
L’osteosarcoma es tracta amb dos tipus de teràpia: la cirurgia (salvant l’extremitat o amputant-la) i amb quimioteràpia.
Normalment, la quimioteràpia s’administra unes setmanes abans i després de la cirurgia. El tipus de cirurgia depèn de la mida, de la ubicació del tumor i de l’edat del nen.
Les cremades crítiques són lesions produïdes per fonts d’energia tèrmica, química o mecànica que poden afectar no només la pell sinó també el funcionament d’òrgans interns. Quan són extenses, desencadenen una resposta inflamatòria sistèmica amb risc vital.
Les cremades es produeixen perquè l’organisme interacciona amb una font d’energia que eleva la temperatura del teixit. Això provoca unes lesions dels teixits que coagulen les proteïnes i que produeixen la mort cel·lular. Tot i que poden ser una lesió local pot acabar repercutint en el funcionament d’òrgans i de sistemes interns.
En la majoria dels casos les cremades es produeixen perquè el nostre cos interactua amb una font energètica tèrmica, és a dir, que té una temperatura més alta que la nostra i ens transmet calor. Aquest és el cas de les flames, de l’aigua bullent, dels objectes calents i de les radiacions solars. També hi ha cremades que s’originen per una energia mecànica de fricció com els casos d’arrossegament.
Quan una cremada és extensa i afecta el 15 % del cos d’un adult o el 10 % del d’un infant o d’una persona de més de 50 anys, s’anomena “malaltia del gran cremat”. En aquesta malaltia s’alliberen una gran quantitat de factors proinflamatoris des de la cremada fins a la resta del cos a través del corrent sanguini. La fase aguda incrementa la permeabilitat de les membranes dels vasos sanguinis i de les cèl·lules del cos, fet que provoca canvis en la distribució corporal dels líquids i depressió de la funció cel·lular.
Per fer front a la cremada, el cos inicia al cap de pocs dies una resposta inflamatòria generalitzada que consisteix en un augment notable del catabolisme per aconseguir recursos energètics. A més, ofereix també una resposta hiperdinàmica que trasllada els recursos a les zones lesionades. Si la cremada no es cura aviat, la resposta inflamatòria pot acabar consumint els recursos, esgotar el malalt, provocar la fallida dels òrgans i, finalment, la mort.
Un cop curat, però, el pacient pot presentar seqüeles funcionals i estètiques a causa de la cicatrització o la retracció de les cicatrius. Aquest és el cas de les cicatrius hipertròfiques o queloides, brides cicatricials que limiten la mobilitat de les articulacions, retraccions palpebrals, microstomies, entre d’altres.
Segons la gravetat de les cremades n’hi ha de diversos graus i es manifesten de manera diferent:
Les cremades són un traumatisme freqüent, greu i incapacitant que, principalment, es donen en accidents laborals, domèstics o de trànsit. La Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria estima que a l’any tres de cada mil habitants pateixen cremades que necessiten atenció mèdica. Els centres d’atenció primària (CAP) atenen la major part dels casos, però entre el 15 % i el 20 % cal que ingressin a l’hospital.
El diagnòstic és clínic i fa falta personal professional altament especialitzat per curar-les, ja que es tracta d’una patologia infreqüent.
Segons el grau de la cremada, els tractaments poden ser de:
La majoria de les cremades són evitables i, per tant, les principals eines de prevenció són l’educació de la societat i la legislació.
L’ictus és una alteració sobtada de la circulació cerebral causada per l’obstrucció o el trencament d’un vas sanguini. La manca d’oxigen pot provocar dany cerebral irreversible, per això la detecció precoç i l’atenció immediata són essencials.
L’ictus és una malaltia causada per una alteració de la circulació de la sang al cervell. Aquesta alteració és deguda al tamponament d’una artèria (ictus isquèmic) o al trencament d’un vas sanguini (ictus hemorràgic), que impedeix que la sang arribi al cervell i, per tant, altera temporal o permanentment les funcions cerebrals. Quan el flux sanguini no pot arribar, la part del cervell afectada no obté nutrients i oxigen. A conseqüència d’això, les cèl·lules cerebrals poden morir, causant greus seqüeles.
Per aquest motiu, si se sospita que la persona està patint un ictus, s’ha d’avisar ràpidament al servei d’emergències mèdiques (SEM) trucant al 112. Actuar de pressa és imprescindible per minimitzar o eliminar les possibles seqüeles.
Els ictus es poden agrupar en dues grans categories segons el motiu que els produeix:
Quan es produeix una interrupció del flux sanguini temporal (entre una i 24 hores) parlem d’un Accident Isquèmic Transitori (AIT); però, si la durada és superior o l’escàner cerebral detecta necrosis (mort neuronal), es considera ictus isquèmic. L’AIT és un factor predictiu de malalties vasculars i, en el cas de l’ictus, és un avís que la persona està en risc de patir-ne un. De fet, un 40% de les persones que pateixen un ictus han patit prèviament un AIT.
Davant l’aparició sobtada d’un o de diversos dels següents símptomes s’ha d’actuar amb rapidesa trucant a l'112:
Qualsevol persona pot patir un ictus, independentment de l’edat i la condició, tot i que és més freqüent en persones d’edat avançada. Al voltant del 75 % dels casos es produeixen en persones de més de 65 anys, tot i que cada cop més afecta adults joves a causa dels seus hàbits de vida (entre el 15 i el 20 % són menors de 45 anys). L’ictus també pot afectar infants: només a Catalunya, 900 nens/es viuen amb una discapacitat a conseqüència d'un ictus.
Aquesta malaltia també és coneguda per altres termes com feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral, trombosis o accident vascular cerebral (AVC). A Catalunya, més de 13.000 persones ingressen cada any per un ictus i, malauradament, no sempre s’arriba a temps de salvar el malalt.
Per determinar la causa d'un ictus és necessari realitzar un escàner cerebral (TC). L'estudi es pot completar revisant l’estat dels vasos cerebrals i cardíacs, tenint en compte els factors de risc i malalties cròniques que presenta el pacient. Tot i això, no sempre és possible descobrir-ne l'origen.
Conèixer la causa d'un ictus permet establir el tractament més adequat per evitar que torni a succeir. Segons l’etiologia (causa) es pot classificar en:
Davant la sospita d’ictus s’ha de fer una prova de neuroimatge (tomografia computaritzada cerebral (TC) o ressonància magnètica (RM)) tan de pressa com sigui possible, que ens informarà de:
És possible que els especialistes demanin altres proves com ara una radiografia de tòrax (es realitza en el moment de l’ingrés com a primera avaluació), un doopler o dúplex transcranial (per conèixer la presència i localització d’una possible oclusió o estenosis intracranial), una analítica (per saber l’estat de factors de risc, estudi immunològic i de coagulació, serologies, hormones, funció renal, etc.) o un estudi cardiològic (si hi ha sospites d’un ictus cardioembòlic).
Després del diagnòstic, els especialistes poden demanar repetir les proves per detectar canvis comparant les imatges obtingudes amb les prèvies, o bé sol·licitar-ne d'altres.
El tractament de l'ictus s'ha d'aplicar de forma immediata, ja que la ràpida actuació pot disminuir les conseqüències posteriors. Tot i això, habitualment és necessari un període de rehabilitació per eliminar o reduir les possibles seqüeles.
Després de patir un ictus el risc de tenir-ne un altre és major, per això és necessari prendre medicaments per reduir-ne el risc, seguint sempre les pautes mèdiques. Durant el primer any després de patir-lo és quan hi ha major risc de recaiguda.
El fet de patir un segon ictus pot tenir un desenllaç fatal. En els supervivents, comporta un augment del grau de discapacitat i de risc de demència, així com major taxa d’institucionalització.
L’afectació pot ser diferent en cada pacient. Els símptomes, més o menys greus, depenen de la zona i el volum de cervell afectat, així com de l’estat general de salut previ.
En el cas d'un atac isquèmic transitori (AIT), que no acostuma a deixar seqüeles, o algun tipus d’ictus isquèmic, amb una bona resposta al tractament, la recuperació és pràcticament immediata. En altres ocasions, la recuperació és a més llarg termini i es produeix en setmanes / mesos, deixant algun tipus de seqüela.
També pot produir-se un empitjorament del pacient per causes neurològiques o complicacions com febre, infeccions o altres. En els casos més greus pot comportar la mort.
Un cop el pacient tingui l’alta, els professionals de referència són l’equip d’atenció primària, que controlaran els factors de risc i altres malalties cròniques. En casos complexos, s’hauran de fer visites amb especialistes, com ara neuròlegs.
La tornada al domicili després de l'alta hospitalària variarà en funció del grau d’afectació i la situació familiar. De la mateixa manera, la reincorporació a la vida quotidiana dependrà de les seqüeles de cada malalt.
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades