Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
El pacient és el centre i l'eix del nostre sistema. Som professionals compromesos amb una assistència de qualitat i la nostra estructura organitzativa trenca les fronteres tradicionals entre els serveis i els col·lectius professionals, amb un model exclusiu d'àrees de coneixement.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’aposta per la innovació ens permet estar a l'avantguarda de la medicina, proporcionant una assistència de primer nivell i adaptada a les necessitats canviants de cada pacient.
És una malaltia hematològica crònica infreqüent, un tipus de càncer d’evolució molt lenta. Es caracteritza principalment per l'augment de producció de glòbuls vermells, associada a un risc trombòtic més elevat tant en venes com en artèries. Té símptomes inespecífics com l'augment de la rubicundesa facial i la picor corporal. Tot i que de moment no es pot curar, es controla eficaçment.
Està inclosa en el grup de malalties mieloproliferatives cròniques. Se’n desconeix la causa, encara que se sap que hi ha mutacions que hi estan associades en el gen JAK2 i que es presenten en un 98% dels casos. No s'hereta, però en algunes famílies hi pot haver diversos afectats.
Es caracteritza per l'augment de producció de glòbuls vermells (també poden augmentar els glòbuls blancs i les plaquetes) i està associada amb un risc més alt de trombosi arterial o venosa.
És una malaltia crònica, que per ara no es cura, però que es controla eficaçment durant llargs períodes de temps i, en general, no dificulta les activitats diàries ni la feina. Són pacients que tenen més risc que la població general de desenvolupar altres malalties hematològiques, com leucèmia aguda o mielofibrosi.
Inicialment pot ser asimptomàtica. És característic el rubor facial. Els pacients solen presentar cansament, mal de cap, marejos i picor (especialment després de la dutxa). També poden tenir dolor abdominal per l’augment de la mida de la melsa.
Afecta principalment pacients de prop de 60 anys i és una mica més freqüent en homes que en dones.
Es fa principalment mitjançant una analítica en què s'evidencien valors alts d'hemoglobina i hematòcrit, també poden augmentar les plaquetes i els glòbuls blancs. A més, també es du a terme un estudi molecular (mutació del gen JAK2) mitjançant analítica. De vegades poden ser necessaris altres estudis per completar el diagnòstic, com per exemple una biòpsia de medul·la òssia.
El tractament té per objectiu prevenir complicacions i controlar els símptomes. Es basa a disminuir l'excés de glòbuls vermells mitjançant flebotomies (extraccions de sang que es fan al banc de sang). Tret d'alguna contraindicació, els pacients requereixen antiagregació (àcid acetilsalicílic). També poden estar indicats altres fàrmacs que disminueixen els glòbuls vermells.
Es controla habitualment amb analítiques
El més important és prevenir les complicacions trombòtiques associades a aquesta malaltia, mitjançant el control de factors de risc cardiovascular (hipertensió, dislipèmia, no fumar, obesitat, sedentarisme) i complir el tractament recomanat per l’hematòleg.
Són un grup heterogeni de neoplàsies de les cèl·lules mare de la sang que es caracteritzen per una hematopoesi (procés de fabricació dels elements de la sang) alterada que es tradueix en una medul·la òssia normo o hipercel·lular, però que degut a una elevada mort intramedul·lar, les cèl·lules sanguínies a la perifèria són escasses (citopènies) i morfològicament anòmales (displàsia).
Els pacients amb SMD presenten un curs clínic variable i un risc incrementat d'evolució a leucèmia aguda depenent del subtipus de SMD.
Poden aparèixer de novo o ser secundaris a tractaments citotòxics o a la radioteràpia.
És freqüent que els pacients amb SMD no presentin cap símptoma i que el diagnòstic es realitzi a conseqüència d'un control analític. No obstant això, quan apareixen símptomes, el més freqüent és que aquests siguin secundaris a les citopènies. El més habitual és astènia, pal·lidesa, palpitacions o sensació de falta d'aire amb l'esforç causa de la disminució de l'hemoglobina (anèmia). De vegades, poden presentar infeccions a conseqüència de falta de glòbuls blancs (neutropènia) o sagnat per xifra baixa de plaquetes (plaquetopènia). Aquests símptomes no són específics de la malaltia, de manera que davant la presència dels mateixos de manera persistent ha de consultar al metge d'atenció primària.
Els SMD no són malalties freqüents. Es detecten cada any 3 a 4 casos nous per cada 100.000 habitants. És més freqüent en pacients a partir dels 65 anys (75 casos / 100000 hab.) I són dues vegades més freqüents en homes que en dones.
El procés diagnòstic s'inicia amb una analítica en la qual s'observarà citopènies. Un cop es descarten altres causes que puguin justificar aquestes citopènies, es realitzarà un estudi medul·lar mitjançant un aspirat de moll de l'os (òrgan responsable de la fabricació dels elements de la sang).
L'aspirat medul·lar consisteix en una punció en l'os esternal o en un dels ossos de la pelvis, fet amb agulla fina amb anestèsia local. S'extreuen uns 4-10 ml de sang medul·lar mitjançant aspiració. En comptades ocasions és necessària l'extracció d'un cilindre ossi mitjançant punció-biòpsia amb una agulla gruixuda (trucut) De vegades, cal repetir la prova passat un temps per confirmar el diagnòstic.
El tractament dependrà de les característiques biològiques de la malaltia i de l'estat general del pacient.
Es basa en:
1. Tractament de suport mitjançant transfusions sanguínies.
2. Tractament mitjançant fàrmacs que intenten restaurar el correcte funcionament de la medul·la òssia.
3. Trasplantament de medul·la òssia. Consisteix a substituir la medul·la òssia malalta per la d'una persona sana compatible immunològicament. Aquesta opció és molt agressiva el que fa que només es pugui oferir a un determinat grup de pacients joves, amb bon estat físic i afectes d'un grup concret de SMD.
4. Assaigs clínics. Es tracta d'estudis que utilitzen fàrmacs nous però amb eficàcia comprovada en aquest grup de malalties
Càncer de pulmó és la denominació genèrica de la malaltia neoplàsica pulmonar en què hi ha presència de cèl·lules tumorals. Hi ha diferents tipus de càncer de pulmó, però tots tenen en comú el fet de tenir el consum de tabac com a factor de risc. Es detecta usualment pels símptomes que provoca, però pot ser també una troballa accidental en una exploració feta per una altra raó.
El càncer de pulmó s'origina quan prolifera un conjunt de cèl·lules canceroses i produeix un compromís local per l'espai que ocupen. Aquestes cèl·lules tenen tendència a escampar-se (metàstasi) en altres òrgans, i produeixen manifestacions neurològiques, dermatològiques o endocrines atípiques, perquè tenen un comportament biològic completament anòmal. Hi ha diferents tipus de càncer de pulmó des del punt de vista de la classificació cel·lular, que configuren tractaments i pronòstics diferents. Estem parlant sempre d'una malaltia greu, amb una supervivència global baixa al cap de 5 anys, que es pot estimar en un 20% dels pacients.
La recerca en aquesta malaltia en els últims anys ha portat a noves estratègies de tractament que en alguns casos aconsegueixen una remissió de la malaltia durant molt de temps.
El 90% tindran símptomes, que seran causats pel creixement local del tumor: símptomes respiratoris inespecífics com tos i dificultat per a respirar o en alguns casos emissió de sang amb l'esput.
També pot produir una gran diversitat de símptomes: vessament pleural (presència de líquid en la pleura), afectació d'arrels nervioses que passen pel tòrax, alteracions de la pell, i trastorns endocrins per què el tumor pot produir productes assemblats a les hormones normals.
Afecta ambdós sexes, amb predominança en el sexe masculí. La incidència del càncer de pulmó a la dona està augmentant d'una forma molt preocupant en els últims anys. Tot i que es pot produir en persones que no han fumat mai, l'antecedent tabàquic es troba gairebé sempre.
Amb la clínica tindrem una sospita, farem proves d'imatge en l'ordre: RX tòrax, TC, PET-TC per a confirmar la sospita i després la determinació de la classe cèl·lules implicades que haurem obtingut per punció pleural o per broncoscòpia. El diagnòstic final es fa sempre per confirmació de l'existència de cèl·lules neoplàsiques, determinació que fa el Servei d'Anatomia Patològica.
El tractament del càncer de pulmó cal que sigui individualitzat. La cirurgia pot tenir el seu paper, tant en el diagnòstic com en el tractament, així com la radioteràpia, la quimioteràpia, la immunoteràpia i l'ús de fàrmacs biològics adreçats a bloquejar determinats receptors cel·lulars, diferents en cada pacient.
Les proves més habituals per al diagnòstic són la radiografia de tòrax, el TAC, el PET-TAC, la punció-aspiració del líquid pleural i la broncoscòpia.
La prevenció del càncer de pulmó passa obligatòriament per l'abstenció absoluta del consum de tabac. També per evitar l'exposició a determinats tòxics ambientals, propis d'alguns entorns professionals, com són l'arsènic, l'asbest o el crom.
La mielofibrosi està inclosa en el grup de malalties mieloproliferatives cròniques, pot ser d'aparició nova (primària) o posterior a la policitèmia vera o la trombocitèmia essencial.
Es caracteritza per fibrosi de la medul·la òssia, defecte progressiu de la producció de les cèl·lules de la sang i una marcada presència de símptomes constitucionals, a més de l'augment de la mida de la melsa i del fetge que proven de compensar la producció de glòbuls vermells.
Aproximadament 1/3 dels pacients no tenen símptomes, i el diagnòstic es fa a partir de l'estudi d'alteracions en analítiques de control.
Els símptomes apareixen de manera gradual i els més comuns són cansament marcat, sudoració nocturna, febrícula, pèrdua de massa muscular, pèrdua de la gana i dolor abdominal. Aquests símptomes no són exclusius d'aquesta malaltia, per això quan es presenten, cal consultar amb el metge de capçalera el qual, davant de la sospita de diagnòstic de mielofibrosi, remetrà el pacient al servei d'hematologia corresponent.
És una malaltia que pot romandre estable durant molt de temps, o presentar-se amb formes molt simptomàtiques
Es considera una malaltia rara, amb una incidència baixa de 5-7 casos per milió d'habitants i any. Afecta principalment persones entre 60-70 anys.
S'inicia el diagnòstic a partir de l'estudi dels símptomes esmentats, d'alteracions en l'examen físic (com l'augment de la mida de la melsa) o d'alteracions en les analítiques com poden ser anèmia, disminució de glòbuls blancs i de plaquetes, entre d'altres.
Per diagnosticar-la és indispensable fer una biòpsia de medul·la òssia que, juntament amb l'analítica, permetrà determinar els factors de risc de progressió de la malaltia, que guiaran el tractament.
El tractament es determina en funció del risc de progressió de la malaltia, les característiques del pacient i la presència de símptomes.
Per ara, l'únic tractament curatiu és el trasplantament de progenitors hematopoètics que pot oferir-se només a un petit grup de pacients, ja que s’acostuma a presentar en pacients grans, no candidats a aquest tipus de tractament.
Per tant, actualment el principal objectiu del tractament és controlar els símptomes i evitar les complicacions. Per al control dels símptomes relacionats amb l'anèmia s'utilitzen fàrmacs com l'eritropoetina, danazol, entre d'altres, i fins i tot transfusions de sang.
Per controlar els símptomes o l'augment de la mida de la melsa, s'usa hidroxiurea i ruxolitinib, principalment.
Hi ha assaigs clínics que intenten millorar el tractament actual, consulta amb el teu hematòleg quins són els disponibles.
Es controla habitualment amb analítiques.
La leucèmia aguda compren un conjunt de neoplàsies del sistema hematopoètic caracteritzat per la proliferació i acumulació important de cèl·lules immadures en la medul·la òssia en primera instància i després a la sang amb gran heterogeneïtat clínica i biològica.
Les leucèmies agudes són proliferacions clonals (cèl·lula tumoral que deriva d'una única cèl·lula inicial i acumula diverses mutacions genètiques que acabaran desenvolupant la malaltia) de cèl·lules mare sanguínies alterades. En condicions normals, les cèl·lules mare multi potents donen lloc a cèl·lules progenitores de les cèl·lules sanguínies, mitjançat un procés de diferenciació i proliferació cel·lular intervingut per mecanismes de la mateixa cèl·lula i pels teixits que l'envolten. Les cèl·lules sanguínies en condicions normals migren a la sang i als teixits, essent indispensables per al correcte funcionalment de l'organisme.
En les leucèmies agudes, l'acumulació de diverses alteracions genètiques i moleculars, dona lloc a la progressiva acumulació d'aquestes cèl·lules que substitueixen a les cèl·lules sanguínies normals, és l'anomenat "hiat leucèmic", les cèl·lules progenitores (blasts) no maduren i s'acumulen al moll d'os i la sang perifèrica. La simptomatologia pot ser molt lleu i inespecífica a l'inici i deriva de la manca de cèl·lules sanguínies principalment i de vegades, de la infiltració de teixits. Es tracta de malalties molt greus que requereixen tractaments quimioteràpics per al seu control i sovint, un trasplantament de progenitors de moll d'os.
En molts casos no hi ha símptomes importants a l'inici. Aquests, deriven fonamentalment de la manca de cèl·lules sanguínies com cansament, sagnats, infeccions i més rarament falta de gana, dolors ossis, dificultat respiratòria o símptomes neurològics. En l'exploració física podem trobar pal·lidesa, hematomes, sagnat mocós, febrícula, infiltració de genives o d'altres òrgans (pell, melsa, fetge, etc.).
La mitjana d'edat per les leucèmies agudes en general és de 67 anys, però pot afectar a persones de qualsevol edat. La leucèmia aguda és la neoplàsia més freqüent de l'edat pediàtrica, essent més habitual l'estirp limfoide. En la població adulta és més freqüent l'estirp mieloide.
El diagnòstic de sospita el farem a partir d'un conjunt d'aspectes que inclouen la història clínica, l'exploració física i l'hemograma. La confirmació diagnòstica l'obtindrem mitjanant la punció de la medul·la òssia a on estudiarem les cèl·lules neoplàsiques (blastes) mitjançant la microscòpia òptica, la citometria de fluix multiparamètrica, els estudis de citogenètica i de biologia molecular.
Està basat en la quimioteràpia. Actualment, hi ha en desenvolupament nous fàrmacs com la immunoteràpia o tractaments dirigits contra alteracions biològiques específiques (teràpia individualitzada). Si no està contraindicat, pot ser necessari un trasplantament de progenitors hematopoètics un cop assolida la resposta. Les estratègies terapèutiques s'adapten, per una banda, a la situació del pacient (edat, malalties concomitants, etc.) i de l'altra, a les característiques biològiques de la malaltia.
Són l'hemograma i la punció de medul·la òssia.
Malauradament, no disposem de cap eina per prevenir el desenvolupament de les leucèmies agudes. No es coneixen exactament els mecanismes que fan que una persona desenvolupi aquesta malaltia. S'han descrit alguns factors que hi poden estar relacionats, com els tractaments quimioteràpics o radioteràpia previs o l'exposició a determinats tòxics. S'ha observat també una predisposició en algunes malalties congènites i casos amb associació familiar.
La forma més freqüent és la leucèmia mieloide crònica i a ella ens referirem exclusivament. És una neoplàsia que té origen en la cèl·lula immadura pluripotencial de la sang (cèl·lula mare) que dona lloc a la sèrie roja (glòbuls vermells), a les plaquetes i a la sèrie blanca (glòbuls blancs).
Es caracteritza per una proliferació cel·lular de la sèrie blanca amb una alteració citogenètica característica que consisteix en l'aparició d'un cromosoma anòmal anomenat cromosoma Filadèlfia. El cromosoma Filadèlfia també es veu en altres processos, com la leucèmia aguda limfoblàstica, i cal fer la diferenciació diagnòstica. La leucèmia mieloide crònica pot tenir també trastorns de la sèrie roja i de les plaquetes, i es caracteritza per la seva cronicitat. Aquesta malaltia serveix per il·lustrar la revolució que hi ha hagut en els últims anys amb els tractaments quimioteràpics.
No són molt específics. S'aprecia usualment cansament, anèmia, falta de gana.
Aquesta malaltia té una incidència baixa (1-1,5/100.000 hab./any) i una mortalitat també baixa (supervivència de més del 90% al cap de 5 anys). Afecta sobretot a persones de mitjana edat (40-50a), tot i que pot afectar a qualsevol edat.
En l'exploració física es troba moltes vegades un creixement de la melsa. L'analítica de sang mostra un augment molt important de les cèl·lules blanques, i cal fer un aspirat de medul·la òssia per fer la confirmació. Es fan a més estudis de genètica i biologia molecular.
El tractament més utilitzat és l'ús dels inhibidors de la tirosin kinasa. Es tracta d'un tractament via oral, crònic i relativament ben tolerat, entre ells l'Imatinib: és el primer fàrmac que es va descriure, el més usat i el més segur. Té com a efectes secundaris hiperpigmentació submalar (problemes estètics), nàusees i vòmits.
Com que hi ha resistències a aquest fàrmac, s'han de desenvolupar nous fàrmacs que frenen altres vies de proliferació de les cèl·lules afectades.
Exploració física, analítica de sang, punció de medul·la òssia.
Un tumor és un creixement anormal d’un teixit. En el cas dels tumors d’òrbita, aquest creixement es localitza en els teixits que envolten el globus ocular format per músculs, ossos, greix, glàndula lacrimal, nervis i vasos. Són tumors poc freqüents, de diversos tipus i poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. Els tumors d’òrbita poden ser benignes o malignes. Els benignes poden ocasionar dany en comprimir o desplaçar les diferents estructures de l’òrbita. Mentre que els malignes, a més d’envair els teixits propers, poden produir metàstasi a altres òrgans o nòduls limfàtics llunyans.
El símptoma més freqüent és el desplaçament cap endavant del globus ocular, anomenat “exoftàlmia”. Però també pot provocar pèrdua de visió per compressió del nervi òptic, visió doble, en limitar el moviment del globus ocular, i dolor.
En alguns casos els tumors poden ser presents a l’òrbita durant tota la vida sense donar cap símptoma.
És difícil conèixer el nombre exacte d’afectats per tumor d’òrbita, ja que és un tumor poc freqüent i es presenta en diferents variants.
Sí que es pot confirmar que els tumors benignes són els més freqüents, entre els quals destaca l’hemangioma capil·lar i el quist dermoide en la població infantil, i l’hemangioma cavernós en els adults.
Entre els tumors malignes, el més freqüent en infants és el rabdomiosarcoma i en adults, el limfoma, els carcinomes de la glàndula lacrimal i les metàstasis.
Els estudis d’imatge (tomografia computada i ressonància magnètica nuclear) ens permeten localitzar amb exactitud el tumor, mesurar-ne les dimensions i conèixer-ne certes característiques biològiques. Aquesta informació, juntament amb l’edat en què es presenta i la velocitat de creixement, ens facilita una orientació diagnòstica sobre si són malignes o no.
El diagnòstic definitiu es fa després de la biòpsia d’una part o de tota la lesió.
El tractament principal, en la majoria dels casos, és extirpar-lo mitjançant cirurgia per evitar els danys que pugui ocasionar si creix dins de l’òrbita, en comprimir o desplaçar el globus ocular, i de la resta d’estructures.
Les tècniques actuals en cirurgia orbitària permeten l’extracció del tumor fent servir petites incisions en zones ocultes o poc visibles, fet que permet una recuperació postoperatòria més ràpida.
En el cas dels tumors malignes es tracten amb diferents combinacions de cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia. S’ha de tenir en compte que és necessari fer controls periòdics després del tractament.
En els casos asimptomàtics es pot fer només observació i monitorar-ne la velocitat de creixement.
Actualment, no es coneixen pautes preventives que puguin disminuir el risc de presentar un tumor d’òrbita.
Aquestes síndromes són un grup de malalties que es caracteritzen per presentar una producció inadequada de cèl·lules sanguínies (anèmia, neutropènia i plaquetopènia), malformacions constitucionals i risc de càncer.
Es diagnostiquen a l’edat pediàtrica, però també se’n donen casos a l’edat adulta. En concret, aquestes síndromes són: anèmia de Fanconi, disqueratosi congènita o selectivament neutropènia congènita greu, anèmia de Diamond-Blackfan, síndrome de Diamond-Shwachman, trombocitopènia megacariocítica.
Les malformacions que poden comportar les síndromes de fallada medul·lar congènita afecten la pell, els ossos, el cor, l’aparell digestiu, així com els sistemes urinari, endocrí, nerviós central, entre d’altres. A més, poden tenir repercussió en l’àmbit de la medul·la òssia.
D’altra banda, també provoquen predisposició a càncers com ara la leucèmia aguda mieloblàstica, síndrome mielodisplàstica i carcinomes escamosos de cap i coll i ginecològics.
Aquestes síndromes tenen en comú alteracions en vies biològiques importants pel creixement i divisió cel·lular com és l’activació de gen p53 que condueix a la parada del cicle cel·lular, envelliment i mort cel·lular. A més, s’han identificat mutacions en més de 80 gens.
Tot i que el tractament s’inicia a l’edat pediàtrica, és molt important fer-ne un seguiment quan el pacient és adult. El diagnòstic precoç de les síndromes és fonamental per assegurar un tractament adequat del pacient. Amb això es vol minimitzar la toxicitat alhora que permet un consell genètic, així com iniciar estratègies de prevenció i vigilància del càncer. Aquest tractament ha d’anar orientat a tractar la fallada medul·lar, però també les malformacions constitucionals i manifestacions extrahematològiques, així com el tractament del càncer.
Per donar una atenció òptima al pacient cal un grup d’especialistes multidisciplinari amb una gran experiència en aquestes patologies.
Els primers símptomes estan relacionats amb la falta de producció de cèl·lules sanguínies:
També es donen signes relacionats amb malformacions com ara:
Les incidències estimades en les diferents entitats són:
Les proves que es fan habitualment per detectar les síndromes de fallida medul·lar congènita són:
Per tractar aquestes patologies se segueixen els mètodes següents:
Per tal de prevenir aquestes patologies és important evitar el tabac, l’alcohol, el sol i seguir una alimentació equilibrada. A més, s’ha de seguir un protocol de prevenció del càncer amb visites regulars a la Unitat de Prevenció del Càncer i dels serveis d’Otorrinolaringologia, Cirurgia Maxil·lofacial i Ginecologia.
El Trasplantament de Progenitors Hematopoètics (TPH) és el tractament definitiu de moltes immunodeficiències primàries (IDP) greus. És un recanvi complet de les cèl·lules de la sang del nostre cos. També se l’anomena trasplantament de moll d’os (TMO).
L’objectiu d’aquest tractament és regenerar una hematopoesi (procés de formació, maduració i pas a la sang dels diferents tipus de cèl·lules sanguínies a partir de cèl·lules mare) que ha estat eliminada per l’administració al pacient de fàrmacs o radiacions ionitzants, així com implantar al pacient el sistema immunitari del donant, el qual tindrà capacitat de reconèixer i atacar les cèl·lules malignes del pacient.
Per això, es canvien les cèl·lules mare del moll d'os (fàbrica de les defenses) per les d'una altra persona sana (donant). Les cèl·lules del donant es poden obtenir del moll d’os, de sang perifèrica o del cordó umbilical. Per fer-ho, es necessita un ingressar a l'hospital durant un a tres mesos habitualment.
1r pas:
2n pas:
3r pas:
La quimioteràpia consisteix en la combinació de diferents tipus de medicaments que destrueixen les cèl·lules canceroses de diferents maneres. Actua sobre les cèl·lules que es divideixen ràpidament, les cèl·lules del càncer i, també, les sanes.
La quimioteràpia s’administra de diferents maneres i per diversos motius:
El cos humà està format per diferents cèl·lules que tenen un funcionament determinat. El càncer comença quan un grup de cèl·lules es reprodueix molt de pressa i de forma incontrolada. Això n’afecta la funció i, per tant, el funcionament normal del cos.
La quimioteràpia actua sobre aquestes cèl·lules que es divideixen ràpidament, que poden ser canceroses o no. Aquest fet fa que apareguin efectes secundaris, que depenen del medicament, la dosi, la durada i cada persona.
La quimioteràpia pot ser intravenosa o oral, és a dir, es pot administrar per la vena o per la boca. La primera via d’administració és la més comuna.
Per administrar aquest tractament, de vegades, es posa un catèter que es deixa fix i que va connectat a un disc per sota de la pell. A través d’aquest dispositiu s’administra la medicació. Aquest catèter rep el nom de port-a-cath, tot i que hi ha més tipus de catèters. La manera en què s’accedeix a la vena depèn de les característiques de la persona i de la durada del tractament.
La quimioteràpia s’aplica en intervals i la durada depèn del tipus de programa, control i tractament.
La quimioteràpia pot produir els efectes secundaris següents:
L’acceptació d’aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d’aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació. Podeu exercir els drets esmentats adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte “Exercici de dret LOPD”. Responsable: Hospital Universitari Vall d’Hebron (Institut Català de la Salut). Finalitat: Subscripció al butlletí del Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus on rebrà notícies, activitat i informació d’interès. Legitimació: Consentiment de l’interessat. Cessió: Si escau, VHIR. No es preveu cap altra cessió. No es preveu transferència internacional de dades personals. Drets: Accés, rectificació, supressió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment. Procedència: El propi interessat. Informació Addicional: La informació addicional es troba a https://hospital.vallhebron.com/politica-de-proteccio-de-dades