Som la suma de quatre hospitals: el General, l'Infantil, el de la Dona i el de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats. Ens trobem dins el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus, un parc sanitari de referència internacional on l’assistència és una branca imprescindible.
Et detallem els serveis i les unitats que formen part de l'Hospital Vall d'Hebron i les principals malalties que tractem. També t'oferim recomanacions basades en allò que l’evidència científica ha demostrat eficaç per garantir el benestar i la qualitat de vida.
Vols saber com serà la teva estada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron? Aquí trobaràs tota la informació.
L’angioedema hereditari és una malaltia minoritària d’origen genètic que afecta aproximadament una persona d’entre 50.000. És un trastorn heretat habitualment, que es caracteritza per l’acumulació de líquids fora dels vasos sanguinis que provoquen la inflamació de la cara, les mans, els peus, les extremitats, els genitals, el tracte intestinal o de la via respiratòria superior. A causa de la seva baixa prevalença i uns símptomes similars a altres patologies, és difícil de diagnosticar, motiu pel qual és important que hi hagi unitats de referència de la malaltia per tal de centralitzar els casos sospitosos i els casos diagnosticats.
La inflamació que produeix l’angioedema hereditari no s’acompanya de picor i pot durar entre 1-5 dies. Aquests símptomes es desenvolupen com a resultat del mal funcionament de certes proteïnes que ajuden a mantenir el flux normal de fluids a través de vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars).
La gravetat de la malaltia varia molt. Els episodis d’angioedema poden ser molt incapacitants i afectar la qualitat de vida dels pacients. En cas de produir-se a la regió oral o cervical, la persona afectada pot morir asfixiada si no rep tractament de manera preventiva.
En la majoria dels casos els símptomes comencen a manifestar-se durant la infantesa i/o en la pubertat i es mantenen al llarg de la vida adulta.
Hi ha diferents tipus d’angioedema hereditari i es classifiquen segons si presenten o no una deficiència de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH).
Inflamació del teixit subcutani en qualsevol localització, tot i que acostuma a ser més freqüent a:
Segons la zona de l’afectació, els símptomes poden anar des de molèstia local fins a la invalidesa de l’extremitat afectada, molèsties o dolor en empassar, canvi del to de la veu, afonia o dispnea (falta d’aire).
Fins a un 50 % dels pacients poden presentar en algun moment de la seva vida un episodi que afecti la gola i que pot produir asfixia, si no rep tractament de manera urgent.
L’angioedema hereditari afecta persones que tenen una mutació a diferents gens, com el SERPING1, l'F12, el PLG, el KNG1 o l’ANGPT1. Com que es tracta d’una malaltia que s’hereta de manera autosòmica dominant, un pacient afectat té el 50 % de possibilitats de transmetre la malaltia als fills. Donat que es tracta d’una malaltia genètica, sol haver-hi més d’un familiar afectat.
Segons la classe de mutació, afecta igual homes i dones (tipus I i tipus II) o més sovint les dones (AEH-nC1-INH). En el cas d’angioedema hereditari sense dèficit del C1-INH, sol associar-se a estats hiperestrogènics, com l’embaràs, o al consum d’anticonceptius que contenen estrògens.
A la consulta d’Al·lergologia s’avaluen els pacients amb episodis recurrents d’angioedema i els casos en els quals hi ha familiars que també els presenten. Posteriorment, se sol·licita un estudi en sang per determinar els nivells de les fraccions del complement, entre aquestes de l’inhibidor de la fracció C1 del complement (C1-INH) i, finalment, es completa el diagnòstic amb un estudi genètic.
El tractament dependrà del nombre d’atacs, de la gravetat dels símptomes i de l’afectació de la qualitat de vida. Es fa sempre de manera individualitzada i pot ser agut, que consisteix a tractar-lo amb fàrmacs que s’administren per via subcutània o endovenosa en el moment del brot d’angioedema, o preventiu, per evitar que es produeixin sovint. Aquest darrer tractament sol recomanar-se als pacients que pateixen més episodis.
Els tractaments per a l’angioedema poden ser autoadministrats pel mateix pacient.
En cas de cirurgia, endoscòpies, extraccions dentàries o alguns procediments odontològics, s’ha d’administrar el tractament de manera prèvia per evitar atacs d’angioedema.
Normalment, per al diagnòstic s’ha de fer una anàlisi de sang. Per al seguiment, segons el tractament, és necessari fer una ecografia abdominal i extraccions sanguínies.
Evitar en la mesura que es pugui els factors coneguts com a possibles desencadenants d’atacs:
El virus de la immunodeficiència humana (VIH) és un retrovirus, format per dues còpies d'RNA de cadena única envoltat d’una càpsida. Es transmet per la sang, per secrecions genitals (sexe sense protecció) o de la mare al fetus durant l’embaràs o en el moment del part o a través de la lactància (en cas que la mare no tingui la infecció controlada). El VIH NO es transmet per altres vies, com podrien ser objectes, insectes o contacte físic sense compartir sang o secrecions.
El VIH es pot prevenir utilitzant preservatiu amb les relacions sexuals i evitant compartir material que pugui contenir sang infectada.
El VIH infecta a un determinat tipus de defenses de l’organisme, els limfòcits CD4+. Amb el temps la xifra de limfòcits va baixant i augmenta el risc de patir determinades infeccions per microorganismes (bacteris, virus, fongs i paràsits) que habitualment no donen problemes quan el sistema immunitari funciona correctament; és el que es coneix com a infeccions oportunistes. A més a més, el virus infecta altres cèl·lules de l’organisme i queda en estat latent en localitzacions com poden ser els ganglis limfàtics, la mucosa intestinal o d’altres. Aquest virus latent és conegut com a reservori viral i és un dels principals impediments per a la curació d’aquesta infecció.
La síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) es defineix quan les xifres de CD4+ baixen per sota de 200 cèl·lules/μl o si apareix alguna de les malalties (infeccions o neoplàsies) que defineixen aquesta síndrome. Per aquest motiu, i també per evitar nous contagis, és molt important el diagnòstic precoç de la infecció. Tota persona que hagi tingut alguna situació de risc hauria de fer-se una serologia davant el VIH (i altres malalties de transmissió sexual), independentment que presenti o no símptomes. El fet de patir alguna altra malaltia de transmissió sexual augmenta el risc d’adquirir i transmetre el VIH.
La infecció aguda pel VIH es pot manifestar de forma inespecífica, com qualsevol altra infecció vírica com podria ser una grip (febre, malestar general, erupció cutània, augment de mida de ganglis, dolor a les articulacions o en empassar, cansament...) o pot ser completament asimptomàtica.
Un cop cronificada la infecció, passa un temps variable en què el pacient pot estar completament asimptomàtic, però durant el qual es pot transmetre la infecció. A mesura que baixen les defenses (CD4+) pot aparèixer clínica relacionada amb les patologies associades, sigui infeccions o neoplàsies, que poden afectar a diferents òrgans/sistemes.
Tota persona sexualment activa té el risc potencial d’infectar-se per VIH si desconeix l’estat de salut de la persona amb qui manté relacions sexuals i no pren alguna de les precaucions següents: l’ús del preservatiu profilaxi preexposició (PrEP: prendre una combinació de dos fàrmacs antiretrovirals sense tenir la infecció per VIH per tal de prevenir-la en cas que s’entri en contacte amb el virus). Afortunadament, la transmissió per altres vies com la sanguínia o la maternofetal ha disminuït significativament al nostre medi, gràcies a programes de reducció de danys o el cribratge del VIH en embarassades i donants de sang i òrgans entre altres mesures.
El diagnòstic del VIH es realitza al laboratori mitjançant la detecció d’anticossos que el pacient crea contra el virus, però que no serveixen per neutralitzar el virus i curar la infecció i que queden positius per tota la vida com un marcador de la infecció. I la detecció directa de parts del VIH, sia antígens del virus o la determinació del nombre de partícules de VIH que estan circulant per la sang (càrrega viral). S’ha de tenir en compte que des del moment que el virus entra a l’organisme i es detecten aquests antígens/anticossos passa un període de temps en què totes les proves són negatives, que es coneix com a període finestra. Amb les noves tècniques actuals, aquest període s’ha reduït a 2-3 setmanes després de la infecció.
Avui en dia es recomana iniciar el tractament antiretroviral a tots els pacients amb infecció per VIH, independentment de la xifra de CD4+ o de la càrrega viral. L'única excepció serien els controladors d’elit, que són persones que mantenen la càrrega viral indetectable sense tractament. A la resta de persones infectades es comença el tractament tan aviat com el pacient està preparat per rebre’l i es té la informació necessària per triar la millor opció possible en cada cas. Un tractament efectiu ha de fer que la càrrega viral sigui indetectable, però no aconsegueix eliminar el VIH de l’organisme. D’aquesta manera s’aconsegueix preservar/recuperar el sistema immunitari i reduir la possibilitat de noves infeccions. De fet, quan el virus està indetectable en sang gràcies al tractament antiretroviral no es transmet la infecció a altres persones (indetectable=intransmissible).
Existeixen fàrmacs de diferents famílies que actuen en diferents punts del cicle de vida del VIH, frenant la seva replicació dins l’organisme. Així tenim els inhibidors de la transcriptasa inversa anàlegs i no anàlegs de nucleòsids, els inhibidors de la integrasa, els inhibidors de la proteasa i els inhibidors de l'entrada.
Actualment, el tractament antiretroviral és en forma de pastilles o en forma de fàrmacs injectables d'acció prolongada. El tractament estàndard és una combinació de 2 o 3 fàrmacs diferents, que sovint poden estar coformulats en dos o un sol comprimit. Actualment, el tractament antiretroviral és de per vida, ja que si el pacient abandona el tractament, el VIH latent als reservoris s’activarà i tornarà a multiplicar-se. En funció dels fàrmacs que s’estiguin prenent caldrà vigilar la possibilitat d’interaccions amb altres medicaments que rebi el pacient i pot fer necessari un seguiment analític o exploracions específiques per a determinats fàrmacs.
La infecció per VIH s’ha convertit en l'actualitat en una malaltia crònica i, amb el tractament actual, la gent diagnosticada avui dia, té una esperança de vida similar a la població general. Si la persona amb infecció per VIH realitza correctament els controls i pren la medicació antiretroviral pot fer una vida completament normal, i això inclou tenir fills sense transmetre’ls la infecció. Pel control de la infecció es fan visites rutinàries, habitualment cada 3-6 mesos, en què a través d’una analítica de sang es mesuren la xifra de defenses (limfòcits CD4+) i la càrrega viral.
En aquesta analítica es mesuren també altres paràmetres per tenir controlades altres patologies que el pacient pogués tenir (hemograma, funció renal, hepàtica, lípids). A més és possible que es facin un seguit d’exploracions complementàries específiques, com despistatge de malalties de transmissió sexual, cribratge de certes neoplàsies (cèrvix, anus), de patologia òssia... En les persones vivint amb VIH també poden estar indicades certes mesures preventives com per exemple la vacunació enfront de la grip o la malaltia invasiva per pneumococ.
La inflamació que provoca la replicació del virus a l’organisme també augmenta el risc de patir malalties que trobem en la població general, com per exemple patologia cardiovascular, hepàtica, renal, neurològica o certs càncers, podent aparèixer amb més severitat o a edats més joves. Per aquest motiu és molt important que les persones vivint amb VIH controlin els factors de risc convencionals i tinguin uns hàbits de vida saludables.
Com a malaltia de transmissió sexual, el VIH es beneficia de la detecció precoç i de l’ús de mètodes de protecció de barrera durant les relacions sexuals, bàsicament el preservatiu masculí o femení. Com ja s’ha comentat, en els últims anys s’ha estudiat l'ús de la PrEP com a estratègia preventiva. Aquesta estratègia ha demostrat una alta eficàcia per evitar la infecció pel VIH, però al contrari que l’ús del preservatiu, té l’inconvenient que no protegeix davant d’altres infeccions de transmissió sexual.
En cas de potencial exposició al VIH, es pot realitzar també la profilaxi postexposició (PPE), que consisteix a administrar una pauta de 3 fàrmacs antiretrovirals durant 28 dies, però s’ha d’iniciar dins les primeres 72 hores després de l’exposició al virus.
L'esclerodèrmia és una malaltia autoimmune que es caracteritza per un augment del col·lagen en diferents teixits del cos, una alteració estructural de la microcirculació i determinades anomalies immunològiques. El terme esclerodèrmia procedeix del grec "skleros", que significa dur, i "derma", que significa pell, la qual cosa indica que l'enduriment cutani és la particularitat més genuïna de la malaltia. Pot afectar, a més de la pell, el tub digestiu, el pulmó, el ronyó i el cor. El pronòstic és variable. En l'actualitat no hi ha un tractament curatiu, però la malaltia es tracta amb mesures de tipus general i teràpia simptomàtica, segons els òrgans afectats.
El Fenomen de Raynaud: és una de les manifestacions més característiques de la malaltia (97% dels casos) i és la primera expressió clínica en la majoria de pacients. Es deu a una vasoconstricció dels capil·lars sanguinis. El malalt explica que amb el fred els dits de les mans canvien de color i es tornen primer pàl·lids (com la cera) para al cap d'una estona passar a presentar un to blavós i finalment adquireixen un aspecte vermellós. La presència de fenomen de Raynaud no és sempre indicatiu de tenir una esclerodèrmia, en realitat, en solament un 5% de les persones que presenten fenomen de Raynaud es desenvoluparà posteriorment la malaltia. Gairebé la meitat dels malalts poden presentar úlceres digitals, com a expressió d'una greu lesió de la microcirculació.
La manifestació més peculiar de la malaltia és l'afectació de la pell. És dura, tibant i sense arrugues (difícil de pessigar). La magnitud de l'afecció cutània és variable i té relació amb el pronòstic. Es distingeixen dues formes clíniques: la forma limitada (afecció cutània distal a colzes i genolls) i la forma difusa (afecció cutània distal i proximal a colzes i genolls, i tronc). La cara pot veure's afectada per igual en les dues formes clíniques. El subtipus amb afecció cutània limitada té millor pronòstic que la difusa. Es pot apreciar, així mateix, una disminució de l'obertura bucal (microstomia). En la pell hi ha zones hiperpigmentades i acròmiques, telangièctasis (acumulació de petits vasos sanguinis) i, a vegades, es palpen dipòsits càlcics subcutanis (calcinosis). La majoria de pacients noten dolors articulars i musculars, observant-se en casos extrems contractures i retraccions dels dits de les mans. Quan està afectat el tub digestiu –el que succeeix amb molta freqüència- el malalt es queixa de cremor i dificultar per empassar, ja que l'esòfag ha perdut la capacitat de mobilitzar el menjar cap a l'estómac. L'afecció pulmonar és la principal causa de mort i pot ser en forma de fibrosi o d'hipertensió pulmonar; la tos, l'ofec i la insuficiència cardíaca són les principals manifestacions de l'afecció pulmonar. Quan està afectat el cor es detecten alteracions del ritme cardíac i en alguns casos símptomes d'angina de pit, per afectació dels petits vasos coronaris. En un petit percentatge (al voltant del 5%) l'esclerodèrmia altera el ronyó (crisi renal esclerodèrmica) i es manifesta en forma d'hipertensió arterial maligna i insuficiència renal. Convé indicar que no tots els pacients amb esclerodèrmia presenten totes les manifestacions descrites. És més, pot concloure's que existeix una gran variabilitat, gairebé individual, en l'expressió clínica de la malaltia.
L'esclerodèrmia és una malaltia rara amb una incidència de 4-18,7/milió/any i una prevalença de 31-286/milió. Predomina en el sexe femení, amb una relació variable, segons les sèries, que oscil·la entre 3:1 a 14:1 (dona/home). L'edat de presentació se situa al voltant dels 30-40 anys.
Quan la simptomatologia referida és evident, el diagnòstic no ofereix massa dubtes. Són d'ajuda per confirmar el diagnòstic, i per valorar el grau d'afecció dels diferents òrgans que poden veure's alterats, diverses proves complementàries.
"Malaltia incurable, però no intractable" l'Esclerodèrmia no té, en l'actualitat, un tractament amb resultats satisfactoris, però això no significa que no es pugui tractar. El tractament és simptomàtic, segons l'òrgan afectat. Per al fenomen de Raynaud: vasodilatadors, antiagregants; reflux gastroesofàgic: inhibidors de la bomba de protons; crisi renal: inhibidors de l'enzim conversiu de l'angiotensina/diàlisi; fibrosi pulmonar: immunosupressores/trasplantament pulmonar; hipertensió pulmonar: vasodilatadores/trasplantament pulmonar. En malalts amb la forma difusa i menys de tres anys d'evolució es poden indicar immunomoduladors com el micofenolat sòdic (o de mofetil), o el metotrexat, com a tractament de base.
Les proves més habituals per confirmar i/o valorar l'afecció dels diferents òrgans són: anàlisis generals i dades immunològiques (anticossos antinuclears específics); capil·laroscòpia, tomografia axial computada d'alta resolució de tòrax, proves funcionals respiratòries, manometria esofàgica i ecocardiografia. En el seguiment d'aquests malalts han de practicar-se anualment unes proves funcionals respiratòries i un ecocardiograma.
Professionals de Vall d’Hebron destacats que tracten aquesta malaltia:
Dra. Carmen Pilar Simeón Aznar (Medicina Interna)
Dr. Alfredo Guillén del Castillo (Medicina Interna)
Dr. Vicent Fonollosa Pla (Medicina Interna)
El sistema immune és un sistema de defensa i adaptació del nostre organisme a l'exterior. Permet discriminar que acceptem i que no de tot el que ens envolta: aliments, gèrmens, productes químics, cèl·lules pròpies envellides o deteriorades, etc., per tal de preservar el nostre organisme amb bona salut. Tots els trastorns, per excés o defecte d'aquesta funció, formen part d'aquestes malalties. Té dues parts fonamentals: la immunitat innata, que depèn dels gens de la nostra espècie i que no ha de ser entrenada per a funcionar. I la immunitat adquirida, que depèn de l'aprenentatge que fa el nostre cos amb el contacte amb infeccions, aliments o productes químics. Totes dues treballen en col·laboració i en un estret equilibri.
Hi ha malalties immunitàries per:
a) manca de funció: Immunodeficiències primàries, immunodeficiències adquirides
b) excés de funció: Malalties autoimmunitàries en les quals l'organisme amb un exercici excessiu de les defenses s'agredeix a si mateix perquè perd una funció essencial: l'autotolerància. Això vol dir que en condicions normals en cap cas una cèl·lula pròpia farà un atac contra una altra cèl·lula pròpia.
En el primer cas, el de les immunodeficiències, l'aparició d'infeccions repetides és el signe clau per a la seva detecció. Es pot produir en les primeres etapes de la vida per una alteració genètica o en la vida adulta a causa de tractaments rebuts per altres malalties, com les oncològiques. O pot ser adquirida per una infecció vírica, una de les més importants és el VIH (virus de la immunodeficiència humana).
En el segon cas, és l'aparició d'inflamacions sense causa aparent a les articulacions (al pulmó, al ronyó, al fetge o a altres òrgans) el que ens avisa d'una malaltia autoimmune.
Depenen bàsicament de si es deuen a un defecte de funció (infeccions repetides) o bé a un excés de funció (malaltia inflamatòria d'un o diversos òrgans).
Pot afectar a qualsevol persona durant tota la vida. D'una manera general es pot dir que les immunodeficiències són més freqüents en la primera infància i les malalties autoimmunes afecten els adults joves i amb més freqüència a les dones.
La capacitat de defensa de l'organisme es mesura de dues maneres. En estat basal, és a dir en la situació ordinària del pacient. I després de l'estimulació de les cèl·lules de defensa en el laboratori.
En el cas de les malalties autoimmunes s'estudien tots aquells factors presents en la sang que en estar augmentats revelen una activitat anòmala contra el mateix cos.
Hi ha diferents exploracions diagnòstiques:
a) estudi de la immunitat innata
b) estudi de la immunitat adquirida
c) estudi de la capacitat funcional del sistema immune
d) estudi dels factors que caracteritzen la malaltia autoimmune
Per avaluar la competència immunològica, és a dir de defensa, es pot fer de diverses maneres:
-amb la detecció i recompte de les cèl·lules encarregades de la defensa de l'organisme, i específicament dels limfòcits.
-amb l'estimulació dels limfòcits en el laboratori per veure la seva funcionalitat.
-amb l'estudi en la sang o en una biòpsia dels factors que fan que es produeixi una autoagressió. Aquests factors poden ser autoanticossos (proteïnes de defensa amb funció anòmala d'autoagressió).
-amb l'estudi de missatgers cel·lulars elevats que indiquen l'activitat d'aquestes cèl·lules contra el mateix organisme.
En el cas de la immunodeficiència és el de la restitució de la capacitat funcional del sistema immune.
En el cas de l'autoimmunitat és la modulació o el fre de la capacitat d'autoagressió que ha desenvolupat el sistema immune.
Són proves de laboratori per valorar la funcionalitat del sistema immune. També proves genètiques que ajuden al diagnòstic.
A banda de les recomanacions generals per a una alimentació sana i natural, exercici físic i abstenció de fumar, es pot dir que el compliment del calendari vacunal en la infància és bàsic. A més a més de tenir defensa per a les infeccions per a les quals es vacuna, ajuda a una millora de les capacitats de defensa global.
La Unitat d’Angioedema Hereditari de l’Hospital Vall d’Hebron té com a objectius l’assistència multidisciplinària a pacients de totes les edats que pateixen aquesta malaltia, així com la docència i la recerca en aquest camp.
La Unitat d’Angioedema Hereditari (UAEH) de la Secció d’Al·lergologia creada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron atén des de fa més de 25 anys pacients afectats per aquesta patologia.
Les consultes externes de la UAEH estan situades a l’Àrea de Consultes Externes de l’Antiga Escola d’Infermeria i a l’Hospital Infantil i de la Dona, on especialistes en al·lergologia atenen de manera transversal, assegurant la transferència i continuïtat terapèutica des de la infantesa fins a l’edat adulta per a una patologia de base genètica i amb afectació de per vida.
Al Servei d’Immunologia duem a terme proves diagnòstiques del sistema immunitari, tant les habituals com les complexes, i les valorem i interpretem en el context clínic. Per a les proves complexes actuem com a laboratori de referència per a d’altres centres de l’Institut Català de la Salut, quan aquests centres ho sol·liciten.
La major part de l’activitat assistencial consisteix en la pràctica de proves diagnòstiques i la seva valoració i dictamen, si escau. Dins d’aquesta pràctica, donem assessorament directe i continu als facultatius clínics, tant per correu electrònic, telèfon com presencialment. També dissenyem i millorem proves i protocols diagnòstics que permeten anar actualitzant els mètodes per a diagnosis i adeqüem la cartera de serveis a les necessitats clíniques. Per la nostra tasca són de gran importància tant la docència com la recerca.
El Servei d’Immunologia és el responsable del diagnòstic, docència i investigació en Immunologia a l'Hospital Universitari Vall d'Hebron (HUVH) i la seva àrea d'influència. Els processos clau que realitza són: Les proves diagnòstiques d'immunologia i assessorament en el disseny de protocols diagnòstics, consulta externa d'immunologia clínica, docència especialitzada d'Immunologia, tant pre com postgrau, i investigació, desenvolupament i innovació mitjançant projectes propis en els camps de les immunodeficiències primàries, de l'autoimmunitat i assessorament en el disseny i execució de projectes de recerca d'altres grups de l'Hospital.
Itinerari formatiu d'Immunologia
El Servei d’Immunologia forma part dels Laboratoris Clínics VH, un dels més grans d’Europa amb més de 16.000.000 determinacions/any. Està localitzat a la planta baixa de l’edifici dels Laboratoris Clínics VH (aproximadament 400 m2) en unes instal·lacions noves (2014). Està organitzat per processos dins del marc del sistema de gestió de la qualitat ISO 9001: Autoimmunitat, Hipersensibilitat, Immunologia Cel·lular, Immunogenètica (HLA i malaltia), Immunogenètica (Estudi d’immunodeficiències primàries), Immunoproteïnes, Monitoratge de la immunoteràpia i Consulta d’Immunologia Clínica. Participa activament en els processos clínics de l’Hospital en els comitès gestors de casos multidisciplinaris d’amiloïdosi, mieloma múltiple, immunodeficiències primàries i glomerulopaties complexes.
A més, col·labora bidireccionalment amb altres serveis en els processos clínics d’autoimmunitat, al·lèrgia, immunologia de la reproducció i del càncer. El servei forma part del Programa Transversal d’Immunologia del Campus Vall d’Hebron que permet la interrelació amb altres professionals que treballem en temes d’immunologia en altres grups de recerca. Tot això facilita, que el servei tingui 3 programes de sessions diferenciats:
El servei està compost per 7 especialistes en immunologia, 2 amb perfil més clínic i 5 amb un perfil de laboratori, i per un expert en immunologia molecular. També hi ha un supervisor i 12 tècnic. 1 administrativa. 1 resident cada any (actualment 3) i un pre-doc especialista en immunologia.
Hi ha professionals vinculats amb el servei d’immunologia que participen en diferents processos:
El Laboratori de Líquid cefalorraquidi és fruit d’un conveni de col·laboració amb VHIR-CEMCAT (Centre d’Esclerosi Múltiple de Catalunya), per portar a terme proves assistencials complexes i implementació de nous biomarcadors en esclerosi múltiple a la pràctica assistencial (recerca translacional). En aquest procés participen una investigadora principal del grup de recerca de Neuroimmunologia Clínica i un tècnic.
La secció d’al·lèrgia, conjuntament amb el servei d’immunologia, participa activament en l'elaboració d’informes que interpreten els resultats de proves d’al·lèrgia molecular de pacients procedents d’altres centres. Aquest valor afegit fa aquest servei molt útil pels clients.
Per millorar la coordinació del procés d’immunodeficiències primàries pediàtriques. El servei d’immunologia comparteix funcionalment, una biòloga amb la Unitat de Patologia Infecciosa i Immunodeficiències Pediàtriques. Aquesta assumeix tasques frontereres entre la clínica i el laboratori.
Amb el Grup de recerca de Bioinformàtica Translacional hi ha una col·laboració per a determinar la patogenicitat de les mutacions en gens de pacients amb immunodeficiències primàries. La complementarietat dels estudis immunològics, genètics, bioinformàtics i funcionals de les proteïnes, permet un diagnòstic personalitzat dels pacients amb immunodeficiències primàries, que a la vegada serveix per a la cerca de tractaments més adients a la patologia molecular present.
El Grup de recerca de Regulació Immunològica i Immunoteràpia dona suport metodològic i tècnic al servei d’immunologia en temes d’investigació aplicada. Actualment, el cap del grup és co-IP d’un projecte de recerca (sobre Síndrome hemofagocític familiar) i d’aquesta col·laboració sortirà part de la tesi d’una resident del servei.
Immunologia, Serveis transversals
Selecciona el butlletí que vols rebre:
L'acceptació d'aquestes condicions, suposa que doneu el consentiment al tractament de les vostres dades personals per a la prestació dels serveis que sol·liciteu a través d'aquest portal i, si escau, per fer les gestions necessàries amb les administracions o entitats públiques que intervinguin en la tramitació, i la seva posterior incorporació en l'esmentat fitxer automatitzat. Podeu exercitar els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició adreçant-vos per escrit a web@vallhebron.cat, indicant clarament a l’assumpte "Exercici de dret LOPD". Responsable: Hospital Universitari Vall d'Hebron - Institut Català de la Salut. Finalitat: Gestionar el contacte de l'usuari Legitimació: Acceptació expresa de la política de privacitat. Drets: Accés, rectificació, supresió i portabilitat de les dades, limitació i oposició al seu tractament. Procedència: El propi interessat.