Vall d’Hebron va ser pioner en la realització d’hemodiàlisis pediàtriques

L’hemodiàlisi es va realitzar per part dels professionals del Servei de Nefrologia Pediàtrica, creat l’any 1966. Aquest servei, dirigit des del primer moment pel Dr. Lluís Callís, format a França en un moment en què aquesta especialitat no existia a Espanya, va ser el primer que es va crear a l’Estat espanyol i durant molts anys l’únic. I Vall d’Hebron va ser el primer centre espanyol que va comptar amb una unitat d’hemodiàlisi pediàtrica.

A més del Dr. Callís, el Servei va comptar amb el Dr. Francisco Castelló com a metge adjunt i, pocs anys després, s’hi van incorporar com a adjunts els Drs. Angel Vila (1970), Enrique Vilaplana (1971) i Albert Pi-Ferrer (1972) i la Dra. Gladys de Fortuny com a responsable de les proves de laboratori i funcionals.

Inicialment, el Servei es va ubicar a la planta semisoterrani de l’Hospital Infantil, però l’any 1971 es va traslladar a la segona planta, on es va inaugurar la sala d’hemodiàlisi infantil.

L’hemodiàlisi és una tècnica que s’utilitza quan els ronyons no funcionen bé. Consisteix en filtrar, a través d’una màquina (el dialitzador), les toxines i líquids de la sang, suplint així les funcions que fan els ronyons sans. Per poder extreure la sang del pacient i fer-la arribar a la màquina de diàlisi cal un accés vascular especial amb dos canals de circulació de la sang; mitjançant un canal s'envia sang a la màquina per netejar-la, i a través de l'altre torna la sang ja depurada.

Aquesta tècnica es va començar a fer en adults, i quan l’any 1971 es va realitzar per primera vegada en pacients pediàtrics, no existia material adequat a la mida d’aquests pacients, de manera que es va haver d’adaptar. I eren les pròpies infermeres les qui tallaven els catèters i els empalmaven per fer-los més curts, adaptaven els filtres... A més les esterilitzacions s’havien de fer a mà i les tècniques utilitzades es toleraven molt pitjor que les d’ara... tot plegat afegia complexitat a una tècnica aleshores molt pionera.

Les hemodiàlisis eren molt llargues, duraven unes 6 hores, i s’havien de fer a dies alterns, de manera que, alguns nens, quan necessitaven hemodiàlisi, es quedaven ingressats mesos a l’hospital, perquè venien de molt lluny, moltes vegades de fora de Catalunya, ja que a moltes províncies de l’Estat no hi havia cap equip d’hemodiàlisi.

Uns anys després de la primera hemodiàlisi es van començar a fer trasplantaments renals, que oferien una opció terapèutica més definitiva a aquests pacients amb insuficiència renal greu que fins aleshores depenien de la diàlisi per sobreviure.