La inauguració de l’Hospital de Traumatologia amplia la capacitat d’atenció del centre

La construcció de l’edifici va ser molt ràpida sota la direcció d’un equip d’arquitectes de Madrid, i es va fer amb grans dificultats de concepció per a un edifici a on s’ubicava un servei de rehabilitació i a on si havien d’atendre pacients amb lesió medul·lar i altres discapacitats greus. Així, els llits de paraplègics, que feien 95 cm d’amplada, no passaven per la porta dels ascensors i per fer un trasllat a Radiologia els pacients havien de ser passats prèviament a una llitera. De la mateixa manera, les parets de l’àrea de tractament de fisioteràpia, dit “gimnàs”, eren d’alumini acanalat amb un aïllament tèrmic molt dolent i resistien malament els cops de pilota de la pista de bàsquet que estava dins la mateixa àrea. A més, enmig del “gimnàs” s’hi va situar la capella, on es feien els oficis religiosos demanant sempre el màxim “silencio y recogimiento”.

El director de l’Hospital de Traumatologia va ser el Dr. Ramon Sales Vázquez, que, a la vegada, era el cap del Servei de Neurologia (ubicat a la primera planta de l’edifici) i de Rehabilitació (ubicat a la quarta planta), amb molta experiència en poliomielitis. El Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (ubicat a la segona planta) estava dirigit pel Dr. Fernando Collado Herrero, cirurgià general ben conegut, que va treballar estretament amb el Dr. J.J. Madrigal Escuder. El Servei de Cirurgia Plàstica estava dirigit pel Dr. Jaume Planas, i quan ell va passar a dirigir la Unitat de Cremats recentment creada i una de les primeres de l’Estat espanyol, ubicada a la cinquena planta, el Dr. José Antonio Bañuelos va esdevenir nou director del servei. Al principi, Microbiologia i Anatomia Patològica s’ubicaven a la planta baixa del mateix edifici, fins que més endavant es van traslladar a un nou edifici construït al costat.

L’Hospital de Traumatologia va ser inaugurat pel dictador Francisco Franco. El No-Do se’n va fer ressò, mostrant Franco i un bon grup de metges i polítics fent un recorregut per les noves instal·lacions. El que poca gent sap és que alguns dels pacients ingressats i que apareixen a la filmació eren, en realitat, zeladors, als quals s’havia demanat fer-se passar per pacients, donat que l’hospital era encara mig buit.

L’àrea terapèutica era el gimnàs, un espai diàfan i amb molta llum a la planta -1 de l’edifici, d’uns 1.200 m2. En aquest espai, de seguida s’hi van fer boxes per assegurar la intimitat necessària per al tractament individual dels pacients. Inicialment, estava equipat amb pilotes, peses, bicicletes no estàtiques, una taula de ping-pong, tir amb arc, escopetes d’aire comprimit, guants de boxa i sis màrfegues. En un lateral existien dues piscines, per a adults i per a nens.

Enfront d’aquesta àrea de fisioteràpia hi havia la unitat de teràpia ocupacional, d’uns 400 m2, en la que hi treballaven els terapeutes ocupacionals i monitors d’oficis, ja que es feia la inserció laboral dels pacients que per la seva discapacitat s’havien d’orientar cap a una altra activitat laboral (fusteria, sabater, fotografia, cuina, cistelleria).

El Servei de Rehabilitació estava organitzat en seccions (Traumatologia-Ortopèdia, Neurologia i Pediatria) i, a principis de 1967, es va obrir la planta de Lesionats Medul·lars.