Els anticossos anti-MOG són poc freqüents en pacients amb un primer brot desmielinitzant suggestiu d’esclerosi múltiple

Un estudi recomana limitar la determinació dels anticossos anti-MOG a aquells pacients que també presentin característiques compatibles amb malaltia de MOGAD, per tal de millorar la detecció dels casos i diferenciar-la de l’esclerosi múltiple. El treball l’han liderat els investigadors Álvaro Cobo-Calvo i Javier Villacieros-Álvarez del Centre d’Esclerosi Múltiple de Catalunya (Cemcat), dirigit per Xavier Montalban, i el Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR), que formen part del Campus Vall d'Hebron. El Dr. Montalban també dirigeix el del Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, així com el grup de recerca en Neuroimmunologia Clínica del VHIR.

Tot i presentar algunes característiques clíniques i radiològiques semblants, en els últims anys, s’ha reconegut la malaltia associada a anticossos anti-MOG (MOGAD) com una malaltia diferent de l’esclerosi múltiple o la neuromielitis òptica. Totes tres es troben dins del grup de les anomenades malalties desmielinitzants, on l’atac del sistema immunitari a la mielina que recobreix les neurones del sistema nerviós central (medul·la i cervell) provoca una disfunció, principalment visual i motora. No obstant això, el seu tractament, pronòstic i evolució és diferent, per tant, resulta clau poder distingir-les a través d’un bon diagnòstic diferencial.

“A diferència de l’esclerosi múltiple, que no en té, per la MOGAD existeix un marcador específic que ajuda a diagnosticar els casos. Es tracta dels anticossos anti-MOG”, explica el Dr. Javier Villacieros-Álvarez, neuròleg i investigador predoctoral del Cemcat i del grup de Neuroimmunologia Clínica del VHIR. “Tanmateix, es desconeix la prevalença d’aquests anticossos, és a dir, el número de pacients que els presenten a l’inici del primer brot amb símptomes neurològics”. 

Villacieros-Álvarez firma, com a primer autor, un article, publicat a la revista Annals of Neurology, que té per objectiu determinar a quins pacients amb símptomes inicials de desmielinització cal realitzar proves de detecció d’anticossos anti-MOG. “Amb aquest estudi, a més, hem volgut veure si la presència d’anticossos modifica les manifestacions clíniques, l’aparició de brots, l’evolució de les lesions, la discapacitat i el pronòstic”, afegeix el Dr. Álvaro Cobo-Calvo, líder de l'estudi, neuròleg del Cemcat i del Servei de Neurologia de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron, així com investigador principal del grup de Neuroimmunologia Clínica del VHIR.

El treball analitza mostres de sèrum de 630 pacients adults, recollides durant els sis mesos posteriors a l’aparició del primer brot desmielinitzant suggestiu d’esclerosi múltiple. “La determinació dels anticossos es va dur a terme mitjançant una tècnica basada en cèl·lules vives. Aquesta tècnica ha demostrat una especificitat elevada, de fins el 98%, fet que permet diagnosticar de manera fiable els casos de MOGAD”, assenyala la Dra. Carmen Espejo, investigadora principal del Cemcat i del grup de Neuroimmunologia Clínica del VHIR, segona firmant i autora per la correspondència de l’article.

D’acord amb els resultats, només 17 dels 630 pacients presentaven anticossos anti-MOG. “Això representa el 2,7% de la cohort. Per tant, sembla que la presència d’anticossos és infreqüent en pacients amb un primer episodi desmielinitzant compatible amb esclerosi múltiple”, apunta Cobo-Calvo. Pel que fa als símptomes, gran part dels pacients positius presenten neuritis òptica, condició que apareix quan la inflamació ocasiona danys al nervi òptic. En canvi, el nombre de lesions cerebrals, avaluat per imatges de ressonància magnètica, és major en pacients sense anticossos. Finalment, els investigadors no varen detectar bandes oligoclonals, un biomarcador d’inflamació en el sistema nerviós central que s’utilitza pel diagnòstic de l’esclerosi múltiple, al líquid cefalorraquidi dels pacients amb anticossos anti-MOG. 

“En conjunt, el nostre estudi demostra que els anticossos anti-MOG són rars en persones d’edat adulta que presenten un primer brot desmielinitzant suggestiu d’esclerosi múltiple. No obstant això, arran dels resultats, recomanem determinar la seva presència en aquells pacients amb símptomes de neuritis òptica i absència de bandes oligoclonals en líquid cefalorraquidi, per tal d’identificar els casos de MOGAD. Sobretot quan les imatges de ressonància magnètica no permeten concloure un diagnòstic d’esclerosi múltiple clar”, acaba Villacieros-Álvarez. “La capacitat de poder diagnosticar i diferenciar ambdues malalties de la forma més precoç possible és fonamental per incidir i aturar l’evolució de la malaltia abans que es produeixin danys irreversibles”.