Dos estudis amb participació de Vall d’Hebron plantegen importants canvis en el tractament dels tumors neuroendocrins

Els tumors neuroendocrins són càncers poc freqüents que poden aparèixer a qualsevol part del cos. N’hi ha de molts tipus i alguns creixen lentament mentre que altres ho fan de manera molt ràpida. Com que es tracta de tumors rars, és difícil dur a terme estudis que ajudin a desenvolupar nous tractaments. Per això resulta important la feina feta des de les institucions acadèmiques, al marge de la indústria farmacèutica, que permeti trobar alternatives per a aquests pacients.

Al congrés anual de la Societat Europea d'Oncologia Mèdica (ESMO), que s'està celebrant del 9 al 12 de setembre a París, s'han presentat els resultats de diversos estudis acadèmics centrats en els tumors neuroendocrins, sota els auspicis del Grup Espanyol de Tumors Neuroendocrins (GETNE). En dos d’aquests estudis, el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), que forma part del Campus Vall d’Hebron, hi ha tingut un paper destacat i els seus resultats avancen possibles canvis importants en la pràctica clínica.

La combinació d'immunoteràpies és eficaç en tumors avançats refractaris

Encara que hi ha tumors endocrins que poden desenvolupar-se molt lentament i els seus pacients aconsegueixen viure molts anys, també és cert que n’hi ha d’altres tipus amb un desenvolupament molt ràpid. És el cas d'alguns tumors avançats de tiroide, que són refractaris als tractaments convencionals i que tenen una esperança de vida d'entre tres i sis mesos de vida. Aquests pacients es troben actualment orfes d'alternatives terapèutiques.

La immunoteràpia ha suposat una veritable revolució en el tractament del càncer, ja que ha aconseguit donar resposta a alguns tipus de tumors. No obstant això, fins ara els tractaments d'aquest tipus basats en la inhibició de PD-L1/PD-1, coneguts com a inhibidors del punt de control immunitari, havien tingut una eficàcia limitada quan s'utilitzaven en monoteràpia en aquests pacients de càncer de tiroide . "En la recerca preclínica es va observar que en la combinació d'una immunoteràpia inhibidora de PD-L1 amb una de CTLA-4 es potenciaven, amb un efecte sinèrgic. Es va veure que això era significativament millor en els tumors avançats de tiroide i per això es va plantejar la possibilitat de desenvolupar un assaig que valorés aquesta combinació", explica el Dr. Jaume Capdevila, investigador del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins del VHIO, oncòleg mèdic de l'Hospital Vall d'Hebron i president de GETNE.

Així va ser com es va posar en marxa l'estudi DUTHY, un assaig de fase II que va avaluar la seguretat i l'eficàcia d'una combinació de durvalumab, un anticòs monoclonal que s'uneix a la proteïna PD-L1 per ajudar les cèl·lules immunitàries a destruir més cèl·lules canceroses, i tremelimumab. El tremelimumab també és un anticòs monoclonal però que es dirigeix a la proteïna CTLA-4, contribuint a l'activació de les cèl·lules T, preparant la resposta immunitària al càncer i fomentant la mort de les cèl·lules canceroses.

A l'estudi hi van participar 68 pacients, una xifra significativa si es té en compte que estem parlant d'un tipus de tumor poc freqüent. Aquests pacients es van dividir en tres grups atenent el tipus de tumor que tenien: carcinoma diferenciat, carcinoma medul·lar i càncer anaplàsic. En els dos primers tipus els pacients havien d'haver rebut almenys dues línies prèvies de tractament, mentre que això no era necessari en els pacients de càncer anaplàsic, ja que es tracta del tipus més agressiu de càncer de tiroide, sense cap tipus de tractament aprovat avui dia que en millori la supervivència.

"El que hem pogut observar és que a tots els grups s'aconseguia una supervivència que aconseguia superar l'any. Això és molt important si tenim en compte que estem parlant de pacients molt pretractats, que ara mateix no compten amb cap alternativa. I són especialment cridaners els resultats observats en el càncer anaplàsic de tiroide, que doblen l'esperança en vida", afegeix el Dr. Capdevila. A l'estudi també es va poder veure que en els pacients de càncer de tiroide anaplàsic era d'un 33%, mentre que en el medul·lar era d'un 15,8% i en el diferenciat d'un 8,1%. Aquestes xifres també s'han de valorar tenint en compte que els dos darrers grups englobaven pacients que ja havien rebut almenys dues línies prèvies de tractaments.

"En resum, hem pogut comprovar que la combinació d'aquestes dues immunoteràpies és tolerable i segura en el càncer de tiroide i que el bloqueig dual mostra una activitat prometedora en pacients que ja han esgotat les opcions de tractament. A més, s'aconsegueix prolongar-ne de manera significativa la supervivència general, obrint una porta molt interessant sobretot en els pacients amb càncer anaplàsic de tiroide, que tenen un pronòstic molt negatiu i que ara han aconseguit superar un any de supervivència", continua explicat el Dr. Jaume Capdevila.

SEQTOR, un estudi de més de 10 anys per trobar la seqüència més adequada

En els tumors neuroendocrins d'origen pancreàtic hi ha diversos tractaments que estan aprovats i que n'han demostrat l'eficàcia. Tot i això, el que no està gaire definit és la seqüència més adequada en la qual administrar aquests tractaments. El Dr. Ramón Salazar, de l'Institut Català d'Oncologia (ICO), va posar en marxa fa més de deu anys un estudi acadèmic amb què es buscava aclarir aquesta incògnita, promogut pel Grup Espanyol de Tumors Neuroendocrins i Endocrins: l'estudi SEQTOR. En aquest estudi hi ha tingut un paper destacat el VHIO, que va ser el centre que va aportar-hi més pacients i va impulsar-ne el desenvolupament des de la presidència de GETNE, que ocupa el Dr. Jaume Capdevila.

En concret, l'estudi va voler avaluar si era més adequat iniciar el tractament a primera línia amb una quimioteràpia concreta l'única indicació del qual és el càncer neuroendocrí, streptozotocina, seguida d'everolimus, un inhibidor potent i selectiu d’mTOR que evita el creixement i la proliferació de les cèl·lules del tumor, o si bé era més indicat invertir aquesta seqüència. Els resultats de supervivència lliure de progressió de la malaltia han mostrat que importa poc l'ordre escollit dels tractaments. La cosa és diferent si, en canvi, s'observa la taxa de resposta objectiva.

"En aquest cas hem vist que l'ús de la quimioteràpia aconsegueix triplicar la taxa de resposta respecte de l'ús d'everolimus. Això és molt significatiu sobretot en aquells pacients en què l'objectiu inicial és reduir el volum de la malaltia, bé per aconseguir poder fer una resecció del tumor, bé per evitar complicacions derivades de la mida del tumor que puguin posar en perill la seva vida", explica el Dr. Jaume Capdevila.

Aquesta diferència significativa en la taxa de resposta és important perquè actualment molts oncòlegs no opten en primera línia per l'ús de la quimioteràpia, ja que la consideren més tòxica. "No obstant, les dades demostren que té una intensitat de toxicitat semblant a l'everolimus. Per això les dades d'aquest estudi poden suposar un canvi important en la pràctica clínica, ja que, tot i que la supervivència lliure de progressió de la malaltia gairebé no es veu afectada per l'ordre dels tractaments, la taxa de resposta inicial sí que és molt diferent", conclou el Dr. Capdevila.