Síndrome d’Asperger

La síndrome d’Asperger és un trastorn del neurodesenvolupament que s’engloba dins dels trastorns de l’espectre autista. Es caracteritza per presentar dificultats socials, interessos restrictius i conductes perseverants.

Aquests símptomes dificulten que els pacients tinguin una vida social normalitzada i això també té incidència en l’àmbit familiar. Les persones que presenten aquesta patologia poden tenir un aspecte i una intel·ligència dins de la normalitat, però tenir problemes per relacionar-se i per comunicar-se.

Informació destacada

Els símptomes

Els nens i els adolescents que tenen aquest trastorn presenten els símptomes següents:

Tenen dificultats per relacionar-se amb els altres.
Tenen tendència a ser ingenus.
Mostren poca empatia (els costa entendre els sentiments dels altres).
No perceben el subtext que hi ha en el llenguatge, s’expressen i entenen les coses de manera literal.
Els costa molt adaptar-se als canvis. Quan hi ha un canvi de rutina, tenen tendència a alterar-se.
Poden ser molt sensibles a sons forts, colors, llums, olors o sabors.
Els seus interessos i activitats són molt restrictius i tenen tendència a repetir-los.

A qui afecta la síndrome d’Asperger?

És un trastorn molt freqüent (de 3 a 7 per cada 1.000 naixements). Actualment, hi ha més casos registrats en nens que en nenes. Però és probable que aquesta dada sigui conseqüència d’un infradiagnòstic en els casos de les nenes.

El diagnòstic

Es fan servir entrevistes clíniques estructurades i fiables per ajudar a definir els símptomes clínics en diferents edats. Actualment no és possible fer un diagnòstic en néixer, ja que encara no disposem dels marcadors biològics per fer-ho.

És molt important el diagnòstic diferencial amb d’altres trastorns del neurodesenvolupament, com ara la síndrome alcohòlica fetal, i amb síndromes de causa genètica, com ara el TDAH.

El tractament habitual

El professional de la salut mental és qui en prepara el tractament i ha d’estar enfocat a ensenyar habilitats i competències socials (per exemple, saber interpretar situacions socials, ajustar el to de veu segons el context, respectar els torns de conversa, etc.). També s’ha d’ajudar el pacient a organitzar el seu temps i evitar-li la inactivitat o la dedicació excessiva als seus interessos restrictius. Per al benestar del pacient, és bàsic assegurar un ambient estable i previsible, sense canvis bruscos.

La prevenció

Actualment, no és possible prevenir la síndrome d’Asperger ja que el seu origen més probable és el genètic, que implica múltiples gens que interaccionen amb l’ambient.