Coartació de l’aorta i hipoplàsia de l’arc aòrtic

Com actua la coartació d’aorta?

D’acord amb el seu grau de severitat o forma, la coartació varia en els diversos grups d’edat. A més, s’associa a altres alteracions cardíaques com ara la persistència del “ductus” arteriós, la vàlvula aòrtica bicúspide, la comunicació interventricular o anomalies en la vàlvula mitral.

Durant l’etapa neonatal, en alguns pacients el flux de sang va cap a a l’hemicòs inferior, que depèn del “ductus”. Quan aquest comença a tancar-se, llavors hi ha un col·lapse circulatori per la sobrecàrrega del cor i per una mala circulació dels òrgans abdominals. Aquests pacients necessiten primer estabilitzar-se i, després, rebre un tractament.

A qui afecta la coartació de l’aorta?

És una cardiopatia comuna que representa al voltant d’entre el 5 i el 6 % de les patologies del cor. Aquesta malaltia afecta entre els 0,2 o 0,6 casos cada mil nascuts vius.

El diagnòstic

En l’etapa neonatal el diagnòstic es fa amb una ecocardiografia transtoràcica, però després d’aquesta fase els pacients no mostren símptomes. Per això, es diagnostica quan es detecta una pressió arterial elevada en les revisions periòdiques. Habitualment es fa una ecocardiografia, però se solen fer d’altres proves d’imatge com ara un angio-TAC o una ressonància magnètica nuclear per definir les característiques de la coartació.

La hipoplàsia de l’arc aòrtic es diagnostica també amb una ecocardiografia durant el període neonatal i, normalment, no calen més exploracions.

El tractament habitual

Durant l’etapa neonatal, els pacients acostumen a necessitar un tractament quirúrgic. L’operació consisteix en la resecció del segment estret de l’aorta i, després, s’uneix als segments sans. En els pacients més grans es té en compte la cirurgia com a primera opció, una operació similar a la que es fa als nounats. També, s’hi poden aplicar tècniques per ampliar la zona estreta com ara la col·locació d’un pegat. 

D’altra banda, en alguns casos també es considera l’hemodinàmica intervencionista. En aquest ocasió, es fa una dilatació per vèncer l’estretor amb pilotes d’alta pressió. Posteriorment, s’implanta un “stent” metàl·lic a la zona de coartació que manté un calibre correcte del vas. La hipoplàsia de l’arc aòrtic es corregeix durant les dues primeres setmanes de vida. Això es fa amb l’ampliació del segment de l’aorta estreta amb un pegat. En el cas que hi hagi una comunicació interventricular associada, sovint, es tanca amb la mateixa cirurgia. Un cop operat d’aquesta malaltia, l’índex de mortalitat es de l’1 %.

D’altra banda, entre un 6 % i 10 % de pacients desenvoluparà una nova estretor (recoartació). Això comportarà que necessitin tornar a operar-se o un intervencionisme. En el 0,5 % dels casos no es donen complicacions greus associades a aquesta malaltia, però entre els pacients més grans hi ha la possibilitat que la hipertensió arterial no millori després de la correcció. Pel que fa a la hipoplàsia de l’arc aòrtic, un 5 % dels tractats requereixen noves intervencions per recoartació.