Restrenyiment

Dins del restrenyiment primari podem distingir-hi algunes variants:

• Restrenyiment amb trànsit colònic normal, és a dir, que el temps que inverteix el material intestinal a recórrer l’intestí gros és normal. És el més freqüent i s’associa amb dolor. Sovint es coneix com la síndrome d’intestí irritable.
• Restrenyiment amb trànsit colònic lent ocasionat per una alteració de la motilitat del còlon, és a dir, dels moviments de l’intestí. En general, té símptomes més severs i una resposta menor al tractament.  
• Restrenyiment amb dificultat expulsiva, a causa d’una alteració en la funció defecatòria o a una anormalitat anatòmica de la pelvis, del recte o del canal anal com ara la rectocele, enterocele i prolapse rectal.
• Restrenyiment associat a patologies panintestinals complexes (miopaties i neuropaties intestinals), que, encara que són poc freqüents, poden portar a un fracàs continu dels tractaments administrats.

El restrenyiment secundari es deu al consum de certs medicaments, sobretot opiacis per al dolor, i a malalties neurològiques, metabòliques, infeccioses (Chagas) i al càncer, entre d’altres.

Els símptomes

El més freqüent és la dificultat per a l’evacuació.

En el cas que hi hagi alteració en l’evacuació rectal, els símptomes poden ser:

• esforç en la defecació
• excrements grumollosos o durs  
• sensació d’evacuació incompleta
• absència de reflex evacuant
• sensació d’obstrucció  

A qui afecta el restrenyiment?

Aquesta entitat és molt comuna tant en adults com en infants, i pot afectar entre el 10 % i el 30 % de la població mundial. El 69 % dels pacients que el pateixen diuen que afecta el seu rendiment escolar o laboral, i el 40 % dels pacients amb restrenyiment ha consultat en alguna ocasió el metge per aquest motiu. A l’Estat espanyol, entre els anys 2005-2006 es van dispensar més de 23 milions d’unitats de diversos laxants durant un any.

El diagnòstic

En general, no es fan estudis de rutina en pacients amb restrenyiment crònic si no hi ha signes d’alarma com poden ser febre, pèrdua de pes o sagnat rectal. En canvi, el restrenyiment de recent aparició, sense causa aparent, o que no respon bé al tractament, ha d’estudiar-se mitjançant diferents proves com ara:

• fibrocolonoscòpia
• manometria anorectal
• temps de trànsit colònic
• defecografia  
• ènema opac
• escàner
• ressonància

El tractament habitual

El restrenyiment ha de ser tractat de manera individualitzada i cal analitzar-ne la presència de les causes que l’originin o l’agreugin. També cal investigar els hàbits dietètics, higiènics i el consum de fàrmacs del pacient.

L’absència de resposta a aquest tractament ha de ser valorada per especialistes.

Prevenció

Hi ha diverses maneres de prevenir l’estrenyiment:

• Cal evitar el sedentarisme i fer exercici moderat.  
• Cal augmentar la ingesta de líquids i de fibra.  
• No s’ha d’evitar defecar quan se’n tenen ganes i s’ha d’adoptar una postura adequada a l’hora de fer-ho.