Càncer de pròstata

Si hi ha sospita a causa de símptomes o per un PSA elevat, es realitzarà un tacte rectal i una nova determinació de PSA en sang. Si el tacte rectal és positiu (s’ aprecia nòdul o enduriment de la pròstata), es realitzarà una biòpsia. Si el tacte rectal és negatiu, es valoraran els nivells de PSA per decidir si és necessari practicar la biòpsia. El PSA s’utilitza com a cribratge en la població general per poder diagnosticar precoçment el càncer de pròstata.

És un bon marcador tumoral perquè augmenta quan les glàndules prostàtiques es desestructuren a causa del seu creixement tumoral. Com que també està present en la pròstata normal i augmenta a més en el creixement benigne de la pròstata, sempre s’ha d’interpretar en el context individual de cada pacient. Un augment de PSA no és sinònim de càncer de pròstata, i sempre s’ha de practicar el tacte rectal i una ecografia. El diagnòstic final només el proporciona la biòpsia.

Quina n’és la causa?

Els factors de risc en el desenvolupament de la malaltia inclouen:

• Edat: com més gran sigui un home, més possibilitats tindrà que li diagnostiquin càncer de pròstata.
• Historial familiar: els homes amb un pare o germà que hagi tingut càncer de pròstata, principalment en edats no avançades, són més propensos a desenvolupar la malaltia. Sobretot si van ser diagnosticats abans dels 55 anys.
• Grup ètnic: el tumor és més freqüent en persones afrodescendents.
• Els factors genètics, com les mutacions de BRCA (també associades al càncer de mama i ovari), s’associen a un risc més gran de desenvolupar càncer de pròstata.

A qui afecta la malaltia?

El perfil típic és un pacient home d’entre 50 i 70 anys, en el qual pot coexistir un creixement benigne de la pròstata.

Signes i símptomes

Molts homes amb càncer de pròstata són asimptomàtics.

Sovint, el primer signe de la malaltia és una troballa casual d’un antigen prostàtic específic (PSA) elevat en una analítica rutinària. De vegades la malaltia pot produir símptomes locals en relació amb el creixement de la glàndula prostàtica que poden simular els provocats per la hiperplàsia benigna de pròstata. En aquests pacients, el dolor ossi sol estar relacionat amb estats més avançats de la malaltia.

Experimentar molèsties miccionals no significa necessàriament que patiu càncer de pròstata. Consulteu amb el metge si teniu qualsevol d’aquests símptomes per assegurar-vos que rebeu un diagnòstic i un tractament adequats.

El diagnòstic

El diagnòstic del càncer de pròstata es realitza mitjançant els nivells de PSA sèric, el tacte rectal i la biòpsia prostàtica guiada per ecografia.

Riscos o complicacions

La realització de biòpsies de pròstata pot provocar algunes complicacions, que la majoria de les vegades se superen sense deixar seqüeles. Les més freqüents són:

• Sagnia: es pot presentar sang amb l’emissió de semen, orina o femta.
• Infecció urinària o prostàtica.
• Retenció urinària

El tractament habitual

Quan el càncer de pròstata és localitzat i de baix risc, es pot tractar mitjançant l’extirpació quirúrgica i la radioteràpia. En cas de disseminació, es valora el tractament amb radioteràpia i hormones per frenar el creixement tumoral. De vegades, si el pacient és d’edat avançada, es monitoritza de manera estreta l’evolució del càncer abans de realitzar l’extirpació, ja que en alguns casos no suposa una amenaça per a la seva supervivència a curt termini.

Prevenció

La supervivència del càncer de pròstata depèn de l’estadi en el moment del diagnòstic: és força favorable en els localitzats, menys en els avançats i pitjor en els disseminats. Per això està indicada l’avaluació periòdica de la pròstata pel metge de capçalera.