Un nou fàrmac podria millorar la resposta als tractaments contra el càncer

La supervivència després d’un diagnòstic de càncer ha augmentat els últims anys. Tanmateix, el pronòstic continua sent greu en els casos detectats en fases avançades, amb metàstasi, o en aquells on existeix resistència a les teràpies habituals. En aquest sentit, un treball col·laboratiu liderat pel grup de Patologia Molecular Translacional del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) i el grup de Química Farmacèutica (GQF) de l’IQS School of Engineering (Universitat Ramon Llull), ha estudiat un inhibidor d’una via relacionada amb la resistència a quimioteràpia i immunoteràpia. El bloqueig d’aquests mecanismes de malignitat del tumor incrementaria l’eficàcia d’aquests tractaments. El treball, publicat a Journal of Medicinal Chemistry, es troba en fase de desenvolupament preclínic i s’ha portat a terme en col·laboració amb el grup de Recerca Biomèdica en Urologia del VHIR i el CIBER de Càncer (CIBERONC).

Estudis previs liderats pel Dr. Santiago Ramon y Cajal, cap del grup de Patologia Molecular Translacional del VHIR, cap del Servei d’Anatomia Patològica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i cap de grup del CIBERONC, havien identificat la proteïna MNK1 com una possible diana terapèutica per al tractament del càncer. MNK1 és l’encarregada d’activar el factor eIF4E, que es considera de mal pronòstic de molts tipus de tumors per permetre que les cèl·lules tumorals sobrevisquin als tractaments i, per tant, es relaciona amb la resistència a teràpies convencionals.

En aquest treball, iniciat amb la tesi doctoral de la Dra. Elisabeth Bou, s’ha estudiat un fàrmac (conegut com a EB1) que bloqueja MNK1 i, per tant, també l’activació del factor eIF4E. “La inhibició d’aquesta via no té un efecte antitumoral per si mateixa, però si s’administra conjuntament amb quimioteràpia o immunoteràpia evitaríem que les cèl·lules tumorals sobrevisquessin i milloraríem els resultats obtinguts amb aquests tractaments”, explica el Dr. Stefan Hümmer, investigador del grup de Patologia Molecular Translacional del VHIR i del CIBERONC. Cal destacar, a més, que la via activada per MNK1 no té funcions imprescindibles per a les cèl·lules sanes, per tant, la seva eliminació no produiria altres efectes secundaris no desitjats.

No és la primera vegada que es proven fàrmacs contra aquesta via cel·lular. Tanmateix, el fàrmac EB1 presenta un mecanisme d’actuació innovador que disminuiria els efectes secundaris que produeixen altres tipus d’inhibidors de MNK1. Generalment, els inhibidors d’aquesta proteïna s’uneixen al mateix lloc que l’ATP, una molècula necessària per poder portar a terme la funció principal d’activació d’EIF4E. “Els inhibidors habituals impedeixen la funció principal de MNK1, però poden produir l’activació no desitjada de funcions secundàries. En canvi, en aquest estudi portat a terme en cèl·lules, hem comprovat que EB1 inactiva MNK1 completament i evita així que es causin efectes indesitjables”, assegura el Dr. José I. Borrell, coordinador del grup de Química Farmacéutica (GQF) de l’IQS School of Engineering (Universitat Ramon Llull).

Els investigadors del treball destaquen sobretot la baixa toxicitat del fàrmac, el qual no tindria efectes secundaris en les cèl·lules sanes. A més, el fet de sensibilitzar les cèl·lules tumorals front als tractaments estàndard permetria reduir la dosi de quimioteràpia i, per tant, disminuir també els efectes secundaris de la teràpia primària.

Amb l’objectiu d’arribar a la pràctica clínica, actualment s’està estudiant quines combinacions amb tractaments existents, tant de quimioteràpia com d’immunoteràpia, permeten majors beneficis per als pacients. En el cas de la immunoteràpia, EB1 podria evitar que les cèl·lules tumorals escapin del reconeixement del sistema immunitari, una de les causes per les quals aquestes estratègies de tractament poden no tenir bons resultats. “Estem començant a estudiar la seva eficàcia en càncer de mama i de pròstata, però pensem que és possible aplicar-lo per a qualsevol tipus de tumor perquè els mecanismes de resistència a la majoria dels tractaments són similars”, conclou el Dr. Santiago Ramon y Cajal.