Un estudi del VHIR relaciona els nivells de mtDNA i el risc de parkinsonisme en pacients amb paraplegia espàstica

El Dr. Josep Gámez, cap del grup de recerca del Sistema Nerviós Perifèric del Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR) i coordinador del CSUR Malalties Neuromusculars Rares, del CSUR Atàxies i Paraplegies Hereditàries i de l’European Reference Network for Rare Neuromuscular Diseases (EURO-NMD) de l'Hospital Vall d'Hebron, ha participat en un estudi que relaciona les mutacions en el gen SPG7, associat a la paraplegia espàstica de tipus 7, amb símptomes de parkinsonisme, apuntant una possible relació entre la disfunció mitocondrial provocada per l’afectació d’aquest gen i els casos de Parkinson d’inici precoç. L’estudi es publica a la revista Movement Disorders.

La paraplegia espàstica de tipus 7 és una malaltia autosòmica recessiva hereditària que apareix en l’adult, i que provoca símptomes d’espasticitat i debilitat a les extremitats inferiors en la seva forma lleu, fins a símptomes complexes com ara atàxia, atròfia òptica, discapacitat intel·lectual, sordesa, demència, neuropatia perifèrica i epilèpsia. Les mutacions que apareixen al gen SPG7 són una de les causes d’aquesta malaltia, així com també es relacionen amb casos d’atàxia cerebel·lar en l’adult i casos de malaltia de Parkinson d’origen precoç, és a dir aquell que apareix abans del 40 o 50 anys d’edat.  

Aquest gen codifica per la proteïna paraplegina, la qual s’ubica la mitocondri, fet que explicaria les semblances entre els casos greus de paraplegia espàstica amb les malalties mitocondrials. Tot i que no es coneix la relació exacta entre la mutació i la disfunció mitocondrial, pacients amb la proteïna paraplegina defectuosa poden presentar alteracions en els nivells de DNA mitocondrial (mtDNA).

L’estudi es va centrar en la caracterització dels símptomes de 35 pacients de l’Estat, 8 dels quals procedents de l'Hospital Universitari Vall d’Hebron, en els quals es van estudiar les alteracions genètiques presents en SPG7, així com els nivells de mtDNA i les característiques clíniques.

Els resultats demostren que la mutació c.1529C>T (pAla510Val) en homozigosi és l’alteració més comuna en un 45,7% dels casos. Tot i això, no s’han trobat relacions entre la presència d’aquesta mutació i els símptomes dels pacients, ja que en individus amb una sola còpia del gen alterada els símptomes eren més greus que en els que presentaven les dues còpies del gen afectades. En canvi, es va trobar presència de símptomes de parkinsonisme en 7 dels pacients estudiats, suggerint una possible relació entre la malaltia de Parkinson d’origen precoç i les alteracions en aquest gen.

A més, es va observar que els individus amb símptomes més greus de malaltia mitocondrial presentaven uns nivells més alts de mtDNA, i viceversa, establint així la mesura del mtDNA com un possible biomarcador per determinar el risc de símptomes de parkinsonisme en les famílies amb la mutació. La importància del mtDNA com a biomarcador reforça la idea que es pot obtenir informació per entendre l’abast de la neurodegeneració des d’altres teixits que no són el cervell; en aquest cas, des del mtDNA present en la sang del pacients.