Infeccions osteoarticulars resistents

Els diferents tipus d’infeccions osteoarticulars resistents que es tracten a la unitat són:

Osteomielitis/osteïtis d’origen hematogen resistents al tractament mèdic i quirúrgic:  

• Els símptomes que presenta són d’aparició aguda o subaguda, i causen dolor. Molts casos també poden provocar febre, tumefacció, que és l’augment de volum d’una part del cos per inflamació, tumor o edema i eritema, és a dir, que la pell es torni de color vermellós.
• La sospita clínica ens ajuda en el diagnòstic i, de vegades, també són útils les proves d’imatge. El diagnòstic definitiu s’ha de fer a partir de l’aïllament del microorganisme patogen.
• El tractament es basa en el desbridament quirúrgic i l’antibiòtic dirigit al microorganisme responsable.

Osteomielitis cròniques o  pseudoartrosis sèptiques derivades de traumatismes o intervencions quirúrgiques. Les que es produeixen a causa de fractures obertes, de forma característica la tíbia, molts cops s’acompanyen de pèrdua òssia i/o de cobertura cutània. No se’n sap la incidència exacta, però com més exposat ha estat l’os, més possibilitats d’infectar-se de forma crònica.

• El tractament depèn del grau d’afectació de l’os. Si  no compromet tot el seu gruix i se’n pot mantenir la continuïtat, cal aplicar-hi tècniques locals de desbridament i col·locar alliberadors d’antibiòtic local. Si l’afectació és major i requereix la recessió de tot un segment ossi, o en els casos de pseudoartrosis sèptiques, cal usar una tècnica de reconstrucció òssia.
• L’osteogènesi per distracció, habitualment mitjançant fixació externa monolateral o circular, és la que fem servir més freqüentment en la reconstrucció de l’extremitat inferior en l’adult. Altres tècniques serien la de la membrana induïda (Masquelet) i les microquirúrgiques, com ara el peroné vascularitzat. 

Infeccions periprotètiques. Aquest tipus d’infecció es dona entre un 1% i un 3 % de les artroplàsties primàries realitzades. En moltes ocasions, l’únic símptoma evident és el dolor. La presència d’una fístula o l’aïllament d’un microorganisme patogen en diferents mostres en confirmen el diagnòstic. El tractament més freqüent passa pel recanvi de la pròtesi en dues intervencions diferents.

• Es fa una primera cirurgia en què es retira la pròtesi i es neteja tota l’articulació, i es col·loca un espaiador amb antibiòtic. Durant unes setmanes, el pacient segueix un tractament antibiòtic.
• Posteriorment, en la segona cirurgia, s’implanta la nova pròtesi. Tot i això, al voltant d’un 10 % i un 15 % dels casos, la infecció torna a aparèixer. És aquí on la nostra unitat tracta les infeccions resistents de les pròtesis de tot el territori, per al tractament de les quals som centre referent del Sistema Nacional de Salut (CSUR).

Infeccions de parts toves greus (fasciïtis necrotitzants, gangrenes), resistents al tractament. Aquestes lesions són força estranyes i quan es produeixen acostumen a ser mortals. Un dolor excessiu localitzat pot ser l’únic símptoma inicial, fet que fa que sigui molt difícil de diagnosticar en aquest estadi. Quan es diagnostica i s’hi aplica un tractament agressiu amb antibiòtics i desbridaments quirúrgics, s’influeix en la supervivència i en la necessitat d’amputacions.  

La prevenció

En la prevenció de la infecció osteoarticular són molt importants els factors relacionats amb el pacient (control de les comorbiditats), els relacionats amb la intervenció (profilaxi antibiòtica), la presència d’implants, l’estat dels teixits (os i cobertura cutània), entre altres.

Aquest tipus d’infeccions fan que es necessiti un equip multidisciplinari, ja que és un tractament molt complex.