Literatura per al dol

La mort és una cosa que ens passa a tots, no sabem quan, no sabem com. Tampoc sabem a on anem quan morim, però sempre hi ha alguna cosa nostra que es queda, l’amor de les persones que ens van estimar. Els dies 31 d’octubre (Halloween), 1 de novembre (Tots Sants) i 2 de novembre (Dia dels Difunts) en són una mostra. El Halloween té el seu origen en All Hallow’s Eve, que vol dir precisament la vigília de Tots Sants. Durant aquests tres dies, depenent del país, els cristians resen pels seus difunts. Però com la majoria de grans festes del calendari, l’origen de Tots Sants és anterior a l’arribada del cristianisme i té relació amb una festa pagana que marca el final de les collites i l’inici de l’hivern o la meitat més fosca de l’any. La cultura celta, de la qual deriva el Halloween més comercial, creia que la nit del 31 d’octubre les ànimes dels difunts tornaven. Coincidint amb aquesta festivitat l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i els equips de cures pal·liatives pediàtriques i adults comparteixen alguns títols de llibres per acompanyar en el dol.

“Parlar de la mort és molt complicat”, diu el Dr. Andrés Morgenstern, cap de la Unitat de Cures Pal·liatives Pediàtriques. “És més fàcil explicar una història, sobretot per als infants per als quals el concepte de la mort és difícil d’entendre”, afegeix. La mort es va entenent de forma més complexa al llarg dels anys. “Els primers anys de vida el que es veu és la pèrdua, trobem a faltar la persona que ja no hi és, però costa d’assimilar que la persona que ha mort, desapareix i no la tornarem a veure”, explica. A través de contes o faules amb animals, per exemple, ajudem els infants -i no tan infants- a entendre el concepte de la mort, treballar el concepte de la pèrdua i comprendre les emocions que sentim, potser un buit, un forat, ràbia, tristor, dolor. Mentre “El monstre dels colors” (ed. Flamboyant), d’Anna Llenas, ajuda a identificar emocions, “Més enllà del bosc” (ed. Comanegra), narra la mort en primera persona d’un animal i ajuda a comprendre el concepte de morir a través de l’acceptació del dol i la generació de bons records. El músic Joan Dausà, que va perdre la seva mare poc després de néixer, ha publicat recentment el conte infantil “I si aquí no acaba tot” (Ed. Penguin). I a “Sempre amb tu” (Ed. Baobab/Estrella Polar), Maria Leach, a partir de la seva experiència, explica que és la mort amb naturalitat i acompanya els més petits i les seves famílies en el camí del dol. En un conte il·lustrat per Kàtia Klein, agafa de la mà al protagonista, un infant, per transitar a través dels dubtes i les emocions que provoca la pèrdua. Per als més adolescents, a “Un monstruo viene a verme” (Ed. Nube de tinta), Patrick Ness, que J.A. Bayona va portar a la gran pantalla, un nen viu els darrers dies de vida de la seva mare, malalta de càncer, intentant entendre què passa i què passarà quan ella no hi sigui. Construexi un món de fantasia per afrontar el dolor i la veritat. De nou, la necessitat de parlar de la mort als infants amb naturalitat.

La mort a deshora

La majoria de les persones s’ocupen de la mort quan s’acosten a la vellesa. Però la mort també arriba per malaltia i accidents. Ho sap el Dr. Andrés Morgenstern. A la Unitat de Cures Pal·liatives Pediàtriques treballa un equip multidisciplinari format per professionals de la Medicina, la Psicologia, Infermeria i Trebal Sociall que ofereix una atenció integral a nens i nenes amb malalties greus sense un tractament curatiu. Quan li pregunten com fan aquesta feina d’acompanyar i vetllar pel benestar dels infants i les seves famílies en el tram final de la vida el Dr. Andrés Morgenstern no ho dubta: “perquè els pacients i les famílies ens transmeten que els ajudem molt i ens necessiten”. A l’Estat, cada any acomiadem prop de 410.600 persones. Unes 300.000 moren a causa d’una malaltia crònica evolutiva. El 21% té menys de 60 anys i el 66,8% de les persones que reben cures pal·liatives té una malaltia oncològica. L’edat mitjana de les persones que reben cures pal·liatives, però, és de 71 anys. Per tenir cura dels adults, Vall d’Hebron també compta amb la secció de Cures Pal·liatives, que integra el Servei d’Oncohematologia i coordina la Dra. Judith Serna.

Perdre la parella

També coneixen la mort a deshora alguns dels autors de les obres que apareixen en aquest article. Maria Leach va perdre el seu marit amb només 34 anys. En un sol any va viure el que molts viuen en tota una vida: es va casar, va tenir el seu primer fill, Nico, i, quan tenia cinc mesos, va quedar vídua. Va intentar assimilar aquell tsunami emocional escrivint. Tot el que va vomitar, tres anys més tard es va transformar en un poemari trist i deliciós il·lustrat per Paula Bonet, “No te acabes nunca” (ed. Espasa), que comença esgarrapant el cor, “¿Y dónde meto el amor/que no te puedo dar?”, es pregunta a “Dilema”, i acaba amb guspires d’humor “Un respeto/ Hoy cumplo/ la edad que tú tenías./ A partir de ahora/ seré la mayor/”. En un moment en el qual el seu entorn era ple de vida, va trobar refugi en la literatura. Dones com Rosa Montero “La ridícula idea de no volver a verte” (Ed. Seix Barral) Joan Didion “El año del pensamiento mágico” i “Noches azules” (Ed. Random House), que van transformar el dolor per la pèrdua en llibres icònics, la van acompanyar. A “La ridícula idea de no volver a verte” i “El año del pensamiento mágico”, les dues autores parlen de la pèrdua de la parella, i coincideixen a explorar l’univers de les casualitats, en un imaginari en el qual els morts continuen formant part de les nostres vides. Rosa Montero, a més, recupera en el seu llibre la història de la científica Marie Curie, que va escriure un diari per omplir la pèrdua del seu marit, que va ser atropellat per un cotxe de cavalls.

També parla de la pèrdua de la parella, el poeta Luis Garcia Montero, marit de l’escriptora Almudena Grandes, en un poemari “Un año y tres meses” (ed. Tusquets), un mapa d’instruccions sobre les passes a donar quan res es pot fer. “Supongo que este modo de sentirse, definitivamente hundido, es una forma mía de sentirse enamorado para empezar de nuevo una vida distinta con el amor de siempre”. Aquests versos posen paraules a la idea que el dolor per la pèrdua és el preu que paguem les persones per estimar. Diu el catedràtic emèrit en Psicologia Clínica a la Universitat del País Basc (UPV/EHU) i de l’Acadèmia de Psicologia d’Espanya, Enrique Echeburúa que el dol és com travessar un túnel: “el lloc per on entrem és diferent del lloc on sortim”. El dol transita per diferents etapes i el que s’espera és que les emocions negatives vagin desapareguin en un any. El temps, la xarxa familiar, d’amics i social, tornar al dia a dia i els recursos psicològics ajuden en aquest viatge. Normalment, les emocions negatives desapareixen a poc a poc a l’any. Però hi ha persones que els hi costa més adaptar-se a la nova situació.  

Perdre un fill

La pèrdua a deshora o sobtada pot ser més difícil de superar. Quan el patiment per la pèrdua és molt intens i dificulta la vida diària cal demanar ajuda. A “Noches azules”, Joan Didion passa de ser vídua a ser la mare que perd una filla, un concepte per al qual no hi ha paraula. La mateixa Joan Didion, el poeta Pau Margarit, “Joana” (Ed Hiperión), Francisco Umbral “Mortal y Rosa” (Ed. Austral), Isabel Allende “Paula” (Plaza & Janes), o el periodista Sergio del Molino, “La hora violeta” (Ed. Random House), que va perdre el seu fill de dos anys per una leucèmia, tenen la generositat de compartir les seves vivències i amb els seus relats alleugerir altres dols.

“Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra, tot està il·luminat pel teu somriure. És un tranquil silenci on esperem arrodonir les pedres del dolor perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern”, escriu Joan Margarit

Perdre la mare o el pare

Tampoc hi ha paraules per descriure la persona que perd un amic. Sí per als fills i filles que es queden, els orfes. Pedro Simon a “Los siguientes” (Ed. Espasa) o Milena Busquets a “També això passarà” (Ed. Anagrama) parlen amb humor i delicadesa d’una certesa, que tot i la mort la vida quotidiana continua.