Hepatocarcinoma

L’hepatocarcinoma és una de les neoplàsies amb una taxa de mortalitat més elevada: és la tercera causa de mort per càncer.

Els símptomes

En estadis primerencs la malaltia és asimptomàtica, és a dir, no hi ha manifestacions clíniques. En estadis avançats poden aparèixer alguns dels següents símptomes:

• Dolor abdominal o sensibilitat.
• Engrandiment de l’abdomen (ascites).
• Coloració groguenca de la pell o ulls (icterícia).
• Tendència al sagnat o a la formació d’hematomes.
• Pèrdua de pes inexplicable.

A qui afecta la malaltia?

En més del 80% dels casos, l’hepatocarcinoma apareixen en pacients amb malaltia hepàtica subjacent, sobretot en cirrosi hepàtica.

El diagnòstic

El cribratge és important per diagnosticar la malaltia en estadis primerencs, moment idoni per aplicar tractament amb intenció curativa.

Les proves i els procediments diagnòstics que s’utilitzen per diagnosticar aquesta malaltia són diferents en funció del perfil de pacient:

• Pacients en risc on es coneix que tenen una malaltia hepàtica: el cribratge ha de ser semestral mitjançant una ecografia. En el cas que es detectés algun nòdul, s’haurien de fer proves d’imatge amb contrast com el TAC i la ressonància magnètica amb contrast per tal de confirmar el diagnòstic. En alguns casos, es requereix la realització de biòpsia hepàtica, que consisteix en l'extracció de teixit tumoral.
   
• Pacients en els quals es desconeix el factor predisposant i no està en el programa de cribratge: normalment es diagnostica a partir de l’aparició dels primers símptomes i mitjançant les següents proves diagnòstiques:
   
  • Proves d’imatge com la tomografia assistida per ordinador i ressonància magnètica.
  • Biòpsia del tumor per extraure una mostra de teixit hepàtica per l’estudi anatomopatològic.

El tractament habitual

El tractament per l'hepatocarcinoma és diferent per a cada pacient, ja que dependrà de la càrrega tumoral, funció hepàtica i l’estat de salut general del pacient.

Els tractaments més utilitzats són:

• Quirúrgics: cirurgia de resecció i trasplantament, aplicables en estadis inicials.
• Locoregionals: l’objectiu és la destrucció cel·lular a través de l'ablació directa (ablació per radiofreqüència, microones, crioablació...), o per via endovascular (quimioembolització o radioembolització transarterials).
• Sistèmics: són els tractaments més utilitzats en els estadis avançats. En l’actualitat els més utilitzats són fàrmacs d’immunoteràpia i els inhibidors de tirosina quinasa.

La supervivència en estadis avançats ha millorat ostensiblement gràcies als bons resultats de les combinacions de tractaments que inclouen immunoteràpia. Molts pacients han pogut i poden beneficar-se d’aquests tractaments abans de la seva aprovació i comercialització gràcies a la seva participació en assaigs clínics.

Les proves més habituals

Les proves diagnòstiques més habituals en aquesta patologia són l'ecografia, el TAC i la ressonància magnètica amb contrast, i la biòpsia. Les anàlisis de sang també són proves diagnòstiques i de seguiment utilitzades en la pràctica clínica diària.

Prevenció

La millor opció per prevenir aquesta malaltia és evitar els factors de risc de la malaltia, com el consum d’alcohol, tabaquisme, controlar la diabetis part fonamental de la síndrome metabòlica associada a la malaltia hepàtica per dipòsit de greix així com les infeccions per virus de l'hepatitis B i C.