Endocarditis Infecciosa
L'endocarditis infecciosa suposa la presència d'una infecció microbiana en la superfície endocardíaca (superfície interna del cor). Es tracta de la infecció cardiovascular més freqüent i és molt important a causa de la seva potencial gravetat i al fet que té diferents formes de presentació.
L'endocarditis infecciosa afecta fonamentalment a les vàlvules cardíaques, siguin naturals o artificials, encara que a vegades es pot produir en altres estructures del cor.
Es classifiquen d'acord amb el temps en què porta establerta la infecció (dies, setmanes o mesos) i d'acord amb el bacteri o microorganisme (llevat, fong) que la causa.
La lesió característica de l'endocarditis infecciosa és la vegetació endocardíaca. Està composta per la presència completament anòmala d'un agregat de plaquetes, fibrina, bacteris i cèl·lules inflamatòries que s'adhereix a la superfície interna del cor- generalment en la superfície d'una vàlvula cardíaca- i que és susceptible de desprendre's i de causar una embòlia infecciosa a distància en un altre òrgan (pell, sistema nerviós, extremitat).
Es considera una malaltia greu i encara que en la majoria dels casos s'obté la seva curació, també té -malgrat el tractament- unes complicacions i una mortalitat significatives. En molts casos per a la seva curació definitiva és necessari sotmetre als pacients a una intervenció quirúrgica per eliminar els teixits afectats i col·locar una nova vàlvula cardíaca artificial.
Els símptomes
En la forma més aguda, l'endocarditis infecciosa pot produir febre elevada, esgarrifances, prostració i afectació greu de l'estat general en poc temps (hores-dies). En les formes subagudes, de setmanes o mesos d'evolució, domina el quadre clínic el cansament, la falta d'apetit i la febre poc rellevant. En aquests casos, es poden produir també manifestacions infeccioses en la pell en forma de nòduls o taques característiques, que no apareixen sempre.
En els pacients amb greu afectació de les vàlvules cardíaques es pot arribar a produir una mala funció d'aquestes, condicionant la presència de símptomes d'insuficiència cardíaca, com serien l'ofec important i l'aparició d'edemes en les extremitats inferiors.
A qui afecta la malaltia
L'endocarditis infecciosa té una incidència global de 2-3 casos per cada 100.000 habitants i any, per la qual cosa s'estima que a Catalunya es diagnostiquen al voltant de 200 nous casos cada any. No obstant això, la seva incidència augmenta molt amb l'edat, aconseguint els 15-30 casos/per cada 100.000 habitants/any en majors de 65 anys, és a dir, 10 vegades superior a la de la població de menor edat.
La causa de l'endocarditis infecciosa ha canviat molt en les últimes dècades. Fa anys el bacteri causal més freqüent eren els estreptococs, sobretot d'una espècie denominada viridans. Actualment, hi ha una gran varietat d'agents causals, sent els més freqüents els estafilococs, seguits dels estreptococs i els enterococs. No obstant això, convé conèixer que qualsevol microorganisme que circuli per la sang pot adherir-se a una vàlvula cardíaca, especialment si aquesta té lesions prèvies o és una vàlvula artificial.
El diagnòstic
El diagnòstic de l'endocarditis està basat fonamentalment en:
-hemocultius (cultiu de la sang) que identifiquen el bacteri causant de la infecció i permet triar el tractament antibiòtic específic més adequat
-ecocardiografia que permet localitzar les vegetacions endocardíaques pròpies de la malaltia. A més informa de la funció de la vàlvula afectada i contribueix de manera important a valorar la necessitat d'un tractament quirúrgic en alguns pacients.
-en alguns casos és necessari realitzar altres exploracions (com TAC o gammagrafies) per descartar l'existència d'embòlies perifèriques, situació molt freqüent al moment del diagnòstic o durant el curs del tractament de la malaltia.
El tractament habitual
El tractament de l'endocarditis infecciosa és antibiòtic, però dirigit específicament al microorganisme que la causa. Les dosis són altes i perllongades en el temps, perquè les vegetacions pròpies de la malaltia estan molt poc vascularitzades i l'antibiòtic ha de penetrar per difusió des de la sang circulant. En els pacients que no responen de manera adequada a aquest tractament antibiòtic o que presenten danys valvulars molt rellevants, a conseqüència de la infecció, és necessari valorar la necessitat de cirurgia de recanvi valvular.
Les proves més habituals
Hemocultius i ecocardiografies, tant al moment del diagnòstic com per controlar l'evolució de la malaltia.
Prevenció
Quan es coneix una alteració d'una vàlvula cardíaca en una persona, ha de fer-se prevenció antibiòtica abans de la intervenció de peces dentàries o de genives, prèvia consulta especialitzada.
També en el cas d'endoscòpies, sobretot la digestiva alta (gastroscòpia), han de prendre's mesures preventives amb l'antibiòtic i la pauta que indiqui el metge.
Aquesta prevenció és molt important perquè la presència de bacteris en la sang, com a conseqüència de la intervenció o de l'exploració, comporta un risc significatiu d'endocarditis infecciosa.
